Arxiu d'etiquetes: Alejandro Palomas

– Voltar per la Literatura – UN GOS (🐌🐌🐌🐌🐌) d’Alejandro Palomas (L20) – 25.02.2017

UN GOS d’Alejandro Palomas –

Per Imma Barba

Aquest és el tercer llibre que llegeixo d’aquest autor després de El tiempo que nos une”  i “Una mare” i on ens retrobem amb en Fer,  la seva mare l’Amàlia i les seves dues germanes l’Emma i la Sílvia.

un-gosEn aquest llibre l’autor ens narra la història d’una espera, la d’una trucada de telèfon que pot ser fatal, els fets es desenvolupen entre una tarda i el matí de l’endemà. En sortir de casa de la seva mare, en Fer ha vist com un cotxe atropellava el seu gos l’R. Creu que ha de morir. El deixa a l’hospital veterinari i ha d’esperar. S’està en una cafeteria esperant la trucada.

La seva mare, l’Amàlia, ha sortit a passejar la seva gosseta, la Shirley i en veure al seu fill entra a la cafeteria i espera amb ell. Ella no sap que ha passat i ell no li diu. Ens tornem a trobar amb l’Amàlia, un personatge poc menys que surrealista a qui l’edat li ha minvat la visió i que sembla que no hi sigui tota, però que en realitat ho sap tot, ho intueix tot, ho veu tot abans que arribi.

Mentre espera, en Fer, reflexiona sobre la forma en què l’R va entrar a la seva vida i en com d’important és per ell, uns sentiments que potser entenem millor els que hem pogut gaudir d’un gos en el si de la família. Però no es tracta d’un llibre on només parla del gos, és un llibre on parla de sentiments, entre la mare i el fill, entre ell i les seves germanes, de les relacions familiars que uneixen o distancien. Cada membre de la família arrossega una història personal, de vegades dolorosa, de vegades compartida, de vegades no.

L’Emma i la Sílvia, en assabentar-se de l’atropellament del gos, fan cap a la cafeteria on tota la família espera una trucada que no arriba.

Continua llegint

– Voltar per la literatura – EL TIEMPO QUE NOS UNE de Alejandro Palomas

Per IMMA BARBA 

Fa una parell de dies he acabat de llegir “El tiempo que nos une” de Alejandro Palomas i puc dir que he quedat atrapada pel personatge de Mencia, una dona, menorquina de 93 anys que com ella mateixa diu està vivint la seva edat de la innocència, aquella que es posterior a la tercera edat i et permet dir el que penses sense embuts.

El tiempo que nos une

Una historia coral narrada per les diferents dones que conformen les quatre generacions de la família incloses a la novel·la : Mencia, les seves dos filles Lia i Flavia, les seves netes Helena, Inés i Bea i la seva besneta, la petita Gala.

Els personatges masculins que hi apareixen son dibuixats breument per acabar de remarcar el caràcter de totes i cada una de les dones, ben diferents entre elles : Jacinto, propietari d’una petita barca anomenada Aurora, Tristàn, fill d’Inès que pateix una greu malaltia amb tan sols sis anys d’edat, Jorge el pare de Tristàn, Silvio la persona que troba Flavia com a company de vida i Morris que acaba donant estabilitat a Bea mare de la petita Gala.

Es una novel·la plena d’emocions que desborda humor i es a moments molt trista, i on com he apuntat al principi destaca el personatge de Mencia, entranyable, indisciplinada, pertorbadora, pacificadora, anàrquica i conciliadora …. una provocadora que intenta per tots els mitjans salvaguardar i fer “créixer” a les seves filles i netes.

Està escrita en primera persona però a cinc veus y  en cada capítol es una de les dones la que ens explica els fets des de el seu punt de vista. Encara que el narrador no sigui el mateix es una historia que es va desenvolupant al llarg del llibre, es a dir, no son diferents visions d’un mateix fet sinó diferents fets explicats amb visions de la vida també diferents.

La forma d’escriure d’Alejandro Palomas , autor al que no coneixia, m’ha agradat molt i us transcriuré algun paràgraf d’aquesta novel·la en boca de Mencia:

“Me gusta ser vieja, oler a vieja y tener la sensación que no tengo nada mejor que hacer que no hacer nada y cuidar de que estas pobres no se me rompan en los próximos años.”

 “Tengo noventa años, un brazo roto y a todas mis niñas conmigo, navegando juntas de vuelta a casa. Tengo el mar y hace tiempo que dejé de tener prisa. Y no tengo ninguna fe en el futuro.”

Continua llegint