Ahir, últim dia del mes de febrer, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per tal de veure l’òpera MACBETH de Giuseppe Verdi, en la nova producció signada per Jaume Plensa. Una proposta en què l’artista ha assolit per primera vegada la direcció escènica d’un espectacle amb la col·laboració de Leo Castaldi.

Abans de la representació, a la Sala de Miralls hem pogut veure la magnífica instal·lació del Jaume Plensa. Tres figures humanes, de dos metres d’alçada, en posició asseguda i amb els braços abraçant-se les cames. 

Jaume Plensa i Suñé (Barcelona 1955) és un reconegut escultor català que ha deixat la seva empremta arreu del món. Són conegudes les seves grans escultures de cares o de les formades per lletres i números, amb materials com el ferro fos, el polièster, la fibra de vidre o la fusta. Ha col·laborat en projectes de teatre i òpera pel que fa a disseny de vestuari i escenografia, amb La Fura dels Baus, en obres com “Atlàntida” de Manuel de Falla, “El martiri de Sant Sebastià” de Debussy, “La Damnation de Faust” de Berlioz i “La flauta màgica” de Mozart. 

Abans de continuar amb aquesta ressenya, hem de confessar que som uns grans admiradors de les escultures de Plensa, que hem vist en diferents llocs del món. Potser per això anàvem amb massa expectatives en aquest projecte escènic… i malauradament ens ha decebut enormement.

El setembre del 2022 es van inaugurar les noves portes del Liceu, obra d’en Jaume Plensa, d’acer inoxidable amb lletres de diferents alfabets, com una crida al diàleg entre cultures. L’obra s’anomena “Constel·lacions”. 

Per a Jaume Plensa, dirigir Macbeth ha estat un somni de joventut que finalment ha pogut fer realitat. La frase “Sleep no more” que apareix en el moment inicial de la representació, i ens explica que a partir de l’assassinat, Macbeth no podrà dormir tranquil mai més, és la frase de l’obra que Plensa ha tingut present des de la infància.

A partir de diferents escultures i projeccions, l’artista ha volgut reinventar l’imaginari de Macbeth creant un món oníric. Una escenografia que interposa el buit i el ple i que ens mostra, ja a la primera escena una gran peça de metall que simbolitza un tron i des d’on Macbeth i Banco dialoguen amb les bruixes. En altres escenes l’escenografia desapareix totalment i és la il·luminació d’Urs Schönebaum qui pren protagonisme.

Plensa ha incorporat també un grup de vint-i-un ballarins professionals que prenen protagonisme a l’inici del tercer acte amb coreografia d’Antonio Ruz. Uns ballarins que han anat apareixent al llarg de tota l’obra dialogant amb el cor i els cantants. En la nostra opinió, es tracta d’un dels pocs punts forts d’aquesta posada en escena.

Malauradament, com ja hem dit abans, el resultat de la posada en escena no ha estat, per a nosaltres, satisfactori. Una escenografia que ens ha semblat molt fosca en la major part de la representació, i on els moments “buits” són molts. Un cor vestit la major part del temps de color negre tampoc no ajuda a donar llum a l’escena.El vestuari, dissenyat pel mateix Plensa, amb la col·laboració de Nadia Balada, no ha estat del nostre gust i podem dir que és un dels pitjors vestuaris que hem vist en molt temps dalt d’un escenari.

Per sort, en aquesta posada en escena no tot és negatiu, ja que durant la representació hi ha dos moments que es poden salvar …. l’inici del tercer acte amb l’aparició dels ballarins i sobretot els deu últims minuts de la representació, en una escena absolutament espectacular.

El millor de la nit, per descomptat la música de Verdi, amb una orquestra magníficament dirigida pel mestre Josep Pons, i sobretot la gran qualitat de les veus solistes dels principals protagonistes. 

MACBETH va ser la primera de les tres adaptacions de Shakespeare en les quals va treballar Giuseppe Verdi.  És una òpera en quatre actes amb llibret de Francesco Maria Piave i Andrea Maffei, que va ser estrenada al Teatro della Pergola de Florencia el març de 1847 amb un gran èxit de públic. 

L’argument segueix fidelment el drama de Shakespeare, on les bruixes profetitzen que Macbeth, general de l’exèrcit del rei Duncan, serà el proper rei d’Escòcia. Banco l’acompanya i a ell li prediuen que serà el futur pare de reis. Lady Macbeth empeny el destí assassinant l’actual rei. Des d’aquest moment Macbeth viu neguitós i se sent constantment amenaçat. Planifica l’assassinat del seu amic Banco, a qui considera un rival, i que intueix la veritat de la mort de Duncan. 

