– 389 – GREC2019 – Música – LES RUTES DE L’ESCLAVATGE del 1620 al 1865 – JORDI SAVALL (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Grec – 2019.07.29 (temp. 18/19 – espectacle nº 298)

LES RUTES DE L’ESCLAVATGE del 1620 al 1865 – JORDI SAVALL (temp. 18/19 – espect.  nº 298)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir al Teatre Grec vam poder gaudir d’un dels concerts que conformen el recorregut temàtic d’en Jordi Savall, LES RUTES DE L’ESCLAVATGE del 1444 al 1888.  Un gran projecte de Jordi Savall sobre la memòria musical de l’esclavatge, que ha estat girant per diversos països europeus i els Estats Units i que encara no haviem pogut veure a Catalunya.

Estrenat l’any 2015 al Festival de Música i Història de l’Abadia de Fontfroide (França),  ara arriba a casa nostra, amb dos concerts diferents, un, el que vam veure ahir, centrat en l’Amèrica del Nord i el Carib del 1620 al 1865 i l’altre, complementari, que se centra en el viatge d’Àfrica al Nou Món passant per Europa, concretament Espanya i Portugal, i que es podrà veure al Festival de Torroella de Montgrí el dia 2  d’agost.

Aquest projecte va néixer fa més de 20 anys, quan Jordi Savall va investigar sobre músiques colonials i músiques que estaven als arxius de les Illes Canàries i de Colòmbia. A partir d’aquesta investigació va descobrir la clau de la riquesa de l’imperi espanyol,  basada en la explotació d’éssers humans, que eren arrencats dels seus pobles a l’Àfrica, i portats com a bèsties al Nou Món.

Jordi Savall reuneix per aquests dos concerts a músics de Mali, Mèxic, Colòmbia, Brasil i el Canadà, així com a dos dels seus grups, la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI. Un repertori integrat per formes musicals hispanes, inspirades en cants i balls d’esclaus i dels indígenes americans, i per músiques basades en les tradicions africanes, mestisses o índies.

S’intercalen textos sobre l’esclavatge amb testimonis, cròniques, lleis i reflexions dels cronistes de l’època. Aquests textos són recitats per l’actor català d’origen gambià Babou Cham, i hem de dir que malauradament ha estat la part més feble del concert, no tant per la selecció de textos com per la lectura poc reeixida que s’ha fet d’aquests. Texts històrics des de les primeres cròniques de 1444 fins al darrer text del Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King, escrits pocs abans del seu assassinat el 1968.

El concert que hem pogut veure s’inicia el 1620, data de l’arribada dels primers colons anglosaxons a la costa est d’Amèrica del Nord i acaba el 1865, any en el qual els Estats Units d’Amèrica van abolir l’esclavitud.

Un retrat musical d’una època, un gran fresc sonor que ens mostra les actituds envers els africans dels habitants de l’anomenat món occidental, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina o als Estats Units, però també les qualitats de la música com a font de pau i consolació i com a últim refugi de l’alegria i l’esperança. Una gran lliçó de música i història signada per un apassionat del mestissatge musical i del diàleg intercultural que ha estat apadrinada per la Unesco.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint

– 388 – Voltar per la Literatura – AIXÒ JA HO HE VISCUT de J.B. Priestley (🐌🐌🐌🐌🐌) – 2019.07.30 (temp. 18/19 – llibre nº 027)

AIXÒ JA HO HE VISCUT de J.B. Priestley  (temp. 18/19 – llibre nº 027)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba

He deixat passar un temps “prudencial” d’ençà que vaig veure l’obra al Teatre de la Biblioteca de Catalunya per llegir el text (vegeu aquella ressenya).

Un nou llibre coeditat per l’Editorial Comanegra i l’Institut del Teatre dins de Dramaticles, col·lecció dedicada a la publicació de textos teatrals. Un text de J.B. Priestley, traduït per Martí Gallén, que es va publicar coincidint amb l’estrena de l’obra dirigida per Sergi Belbel. Un llibre prologat per Jordi Vilarò i amb una introducció del mateix Sergi Belbel.

Llegir el text m’ha presentat una oportunitat única per entendre encara millor el que havia vist a escena.

John Boynton Priestley parteix del “dèjà vuper explorar la concepció no lineal del temps, els “records del futur” i els somnis premonitoris, un dels motius més recurrents del conjunt de la seva obra. Aquesta obra, inèdita en català, forma part de la trilogia “Time Plays” juntament amb “Dangerous corner” i “Time and The Conways”.

