– 039 (22/23) – Teatre – TOCAR MARE (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 13/11/2022

Ahir diumenge vam fer cap a LaBeckett per tal de veure la peça TOCAR MARE de Marta Barceló (Palma, 1973) estrenada a Temporada Alta i que va sorgir del text guanyador del Torneig de Dramatúrgia Catalana del 2016. Una peça que abans de la seva estrena a Girona s’ha representat a Grècia, Romania i Alemanya. 

La direcció és de Jordi Casanovas. Lluïsa Castell i Georgina Latre en són les protagonistes d’aquest muntatge, centrat en una atípica família, que formen una dona viuda sense fills i una jove sense pares.

L’obra de l’escriptora Marta Barceló, productora i actriu mallorquina, que fins diumenge dia 6 tenia al TNC l’obra “ZONA INUNDABLE“, ens parla de les relacions maternofilials i de la buidor emocional que pot provocar l’absència de la figura materna o la inexistència d’un fill.

El títol de TOCAR MARE correspon a una frase que en certs jocs infantils vol dir que has arribat a un lloc segur, que estàs salvat, que has trobat el refugi on estàs i et sents protegit.

L’Esperança (Lluïsa Castell) és una dona prejubilada sense família que cobra una pensió molt minsa. L’Empar (Georgina Latre) és la jove directora d’una productora audiovisual, sense família i que es guanya molt bé la vida. Les dues conformen una atípica família i ens narren una història de records compartits, vivències personals, pactes per escrit i canelons de peix.

En paraules de l’autora

   “a mi sempre m’han interessat molt les famílies atípiques, aquelles que surten del patró predominant. Em fascinen les històries de personatges a qui, en moments vitals de solitud, la vida posa en contacte amb altres persones també soles, i creen un petit nucli familiar on troben un refugi per a la seva vulnerabilitat.”

Una proposta amb tocs d’humor, que ens parla dels vincles que es poden establir entre les persones, de les respostes que es poden esperar en les relacions materno-filials, de les conseqüències emocionals que pot provocar l’abandonament o la solitud, de l’adopció, dels records d’infantesa o del mercantilisme que condueix algunes relacions.

Una obra que avança amb salts temporals i que ens acosta a poc a poc a l’origen de la relació entre mare i filla. Una gran interpretació de Lluïsa Castell que ens ha aconseguit emocionar i fer creïble el seu personatge. Bona interpretació, però no tan creïble, la de Georgina Latre, segurament pel personatge que li correspon interpretar, que en algun moment, especialment cap al final de la representació, a causa del text, pren un caire exageradament inversemblant.

Una escenografia molt sòbria de José Novoa, a la que acompanya una excel·lent il·luminació de David Bofarull, amb tres cortines metàl·liques que actuen de parets o portes, un parell de mobles i un parell de cadires, ens fan posar el focus d’atenció en el text i en les interpretacions.

La banda sonora és de la cantautora catalana Anna Roig amb la cançó final “una abraçada de mare“.

Una proposta que es podrà veure fins al dia 4 de desembre a la Sala de Baix de LaBeckett i que s’emmarca en el cicle protagonista d’aquesta temporada: La família (o la família?).

– 038 (22/23) – Teatre Musical – ROCKY HORROR SHOW – Teatre del Cercle (🐌🐌🐌🐌) – 12/11/2022

Ahir dissabte dia 12 de novembre vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una magnífica adaptació del musical THE ROCKY HORROR SHOW al Teatre del Cercle de Gràcia.  

Quim Fuster Gallardo (Barcelona, 1963) fa molts anys que es dedica al teatre, és actor, director, tècnic, escenògraf i autor. També ha intervingut en petits papers al cinema. I tota aquesta activitat escènica la compagina amb la gestió del seu negoci de xarcuteria. 

En aquesta proposta n’és el director i interpreta el paper del Dr. Scott.

THE ROCKY HORROR SHOW és una comèdia musical amb llibret i música de Richard O’Brien, estrenada al Royal Court Theatre de Londres el juny de 1973. 

L’adaptació cinematogràfica va ser feta en 1975 sota el nom The Rocky Horror Picture Show, dirigida per Jim Sharman. 

Va ser concebuda com un tribut humorístic a les pel·lícules de terror i ciència-ficció de sèrie B de finals dels anys trenta fins a principis dels seixanta. Una icona de la cultura pop del segle XX que es va atrevir a posar en escena la llibertat sexual amb personatges LGTBIQ.

La història se centra en una parella de joves promesos, en Brad Majors (Victor Vives) i la Janet Weiss (Txell Bou), que surten de viatge per trobar-se amb el Dr. Everett Scott (Quim Fuster), que havia estat professor de tots dos. De camí, una forta tempesta els acompanya i punxen una roda. Estan a prop d’una casa que sembla un castell i demanen ajuda.

Un narrador (Pep Bransuela) ens va explicant els fets que tenen lloc a escena. 

El castell està ple de personatges estrafolaris comandats per Riff Ralf (Ramón Rull) i la seva germana Magenta (Núria Martínez). Trobem a Columbia (Nara Buchaca), a Eddie (Rafel Gràcia) i a un grup de fantasmes: Andreu Monrós, Carles Torrecillas, Carme Adell, Cris Vidal, Gemma Clemente, Marc Molero, Lia Bou i Pau Arrando. 