Els vaticinis de les bruixes porten Macbeth a ser sanguinari amb amics i rivals, fins que sol i furiós s’enfronta a la darrera batalla, en la qual acaba morint.

Un magnífic repartiment que ha estat integrat en els papers principals per l’extraordinari tenor Luca Salsi (Macbeth), la meravellosa soprano Sondra Radvanovsky (Lady Macbeth) i pel baríton Erwin Schrott (Banco); la resta de papers a també a un nivell altíssim, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert (dama de companyia), el tenor Francesco Pio Galasso (Macduff), el tenor Fabian Lara (Malcolm) i el baix-baríton David Lagares (metge/servent/sicari/herald).

En aquesta òpera la massa coral té un paper importantíssim i el Cor del Liceu ha estat a un bon nivell, molt ben dirigit pel seu director titular Pablo Asante.

Aquesta proposta la vam poder veure dies abans digitalment a través de la televisió, el passat dia 25 de febrer dins del projecte Liceu+Live. La versió televisiva no va guanyar gens, més aviat el contrari, per què encara es veia més fosca i el vestuari en la proximitat resultava encara més penós.

A la primavera, s’estrenarà a CaixaForum+ (plataforma digital) el documental, que dirigit per Pedro Ballesteros, ens presentarà, en 50 minuts, tot el procés de creació seguit per Jaume Plensa per a aquesta producció.

Ahir dilluns 20 de febrer, va ser una nit inoblidable a la Sala Gran del Teatre Gaudí. Era la nit de celebració del 10è aniversari del musical THE WILD PARTY d’Andrew Lippa, amb la direcció escènica d’Anna Valldeneu i Xavi Duch i la direcció musical de Filippo Fanó.

Una autèntica festa, amb les entrades exhaurides des de fa dies i on veure el teatre ple de gom a gom ja pagava la pena i eixamplava l’esperit. Un anunciat concert que de concert va tenir ben poc, ja que va ser una veritable representació teatral, potser encara millor de la que vam poder veure aquell llunyà 2013 en aquest mateix teatre, i de la que vàrem escriure AQUESTA CRÒNICA. (cliqueu sobre CRÒNICA).

Fotografia de l’anunci d’aquest Musical l’any 2013.

L’espectacle d’aquesta nit en sessió única, ha estat protagonitzat pels mateixos 4 artistes principals que van liderar el repartiment de fa deu anys, Xènia Garcia (Queenie), Xavi Duch (Burrs), Roger Berruezo (Black) i Maria Santallusia (Kate).

El repartiment el completen Laura Daza, Marina Schiaffino, Berta Peñalver, Ferran Guiu, Carles García, Edgar Martínez, Laura Dorca, Jordi Grifell i Anna Valldeneu, la majoria dels quals ja va participar en la proposta de fa deu anys.

Els músics en directe, han estat Bernat Hernández, José Manuel Martín, Jordi Santanach i Filippo Fanò. 

Un dels èxits de l’Off Broadway novaiorquès celebra el seu desè aniversari de la seva estrena a casa nostra. Amb música, llibret i lletres d’Andrew Lippa, THE WILD PARTY està basat en un poema narratiu homònim escrit per Joseph Moncure March el 1928.

La producció original es va estrenar al Manhattan Theatre Club de l’Off-Broadway el 24 de febrer de l’any 2000.

THE WILD PARTY (La Festa Salvatge) està situada en un pis de Manhattan dels anys 20 i és en aquest lloc on vivim l’ambient tòrrid, prohibit, violent i íntim de la Festa Salvatge …

La protagonista de la història és la Queenie (Xènia Garcia), una reina de vodevil que té a tots els homes als seus peus. Els usa i els llença. No està satisfeta.

En Burrs (Xavi Duch), és un clown de vodevil que té a totes les dones als seus peus. Les usa i les llença. No està satisfet.

Fins que es troben. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Sexe i passió. Però el pas del temps i la rutina els esclafa fins que un dia en Burrs abusa de la Queenie.

Ella pensa que ha de fer “un canvi de rumb” i decideix organitzar una festa a casa seva amb la intenció d’humiliar-lo. Conviden els seus amics més sòrdids i decadents, però no comptem amb la presència d’un convidat inesperat, en Black (Roger Berruezo) que ho capgirarà tot.

I és que en una festa salvatge plena d’excessos i les passions més baixes, les coses sempre s’escapen de les mans.