L’autor presenta sis personatges que es troben en un hotel rural al nord d’Anglaterra, el Black Bull Inn, regentat per la Sally Pratt, vídua de guerra amb un fill al seu càrrec i el seu pare Sam Shipley.

Com a hostes, el matrimoni Ormund, la Janett i el Walter, un atrafegat home de negocis d’una certa edat. La Janett és molt més jove que ell i passen per una crisi matrimonial.

Coincideixen amb el jove professor Oliver Farrant un mestre de baixa per estres que dirigeix una escola propietat del Walter Ormund. El fill de la Sally és alumne seu.

Continua llegint

– 387 – Voltar per la Literatura – LA MEMÒRIA DE LA VALL FOSCA de Carles Mentuy (🐌🐌🐌🐌) – 2019.07.29 temp. 18/19 – llibre nº 026)

LA MEMÒRIA DE LA VALL FOSCA de Carles Mentuy  (temp. 18/19 – llibre nº 026)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba

Un altre llibre de Llibres del Delicte que m’ha enganxat i agradat molt. LA MEMÒRIA DE LA VALL FOSCA, la segona novel·la de Carles Mentuy, després de “La venjança de la Vall Fosca” (Edicions Xandri, 2016), que no he llegit encara.

Una novel·la situada al Pallars Jussà, a la Vall Fosca, un indret de Catalunya rodejat d’altes muntanyes que provoquen que el sol no pugui arribar al fons de la vall durant moltes hores.

En aquest entorn, situa la novel·la els clans dels Mairà i dels Xurracs, dos clans enfrontats pel control del tràfic de drogues a la zona. L’odi entre ambdues famílies es remunta a moltes dècades, a generacions anteriors. L’ànsia de poder no té límits i arriba al control del Port de Barcelona, estenent els seus tentacles dins de la Model, els hospitals o fins i tot la llunyana illa de Bali.

Quan els plans dels Xurrac per acabar definitivament amb la casa Mairà prenen forma, els enfrontaments entre els principals integrants dels dos clans esdevenen cada cop més crus. Mentrestant, cap de les dues famílies deixen de banda els seus negocis  il·legals.

Una novel·la coral on cada capítol porta el títol del personatge que el protagonitza, i que ens va aportant dades de la trama. Persecucions, atemptats, segrestos, pactes, traïcions, suborns, xantatges, amor, … un ritme endiablat que et fa mantenir en tensió des del primer capítol fins al sorprenent gir final.

Les ànsies de venjança i la revenja impregnen les accions de la major part dels personatges d’ambdues famílies. I dins de cada família, la lluita per ostentar el lideratge. En Rique és el cap dels Xurrac, en Marc el dels Mairà. Personatges com Lo Rei Blanc, l’Antonio cosí d’en Rique, la Núria filla d’en Marc, el Gerard, un mosso d’esquadra de la Vall, en Serratosa o un mosso destinat a Barcelona que abans havia estat a la Vall, van confluint en una història trepidant.

Continua llegint

– 386 – Teatre – NO CAL ANAR A L’HAVANA (🐌🐌🐌🐌) —- Teatre La Gleva – 2019.07.28 (temp. 18/19 – espectacle nº 297)

NO CAL ANAR A L’HAVANA (temp. 18/19 –  espectacle  nº 297)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

La roda de premsa del passat 18 de juliol (vegeu la ressenya),  ja ens augurava que aquesta seria una proposta que ens agradaria, i deu dies més tard podem afirmar rotundament que ens ha agradat molt, que és una proposta magnifica. NO CAL ANAR A L’HAVANA és podrà veure fins al dia 4 d’agost al Teatre La Gleva.

NO CAL ANAR A L’HAVANA amb dramaturgia de Marc Artigau i dirigida per Josep Maria Segura Bernadas, ens permet confirmar que no pot haver-hi estiu sense havaneres, però que enguany no cal anar a l’Havana ni a Calella de Palafrugell per escoltar-les.

A nosaltres sempre ens han agradat molt i fins i tot algun any ens hem arribat a la cantada de Calella, quan els nanos eren petits i passàvem l’estiu a la platja de Castell a Palamós; ara que ha passat el temps, els gaudim amb més tranquil·litat a les festes dels nostres barris amb els que fem frontera … El Putxet i Vallcarca (Gràcia).