Però el veritable amo de la casa és el Dr. Frank-n-Furter (Guillem Peire), un científic aparentment boig, que en realitat és un travesti alienígena del planeta Transsexual a la galàxia de Transsilvània, que crea un home musculós viu anomenat Rocky (Àlex Fuster) al seu laboratori. 

Una obra amb adaptació i traducció al català de Guillem Peire que n’és també el director musical i el protagonista de l’espectacle. Una obra que malgrat els anys transcorreguts, continua sent transgressora, divertida, sensual i colorista.

ROCKY HORROR SHOW ha estat plantejada com un espectacle interactiu on som rebuts per un grup d’acomodadors que més o menys ens indiquen les localitats que hem d’ocupar, ells/elles són Aïda Gimeno, Carles Prat, Èlia Buchaca, Elisa Giménez, Jordi Medrano, Judit González, Martina Sellarés, Paula Miguel i Sergi Hom. Durant tot l’espectacle estaran interaccionant amb els espectadors i formaran part activa de l’espectacle.

En entrar a la sala ens han donat una bossa de paper amb un contingut variat: arròs, confeti, un diari, paper de vàter, un xiulet ….. i Usherette (Anna Turull), la que serà la mestressa de cerimònies, ens explica de què va tot plegat interpretant la primera cançó de l’espectacle.

Magnífica la direcció d’en Quim Fuster, la coreografia de Carles Torrecillas, Cris Vidal, Gemma Clemente i Marc Molero, i en general de tot l’equip tècnic que han aconseguit portar a escena un esplèndid musical i que ens ha fet participar activament des del minut zero.

Està programada al Teatre del Cercle (C/Santa Magdalena 12), avui dia 13 i els pròxims 18-19 i 20 d’octubre. Paga la pena recolzar aquestes produccions, mal anomenades de “teatre amateur” que sovint superen en qualitat i entusiasme altres produccions de l’anomenat teatre “professional”.

És veritablement una llàstima que tant d’esforç per posar en peu aquest Musical en català, amb un treball artesanal de gran qualitat, i que ha ocupat a un munt de gent, segurament durant moltes setmanes, únicament es pugui veure durant dues setmanes i sis representacions. Creiem que es mereix una vida més llarga i que també es pugui arribar a veure en altres sales de teatre.

– 037 (22/23) – Dansa – TRIPTYCH (🐌🐌🐌🐌🐌+++) – Teatre Nacional de Catalunya – 11/11/2022

Aquesta proposta de dansa/teatre, va ser la primera que vam reservar dins del nostre abonament de temporada. Per nosaltres, sense haver-la vist, ja era una aposta assegurada i un imperdible de la temporada, … i és que sempre que aquesta companyia apareix per Barcelona, no ens perdem cap dels seus increïbles espectacles.

TRIPTYCH està format per tres peces curtes creades entre 2013 i 2017: “The missing door”, “The lost room” i “The hidden floor”. Les dues primeres van formar la peça “Díptic” que es va poder veure dins del Grec del 2020. El “Triptych” pròpiament es va crear en 2020 i mostra un viatge que comença ple d’esperança per acabar en un destí angoixant i incert.

La companyia belga Peeping Tom és una companyia de dansa-teatre fundada el 2000 pels coreògrafs Gabriela Carrizo (Córdoba-Argentina, 1970) i Franck Chartier (Roanne-França, 1967). Una companyia reconeguda internacionalment per revolucionar el llenguatge de la dansa i del teatre amb un estil molt particular.

Les seves obres porten l’espectador a un món propi molt característic, fosc i inquietant, però que conserva l’espurna d’un sentit de l’humor negre.

Té la seva seu a Molenbeek (Brussel·les) i l’equip d’artistes, coreògrafs, tècnics, dissenyadors i col·laboradors el formen persones de 16 nacionalitats amb edats compreses entre 83 i 21 anys.

El senyal d’identitat de la companyia és una estètica hiperrealista arrelada en espais concrets: un jardí, una sala d’estar i un soterrani en la primera trilogia (Le Jardin, 2002; Le Salon, 2004; i Le Sous Sol, 2007), dues caravanes en un paisatge nevat a “32 RUE rue VANDENBRANDEN”  (2009), un teatre incendiat a “A LOUER” (2011) o una llar de jubilats a “VADER” (2014). El 2019, la companyia va enllestir una segona trilogia sobre les situacions familiars amb “VADER” , “MOEDER” (2016) i “KIND” (2019).

Nota: Si voleu accedir a les nostres crítiques, dels espectacles que hem vist d’aquesta companyia durant els 12 anys que escrivim aquest Blog, només cal que cliqueu a sobre del nom de les propostes que hem indicat amb majúscules.

TRIPTYCH, el viatge comença als passadissos, a les cabines i al restaurant d’un transatlàntic. En aquesta trilogia, el temps, la memòria i la premonició giren al voltant de les il·lusions i els amors perduts de personatges llençats a la deriva per forces incontrolables. Personatges que, perduts en el temps i en l’espai, es deixen endur pel corrent i es busquen sense descans.  