A escena 13 actors i 4 músics en directe, que han omplert en tot moment l’escenari del Teatre Gaudí, amb una posada en escena d’una grandíssima qualitat. En realitat de Musical de “petit format” en té molt poca cosa, ja que són, ni més ni menys que 17 persones a escena. En ser una única funció, tots ells apassionadament s’han deixat literalment la pell a l’escenari.

Podem dir que ens ha agradat encara més que fa deu anys, degut entre altres motius a la gran i entusiasta entrega de tots els participants i potser també a la grandíssima millora tècnica que ha experimentat l’acústica de la sala en aquests deu anys.

… I de nou no podem deixar de felicitar els directors i gestors d’aquest teatre, Ever Blanchet i Maria Clausó per la seva clara aposta pels musicals de “petit format” i en català que, com el que hem pogut gaudir aquesta nit, són d’una qualitat inqüestionable. 

Esperem sincerament que es pugui tornar a programar ben aviat. Tant de bo que algun productor teatral, s’adoni de què cal apostar a ulls clucs per aquest Musical.

Dissabte 18 de febrer vam anar a la Sala Dau al Sec per veure la seva tercera producció pròpia, BYE BYE, HORT DELS CIRERERS, versionada i dirigida per Mercè Managuerra, directora de la sala.

Mercè Managuerra (Barcelona, 1950) actriu, directora i professora d’interpretació a l’Institut del Teatre, va crear l’empresa Eix 49 S.L. que va gestionar el projecte Teatre Akadèmia des del 2006 al 2015 i gestiona Dau al Sec Arts Escèniques des de 2016. Una gran actriu que va guanyar el Premi Margarida Xirgu a la millor interpretació femenina per la seva creació del personatge de Shylock al “MERCADER DE VENÈCIA“, obra que nosaltres vam poder veure a la Sala Versus Glòries en 2019.

L’hort dels cirerers, és la darrera obra teatral que va escriure el dramaturg rus Anton Txékhov (Taganrog-Rússia 1860 – Badenweiler-Alemanya 1904) el 1903. Estrenada el gener de 1904, al Teatre d’Art de Moscou, no va tenir una bona acollida. Txéhkov s’avançava als temps i aportava formes i reflexions que van resultar inintel·ligibles als seus contemporanis.

Hem vist uns quants muntatges al voltant d’aquesta obra, i ara hem pogut gaudir d’aquesta versió basada en el text traduït per Joan Oliver. Una versió que ha reduït a cinc els personatges: Liubov Andrèievna (Esther Bové), Ania (Laura Muñoz), Ermolai Alexèievitx Lopakhin (Damià Plensa), Pètia Tofímof (Àlex Pereira) i Vària (Sílvia Forns). La versió deixa de banda les trames secundàries i dona força als temes centrals reduint a 19 les escenes.

La proximitat entre espectadors i actors és una de les claus del muntatge, i segons ha manifestat Mercè Managuerra: “L’argument de fons que Txékhov volia explicar és la confrontació amb un mateix quan has de canviar, o canvien, coses importants de la teva vida”. 

Liubov Andreievna, després de cinc anys de residir a París on ha anat a refugiar-se deixant enrere la vida de la finca familiar, es veu obligada a tornar a Rússia. La seva filla Ania de 17 anys la va a buscar. La família la reclama perquè es faci càrrec del moment difícil que tots estan passant: la propietat està a punt de sortir a subhasta. Com que ningú de la família pot fer front als interessos acumulats ni a  la hipoteca, Lopakhin, fill dels antics serfs de la casa, esdevingut ric, compra la propietat. 

Una proposta que s’endinsa en la impotència que produeix un dol no assumit, en aquest cas el de la mare que va marxar de Rússia per fugir del dolor per la mort del seu fill Grixa, ofegat amb tan sols set anys. Una impotència que la immobilitza, que fa que sigui incapaç de concebre cap pla per salvar la casa i l’hort dels cirerers. Fins que no ho perd tot no assumeix la pèrdua.

Ens parla també del dolor que genera dir adeu als llocs d’infantesa, a la casa i el paisatge que han format part d’un mateix des de sempre. Dir adeu als costums, a les rutines del dia a dia. I ens parla també de la por, del vertigen que generen els canvis i la disgregació de la unitat familiar.  

També s’intueixen els canvis socials que han d’esdevenir i que faran trontollar una societat conformada per una classe aristocràtica russa i un poble sotmès.  