Aquesta producció, interpretada per Cristina Arenas, Josep Sobrevals i Miquel Malirach és, en paraules del Marc Artigau ….

Un brindis pel qui som aquí i pels qui hi han estat abans que nosaltres. Un brindis per celebrar la vida i les havaneres. Sovint tenim la mirada plena de prejudicis sobre el nostre patrimoni cultural. Som, al capdavall, el resultat d’una llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls que configuren el nostre imaginari col·lectiu.

Un espectacle concebut a partir de la idea de la Cristina Arenas que, en escoltar havaneres en una petita cala, envoltada de bons amics, va pensar que era una bona idea traslladar aquestes havaneres i aquest caliu a un espai teatral afegint la dramatúrgia adient.

Un homenatge a les nits de rom cremat, a les cançons heretades dels nostres avantpassats, a l’amistat a la llum de la lluna, a l’amor, al mar, als pescadors, a les taverneres ….. i tot amb una mirada totalment nova, fresca i divertida. Un espectacle poètic on els espectadors som rebuts amb un rom cremat i fem un brindis col·lectiu pels que estan i pels que ja no hi són.

Continua llegint

– 385 – GREC2019 – Teatre – BRUELS (🐌🐌+🐚) – Espai Lliure – 2019.07.27 (temp. 18/19 – espectacle nº 296)

GREC2019 – BRUELS (temp. 18/19 – espectacle  nº 296)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dissabte, de nou a l’Espai Lliure per veure una nova proposta del Festival Grec d’enguany. Es tracta de la peça BRUELS escrita i dirigida per Oriol Morales i Pujolar i que es podrà veure a la Sala Beckett del 21 de novembre a l’1 de desembre.

Aquest espectacle va ser un dels primers que vàrem comprar les seves entrades, en veure que l’actor Juan Pablo Mazorra, interpretava un dels quatre protagonistes de la història; un actor del que intentem veure totes les seves interpretacions d’ençà que el varem descobrir en “Migrante” el gener del 2018 a La Vilella (vegeu aquella ressenya).

BRUELS és un muntatge de la companyia La Larga va obtenir el premi Adrià Gual 2018 concedit per l’Institut del Teatre; ens ho van presentat en roda de premsa, dins del grup “Espectacles de creació” el passat 19 de juny (vegeu la ressenya).

La Larga neix en 2014 a Mallorca, de la mà de Rebecca Alabert. En 2016 es trasllada a Catalunya, arrelant-se a l’Empordà, i la companyia incorpora nous professionals del món de les arts escèniques. Els uneix les ganes de fer teatre lluitant contra la situació econòmica i política del moment i produint els espectacles amb els recursos de què disposin. Actualment la companyia la integren Oriol Morales, Marià Llop, Rebecca Alabert, Laura Porta, Dani Serra i Juli Sanjuan.

Fins al moment les seves produccions han estat “Dalí Ha Muerto” (2015), “La Mujer que daba de comer a las palomas” (peça curta, 2016), i “Llançament” (2017), espectacle guanyador del Premi Mostra’T de la sala Sandaru en 2018.

BRUELS parteix d’una llegenda popular i ens vol parlar dels silencis i els mots que oblidem. Està escrita i dirigida per Oriol Morales i Pujolar (Figueres 1990), que nosaltres havíem pogut conèixer amb la seva proposta “Granotes” presentada al TNT 2017 (vegeu aquella ressenya).

Un bruel és el bram estremidor d’una bèstia, un rugit desesperat. Un bruel és el cant nocturn del bitó, un ocell que nia als aiguamolls, un ocell de grans dimensions, però que no es deixa veure. L’espectacle ens parla dels brams que cadascun de nosaltres sentim i no ens deixen dormir a les nits, de les paraules que no hem dit i de les que oblidem, de les històries a mig fer.

Continua llegint

– 384 – Òpera – LUISA MILLER (🐌🐌🐌🐌🐌) de Giuseppe Verdi – Gran Teatre del Liceu – 2019.07.26 (temp. 18/19 – espectacle nº 295)

LUISA MILLER de Giuseppe Verdi (temp. 18/19 –  espectacle  nº 295)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Divendres era l’última òpera del nostre abonament d’enguany del Gran Teatre del Liceu. LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Abans d’ocupar les nostres localitats vam tenir una petita decepció, ja que Sondra Radvanovsky no interpretaria el paper de Luisa Miller per una faringitis. En el seu lloc va actuar Eleonora Buratto, la soprano que encapçala el segon repartiment.