Quan es van embarcar en aquest viatge, havien sortit a la recerca d’un ideal, plens d’esperança, però la realitat els ha conduït a un destí incert. Ara, continuen deambulant per un misteriós i macabre laberint, en el qual estan perduts. Personatges que viuen entre la realitat i el que imaginen i que intenten trobar un camí mentre recuperen i reviuen els seus records.

Cada part de la trilogia té el seu propi escenari únic i evoca un plató de cinema:

A “The missing door” està ambientada en un passadís ple de portes que no s’obren. A “The loost room” l’acció transcorre en una cabina/dormitori del mateix vaixell  i a “The hidden floor” té lloc en el restaurant del vaixell abandonat i controlat per les forces de la natura.

Segons llegim en aquest tercer plató és el dolor de l’ancià, que carretejava la seva vida en el segon plató, que adquireix proporcions mítiques: el seu toll de llàgrimes (recordem que mentre es fa el canvi d’escena entre el segon i el tercer plató, ell plora assegut al llit de la cabina) es converteix en l’oceà en què naufraga un transatlàntic

Els canvis escenogràfics entre les tres parts es fan a vista i esdevenen part de la representació, com si es tractés del muntatge d’una pel·lícula en directe.

Konan Dayot, Fons Dhossche, Lauren Langlois, Panos Malactos, Alejandro Moya, Fanny Sage, Eliana Stragapede/Chloé Albaret, Wan-Lun Yu són els vuit artistes que ens han deixat bocabadats per la inversemblança dels seus moviments i l’elasticitat absoluta dels seus cossos. 

L’escenografia de Gabriela Carrizo i Justine Bougerol reflecteix la cerca interna que viuen els personatges, aïllats i perduts en la foscor que els envolta sobre l’escenari, en un laberint de portes desaparegudes, habitacions perdudes i terres amagats.

Unes espectaculars escenografies concebudes com a tres platós de cinema successius i al que contribueix l’espai sonor de l’espectacle (Raphaëlle LatiniIsmaël ColombaniAnnalena FröhlichLouis-Clément Da CostaEurudike De Beul), amb efectes com els cops de porta, el batec d’un cor, el plor d’un infant, la tempesta o els sorolls grinyolats del vaixell. La il·luminació de Tom Visser amb foscos, llums i ombres, juga també un paper fonamental.

Un espectacle fascinant, inquietant i al mateix temps absolutament bellíssim. Ens ha impressionat la seva capacitat de dir tant sense emprar gairebé ni una sola paraula, el seu surrealisme i la capacitat infinita dels intèrprets per realitzar moviments impossibles amb una senzillesa brutal.

Creiem sincerament, que es tracta de l’espectacle que més ens ha impressionat d’ençà que escrivim aquest Blog, ara fa dotze anys. És per això que als cinc cargols de rigor, hem volgut afegir el senyal “+++” per destacar que ho valorem per sobre del 10 sobre 10.

TRIPTYCH es podrà veure fins al 20 de novembre a la Sala Gran del TNC.

Però advertim que a hores d’ara queden poquíssimes localitats a la venda, per qualsevol sessió. No us la perdeu.

https://youtu.be/jrITklIyQ6s

– 036 (22/23) – Òpera – IL TROVATORE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 07/11/2022

Avui dilluns 7 de novembre, al Liceu,  hem pogut gaudir de “IL TROVATORE” de Giuseppe Verdi (1813-1901) amb una espectacular producció d’Àlex Ollé concebuda per a la Dutch National Opera d’Amsterdam (2014) i per a l’Opéra National de Paris (2016).

Ha estat el segon cop que veiem aquesta producció, ja que dissabte passat 5 de novembre, la vam poder veure per la plataforma digital del Liceu dins de l’abonament digital de Liceu+LIVE, i amb el mateix repartiment. 

Una producció que denuncia els horrors de la guerra i on Àlex Ollé (Barcelona, 1960) porta l’acció des de l’Espanya Medieval a la Primera Guerra Mundial amb escenografia d’Alfons Flores, que ha transformat l’espai escènic en un fosc laberint de trinxeres. Una escenografia molt encertada i potser de les millors que hem vist; absolutament espectacular.

La direcció és de Riccardo Frizza (Brescia, Italia 1971) i el repartiment ha estat integrat per: el baríton Juan Jesús Rodríguez (Comte de Luna), la soprano Saoia Hernández (Leonora), la mezzo Ksenia Dudnikova (Azucena), el tenor Vittorio Grigolo (Manrico), el baix Gianluca Buratto (Ferrando), la soprano Maria Zapata (Ines) i el tenor Antoni Lliteres (Ruiz).

La soprano Saoia Hernández ha estat magnífica, però el públic ha aplaudit encara més a la mezzo Ksenia Dudnikova i sobretot al tenor Vittorio Grigolo; tots tres han superat les nostres expectatives amb escreix.

El cor del Liceu ha estat dirigit per Pablo Assante i aquesta vegada, com de costum, ha estat realment extraordinari.

