– 058 – Teatre – POTSER SOMIAR – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Versus Glòries – 30/12/2021

Fa una setmana, el mateix dia de la seva estrena, vaig voler assistir a la Roda de Premsa de presentació de POTSER SOMIAR a la Sala Versus Glòries. De fet, a partir que va començar la pandèmia vaig deixar d’assistir de forma habitual a les Rodes de Premsa, a no ser que fossin presentacions de temporada.

En aquest cas, tenia força interès, perquè per l’ocasió venia directament des de l’illa de La Palma, on viu, el seu autor Antonio Tabares i participaven Sergi Belbel (traducció i dramatúrgia), Roc Esquius (direcció) i els tres intèrprets d’aquesta proposta escènica.

Us deixem aquí, l’àudio d’aquesta presentació …

A la roda de premsa, Antonio Tabares (Santa Cruz de la Palma, 1973) va explicar que en el seu text existeixen referències personals. Anys enrere un dels seus fills bessons, quan era molt petit, va patir un aneurisma aòrtic que exigia una cirurgia molt complicada. Pocs dies abans d’una operació, una nit, mentre somiava, se li va aparèixer el seu pare, que ja era mort de feia anys, i li va donar un grapat de caramels. Aquest va ser el germen de POTSER SOMIAR, una obra que explora la difícil i improbable comunicació entre els vius i els morts.

Una setmana després, el dia 30 de desembre, vam poder anar a veure-la. Aquesta, per tant, ha estat la darrera vegada que hem anat al Teatre durant l’any 2021.

POTSER SOMIAR, com ja hem comentat, és una obra escrita per Antonio Tabares amb traducció i dramatúrgia de Sergi Belbel, direcció de Roc Esquius i interpretada per Rafaela Rivas, Ramon Godino i Antonio del Valle.

POTSER SOMIAR és una comèdia tendra i molt humana que parla de la relació íntima i especial que tots plegats mantenim amb els nostres morts i com aquests continuen influint, encara que de manera intangible, en les nostres vides.

Aquesta proposta ens explica la història de l’Imma (Rafaela Rivas) que amb només 35 anys s’ha de sotmetre a una operació de cor molt complicada. Mentre l’operen perd la vida. De cop es troba en un espai que no coneix on una altra persona, en Pere (Ramon Godino) intenta explicar-li que està morta i que l’únic que ha de fer és esperar al fet que algú la somiï.

Un espai d’irrealitat (escenografia d‘Isaac Coll), on les veus ressonen (so de Roger Blasco) i amb l’ajut inestimable de la il·luminació de Daniel Gener, ens situen en un espai entre la vida i la mort, entre el somni i la realitat, i acabem dubtant si els personatges són vius o morts o potser estan somiant.

L’Imma entra en els somnis del cirurgià que la va operar, del seu marit Xavier, del seu amic Joan o del seu fill Ismael. Tots aquests papers estan magníficament interpretats per Antonio del Valle. Molt equilibrades les interpretacions de la Rafaela Rivas (que està tota la representació a escena) i d’en Ramon Godino i molt equilibrats també els petits tocs d’humor que ajuden a destensar situacions que podrien resultar molt dures.

POTSER SOMIAR és una faula sobre la pèrdua dels éssers estimats, sobre l’enyor i el pas del temps i de com l’amor perdura malgrat l’absència. Un text d’una enorme tendresa ple de punts de reflexió sobre la vida i la mort.

Una proposta de petit format que recomanem i que en principi es podrà veure a la Versus Glòries fins al dia 6 de febrer … o potser més enllà.   

– 057 – Teatre – BRUNO ORO – ¿SI O NO? (🐌🐌) – La 9 del Bosque – 22/12/2021

El Grup Balaña ha habilitat una de les sales del “Bosque Multicines” per a esdeveniments en viu. La 9 del Bosque, agafa el relleu de la sala 2 del Teatre Club Capitol esdevenint una sala de teatre.

No és pas un fet nou… i si fem un repàs de les conversions de “sala de cinema a teatre”, aquest es va iniciar el 1988, amb el “Jove Teatre Regina“, que ara s’ha especialitzat en teatre familiar, el malauradament desaparegut “Club Capitol“, que tots coneixíem com a Can Pistoles, es va transformar en teatre l’any 1990. Seguint el camí del Capitol, el Club Balañà va reconvertir el Tívoli en teatre l’any 1997, al que va seguir el Coliseum l’any 2007. L’antiga seu de la Filmoteca de Catalunya és ara l’Aquitània Teatre.

