Arxiu d'etiquetes: Akadèmia Teatre

– Teatre – LA MÀGIA d’en CALDERS (🐌🐌🐌) – Akademia Teatre – 10/01/2015

Segurament, es tracta d‘un espectacle que no hauríem escollit per anar a veure’l, si no fos per les recomanacions que ens han arribat dels nostres amics teatraires. En tractar-se d’una recopilació de contes d’en Pere Calders, “llegits” per una sola actriu a escena ens semblava que no tindria la suficient força teatral. Un cop vista, reconeixem que estàvem del tot equivocats.

Admirem molt com a actriu a l’Imma Colomer i aquest fet va influir definitivament per tal de què el passat dissabte féssim “doblet”, tot veient primer aquesta producció per un cop acabat, sortir de pressa per anar a veure un altre espectacle, aquest de dansa, al Mercat de les Flors.

Pere Calders té una escriptura afinada com un bisturí i contundent com una maça. La seva ironia, el seu humor i la seva fantasia desperten la imaginació i ens endinsa en el seu univers fictici, que està poblat d’éssers i fenòmens fabulosos i sobrenaturals, encara que moltes de les seves narracions arrenquen d’una situació estable en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de la llar, però, gradualment o de sobte, es veuen trasbalsats per algun element estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia inicial.

2015/01/img_0043.png

És d’admirar que Imma Colomer s’hagi arriscat per portar a escena aquestes “lectures” de 17 petits contes d’en Pere Calders, que ella, mes que llegir-los, els interpreta teatralment, donant-li encara més força que si nosaltres els llegíssim directament.

Amb una escenografia senzilla, sota l’arbre d’un dels seus contes i una tauleta amb el cafè preparat que l’actriu es va prenent a mesura que l’espectacle avança, tranquil·lament. Ens dóna una sensació de serenor i de pau tot plegat, que ens predisposa per tal d’estar molt atents a les seves paraules que va desgranant a partir dels contes d’en Pere.

En pocs moments resta asseguda i va d’una banda a l’altre de l’espai escènic; fa veure que ens llegeix aquests fulls de papers, primer dels col·locats en uns faristols disposats davant dels espectadors i més tard, despenjant aquests fulls d’una mena d’arbre / paraigües, que va quedant a poc a poc amb les seves branques buides.

Cal destacar que s’ha fet acompanyar per una acordionista, Dioni Chico,  i això fa que mesuri els moments i faci les pauses entre contes, molt més agradable.

Un espectacle que entra per les oïdes, amb una senzillesa brutal, ja que la manera de dir d’en Pere Calders, és així, senzill, sense frases massa rebuscades, com si la seva escriptura sortís amb naturalitat com si és tractes d’una conversa personal amb els seus lectors.

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994) escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986.

Malauradament no sóc massa lector de llibres, tot al contrari de l’Imma que sembla que els devora, però tot escrivint aquest post, m’han vingut ganes de rellegir algun dels seus contes; aquí us deixo un parell que em van agradar especialment…

2015/01/img_0042.jpg

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:
—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Autor: Pere Calders
Direcció e interpretació: Imma Colomer
Acordionista: Dioni Chico
Disseny de llums: Enric Planas / Direcció artística: Mercè Managuerra
2015/01/img_0044.jpg

 

– Òpera en petit format – TRUOBLE IN TAHITI (*** 1/2) de Leonard Bernstein – Akadèmia Teatre – 03/04/2014

TRUOBLE IN TAHITI - Teatre Akadèmia02-impAhir dijous vàrem tornar al Teatre Akadèmia, per tal de veure un altre estrena dins del festival “Da Camera”, òpera de petit format.

El programa va constar de dues parts ben diferenciades; la primera va ser l’interpretació de 4 cançons curtes dels compositors Samuel Barber i 9 cançons de Leonard Bernstein. Totes elles van ser cantades per la soprano mexicana Paula Nogueira, acompanyada al piano per Olga Kobekina.

TRUOBLE IN TAHITI - Teatre Akadèmia01-imp

Però, el plat fort de la nit, i per el que estàvem allí, era per tal de veure i escoltar la primera de les dues úniques òperes que el compositor Leonard Bernstein va composar al llarg de la seva vida…. es tracta de TROUBLE IN TAHITI.

Leonard Bernstein, va ser un compositor, pianista i director d’orquestra. Va ser el primer director d’orquestra nascut als Estats Units que va obtenir èxit i reconeixement internacional. És conegut tant per la seva activitat al front de l’Orquestra Filharmònica de Nova York com per la seva tasca com a compositor d’obres que s’han fet molt populars, com ara el musical West Side Story, l’opereta Candide i Un dia a Nova York.

 La òpera de petit format, TROUBLE IN TAHITI, te un sol acte i te una durada curta, tant sols uns 40 minut. El seu argument està basat amb la llunyania d’una parella que viuen la seva rutina matrimonial amb força amargor, sota la falsa aparença d’una felicitat de fireta. Ambientada en un suburbi ric nord-americà, la història representa el desencant de Dinah amb el seu marit Sam, qui està més interessat en la seva carrera i en els seus entreteniments més que en la seva família.

L’òpera es va estrenar el 12 de juny de 1952 a Waltham, Massachusetts, davant d’una audiència de gairebé tres mil persones. Actualment casi mai es representa.

This slideshow requires JavaScript.

Continua llegint