IL TROVATORE forma part de la trilogia popular de Verdi amb Rigoletto (1851) i La Traviata (1853). L’òpera va ser estrenada el 1853 al Teatro Apollo de Roma i es va representar per primera vegada al Liceu el 1854. L’octubre del 2020 es va sentir per últim cop al Liceu, en versió concert, dirigida per Gustavo Dudamel.

IL TROVATORE és una òpera en quatre actes amb llibret de Salvadore Cammarano i Emanuele Bardare, basada en l’obra de teatre homònima de l’espanyol Antonio García Gutiérrez. Verdi hi assignà als actes els títols de “El dol”, “La gitana”, “El fill de la gitana” i “El càstig”. 

Leonora i Manrico, una parella que encarna la llibertat i l’idealisme, està condemnada per la gelosia i l’amenaça del poder. El comte de Luna, punitiu i sàdic, té una debilitat obsessiva: Leonora; mentre la misteriosa i enigmàtica Azucena custodia un secret que els destruirà a tots. Amb les seves maquinacions, convertirà Leonora en una immortal heroïna condemnada al sacrifici.

El muntatge retrata les conseqüències d’una guerra entre germans, on les accions irracionals no deixen espai per a la reflexió. Una guerra de trinxeres on els soldats són personatges plens d’odi. La producció ens trasllada a les trinxeres, en una proposta asfixiant, fosca, que reflecteix fidelment la crueltat i la insensatesa d’una guerra.

Això serveix a Ollé per inserir el conflicte entre Manrico i el Conte di Luna que en realitat són germans, però que van ser separats en néixer, un detall fonamental que no es revela fins al final, quan Azucena compleix amb el seu destí i la seva obsessió: venjar la seva mare, cremada sota l’acusació de bruixeria pel pare d’ambdós germans. Tots dos antagonistes, Manrico i el Conte, estan enamorats de la mateixa dona, Leonora.

L’escenografia modular que transforma les trinxeres en un camp de batalla o un cementiri i el vestuari militaritzat son d’Alfons Flores i Lluc Castells, col·laboradors habituals d’Ollé.

Un muntatge d’una gran plasticitat. La posada en escena compta amb l’excel·lent disseny d’il·luminació d’Urs Schönebaum.

Una òpera prou coneguda, amb fragments d’una gran bellesa i que ens ha fet gaudir de valent.

– 035 (22/23) – Teatre – CELEBRARÉ MI MUERTE —— Teatre Goya (🐌🐌+🐚) – 06/11/2022

Ahir diumenge al vespre vàrem fer cap al Teatre Goya, per veure la proposta de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla, CELEBRARÉ MI MUERTE …. I la sorpresa ha estat quan al cap de cinc minuts de començar,vàrem descobrir que ja l’havien vist fa un parell d’anys … i no ens recordàvem pas.

Una proposta que vam veure el gener del 2020 a La Beckett i que en aquell moment ens va sorprendre molt positivament per la valentia emprada en el tractament del tema de l’eutanàsia que encara no era legal. Llavors la vam qualificar amb puntuació força alta (4 cargols).

L’eutanàsia a Espanya és legal des del 25 de juny de 2021, quan va entrar en vigor la Llei orgànica per a la regulació de l’eutanàsia, tres mesos després de la seva publicació al Boletín Oficial del Estado, després de ser aprovada per les Corts Generals el 18 de març de 2021.    

CELEBRARÉ MI MUERTE, parla de l’eutanàsia i al mateix temps és un relat autobiogràfic de Marcos Hourmann, que intercala records de la seva infantesa, de la seva relació amb els pares, dels seus germans, els seus estudis de medecina a l’Argentina natal, el seu trasllat a Barcelona … amb el relat del fet que li va canviar la vida, el 28 de març del 2005.

Aquell dia, de matinada, va arribar al servei d’urgències de l’hospital on el Marcos treballava, una dona de més de vuitanta anys, la Carmen. Patia molt i el pronòstic només li donava unes hores més de vida. Tan ella com la seva filla, que l’acompanyava, li van demanar que acabes amb el seu patiment. Marcos li va injectar 50 mg de clorur de potassi en vena. La mort va ser instantània i en Marcos va deixar constància del fet a l’historial de la pacient.

El fet de deixar-ho escrit, malauradament li va canviar la vida.

Pocs mesos després va rebre una notificació segons l’hospital l’havia denunciat per homicidi. La família de la Carmen, tot i que va testificar en el judici, no el va denunciar mai. La denúncia li podia suposar deu anys de presó.

Davant les pressions, va acabar acceptant un pacte amb la fiscalia que li va suposar un reconeixement de delicte i un any de presó que com que no tenia antecedents no va haver de complir. El pacte no li impedia continuar exercint la medicina.

Una proposta, que com hem indicat al principi d’aquesta entrada, ens va impactar quan la vam veure fa un parell d’anys, però que ha perdut la seva força amb el pas del temps (o que nosaltres potser hem canviat de parer) …i que ens fa que la nostra valoració actual s’adeqüi més a la minsa dramatúrgia i la pobra posada en escena.

Dos anys després, ens adonem que s’ha diluït massa el tema prioritari de l’eutanàsia i s’ha reomplert amb la biografia Marcos Hourmann, per allargar el tema fins als 60 minuts que ha de durar la representació.