Recentment, el cinema Aribau ens ha permès gaudir de l’última producció de la Perla 29, “HAMLET ARIBAU“, malgrat que en aquest cas de forma puntual, ja que després tornarà a ser la sala de cinema més gran de la ciutat de Barcelona.

Ara ha estat la sala 9 dels Cinemes Bosque, que alterna dues propostes, la de BRUNO ORO ¿SI o NO?, que és de la que parlem en aquesta entrada, i “Yo sobreviví a la EGB” amb Jordi Merca.

BRUNO ORO ¿SI O NO?, és un monòleg còmic dirigit per Alejo Levis …

que parla sobre l’art de perdre’s, un art en via d’extinció en un món amb pressa que només busca l’eficàcia, i en el qual Google Maps ens marca el camí, Spotify ens diu que escoltar, i Tinder qui ens pot agradar.

Un monòleg en el qual el mateix Bruno s’anirà perdent al llarg de 90 minuts  mentre ens intenta explicar una anècdota real que li va passar en el seu primer viatge a NY, i que il·lustra perfectament la seva nostàlgia per aquests temps en els quals ens permetíem improvisar.

Bruno Oro Pichot (Barcelona 1978) de mare catalana i pare napolità és actor, imitador i cantant. Al teatre l’hem vist interpretant obres dramàtiques com “LA ROSA TATUADA” o comèdia com “COBERTURA” ambdues amb la Clara Segura, “POLÒNIA EL MUSICAL” basat en el conegut programa de TV3 o “IMMORTAL” en solitari.

Molt encertats i punyents van estar els vídeos que penjava a YouTube durant el confinament, i dels que ens vam fer fidels seguidors.

Sempre ens ha agradat molt, tant al vessant còmic com al dramàtic i ens ha sorprès molt positivament en més d’una ocasió, però hem de dir que aquesta proposta de ¿SI o NO?, ens ha decebut força. Cert que hem rigut en alguns moments i cert que hem participat activament quan ens ho ha demanat, però la proposta ens ha deixat perplexes, com si s’hagués quedat a mig camí. No ens ha atrapat i el final moralista de tot plegat ens ha acabat de refredar.

Una única història, un fil argumental en el qual Bruno Oro va intercalant alguns gags i que està pensat per donar un missatge ben clar, cal que ens deixem portar per la vida, per la improvisació i deixem d’atendre els imperatius de les xarxes socials i de la tecnologia, que ens ho fa tot més fàcil, però ens condueix sense deixar decidir.

Una posada en escena on ell és el centre. A la pantalla apareixen algunes frases o imatges que complementen o contradiuen la seva narració….. No hem entès encara el perquè esperem una gallina …. i sobretot NO hem entès per què la narrativa de la proposta és en castellà….

Per nosaltres fluixa, molt fluixa i decebedora. Vosaltres podeu dir la vostra ¿SI o NO?.

Aquesta proposta escènica no té, en principi, data de finalització.

– 056 – Teatre musical – GUILLERMOTTA – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Atrium – 20/12/2021

Dilluns 20 de desembre vam anar a la Sala Atrium per gaudir de GUILLERMOTTA, una representació teatral en forma de concert, amb les cançons de la Guillermina Motta, interpretat magníficament per Jordi Vidal.

… i és que Jordi Vidal es transforma en l’alter ego de la Guillermina, acompanyat al piano per Jordi Cornudella, sota la direcció de Jordi Prat i Coll.

Un concert íntim, un homenatge a la Guillermina Motta (Barcelona, 1942), cantautora, actriu, presentadora, col·laboradora de ràdio i televisió, que es va retirar dels escenaris l’any 2002. Una artista que l’any 1964 es va unir als Setze Jutges, iniciant el seu recorregut per la història de la “nova cançó”.

Segons ens explica Jordi Cornulleda a l’inici de la representació, un particular i màgic beuratge preparat per Jordi Prat i Coll, ha provocat la transformació de Jordi Vidal en una “dona seductora i reivindicativa”, amb unes idees molt clares, com sembla que sempre ha estat en realitat la Guillermina Motta.

Hem de reconèixer que en principi no teníem previst anar a veure aquest espectacle, però vàrem decidir anar-hi quan vàrem llegir algunes opinions molt positives a l’espai de Facebook (on som administradors), “Teatre, l’opinió dels espectadors“. Gràcies a aquestes valoracions dels nostres amics teatraires, vàrem poder gaudir d’un dels espectacles que més ens han agradat aquesta temporada.

