Avui inicio la publicació d’una nova categoria de cròniques; es tracta de recollir a “Voltar i Voltar” una serie d’articles d’opinió dels diaris que llegeixo i que a mi particularment m’han agradat molt. Per aquesta raó crec que es mereixen una major difusió i m’agradaria que la gent que ens visita en aquest petit racó “voltaire” tingui accés a aquets petits tresors mig amagats a la premsa.
Avui començo amb un article del diari ARA, (del que soc suscriptor),que es va publicar ahir 15 de Setembre 2012, escrit per Albert Sánchez Piñol.
‘Monkeys reject unequal pay’
Si tenen lliures 2 minuts i 38 segons de la seva vida els recomano, la visió d’aquest vídeo. És un vídeo breu, molt breu, però que demostra que amb dos minuts i mig n’hi ha prou per construir un document tan hilarant com substanciós. (I, de fet, dels dos minuts i mig fins i tot es poden estalviar el primer, purament acadèmic).
El vídeo mostra un experiment amb micos.
Vet aquí: dos micos de l’espècie dels caputxins estan en dues gàbies separades però adjacents. La paret frontal de cada gàbia té un forat. Quan una científica para la mà, els micos treuen el braç pel forat i li donen una pedreta. Si ho fan així, són recompensats amb una peça de menjar. Fins aquí no hi ha res de nou.
Però l’experiment incorpora una novetat: l’esforç d’un mico és recompensat amb un gra de raïm, el de l’altre amb un tallet de cogombre. Cada mico pot veure el que rep l’altre, i com tothom sap el raïm és molt més dolç i saborós que un mesquí tall de cogombre. I allò astorador, allò revelador, és que el mico del cogombre, en adonar-se de la lògica retributiva, s’indigna i protesta com el que és: un mico empipat. (Si us plau, no em maleeixin per l’ spoiler . Els asseguro que el valor humorístic del vídeo continua intacte, el que fa petar de riure són els escarafalls del mico).
D’altra banda, aquests dies un vídeo així fa mal als ulls. Perquè el mico copsa de seguida que el sistema retribucionista és pervers. No necessita rebre tres vegades, ni dues, cogombre en lloc de raïm: la primera vegada que li donen cogombre ja el llença, emprenyadíssim, contra la bata de la investigadora. I un es pregunta: com és possible que una comunitat humana tan lúcida i civilitzada com la catalana hagi trigat no cent, ni dos-cents, sinó tres-cents anys a protestar clamorosament contra l’ unequal pay ?