Una obra on els seus personatges es debaten en el dolor que hi ha en els canvis de qualsevol mena: personals, familiars, socials, econòmics, polítics i els de la mateixa natura.

“La desaparició de l’Hort pot servir de mirall a la nostra pròpia incertesa respecte dels temps que s’acosten. Com Liubov Andreievna, el personatge central, fugim, no sabem què fer per salvar-nos. No tenim cap imatge real que projecti un futur humanista d’assossec i esperança” explica Mercè Managuerra

Un espai escènic buit, situat al mig de la sala amb grades de públic a banda i banda. L’efecte buscat segons llegim en el dossier de premsa és, que les distàncies entre els personatges siguin massa grans per arribar a ser íntimes. I, d’altra banda, aconsegueixen que la nostra percepció dels neguits dels personatges ens arribi amb més força.

La il·luminació d’Alberto Rodríguez i l’espai sonor espectacular d’Andrea Bel, acompanyen l’acció d’aquests personatges que, potser massa … entren i surten d’escena de forma continuada.

El preciós vídeo de Laia Roigé (modelatge Laia Mestre i pintura Regina Saura) ens mostra l’hort dels cirerers: “una presència culpabilitzadora del paradís perdut”.

“BYE BYE, HORT DELS CIRERERS” és una interessant proposta amb unes acurades interpretacions, malgrat que a l’inici vàrem detectar alguna sobreactuació, que sembla era volguda per la direcció … i que segons la nostra opinió va anant millorant força en el transcurs de la representació. Una posada en escena senzilla però efectiva.

A nosaltres ens ha agradat força i pensem que paga la pena apropar-se a la Sala Dau al Sec, al barri del Poble-sec, on està programada fins al dia 5 de març.

Ahir divendres 17 de febrer, vam fer cap al Teatre La Gleva per poder veure L’ABDICACIÓ, un petit conte moral sobre un rei fictici, primera obra del periodista, crític i productor teatral Albert de la Torre, dirigida per Ramon Simó i interpretada per Xavier Ruano.

L’espectacle es va estrenar al mes de juliol de 2022 a Vic i va fer estada a la Gleva, on ara ha tornat. Aquesta producció  ha comptat amb el suport de VIC (Viver d’Investigació i Creació), amb una residència al Centre d’Osona de l’Institut del Teatre.

Es tracta d’una versió lliure d’El Petit Príncep, que confronta la comunitat amb les seves contradiccions. Un text que intenta posar en evidència com es pot confondre l’individualisme amb el bé comú i com algunes minories col·loquen en primera línia les seves necessitats satisfent-les per davant de les necessitats col·lectives.

En el 80è aniversari del naixement d’El Petit Princep, el rei abdica i ens explica el perquè. Un rei de conte que va néixer en plena II Guerra Mundial, el 1943 a Nova York, de la mà d’Antoine de Saint-Exupéry (Lió 1900-accident aviació sud de França 1944).

El Petit Príncep és un conte poètic i filosòfic sota l’aparença d’un conte per a nens, que a nosaltres ens van fer llegir a la nostra infantesa i del que no vam entendre ni un borrall.

L’ABDICACIÓ és un monòleg que parla de la vida i del teatre, de la realitat confrontada a la veritat, de l’individualisme davant del col·lectiu, del poder, de la riquesa i la pobresa, de la fam dels altres, dels rols autoimposats, dels enganys i dels desenganys. Un al·legat sobre la fi del paradigma social de convivència en el qual s’ha basat la política europea des de la fi de la Segona Guerra Mundial. 

Una persona es lleva de bon matí, amb les seves cabòries, consulta llibres, no sabem ben bé què li passa fins que rep una trucada telefònica i ens assabentem que ha de fer un discurs, que és el rei i que com cada any, el dia del seu aniversari, fa una al·locució per a la població.

Un magnífic text carregat de valors que vol remoure en nosaltres els nostres propis principis i fer que ens qüestionem els de la societat en la qual vivim. Una reflexió sobre el temps que vivim a partir de la figura d’un rei que no ha decidit ser rei, que de fet no vol ser rei i se sent republicà.  

Tal com hem comentat en el col·loqui que ha tingut lloc en acabar la representació, pensem que la utilització del vídeo en aquesta posada en escena no l’afavoreix i per nosaltres ha resultat un impediment per gaudir plenament del text i la interpretació, ja que el mateix vídeo “obligava” en Xavier Ruano a estar pendent de la càmera i depenent d’ella.

