Arxiu d'etiquetes: Albert Prat

– 160 – Teatre – SACARINA  (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà (temp. 19/20 – espectacle 108 – i RdP 046) – 2020.02.18

SACARINA (temp. 19/20 – espectacle 108 – i RdP 046)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimarts dia 18 de febrer, era nit d’estrena a El Maldà amb l’última proposta de La Ruta 40, SACARINA, que ens van presentar fa una setmana en una roda de premsa en petit comitè i força accidentada, ja que ens vam quedar a les fosques.

Us deixem l’àudio …

 

La companyia La Ruta 40, torna a la sala després de l’exitós “El llarg dinar de Nadal” que    nosaltres vam veure en 2014, i ha estat l’encarregada de programar l’Espai Lliure del Teatre Lliure durant tres mesos en aquesta temporada.

SACARINA és un text contemporani de Davide Carnevali, amb traducció de l’Albert Arribas  i dirigit per Sergi Torrecilla que ha decidit iniciar-se en la direcció amb un text d’aquest autor després de treballar com a actor a “Actes Obscens en Espai Públic” (TNC 2017) i “La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta” (Sala Beckett 2019).

Continua llegint

– 079 – Teatre – REISEFÜHRER (🐌🐌+🐚) – Espai Lliure del Teatre Lliure – (temp. 19/20 – espectacle 050) – 2019.12.13

REISEFÜHRER (temp. 19/20 – espectacle nº 050)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir divendres era nit d’estrena a l’Espai Lliure, s’estrenava REISEFÜHRER la proposta que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 3. Aquesta paraula alemanya, traduïda al català significa “guia de turisme“.

Un espectacle de creació de Ferran Dordal Lalueza i la Ruta 40, companyia que ha estat la responsable de la programació d’aquesta sala durant el primer semestre de la temporada 19/20.

La Ruta 40 és una companyia de teatre independent fundada l’any 2011 a Barcelona. Està integrada per Alberto Díaz, Maria G. Rovelló, Albert Prat, Xesca Salvà i Sergi Torrecilla. Han estrenat nou espectacles i en 2015 van guanyar el Premi Butaca a millor espectacle de petit format per “El llarg dinar de Nadal” que nosaltres vam veure a El Maldà en 2014.

Ferran Dordal és dramaturg, director i creador escènic que entre altres col·laboracions és co-creador i dramaturg de les propostes de l’Agrupación Señor Serrano.

REISEFÜHRER és una obra sobre el turisme, feta a partir de les experiències i les contradiccions dels seus creadors. Des de Barcelona, una ciutat “hiperturistitzada” no perden l’oportunitat de ser turistes en altres ciutats, saben que només un 25% de la població mundial pot moure’s lliurement, be per raons polítiques o econòmiques.

El tema que tracta … “el fet de viatjar o fer turisme“, a nosaltres personalment ens interessa moltíssim; creiem que els dos conceptes a vegades es poden fusionar en un de soli no han de ser radicalment diferents, com sembla que volen demostrar en aquest espectacle.

Hem de reconèixer, que per nosaltres, el fet de “viatjar” és un dels al·licients culturals més importants de la nostra vida i de ben segur és la nostra primera prioritat, inclús molt per sobre de la nostra gran afició per les Arts Escèniques.

Continua llegint

– 175 –  Teatre – LA BONA PERSONA DE SEZUAN (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 2019.02.01 (temp. 18/19 – espectacle nº 127)

LA BONA PERSONA DE SEZUAN (temp. 18/19 – espectacle nº 127)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres va ser una d’aquelles nits en què vam sortir del teatre entenent perquè ens apassiona el teatre, vam gaudir d’una representació que omplia la Sala Gran del TNC en tots els aspectes, per la fantàstica posada en escena, les increïbles interpretacions, la música, la direcció i una platea plena.

