Arxiu d'etiquetes: Alberto Conejero

– 304 – Teatre – TODAS LAS NOCHES DE UN DIA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 2019.06.05 (temp. 18/19 – esp. nº 222)

TODAS LAS NOCHES DE UN DIA (temp. 18/19 – espectacle nº 222)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

La setmana passada teníem previst anar a veure aquesta proposta al Teatre Goya, però sembla que a causa d’un sobtat despreniment de retina de l’actriu protagonista, Ana Torrent, va obligar a suspendre, i fins aquesta setmana no s’han pogut reprendre les representacions amb Emi Ecay en el paper de Sílvia.

TODAS LAS NOCHES DE UN DIA, és un text d’Alberto Conejero dirigit per Luís Luque i amb Carmelo Gómez en el paper de Samuel.

Un text melodramàtic, íntim i profundament poètic, que es vesteix de thriller per explicar-nos la història d’una dona trencada per un passat desconegut per nosaltres i la del seu jardiner, un home que també ha fugit del seu passat i es refugia en aquest hivernacle. En paraules del seu autor, són dos personatges plens d’ombra que lluiten per trobar una mica de llum. Dues persones atrapades en un passat, que no arribem a conèixer, però que marca el seu present i el seu futur.

Envoltat d’urbanitzacions, en algun lloc prop de nosaltres, sobreviu un vell jardí amb el seu hivernacle. Però ha passat molt temps des que els veïns van veure per última vegada la Silvia, la propietària de la casa. Allí només hi queda el Samuel, el jardiner, maldat per preservar aquest racó oblidat.

Todas las noches de un día comença quan la policia va anar a la casa per intentar descobrir el parador de la Silvia. S’inicia, llavors, un combat entre la vida i els records, entre l’amor i els seus fantasmes…

Una proposta que presenta salts en el temps i que inicialment ens descol·loca una mica fins que entenem que ella és una il·lusió, un record i que ell està responent les preguntes de la policia mentre recorda. Una història d’amor impossible entre dues persones allunyades i properes alhora. Un monòleg que en realitat és un diàleg, i un tercer personatge que no hi és, un policia que interromp les declaracions d’en Samuel, i el fa retornar al present.

Continua llegint →

– Teatre – CLIFF (PRECIPICI) (🐌🐌🐌🐌🐌) – Àtic22 del Tantarantana – 2018.05.23 (temp. 17/18 – espectacle nº 276)

2 respostes

CLIFF (PRECIPICI) (temp. 17/18 – espec. nº 276)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

A vegades es compleix fil per randa aquella dita coneguda que diu “en el pot petit està la bona confitura“…. i aquesta és una d’aquelles ocasions que una proposta de petit format d’un teatre no massa conegut pel gran públic, provoca el nostre entusiasme, especialment per una M E M O R A B L E interpretació.

No coneixíem en Montgomery Clift (1920-1966), millor dit, el coneixíem per pel·lícules com “De aqui a la eternidad” o “El baile de los malditos”, per esmentar alguna, però sabíem poc o molt poc de la seva vida i és que en la data de la seva mort, nosaltres no érem encara ni tan sols adolescents.

This slideshow requires JavaScript.

El juliol de 2016 es van complir cinquanta anys de la seva mort (va morir jove, amb 45 anys) i diuen que Monty, va “protagonitzar” el suïcidi més llarg de la història de Hollywood. Un personatge complex i autodestructiu, una llegendària figura de l’època daurada de Hollywood, al que un accident de cotxe l’any 1956 va marcar l’inici de la seva carrera autodestructiva.

CLIFF (PRECIPICI) ens situa el 1961, uns dies abans de la cerimònia dels Oscars on ell estava nominat per quarta vegada (última ocasió en què va ser nominat). Montgomery Clift prepara la seva tornada als escenaris teatrals interpretant a Trèplev en la Gavina de Txékhov, i vol tenir a Elisabeth Taylor com a coprotagonista. Espera la concessió del Òscar per anunciar la seva retirada de les pantalles.

Continua llegint →

2018.04.18 – Teatre – MEDEA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Montjuïc (temp. 17/18 – espectacle nº 259)

Deixa un comentari

MEDEA (temp. 17/18 – espec. nº 259)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver.

Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens.

This slideshow requires JavaScript.

Medea és filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de l’oceànida Idia. I neta del sol, Heli, i de la maga Circe. Casada amb Jasó, cap dels Argonautes i a qui va ajudar a conquerir el velló d’or, viu amb ell a Corint, el país d’origen d’Eetes, sota el regnat de Creont.