En Jordi Vidal dibuixa una Guillermotta plena de sensibilitat i no es limita a imitar a la Guillermina, sinó que afegeix la seva magnífica professionalitat, i dota al personatge d’una personalitat pròpia.

Ha estat un magnífic concert escenificat, ple de moments tendres, moments poètics, moments còmics, molta ironia i sobretot unes cançons molt ben escollides i perfectament interpretades, tant vocalment com musicalment. Creiem erròniament que coneixíem prou bé el llegat de les cançons de la Guillermina, i aquest espectacle en l’ha descobert de debò i ens ha sorprès molt gratament.

Durant l’espectacle hem detectat una gran complicitat i el bon humor entre els dos Jordis presents a escena, ha fet que els 80 minuts de durada hi hagin passat en un moment.

Jordi Vidal a qui hem vist actuar i cantar a “REQUIEM FOR EVITA” o “LES FERES DE SHAKESPEARE“, ens ha tornat a “enamorar” en aquesta esplèndida Guillermotta. Esplèndid també Jordi Cornudella a qui recordem com a protagonista de “LABERINT STRIPTEASE” o com el clarinetista de “HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES“.

Realment ha estat una nit fantàstica, encara que en un moment de la representació de GUILLERMOTTA, en Jordi Vidal ha aconseguit posar vermell al “Senyor Cargol”.

Encara podeu fer cap a la Sala Atrium el dilluns o dimarts de la setmana vinent o sinó, segurament, us caldrà esperar al mes de gener.

– 055 – Teatre – EL GRAN COMEDIANT – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 19/12/2021

Al Teatre Goya hem vist EL GRAN COMEDIANT la nova comèdia de Joel Joan i Héctor Claramunt, autors de “Escape Room” ó “El pare de la Núvia“. Aquesta proposta està dirigida pel mateix Joel Joan que interpreta el paper protagonista.

En Llorenç (Joel Joan) i l’Ernest (Xavi Mira) són amics de tota la vida i tots dos són actors, amb trajectòries diferents. En Llorenç és famós, omple teatres i ha vist com la seva fama creixia mentre l’Ernest no acaba de trobar el seu lloc, no ha aconseguit mai un paper important.

Tenen 50 anys i l’Ernest decideix tirar la tovallola i dedicar-se a una altra feina. Però el fals discurs motivador de l’amic és un revulsiu, l’Ernest fa un gir a la seva vida, personal i professionalment, i les coses comencen a anar-li bé. A partir d’aquest punt l’ego d’en Llorenç començarà a patir. Es despertarà en ell una enveja difícilment controlable.

Acompanyen a aquest parell d’actors la Sandra Monclús en el paper d’Elisenda la representant i dona d’en Llorenç, Àfrica Alonso en el paper d’Úrsula, la núvia de l’Ernest i Eduard Muntada que interpreta el paper de Sergei, el lampista rus.

Una obra que ens parla del difícil món dels actors, de les lluites per aconseguir un bon paper, dels càstings, de la competència, de l’enveja pels èxits dels altres, dels egos i dels fracassos. Aquí i allà van deixant pinzellades sobre la realitat teatral del país tot fent referència a determinades sales de teatre, persones o als premis.

Segons hem llegit a una entrevista a Joel Joan, aquesta obra en part està basada en vivències personals, quan fa un temps degut a l’èxit obtingut, el seu ego personal va traspassar una línia vermella, que per sort ha sabut rectificar.

Una autoparòdia on el Joel Joan es representa a ell mateix, de forma caricaturesca i exagerada. El resultat és una proposta sobreactuada expressament, plena de gags que han divertit molt al públic de la sala i ha generat aplaudiments en algunes escenes. Un Joel Joan que es posa al públic a la butxaca i que ens ha agradat molt.

Xavi Mira representa perfectament el paper de persona tímida i acomplexada que s’emmiralla constantment en l’amic al qual admira. Una interpretació del tot convincent, un antiheroi perfecte.

El paper que interpreta la Sandra Monclús, l’abnegada i tolerant dona del “divo”  podria caure fàcilment en connotacions masclistes, però el punt de cinisme que li atorga al paper i la seva interpretació ho “salven”.

Una gran i espectacular escenografia de Pep OliverRaúl Pèrez i una posada en escena molt dinàmica, amb un final realment apoteòsic.

Una proposta divertida, amb gags des del minut zero, que ens han fet riure, i ens fa recomanar-la si el que voleu és passar una estona entretinguda.