Sis persones del públic han estat a l’escenari i en acabar el monòleg hi han emès un veredicte tal com si formessin part d’un jurat popular. Cal dir que el veredicte dictat ha estat d’innocència.

Únicament s’han programat sis representacions, de les quals queden les dels dies 8, 13, 15 i 22 de novembre al Teatre Goya. 

– 034 (22/23) – Concert de l’OBC –XOSTAKÓVITX CELLO CONCERTO (🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – 06/11/2022 

Aquest matí de diumenge 6 de novembre, hem fet cap a L’Auditori per gaudir d’un altre concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), aquest cop batejat com a XOSTAKÓVITX CELLO CONCERTO, sota la direcció de Juanjo Mena i amb el jove Narek Hakhnazaryan com a violoncel·lista solista.

Juanjo Mena (Vitòria-Gasteiz, 1965) va començar la seva carrera com a director artístic de l’Orquestra Sinfónica de Bilbao el 1999. El 2011 va ser nomenat Director Titular de la BBC Philharmonic i actualment es Director Titular del May Festival de Cincinnati. El 2016 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Música.

Narek Hakhnazaryan (Erevan, Armènia 1988) va néixer en el si d’una família de músics amb el pare violinista, i la mare, pianista. El 2011, a 22 anys va guanyar el Primer Premi de Violoncel i la Medalla d’Or al XIV Concurs Internacional Txaikovski. Des d’aquell moment ha col·laborat amb la majoria d’orquestres i en recitals als festivals més prestigiosos del món. El 2017, el president d’Armènia, li va atorgar el títol d’Artista d’Honor d’Armènia.

El repertori ha estat el següent:

1 – ROBERT GERHARD (Valls 1896-Cambridge 1970)

ALEGRIES: SUITE DEL BALLET (1942) (🐌🐌🐌+🐚)

1. Preámbulo – Jácara

2. Farruca – Jaleo

El compositor català Robert Gerhard i Ottenwaelder, de pare suís i mare francesa, va estudiar piano a Barcelona amb Enric Granados i després amb el mestre Felip Pedrell, que el va instruir en la tradició musical espanyola. La família havia arrelat a Reus per dedicar-se a l’exportació de vins.

El 1923 viatja a Viena per estudiar amb Arnold Schönberg, renovador del moviment musical i teòric del mètode atonal. El 1929 torna a Catalunya i la seva obra es va anar fent molt coneguda. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Anglaterra. En els anys trenta i quaranta va dedicar les seves composicions al ballet. 

ALEGRIES és la quarta de les seves cinc partitures en aquest gènere i es tracta de la versió simfònica del ballet “Flamenco” que havia compost l’any abans. Una peça d’encàrrec de la companyia Ballet Rambert (de la ballarina Maria Rambert) que li demanà una obra d’estil flamenc.

El resultat és un ballet de ritme fogós que es va estrenar a Londres el 1943, que incorpora ritmes populars espanyols amb un component irònic i crític en incloure cites de l’Himne de Riego (himne nacional de la Segona República) i de la marxa fúnebre de la Sonata per a piano de Chopin.

2. DMITRI XOSTAKÓVITX (Sant Petersburg 1906-Moscou 1975)

CONCERT PER A VIOLONCEL I ORQUESTRA N. 1, OP. 107 (1959)  (🐌🐌🐌🐌+🐚)

1. Allegretto – 2. Moderato – 3. Cadenza-Allegretto – 4. Allegro con moto

El concert per a violoncel va ser estrenat a Leningrad amb Mstislav Rostropóvich com a solista, amic del compositor a qui va dedicar aquesta obra escrita sis anys després de la mort de Stalin. Xostakóvitx havia patit la prohibició que s’interpretessin moltes de les seves partitures en el període 1937-1948.

El concert es divideix en dues parts, el moviment inicial i els tres moviments següents que s’interpreten sense interrupció. El motiu principal de l’obra, que marca el solista en l’Allegretto inicial, es recupera en el moviment final amb la trompa i està format per quatre notes que coincideixen amb la firma musical del compositor “DSCH”.

El segon moviment dona pas a un cant lànguid del violonce,l que el solista Narek Hakhnazaryan, ha interpretat amb un virtuosisme que ens ha fet emocionar. El tercer moviment connecta la suavitat del segon amb l’esplendorós i bulliciós final del quart moviment on hi ha una cita de la cançó preferida de Stalin, “Suliko”.

Una peça emotiva on en el diàleg entre el violoncel i l’orquestra, destaca el protagonisme de la trompa.

Finalitzada la peça, Narek Hakhnazaryan, en agraïment als llarguíssims aplaudiments, ens ha ofert dos bisos, “el cant dels ocells” i una cançó popular armènia.

3. CARL NIELSEN (Norre-Lyndelse, Dinamarca 1865-Copenhagen 1931)

SIMFONIA N. 4 OP. 29, “INEXTINGIBLE” (1914-1916) (🐌🐌🐌+🐚)

– Allegro – Poco allegretto – Poco adagio quasi andante – Allegro

Nielsen va començar aquesta simfonia el 1914, però no la va acabar fins al 1916 quan el món estava del tot immers en la Primera Gran Guerra. Una peça que vol ser un cant a la vida en el moment en què imperava la mort.

