Ahir, últim dia del mes de febrer, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per tal de veure l’òpera MACBETH de Giuseppe Verdi, en la nova producció signada per Jaume Plensa. Una proposta en què l’artista ha assolit per primera vegada la direcció escènica d’un espectacle amb la col·laboració de Leo Castaldi.
Abans de la representació, a la Sala de Miralls hem pogut veure la magnífica instal·lació del Jaume Plensa. Tres figures humanes, de dos metres d’alçada, en posició asseguda i amb els braços abraçant-se les cames.
Jaume Plensa i Suñé (Barcelona 1955) és un reconegut escultor català que ha deixat la seva empremta arreu del món. Són conegudes les seves grans escultures de cares o de les formades per lletres i números, amb materials com el ferro fos, el polièster, la fibra de vidre o la fusta. Ha col·laborat en projectes de teatre i òpera pel que fa a disseny de vestuari i escenografia, amb La Fura dels Baus, en obres com “Atlàntida” de Manuel de Falla, “El martiri de Sant Sebastià” de Debussy, “La Damnation de Faust” de Berlioz i “La flauta màgica” de Mozart.
Abans de continuar amb aquesta ressenya, hem de confessar que som uns grans admiradors de les escultures de Plensa, que hem vist en diferents llocs del món. Potser per això anàvem amb massa expectatives en aquest projecte escènic… i malauradament ens ha decebut enormement.
El setembre del 2022 es van inaugurar les noves portes del Liceu, obra d’en Jaume Plensa, d’acer inoxidable amb lletres de diferents alfabets, com una crida al diàleg entre cultures. L’obra s’anomena “Constel·lacions”.
Per a Jaume Plensa, dirigir Macbeth ha estat un somni de joventut que finalment ha pogut fer realitat. La frase “Sleep no more” que apareix en el moment inicial de la representació, i ens explica que a partir de l’assassinat, Macbeth no podrà dormir tranquil mai més, és la frase de l’obra que Plensa ha tingut present des de la infància.
A partir de diferents escultures i projeccions, l’artista ha volgut reinventar l’imaginari de Macbeth creant un món oníric. Una escenografia que interposa el buit i el ple i que ens mostra, ja a la primera escena una gran peça de metall que simbolitza un tron i des d’on Macbeth i Banco dialoguen amb les bruixes. En altres escenes l’escenografia desapareix totalment i és la il·luminació d’Urs Schönebaum qui pren protagonisme.
Plensa ha incorporat també un grup de vint-i-un ballarins professionals que prenen protagonisme a l’inici del tercer acte amb coreografia d’Antonio Ruz. Uns ballarins que han anat apareixent al llarg de tota l’obra dialogant amb el cor i els cantants. En la nostra opinió, es tracta d’un dels pocs punts forts d’aquesta posada en escena.
Malauradament, com ja hem dit abans, el resultat de la posada en escena no ha estat, per a nosaltres, satisfactori. Una escenografia que ens ha semblat molt fosca en la major part de la representació, i on els moments “buits” són molts. Un cor vestit la major part del temps de color negre tampoc no ajuda a donar llum a l’escena.El vestuari, dissenyat pel mateix Plensa, amb la col·laboració de Nadia Balada, no ha estat del nostre gust i podem dir que és un dels pitjors vestuaris que hem vist en molt temps dalt d’un escenari.
Per sort, en aquesta posada en escena no tot és negatiu, ja que durant la representació hi ha dos moments que es poden salvar …. l’inici del tercer acte amb l’aparició dels ballarins i sobretot els deu últims minuts de la representació, en una escena absolutament espectacular.
El millor de la nit, per descomptat la música de Verdi, amb una orquestra magníficament dirigida pel mestre Josep Pons, i sobretot la gran qualitat de les veus solistes dels principals protagonistes.
MACBETH va ser la primera de les tres adaptacions de Shakespeare en les quals va treballar Giuseppe Verdi. És una òpera en quatre actes amb llibret de Francesco Maria Piave i Andrea Maffei, que va ser estrenada al Teatro della Pergola de Florencia el març de 1847 amb un gran èxit de públic.
L’argument segueix fidelment el drama de Shakespeare, on les bruixes profetitzen que Macbeth, general de l’exèrcit del rei Duncan, serà el proper rei d’Escòcia. Banco l’acompanya i a ell li prediuen que serà el futur pare de reis. Lady Macbeth empeny el destí assassinant l’actual rei. Des d’aquest moment Macbeth viu neguitós i se sent constantment amenaçat. Planifica l’assassinat del seu amic Banco, a qui considera un rival, i que intueix la veritat de la mort de Duncan.
Els vaticinis de les bruixes porten Macbeth a ser sanguinari amb amics i rivals, fins que sol i furiós s’enfronta a la darrera batalla, en la qual acaba morint.
Un magnífic repartiment que ha estat integrat en els papers principals per l’extraordinari tenor Luca Salsi (Macbeth), la meravellosa soprano Sondra Radvanovsky (Lady Macbeth) i pel baríton Erwin Schrott (Banco); la resta de papers a també a un nivell altíssim, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert (dama de companyia), el tenor Francesco Pio Galasso (Macduff), el tenor Fabian Lara (Malcolm) i el baix-baríton David Lagares (metge/servent/sicari/herald).
En aquesta òpera la massa coral té un paper importantíssim i el Cor del Liceu ha estat a un bon nivell, molt ben dirigit pel seu director titular Pablo Asante.
Aquesta proposta la vam poder veure dies abans digitalment a través de la televisió, el passat dia 25 de febrer dins del projecte Liceu+Live. La versió televisiva no va guanyar gens, més aviat el contrari, per què encara es veia més fosca i el vestuari en la proximitat resultava encara més penós.
A la primavera, s’estrenarà a CaixaForum+ (plataforma digital) el documental, que dirigit per Pedro Ballesteros, ens presentarà, en 50 minuts, tot el procés de creació seguit per Jaume Plensa per a aquesta producció.