Un divertiment que estarà al Teatre Goya fins al 6 de febrer.

– 054 – Concert – LLUIS LLACH – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Concert Debat Constituent – Palau Sant Jordi – 18/12/2021

Amb moltíssimes ganes, dissabte al vespre vam fer cap al Palau Sant Jordi per retrobar-nos amb una de les veus de referència del nostre país, en LLUÍS LLACH, que torna als escenaris, de manera excepcional, després de catorze anys de la seva retirada artística.

Sense cap ànim de voler exagerar, podríem titular aquesta ressenya com “El concert de les nostres vides“, perquè les cançons de Lluís Llach ens han acompanyat durant bona part de les nostres vides i sempre que hem pogut, hem assistit als seus concerts. Les seves cançons ens han fet vibrar i emocionar com la de cap altre cantautor.

L’objectiu principal del concert ha estat la promoció del DEBAT CONSTITUENT, al qual en Lluís Llach ha estat vinculat des del seu inici. Un moviment que es troba ara en una segona fase de desenvolupament participatiu on tothom pot dir com voldria que fos el futur polític i social del país.

16.000 persones omplíem el Palau i tots nosaltres hem vibrat amb les cançons que ha anat interpretant en Lluís Llach en un concert marcat per un fort accent reivindicatiu, en clau sobiranista.

L’escenari de Lluís Danés era ple de fulles tardorenques dels plàtans de Barcelona que simbolitzen els ideals que moren per tornar a néixer amb més força.

LLUÍS LLACH, nascut a Verges l’any 1948, ens continua emocionant i no podem deixar d’aplaudir a una persona compromesa i coherent amb els seus ideals des de sempre. Un Llach que amb 73 anys continua tenint una potència de veu i una energia comunicativa que no minva.

El concert s’ha iniciat amb en Lluís Llach en solitari, al piano, interpretant “Vida” continuant amb “Al蔓Silenci”….

Ens volen imposar el silenci amb allò que defensarem fins a les dents, que és la llengua i la nostra cultura“, ha assegurat.

La següent cançó ha estat en companyia de Natxo Tarrès (Manresa 1974), integrant del grup Gossos, grup que es va “retirar” provisionalment dels escenaris el 2018.

Amb ell  ha interpretat “Un himne per no guanyar” i “Tornarem a casa” (de Gossos).

Seguidament, s’ha incorporat Montse Castellà (Tortosa 1976) reivindicant les Terres de l’Ebre. Amb ella, Lluís Llach ha interpretat “La gallineta” i després ella en solitari una composició seva, “Revolució“.

Un altre cop en solitari ens ha interpretat “Venim del nord, venim del sud” reivindicant la unitat del nostre país i la coexistència de diferents cultures i identitats.

Una denúncia del cantautor de la violència contra les dones i el col·lectiu LGTBI …..  “s’està apallissant a maricons com jo” …. ha donat pas a la interpretació de “Cançó d’Amor” amb Suu (Barcelona, 2000) i Joan Reig (Constatí 1963), bateria dels Pets que des del 2018 actua com a cantant en solitari.

De nou amb Joan Reig, Lluís Llach ha interpretat “El jorn els miserables” en versió jazzística. Llàstima que únicament vaig poder gravar el final de la cançó, perquè va ser una de les més emblemàtiques de la nit.

A continuació en Llach ha fet un especial reconeixement per els presoners indultats, amb especial referencia a la Carme Forcadell present a l’acte, per a la gent de l’exili incloent a Marta Rovira i Anna Gabriel i per els 3.000 perseguits anònims. I a ells els ha dedicat la cançó “I si canto trist” acompanyat per en Joan Dausà (San Feliu de Llobregat, 1979).

Seguidament han interpretat “La vida és més que això” del album “Ho tenim tot” de Joan Dausà.

Ha seguit el concert amb “Tinc un clavell per tú” acompanyat pel Mag Lari (Barcelona 1973) dedicat a Laura Almerich (Barcelona 1940-2019), que havia estat la seva guitarrista des del 1969.

Seguidament ha dedicat “Cant de l’enyor” a Muriel Casals amb qui va compartir la seva etapa de diputat al Parlament de Catalunya. En aquesta canço l’han acompanyat Gemma Humet (Tarrasa 1988) i Ju (Gurb 1.992).