La Simfonia n. 4 coneguda com la “Inextingible” és la més elogiada del seu catàleg simfònic.

Un primer moviment d’un gran lirisme que va prenent força de manera progressiva, els dos següents moviments no ens han atrapat massa, però per sort, ens ha impactat molt positivament l’apoteòsic moviment final, amb un contundent duel de timbals que ens ha deixat molt bon sabor de boca.

Aquest concert és el que es va oferir la setmana passada a l’Auditori Nacional de Madrid, en el marc de l’intercanvi entre l’OBC i l’ONE. Un gran concert.

– 033 (22/23) – Teatre Musical – OJOS VERDES – Teatre Gaudí (🐌🐌🐌🐌🐌) – 04/11/2022

I el mateix divendres dia 4 d’una manera totalment improvisada, vam decidir quedar-nos a veure, en el mateix Teatre Gaudí, la proposta de la Barni Teatre, OJOS VERDES, que ja havíem vist a la Seca-Espai Brossa en 2013. I com ens va passar aleshores ens ha tornat a entusiasmar.

La Barni Teatre es va crear el setembre de 2006 de la mà de Marc Sambola (compositor i director musical), Marc Vilavella (director, actor i cantant) i Gracia Fernandez (actriu i cantant) un cop estrenat el seu primer espectacle, “OJOS VERDES. MIGUEL MOLINA IN MEMORIAM” a l’Institut del Teatre de Barcelona com a treball de final de carrera d’interpretació de Marc Vilavella.

OJOS VERDES es vehicula a través de la vida de Miguel Frías Molina (Málaga 1908- Buenos Aires 1993). Miguel de Molina, cantant espanyol de copla, perseguit per la seva condició sexual i que el 1942 es va exiliar a l’Argentina on va viure fins a la seva mort. Aquest espectacle es va crear amb la clara intenció de recuperar una època de la història d’Espanya mitjançant les cançons que interpretava.  

OJOS VERDES és un viatge per la copla…, la fiesta gitana…, el cafetín árabe…, Lorca, el sentío…, el coraje…, el duende…, el quejío…, la guerra, la llibertat, la gana, els artistes, els exiliats, els rojos, els nacionals, la ràdio…

Miguel de Molina va sortir de la seva ciutat natal per guanyar-se la vida, va anar a Algesires on va treballar com a “noi dels encàrrecs” en el bordell de “Pepa la Limpia” i més tard es va traslladar a Sevilla on va fer de captador de turistes per anar als tablaos flamencs. Finalment, va pujar a l’escenari i es va convertir en Miguel de Molina popularitzant cançons com “El dia que nací yo”, “La bien paga” o “Ojos verdes”.  

Durant la guerra va ser cridat a files i va actuar per a les tropes republicanes, fet que el va assenyalar com a “rojo” durant la dictadura. Aquest fet i la seva homosexualitat va provocar l’assetjament i tortura que el van obligar finalment a marxar d’Espanya.

OJOS VERDES reivindica la cançó popular espanyola com una part de la nostra essència: és un tipus de música que injustament es relaciona amb el franquisme i que, per tant, tothom intenta esborrar de la memòria col·lectiva. No obstant això, la copla neix a la República i connecta directament amb les nostres arrels més pures, més populars i més autèntiques.

L’espectacle està protagonitzat per Marc Vilavella que interpreta magistralment a Miguel de Molina. Ell és també el dramaturg i director de la peça. La direcció musical és de Marc Sambola que actua i toca la guitarra. Albert Mora al piano, Gracia Fernández i Candela Díaz completen el repartiment. Tots ells canten i ballen. Han estat unes interpretacions magnífiques, engrescadores i d’una frescor realment admirable.

Una posada en escena dinàmica, amb la coreografia de Candela Díaz que aprofita totes les possibilitats que els ofereix la sala i que trenca en tot moment la quarta paret de manera que ens sentim integrats en la història. Utilitzen les titelles per relatar els moments més durs de la repressió que va patir l’artista.  

Molt destacable també el vestuari cedit per La Diminuta, el vestuari original de Paco Alonso (1934-2014) o el confeccionat per la Xarxa de dones cosidores de Barcelona i per Elisa Echegaray. 

El repertori interpretat ha estat : 

* El día que nací yo – * Corraleras de la moda – * ¿Solo…o con leche? – * Ojos verdes –   * Maldito sea el dinero – * Triana – * El gazpacho – * Mi pena – * Dime que me quieres –  * Compuesto y sin novia –  * Nana de Sevilla – * Anda jaleo – * ¡Ay, Carmela! – * Suspiros de España –  * El emigrante – * La bien pagá

Un espectacle brillant i d’una gran qualitat. Un gran musical sobre la vida personal i artística de Miguel de Molina que està relatada amb humor i passió. Un crit contra la intolerància i els prejudicis que limiten les llibertats de les persones, individualment o col·lectivament.

Molt contents d’haver tornat a viure aquest espectacle, que recomanem si o si i que està programat fins al 13 de novembre.