Un bon dia, però, Creont decideix fer casar la seva filla amb l’heroi. Per aconseguir-ho, decreta desterrar Medea. Ella, però, aconsegueix ajornar un dia l’execució del decret, el temps just de preparar la seva venjança.

Impregna de verí un vestit i joiells i ho envia tot a la seva rival per mitjà dels seus fills. Quan ella s’ho emprova, és cremada per un foc misteriós, que també afecta Creont quan corre a auxiliar-la, i fins al palau sencer. Mentrestant, Medea assassina els seus propis fills al temple d’Hera i, tot seguit, s’escapa a Atenes enfilada en un carro estirat per cavalls alats, un regal del seu avi, el sol.

Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia. Un clàssic tan convuls com el nostre present.

Fotografies de Ros Ribas

Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat que deu suposar actuar absolutament mullada ….

Continua llegint →

– Grec2017 – Teatre (321) – TROYANAS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 30.07.2017

2 respostes

TROYANAS –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

En qüestió de minuts saltem de l’alegria de CabaretA a la tragèdia d’una realitat que no es limita únicament al text d’Eurípides i Troya sinó que ens transporten a l’avui, a les guerres que destrueixen poblacions senceres, que acaben amb la cultura d’un poble, que generen dolor i destrucció.

TROYANAS en aquesta versió d’Alberto Conejero dirigida per Carme Portaceli, ens porta a les dones mítiques supervivents de la Guerra de Troya a qui els guanyadors es van repartir com si fossin un botí, decidint impunement sobre la seva vida i el seu futur.

Troya es Alep.

Hècuba (Aitana Sánchez-Gijon), Cassandra (Miriam Iscla), Helena (Maggie Civantos), Andròmaca (Gabriela Flores), Briseida (Pepa López) o Polixena (Alba Flores) són dones troianes que avui tenen altres noms, dones que representen la guerra i el dolor, però també la memòria històrica i la dignitat.

Podem llegir en el programa de mà: Avui seguim veient com les dones són éssers de segona categoria a les quals no importa gaire què els passi: després de cada guerra, i fins i tot durant la guerra, a les dones se les viola reiteradament, se’ls falta al respecte, se les maltracta sense ni tan sols tenir por de les lleis que prohibeixen la violència …. No passa res, els seus problemes, els seus patiments sempre són a la cua, sempre hi ha problemes més importants: els nens, la gana, els refugiats ….

… I aquest és l’objectiu d’aquesta proposta, fer memòria i visibilitzar els oblidats i les oblidades. “No dejeis que a la injustícia siga el silencio” crida en un moment donat Hècuba.

Taltibio (Ernesto Alterio) és l’únic home de la proposta, és el missatger que porta les ordres dels vencedors i que prenent consciència de la barbàrie no fa res per aturar-la. Taltibio és cada un de nosaltres que des de les nostres posicions acomodades veiem la injustícia arreu i no fem res.”al final todos obedecemos, todos hacemos lo que nos mandan, miramos para otro lado; tratamos de seguir adelante, de sobrevivir. Porque cada uno de nuestros días es una guerra“

Continua llegint →

– Teatre – LA PIEDRA OSCURA (🐌🐌🐌🐌🐌) -Teatre Lliure de Gràcia – 21/02/2016

Deixa un comentari

Amb força retard (més d’una setmana) publico la nostra valoració d’aquesta producció teatral, malgrat el nostre entusiasme i també, com veieu amb la màxima puntuació cargolaire d’aquest blog. El fet és que hem prioritzat altres publicacions d’altres propostes teatrals a les que si podríeu assistir i no pas a aquesta que tenia totes les entrades exhaurides al Teatre Lliure.

Segons el seu autor, Alberto Conejero, Premi Ceres 2015 al Millor Autor Teatral, aquesta obra està inspirada lliurement en la figura de Rafael Rodríguez Rapún, estudiant de mines, secretari del teatre universitari La Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys de les seves vides. Rodríguez Rapún va morir un 18 d’agost de 1937, amb 25 anys, –just un any després que Federico– a l’Hospital Militar de Santander. Li havien ferit uns dies abans en el transcurs d’un atac aeri prop de la població càntabra Bárcena de Pie Deconcha.

Una habitació d’un hospital militar prop de Santander; dos homes que no es coneixen i que estan obligats a compartir les hores terribles d’un compte enrere que potser s’acabarà a la matinada amb la mort d’un dels dos. Un secret cobert de remordiments i un nom que ressona per les parets de l’habitació: Federico. Només queda la custòdia d’uns documents i manuscrits com un últim gest d’amor.

Continua llegint →