Els membres dels Catarres, Èric Vergés (Aiguafreda), Roser Cruells (Centellas) i Jan Riera (Aiguafreda) acompanyen el Lluís Llach amb “Abril 74” ….

i a continuació interpreten, també conjuntament, el seu conegut tema “Invencibles”.

Una breu descripció del que es Debat Constituent i de les preguntes que cal que ens fem, i que contestem, per construir entre tots el país que volem, dona pas a  “Cançó sense nom (on vas)” que interpreta en solitari amb la dansa de Marta Carrasco (Cardedeu 1972).

…. i “País petit”

…i “Companys, no és això”, aquesta última acompanyat per tots els artistes que han intervingut, dona pas al final teòric del concert i les salutacions. 

Aplaudiments d’un Palau Sant Jordi dempeus que hem cantat “L’estaca” després de què en Llach hagi manifestat que aquesta cançó ja no és seva …

La veu la teniu vosaltres, no ho oblideu mai”.

Dues interpretacions finals “Que tinguem sort”

… i “Corrandes d’exili” (lletra de Joan Oliver (Pere Quart)), aquesta última acompanyat de Gemma Humet i Ju i on ha expressat el seu agraïment als poetes de tots els temps, dedicant la cançó als migrants que moren en el Mediterrani.  

Amb el cant del públic de l’Himne Nacional de Catalunya, ha finalitzat un concert que ha estat curosament preparat i que com hem pogut llegir en alguna publicació, ens ha portat a fer, amb en Lluís Llach, un viatge en el temps, tot seguint el camí des de la decepció a poder entreveure que…

 l’única solució possible és fer caure l’estaca, abandonant les guitarres per utilitzar altres eines per aconseguir la sobirania del nostre país.

Un concert irrepetible i que de ben segur guardarem a la nostra memoria.

Aquest concert es podrà veure a TV3 el 28 de desembre.

– 053 – Teatre – LES IRRESPONSABLES – (🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 17/12/2021

Divendres 17 de desembre, vam fer cap a La Villarroel per tal de veure la representació de LES IRRESPONSABLES, l’obra escrita per l’argentí Javier Dualte (Buenos Aires 1963), traduïda per Cristina Genebat i dirigida per Sílvia Munt.

Aquesta comèdia ha estat escrita expressament per a les actrius que la representen, repetint la fórmula emprada per a “LES NOIES DE MOSSBANK ROAD” que es va poder veure en aquesta mateixa sala. La diferència, a banda de l’autoria del text, és la inclusió en el repartiment de Nora Navas en lloc de Clara Segura.

La Núria (Nora Navas), la Lila (Marta Marco) i la Fabi (Cristina Genebat) passaran un cap de setmana en una casa que els hi han deixat en una urbanització de luxe. La Lila acaba de trencar amb la seva parella, la seva amiga Núria i la seva germana Fabi la volen animar.

Què passaria si, un dia, de cop, comencéssim a dur a terme tot el que ens passa pel cap? Quins són els límits del que està ben fet i el que està mal fet?  Com seria fer realitat les nostres fantasies? Fins a on arribaries per ajudar a una amiga? Una comèdia irresponsable que escala minut a minut.

Una comèdia amb alguns components dramàtics, que parla sobre l’amistat i juga amb les emocions a flor de pell, l’enveja, la culpabilitat, la por, la desconfiança, la impulsivitat.  

Comèdia d’embolics amb girs argumentals i situacions delirants, a moments divertida, però en tot moment molt superficial. Una proposta que es caracteritza per la rapidesa en les rèpliques dels diàlegs entre les tres actrius i fins i tot en els diàlegs que mantenen telefònicament amb interlocutors que no escoltem. En aquest punt rau l’interès per una proposta que no ens aporta gaire, tret de poder passar una bona estona (que ja es molt) i sobretot admirar a tres grans actrius que mostren entre elles un alt grau de complicitat.

Marta Marco interpreta el paper d’una dona entrada a la quarantena que, dominada per una gran inseguretat i una gran angoixa existencial, es converteix en una “paranoica” de manual. Cristina Genebat és la seva germana gran que suporta totes les seves “anades d’olla” i és aparentment més freda i resolutiva. Nora Navas és l’amiga sempre disposada a escoltar, molt endreçada, que s’ocupa organitzativament de tot i es preocupa per tothom.

Però aquestes tres dones ens acaben mostrant com són en realitat, com se senten i la buidor de les seves vides en arribar a la quarantena. Tres dones que acaben despertant l’empatia dels espectadors tot i haver-hi travessat tots els límits de la racionalitat en els seus comportaments.