– 032 (22/23) – Teatre – OKUPES PARTICULARS – Teatre Gaudí – (🐌🐌🐌+🐚) – 04/11/2022

Ahir divendres 4 de novembre vam anar de “repesca” al Teatre Gaudí, ja que es tornava a representar de nou, la proposta OKUPES PARTICULARS, que ja s’havia pogut veure al juliol i a l’agost d’enguany a la Sala Petita d’aquest teatre. Un text de Toni Cabré dirigit per Lluïsa Mallol amb l’ajudantia de Jesús Fernández.

Aquest text, premi de teatre Ciutat d’Alzira 2018, explica la història de dos personatges, Ell (Jaume García Arija) i Ella (Maria Ten) que han de compartir un petit apartament que han ocupat per raons ben diferents.  

Dos personatges desconeguts tancats en un espai reduït on es veuen “obligats” a conviure. Ella ha deixat la parella i la casa d’okupes on vivien i s’ha instal·lat en aquest pis deshabitat. Ell fuig d’una situació familiar conflictiva i vol amagar-se temporalment, s’ha quedat sense feina i s’instal·la en el pis de la seva mare, que ara està en una residència, i que troba okupat.

Despleguen diverses estratègies per compartir el mateix sostre. Intenten oblidar el passat, fer-se lloc en el present i no atabalar-se gaire pel futur. Però no els resulta senzill. 

Dues persones ferides, que es veuen obligades a compartir espai i que de mica en mica es van obrint i mostrant a l’altra la seva veritable realitat que conscientment amaguen. Diàlegs punyents que estableixen entre els dos un joc de rèpliques i equívocs. Un text que amaga moltes sorpreses amb petits girs argumentals i tocs d’humor magníficament dirigit per Lluïsa Mallol.

Una escenografia molt senzilla, acull les bones interpretacions d’ambdós actors, convincents i plenes d’expressivitat i que donen l’equilibri just que requereix el personatge. Jaume García Arija es transforma en una persona violenta quan sent trontollar la seva aparent tranquil·litat, en tant que Maria Ten deixa aflorar la dona tímida i atemorida que s’amaga sota una màscara d’aparent seguretat. Tots dos tenen una característica comuna, la por a quedar-se sols.

Una proposta que ens vol portar a fer una reflexió sobre l’okupa particular que cada persona porta dins seu, aquell altre jo que amaguem. que sovint envaeix la vida de les altres persones quan el deixem sortir. Aquell altre jo que ens fa ser com som, que no s’adequa als paràmetres que la societat ens imposa, o a la imatge que volem donar de nosaltres mateixos,  i que per aquest motiu, amaguem i intentem ignorar fins que d’una manera o altra acaba sortint a la llum.

Segons diu l’autor…

“en aquest món totes les persones som okupes. Sí. D’alguna manera sempre ocupem espais de les altres. Envaïm la vida d’altres persones; i elles envaeixen la nostra. És un conflicte permanent, compartit, del que ningú no se n’escapa.”

Una obra que ens fa veure la dificultat que tenim, en general les persones, de compartir sentiments encara que compartim l’espai vital. 

Una proposta que ens ha agradat força i que si no l’heu vist, la recomanem, està programada fins al dia 4 de desembre.

– 031 (22/23) – Teatre – INTEMPÈRIE (🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 03/11/2022

Ahir dijous 3 de novembre al matí, vam estar convidats a la Sala Tallers del TNC, per veure INTEMPÈRIE, una proposta fruit de la col·laboració entre Jordi Pérez Solé director, dramaturg i professor de batxillerat escènic i Clara Matas Vidal, productora, gestora i artista.

Un espectacle sobre la incertesa, la vulnerabilitat, la precarietat i la salut mental en què viuen els joves, que es va gestar durant la participació d’ambdós a “Teen Ambassadors Across Europe“, un projecte europeu que treballa la implicació del públic adolescent.

Aquest espectacle “Intempérie. EYE 2030 (Catalunya)” va ser presentat a la Mostra d’Igualada com a projecte seleccionat pel Programa de Suport a la Producció i Exhibició de Mostra Igualada. 

L’obra està protagonitzada per set joves intèrprets de diferents procedències, competències, sensibilitats artístiques i experiències vitals: Rita BaliardaÓscar Bujía, Laura de Frutos, Jana Lafuente, Ares Llucià, Berta Rabascall i Mireia Ruíz.

INTEMPÈRIE és un espectacle multiformat que parteix del viatge real que van fer set joves al Parlament Europeu d’Estrasburg, on van tenir l’oportunitat d’escenificar un altre futur possible davant dels líders polítics responsables de l’Agenda 2030.

A les seves mans, l’oportunitat de canviar les regles d’un món abocat a la deriva d’una emergència global sense retorn. Per on començar? El compte enrere està activat.

Intempèrie és una obra emancipadora que qüestiona si l’Agenda 2030 de la Unió Europea representa una esperança o és una farsa.

Les reflexions sorgides del treball de dos anys en el programa “Teen Ambassadors Across Europe”, les experiències i recorreguts vitals dels joves intèrprets i la veu de col·lectius de joves, han aconseguit com a resultat donar forma a l’espectacle que hem vist a la sala.

Un espectacle dirigit fonamentalment al públic adolescent, de fet les sessions matinals estan programades únicament per escoles i instituts, però que també resulta interessant per al públic adult. 