Oriol Broggi dirigeix un dels clàssics del segle XX, LA BONA PERSONA DE SEZUAN de Bertolt Brecht (Augsburg 1898- Berlín Est 1956). Protagonitzada per Clara Segura, Joan Carreras i Toni Gomila;  l’obra planteja una reflexió sobre els límits de la bondat.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de David Ruano

En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

Enfrontada a moments difícils haurà de travestir-se per deixar de ser una persona bona i defensar-se de l’agressivitat del món que l’envolta. És així com ella “l’àngel dels suburbis” deixa lloc al seu cosí Xui Ta. En paraules d’Esteve Miralles que prologa el llibre d’Arola, si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones.

LA BONA PERSONA DE SEZUAN va ser representada l’any 1966 al Teatre Romea, dirigida per Ricard Salvat i protagonitzada per Nuria Espert, i l’any 1988 al Mercat de les Flors, dirigida per Fabià Puigserver i protagonitzada per Anna Lizaran.

Escrita durant el seu exili als Estats Units es va estrenar l’any 1943 a Zurich emmarcada dins el corrent del Teatre Èpic que pretenia més que generar empatia i emocions en l’espectador, provocar reflexions i debat entorn l’obra. Ha estat traduïda per Feliu Formosa, gran coneixedor de l’obra de l’autor alemany.

Continua llegint

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – LES BRUIXES DE SALEM (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 02/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta obra d’Arthur Miller, en versió traduïda per Eduardo Mendoza, ha estat escollida com la peça que ha inaugurat oficialment el Festival Grec d’enguany. Dirigida per Andrés Lima i coproduïda pel Teatre Romea, el Centro Dramático Nacional i el Grec 2016 serà representada a Madrid a partir del mes de gener del 2017.

This slideshow requires JavaScript.

Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament.

Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy,  un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estès procés de delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistas i que Arthur Miller va patir en primera persona.

Les Bruixes de Salem - Teatre Grec

Aquest terme,” caça de bruixes”, ha esdevingut com la manera d’anomenar aquelles situacions en què un govern persegueix als seus oponents polítics en nom de l’interès del país i la seguretat nacional. I malauradament no ha deixat mai d’estar vigent…. i sobretot els catalans en podem donar fe.

Continua llegint

– Teatre – EL PROFESOR BERNHARDI (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 19/02/2016

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.

EL PROFESSOR BERNHARDI - TNC 1

Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.

El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.

Continua llegint

– Teatre – LA COL.LECCIÓ (🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 31/10/2015

Hem anul·lat o inclús perdut, entrades prèviament comprades per 5 obres de Teatre i també per un concert de l’OBC, en el període dels últims 8 dies. Ahir dissabte i tot sol, sense gaires ganes, he tornat a veure una representació teatral després de l’accident de l’Imma; ella mateixa em va animar a fer-ho i començar a tornar a fer una vida el més normalitzada possible, després d’aquesta ultima setmana, en la que hem estat literalment clausurats dins d’un Hospital…. a l’espera d’una operació, que per fi s’ha pogut realitzar.

No entenc pas el perquè en una situació com la que estem passant, és tan difícil posar-se en contacte amb segons quins teatres per ajornar o bescanviar entrades, quan realment està realment justificat fer-ho. No és just, crec jo, que després de l’esforç econòmic que els espectadors hem de fer, es posin tantes traves als aficionats a les arts escèniques.

LaCol-Àleccio¦ü-rBlanch-06

LA COL.LECCIÓ, és una obra que va escriure Harold Pinter per a la televisió l’any 1961 i que es va representar per primera vegada a l’Aldwych Theatre a càrrec de la Royal Shakespeare Company el 1962.

Continua llegint

– Teatre – EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/11/2014

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.

IMG_9742.JPG

La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.

L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.

IMG_9740.JPG

L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Continua llegint

– Teatre – VICTÒRIA D’ENRIC V (***) – Teatre Lliure de Gràcia – 03/10/2014

Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.

Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.

La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.

victoria.enric_

El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.

Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.

Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.

Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.

Continua llegint