Una proposta que sense dubtar-ho recomanen, sobretot per les magnífiques interpretacions de les tres actrius i per l’efectisme d’una bona posada en escena. Al nostre entendre no cal buscar, ni esperar, res més.

LES IRRESPONSABLES es podrà veure a La Villarroel fins al 6 de febrer.

– 052 – Teatre – LA SETENA PORTA – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Centre de les Arts Lliures de Barcelona – Fundació Joan Brossa – 16/12/2021

Dijous 16 de desembre va obrir portes el Centre de les Arts Lliures de Barcelona, a l’edifici (segle XIV) de l’antiga casa de la moneda de la Seca al Born. En el mateix espai que els “teatraires” coneixíem fins ara com “La Seca, Espai Brossa”.

Un espai obert al públic amb entrada lliure per a les exposicions i que ha estat concebut com un espai de creació multidisciplinària, que abraçarà tots els àmbits i disciplines artístiques que tinguin a veure amb la paraula, la imatge i l’acció. El seu objectiu és preservar el llegat i la memòria de Joan Brossa.

La Fundació Joan Brossa, nascuda l’any 1999, gestiona l’espai d’exposicions i activitats culturals i l’espai escènic. Dues activitats que havien portat vides paral·leles i que a partir d’ara inicien una trajectòria en comú. Dos espais que ara estan connectats.

Compta amb una direcció col·legiada formada per Judith Barnés (responsable dels programes de mediació), Maria Canelles (responsable del programa expositiu) i Marc Chornet (responsable del programa de les arts en viu).

L’edifici s’organitza en tres plantes al voltant d’un pati on s’ubicarà la cafeteria, espai central que unificarà les dues “Seques”. La planta de baix tindrà la seva entrada principal i es destinarà a desplegar-hi l’activitat teatral; la primera planta estarà dedicada a Brossa, tant com per visibilitzar-ne el patrimoni creatiu que ens ha deixat com a rellegir-lo; i la part que dona al carrer de la Seca centralitzarà les propostes més properes a la nova contemporaneïtat.

Dijous a l’acte d’inauguració, Marc Chornet va agrair el llegat de Hermann Bonnín, l’home de teatre que va defensar el cosmos brossià des de l’espai “La Seca, espai Brossa”.

La companyia Els Pirates Teatre ha estat la responsable d’inaugurar la cartellera escènica del nou Centre de les Arts Lliures de Barcelona – Fundació Joan Brossa. I ho ha fet amb LA SETENA PORTA, una obra creada a partir de diversos textos de l’autor, amb dramatúrgia de Laura Aubert i direcció d’Adrià Aubert.

fotografia de la Web Fundació Brossa

Aquest és el quart muntatge de la companyia, que enguany compleix vint anys, inspirat en Brossa: “Teatre de carrer” (2005), “El darrer triangle” (2010) i “Gran Fracaroli” (2018).

LA SETENA PORTA és una comèdia absurda i surrealista interpretada esplèndidament per Laura Aubert, Cesc Marginet, Cinta Moreno i Manar Taljo. Tres dones de fer feines netegen una oficina al vespre. Tres secretàries arriben al seu lloc de treball al matí. Un recepcionista fa de porter i vigilant de les oficines. És dilluns laborable.  

La història d’unes persones atrapades dins d’una quotidianitat insuportable marcada pels abusos del capitalisme i del patriarcat.

Una trama esbojarrada on entren i surten infinitat de personatges i es creen un munt de situacions. Una proposta que ens convida a reflexionar sobre les diferents classes socials, els privilegis, les jerarquies que s’estableixen en el món laboral tant en l’àmbit econòmic com de coneixements i la necessitat que tenim d’etiquetar i saber quin és el nostre lloc en cada moment.

Una proposta que explora la dualitat entre revolta i revolució, al mes pur estil brossià.

Molt acurada i encertada l’escenografia d’Enric Romaní, on no manca cap detall d’aquesta oficina tan “viva” i un reconeixement especial al vestuari de Maria Albadalejo, que permet unes transformacions molt ràpides dels personatges.

LA SETENA PORTA ens ha divertit moltíssim i ens ha agradat tant, però tant que … només podem demanar-vos, que si us plau, no us la perdeu per res del món.

Fins al dia 9 de gener es representarà a l’espai escènic del nou Centre de les Arts Lliures de Barcelona.

