FILLA DEL SEU PARE –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Al mes del desembre de 2015 es va estrenar aquesta versió lliure de Hedda Gabler dins del Festival Temporada Alta, amb la firma del jove dramaturg gironí Aleix Aguilà i la direcció de Pau Miró. Els intèrprets formen part de la companyia Solitària i treballen plegats per primer cop en aquesta proposta: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals.
Partint de la trama del seu autor, Henrik Ibsen, Aleix Aguilà ha refet la història limitant l’acció a la nit de cap d’any i l’endemà. Amb una mirada desacomplexada, aconsegueix traslladar el personatge, les seves frustracions i la seva crisi existencial al món contemporani. Un món on vivim amb una obsessió malaltissa per mostrar-nos als altres, per aparentar ser el que els altres volen que siguem i mantenir-nos actius a les xarxes socials.
Hedda Gabler és una dona brillant que intenta encaixar en un clixé ben mediocre. Aquest esforç és devastador per a ella i per a tothom que l’envolta.
A partir de la veu de Hedda Gabler, escoltada des de l’actualitat, ens qüestionem quin és el paper de la dona avui dia. Hedda, una magnífica Júlia Barceló, és una dona atrapada en la superficialitat de la societat i que es mostra incapaç de superar la buidor que aquesta mateixa societat li provoca. Ella presenta una gran addició a mostrar-se en primera línia en l’aparador de la societat i les xarxes són el mitjà per fer-ho. Però aquest fet no elimina la seva sensació de solitud i la seva voluntat autodestructiva.
Únicament tres personatges, tres magnífics actors amb una química extraordinària entre ells i que ens regalen moments realment esplèndids.
L’acció se situa en un ambient burges, el matrimoni Tesman ha tornat del seu llarg viatge de nuvis amb motiu de la mort d’una tieta. Han hagut d’interrompre un viatge que ja durava sis mesos. Un àtic de luxe amb una gran terrassa i unes esplèndides vistes sobre la ciutat. Jorgen Tesman (Pau Vinyals) és escriptor i espera aconseguir un càrrec de director a la Biblioteca Nacional, que l’ha de permetre mantenir el nivell de vida i pagar el pis. Encara no estan del tot instal·lats i un piano presideix la sala.