Però bé, ja se sap allò de què “a mal temps bona cara” i vam ocupar els nostres llocs per última vegada (de fet, l’any vinent canviem de torn i de localitats), i com sempre disposats a gaudir. I va ser realment així, va estar una gran representació, una magnífica cloenda de temporada.

LUISA MILLER, amb llibret de Salvadore Cammarano (1801-1852) s’inspira en “Kabale und Liebe” drama de Friedrich Schiller que denunciava les diferències socials. Era el tercer llibret que Cammarano escrivia per a Verdi després d’”Alzira” i “La battaglia di Legnano”, i abans d’”Il trovatore”.

Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre la música donant tot el protagonisme a una Luisa Miller que esdevé la primera de les grans heroïnes verdianes. Va ser estrenada el 8 de desembre del 1849 al Teatre San Carlo de Nàpols marcada pel pes excessiu de la censura que evitava la crítica social i política. Al Liceu es va estrenar el 1851 després d’oferir tres representacions al Teatre Principal.

Amb un muntatge del director d’escena italià Damiano Michieletto, estrenat a l’Òpera de Zurich l’any 2010, l’acció se situa a Suïssa en un espai intemporal, que només s’ubica a finals del segle XVIII pel vestuari d’època de Carla Teti.

Dos mons enfrontats: nobles i classes baixes, tonalitats clares i tonalitats fosques en el vestuari, elements escenogràfics del dret i de l’inrevés. Un cub que conté tots dos mons i que gira fins a tancar-se en un de sol. Una escenografia de Paolo Fantin, sempre plena de foscors i d’ombres.

El cub del primer acte, desmuntat, mostra els dos àmbits: Luisa i Rodolfo, dos llits, un a cada banda, i dues taules també a banda i banda. La meitat superior de l’escenari s’il·lumina quan veiem els aristòcrates, la part inferior s’enfosqueix quan veiem la casa Miller i el poble. Una magnífica il·luminació de Hans-Rudolf Kunz.

Continua llegint

– 383 – Teatre – RITA (🐌🐌🐌🐌) – Terrats en cultura – 2019.07.25 (temp. 18/19 – espectacle nº 294)

RITA (temp. 18/19 –  espectacle  nº 294)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous vam tenir la sort d’estar convidats a una preestrena d’una nova proposta de la Marta Buchaca, RITA, que es podrà veure avui i demà dins de Terrats en Cultura 2019  i a la sala Beckett del 29 d’octubre al 17 de novembre del 2019 (A la sala Beckett el paper de Júlia el farà l’Anna Moliner).

Recordem que Terrats en Cultura és una iniciativa de l’associació cultural Coincidències, nascuda a Barcelona en 2013, amb la vocació de fer sortir el teatre de les sales convencionals, en considerar que la cultura pot esdevenir-se en qualsevol espai urbà. Enguany ha obtingut el Premi Butxaca a la Millor iniciativa per a públics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fins uns dies abans no hem sabut el terrat on tindria lloc la representació, al barri de les Tres Torres. Un magnífic espai on l’any passat ja vam poder veure “Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo”. (en aquest enllaç podeu veure aquella ressenya)

L’obra de Marta Buchaca tanca el seu díptic sobre la mort que va iniciar amb LITUS, la proposta que vam poder veure a la Sala Flyhard en 2012. (vegeu aquella ressenya)

RITA és una obra sobre la família, sobre els germans, sobre l’amor mare-fills, i, també, és una obra sobre la incapacitat d’acceptar la mort.

RITA es tracta d’una tragicomèdia que protagonitzen dos germans, la Júlia (Sara Espígul) i el Toni (David Bagés). Ella és oncòloga i està embarassada, ell viu sol, amb una gossa que es diu Rita i està separat. Té una filla de catorze anys que es diu Martina.

Són dos caràcters totalment diferents, ell és de tirar pel dret i ella sembla que és incapaç de prendre decisions. Ell és un hipocondríac malaltís i ella una persona tranquil·la i conformista.

Tenen la mare, la RITA, afectada per una malaltia degenerativa, tal vegada Alzheimer, … i està ingressada en una residència. Ja no els reconeix, no parla i gairebé no menja. El seu deteriorament és evident i ells la visiten amb assiduïtat…. bé, més ella que ell.

Continua llegint