La dramatúrgia de la peça és d’Aleix Aguilà, autor del text,  i de Jordi Pérez Solé que la dirigeix. 

Una proposta que ens ha agradat veure, amb moments d’impacte, especialment els coreografiats i d’altres molt més lleugers que ens han semblat força inconnexos, amb música original de Tomás Peire i audiovisuals d‘Ivan Chamorro.

Uns joves que utilitzen l’espai escènic i el teatre com a eina reivindicativa i denuncien la pressió que pateixen en estar absolutament pendents de les xarxes socials i les eines digitals.

Uns joves que formen part d’una generació cridada a rebel·lar-se contra el capitalisme i que al mateix temps estan atrapats pel sistema capitalista. Uns joves inconformistes que creuen que tenen la capacitat de canviar el món. 

Però sobretot, uns joves que sovint mostren la seva incapacitat de trobar el camí que busquen desesperadament.

En acabar la representació ha tingut lloc una activitat amb els joves adolescents que omplien la platea. Els han fet participar perquè cridessin “de què estan farts”. Curiosament, un d’ells ha cridat “Estic fart de tot”, deixant palès que no sap exactament de què està realment fart. Altres estaven farts d’anar a l’escola, d’estudiar i treure males notes, del feixisme o inclús un d’ells, curiosament del comunisme.

Amb aquestes queixes des de les butaques i ja sobre l’escenari amb l’ajuda de dues de les intèrprets van assajar i representar una petita escenificació coreografiada.

Fins al 13 de novembre es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). 

– 030 (22/23) – Teatre – EL PAPA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 02/11/2022

Ahir dimecres 2 de novembre era nit d’estrena al Teatre Akadèmia.

Lluís Soler i Xavier Boada es converteixen en els dos pontífexs protagonistes de la història que el dramaturg i guionista neozelandès Anthony McCarten ens explica en “EL PAPA”. Una obra traduïda per Jaume Coll Mariné i dirigida per Guido Torlonia.

Anthony McCarten (New Plymouth, Nova Zelanda 1961) és un autor teatral amb una trajectòria de més de quatre dècades als escenaris internacionals. De forma habitual l’autor prepara els guions cinematogràfics de les seves obres. També ho va fer d’aquesta proposta a la pel·lícula “The Two Popes” de Fernando Meirelles realitzada en 2019, protagonitzada per Anthony Hopkins com a Benet XVI i Jonathan Pryce com a Francesc.

EL PAPA, explica la història de la trobada entre dues grans figures de la història contemporània, Benet XVI (Lluís Soler) el pontífex tradicionalista i ultraconservador i Francesc (Xavier Boada), el pontífex reformista radical i extravertit. Aparentment oposats, tots dos han de triar entre renunciar al seu càrrec i retirar-se a una vida d’oració i meditació, … o ocupar la cadira papal.

Una història que ens conta les possibles converses prèvies que devien tenir lloc quan, en 2013, es va produir la inesperada renúncia de Benet XVI i l’elecció del Papa Francesc per substituir-lo.

Es tracta d’una interpretació lliure sobre el possible enfrontament d’aquestes dues figures emblemàtiques, basada en una gran quantitat de documentació periodística històrica.

Dues figures emblemàtiques, explicades des d’un punt de vista humà, utilitzant diàlegs reflexius sobre el perdó, l’acceptació i el canvi.

Surten a la palestra les problemàtiques que han esquitxat l’Església catòlica i que marca la diferència de pensament entre les dues persones: l’avortament, l’homosexualitat, el divorci, les finances del Vaticà, o la pederàstia en el mateix si de l’església. La proposta és també un apropament a la realitat que poden viure ambdues personalitats en el seu dia a dia.

Els dos actors ens han ofert unes interpretacions extraordinàries, en Lluís Soler interpreta a Benet XVI en la seva forma de caminar i bellugar-se, la seva marcada ironia i la seva rigidesa de pensament. I en Xavier Boada interpreta al Cardenal Bergoglio, comunicatiu, obert, i malgrat les seves pors, determinat a fer que l’església faci un gir cap al segle XXI.

Els dos actors estan molt ben acompanyats a escena, per la Núria Farrús (germana Brigitta), la Miriam Lladó (Germana Sophia) i el Marc Tresseras (capellà).

La direcció de Guido Torlonia, amb Iban Beltran com ajudant de direcció, ens ha semblat magnífica.

L’espai escènic del Teatre Akadèmia es transforma magistralment de la mà de Paula Bosch, amb el magnífic disseny de vídeo de Joan Rodón (dLux.pro) que situen les escenes a la residència de Benet XVI, a un suburbi de Buenos Aires, al jardí de Castellgandolfo, en una biblioteca del Vaticà o a l’interior de la Capella Sixtina, amb una precisió realment sorprenent.

Les llums de Lluís Serra, l’espai sonor de Ricardo González Yanet i el vestuari de Míriam Compte, arrodoneixen una posada en escena excel·lent.

Una proposta que no podem deixar de recomanar com un dels imperdibles de la temporada teatral i que podeu veure al Teatre Akadèmia fins al dia 4 de desembre.