– 051 – Teatre – RED – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 15/12/2021

Dimecres 15 de desembre era dia d’estrena al Teatre Akademia, RED del dramaturg i escriptor nord-americà John Logan, amb traducció de Jaume Coll Mariné i dirigida per Guido Torlonia.

Els protagonistes són Mark Rothko, un pintor al cim de la seva carrera i Ken, el seu jove ajudant, un pintor que tot just comença. Els intèrprets Lluís Soler i Ferran Vilajosana, els dos magnífics en els seus papers, amb un veterà Lluís Soler que amb la seva veu i la seva energia ens deixa clavats a la cadira.

Abans d’anar al teatre, estàvem convençuts que l’actuació de Lluís Soler seria magnífica, com de fet ho és sempre, però el que no ens imaginàvem pas, és que l’actuació de Ferran Vilajosana ens acabaria fascinant; ens ha sorprès moltíssim la seva interpretació. L’havíem vist actuar altres vegades, però no en un paper protagonista. Realment unes actuacions molt convincents les d’aquest duel interpretatiu.

Fotografia de la Web del Teatre Akadèmia

Mark Rothko (Letonia 1903-Nova York 1970) va rebre l’encàrrec, el 1958, de la creació dels murals del restaurant Four Seasons, instal·lat en el gratacel Seagram (dissenyat per Mies van der Rohe i Philip Johnson). Un artista considerat un dels mestres de l’avantguarda pictòrica nord-americana del segle XX.

A la peça de Logan ambdós pintors es desafien, qüestionant la raó de ser de l’art.

Dues visions diferents en la forma d’entendre l’art, en Rothko ho veu com una creació, un “ésser” viu amb vida pròpia, que palpita i respira i que canvia en funció de la persona que la contempla. Ell concebia l’art com un espai comunicatiu entre artista i espectador. S’adreçava a les seves obres com si fossin persones a les quals volia protegir.

En canvi, en Ken creu que l’art és només el resultat d’un moment creatiu del pintor i que un cop pintat ja és invariable. Les obres necessiten veure la llum, ser exposades perquè qui vulgui les pugui contemplar o comprar només per quelcom tan senzill com el m’agrada o no m’agrada.

Un duel que comença amb un jove Ken atemorit davant l’experiència i seguretat que mostra Rothko, però que va agafant seguretat i criteri propi a mesura que es va aprofundint la seva relació.

Dues generacions i un conflicte. Red fa una mirada convincent sobre la relació canviant entre un artista i les seves creacions, aprofundint en el respecte i el significat i alhora evidenciant aquest fràgil equilibri entre les aspiracions, l’autoexigència artística i la seva materialització de portes enfora al context creatiu.

Una posada en escena engrescadora, amb un acurat espai escènic de Paula Bosch, vestuari de Míriam Compte, il·luminació de Lluís Serra i vídeo de Joan Rodón. L’espai sonor és de Ricardo González Yanel.

Reiterem les nostres felicitacions per les magnífiques interpretacions de tots dos actors i, recomanem sense cap mena de dubte aquesta proposta, que es podrà veure al Teatre Akadèmia fins al 16 de gener.

– 050 – Òpera – RIGOLETTO – (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 14/12/2021

Finalment, aquest dimarts dia 14 de desembre, hem pogut ocupar les localitats del nostre abonament per veure RIGOLETTO de Verdi amb producció de la directora d’escena holandesa Monique Wagemakers i el debut escènic, al nostre país, del tenor Benjamin Bernheim (París 1985), així com l’estrena en el rol de Duc de Màntua.

Unes setmanes abans i amb el mateix repartiment, concretament el 26 de novembre, vàrem poder assistir a l’assaig general que el Liceu va oferir gratuïtament als abonats, la qual cosa és molt d’agrair perquè fins ara cap direcció ho havia fet.

Es tracta d’un melodrama en tres actes amb llibret de Francisco Maria Piave adaptat de l’obra “Le roi s’amuse” de Victor Hugo.

RIGOLETTO està situada a Mantua al segle XVI i ens explica la història d’un  bufó amargat i gelós que veu com el seu senyor, el Duc de Màntua, sedueix i enganya la seva filla secreta, Gilda, fet que l’empeny a planejar una venjança que se li acaba girant en contra. Un triangle de relacions entre els tres personatges centrals. Un triangle que tracta sobre el poder i sobre l’abús que se’n fa del poder.

El Duc un personatge llibertí que no estima a Gilda i Rigoletto que estima molt la seva filla, però malauradament la té absolutament sotmesa amb l’excusa de protegir-la. És un pare maltractador i opressiu. Només ella, ingènua, incapaç de copsar la realitat es mou per amor i acaba sent la víctima innocent de la fúria del seu pare. 

L’òpera va ser estrenada l’11 de març del 1851 al Teatre La Fenice de Venècia. A Barcelona es va estrenar al Liceu el desembre del 1853.

El rol de Rigoletto ha estat interpretat pel baríton anglès Christopher Maltman (Regne Unit 1970) i el paper de Gilda per la soprano russa Olga Peretyatko (San Petersburgo 1980).

Els altres cantants han estat Grigory Shkarupa (Sparafucile), Rinat Shaham (Maddalena), Laura Vila (Giovanna), Mattia Denti (Comte de Monterone), Michal Partyka (Marullo), Moisés Marin (Matteo Borsa), Stefano Palatchi (Comte de Ceprano), Sara Bañeras (Comtessa de Ceprano) i Marta Polo (patge).

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu ha estat dirigida pel director italià Daniele Callegari (titular de l’òpera de Niçaa) i el cor pel seu director titular Pablo Assante.

Una escenografia minimalista amb un enorme requadre, com si es tractés d’un ring de boxa, que s’articula en dos nivells i permet jugar amb el que és visible i el que no ho és, resolent de manera eficaç tenir dos espais escènics al mateix temps. Adopta diferents colors segons els sentiments que conté en cada moment de la representació: ira, tristesa, menyspreu o sexualitat.

El vestuari vermell sang de Sandy Powell destaca el dramatisme de les situacions d’abús. La il·luminació de Reinier Tweebeeke és un element clau de la posada en escena.

Segons va comentar a la roda de premsa la directora holandesa, allò que cal destacar de Rigoletto no és tant la trama novel·lesca i vibrant de moments melodramàtics, sinó les passions atàviques que arrosseguen els personatges, dominats per baixos instints i impulsos irracionals que els condueixen al desastre.

Aquesta producció és la mateixa que vam poder veure el març de 2017 i com ja ens va passar aleshores, ens ha tornat a captivar. En aquest ENLLAÇ podeu veure aquella ressenya.

Nosaltres hem gaudit molt d’aquesta nit d’òpera, molt més que la de l’assaig general de fa unes setmanes, on alguns cantants no van oferir tota la seva potència de veu, com de fet ja ens van avisar a l’inici de la representació.

– 049 – Exposició – LA CUBANA 40+1 – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Miramar Centre Cultural de Sitges – 12/12/2021

Diumenge dia 12 de desembre en sortir del concert de l’OBC a l’Auditori, ens vam dirigir a Sitges amb l’objectiu de visitar l’exposició que la Cubana ha organitzat amb motiu del 40 aniversari de la seva creació. De fet, ara són 40+1, ja que aquesta exposició s’hauria d’haver fet en 2020, però la pandèmia ho va impedir.

Després d’aparcar, vàrem fer un petit tomb per la vila, fins al NIJI BAR on havíem reservat taula; es tracta d’un restaurant de menjar japonès del qual teníem bones referències.

Un espai petit, però acollidor on vam dinar força bé i sobretot molt tranquils.

Un dia esplèndid, que ens va permetre després passejar pels carrerons més cèntrics de la vila i posteriorment també pel passeig marítim en direcció al Miramar Centre Cultural, l’espai on està ubicada aquesta exposició.

Abans d’entrar, el petit pati està presidit per un enorme pastís de noces i un munt de figures emblemàtiques dels que han estat els personatges més coneguts de la Cubana. L’entrada a l’edifici està presidida per la façana original amb la qual van estrenar “Cómeme el Coco, negro“, l’any 1989 al Mercat de les Flors.

L’exposició LA CUBANA, 40+1 ANYS: UN VIATGE DEL “NO-RES” FINS AL 2021, ens ha permés descobrir el món d’aquesta companyia a partir d’objectes, fent un recorregut per la seva història des dels seus orígens. Una companyia que va començar a jugar fent comèdia pels carrers i que ha fet de la seva forma de fer teatre quelcom únic i diferenciat.

Un munt de fotografies, vídeos dels espectacles, cartells, perruques, vestits, sabates, decorats, utillatge, ….. ens ha permès gaudir i molt, d’una exposició que ha suposat una sorpresa constant i ens ha fet riure i emocionar.

Una exposició que paga molt la pena veure i que qualsevol persona amant del teatre no s’hauria de perdre de cap de les maneres.

Per sort ha prorrogat fins al dia 9 de gener.