Potser en un espai més gran la utilització del vídeo en directe, té raó de ser, però aquí en aquest petit espai on l’actor és a tocar dels espectadors, més que afavorir, malauradament allunya la mirada i la mateixa interpretació. Som conscients que el director ho ha fet volgudament, per què en el col·loqui així ho ha expressat, però a nosaltres aquesta opció no ens ha satisfet gaire.

Una proposta que podeu veure en aquest petit i entranyable Teatre del barri del Farrò de Barcelona, fins al dia 5 de març. 

Dijous 16 de febrer vàrem fer cap a una de les nostres sales de referència, la Versus Glòries, per veure PAZZO última producció d’Apunta Teatre.

PAZZO és una petita joia teatral, escrita per Fèlix Herzog, dirigida per Roberto G. Alonso i interpretada per Jordi Banacolocha i Adrian Grösser. 

Félix Herzog és dramaturg, actor i director de teatre. Nosaltres hem pogut gaudir del seu treball en diverses ocasions, com per exemple a la sèrie “La Riera” a TV3, a “CAROUSEL EN CONCERT” o “A CADA REY SU MERECIDO” i molt especialment a “DE PERRAS Y CRIADAS“ (Sala Pangolí 2022), en aquest cas com a autor del text i director.

Una proposta que ens parla del pas del temps i de com aquest afecta els dos personatges que trobem a escena, en Francesco (Jordi Banacolocha) un home ja gran que viu dels records de la seva època daurada, d’una vida dedicada al circ, i en Dàrius (Adrian Grösser) un noi jove, fill d’en Tonino, que havia estat el company inseparable d’en Francesco, i que a la mort d’aquest va ser afillat per ell.

En Francesco i en Dàrius malviuen entre les restes malmeses del que havia estat un dels circs més grans i importants del país. Una carpa al mig del camp i allunyada del poble. No tenen ingressos i viuen de les monedes que en Dàrius obté pidolant a la ciutat.

En Francesco era l’amo del circ i amb en Tonino formaven una parella de pallassos que era una de les seves majors atraccions. Viu del record d’una època passada i no vol assumir que el temps ha fet canviar els hàbits de la societat i ha fet que el circ no estigui entre les prioritats del públic. Tampoc vol assumir que ell ha envellit i potser, ha perdut la seva capacitat de fer riure. Somnia en recuperar l’esplendor passada i voldria que en Dàrius el seguis. Enyora desesperadament la vida d’abans i a les persones que ja no hi són.

En Dàrius no està preparat per seguir aquest camí, ell només ho ha viscut de lluny quan el seu pare marxava de gira amb el circ i ell es quedava amb la mare. De fet, de l’època daurada que recorda el Francesco, ell només n’ha sentit a parlar. Ell no és el seu pare i vol trobar el seu propi camí encara que no tingui clar a on el portarà. Al poble coneix un jove actor d’una companyia que està de pas i que marxarà en uns dies.  

Un dia en Francesco decideix tornar a aixecar un únic passi de comiat, deu anys després que l’últim espectador abandonés la seva carpa. I baixa al poble. La idea sembla de bojos fins que, per a sorpresa de tots dos, algú compra una entrada.

PAZZO ens parla del testimoni generacional, dels lligams familiars imposats genèticament i de les obligacions imposades socialment… de tot allò que se suposa que ens ha de fer ser qui som.

Un text deliciós, d’una gran tendresa que fan seu, i interpreten magistralment en Jordi Banacolocha i en Adrian Grösser, que formen un tàndem perfecte.

Roberto G. Alonso, a qui nosaltres seguim sempre, d’ençà que el vam conèixer a les seves vessants com a actor i com a coreògraf, ens ha sorprès molt positivament en l’acurada direcció d’aquesta peça feta amb una enorme sensibilitat. Aquesta a més a més és la seva primera direcció en una obra de text i com acostuma a passar, aconsegueix la perfecció en tot allò en el que treballa.

Esplèndides també l’escenografia d’Anna Tantull i la il·luminació de Daniel Gener.

PAZZO és una proposta que recomanem de totes totes; una “grandíssima” petita joia que està programada fins al 2 d’abril en aquest teatre. No en tenim cap dubte en què aquesta peça girarà posteriorment per tot Catalunya… i més enllà; li augurem una llarga vida teatral.

Dimecres 15 de febrer, a la Sala Atrium vam poder veure CHIPKO, una peça amb dramatúrgia de Daniela Feixas i Anna Güell, que havia estat estrenada a “La Gleva” fa un any. El muntatge ens explica la història de dues activistes ambientals que van dedicar la seva vida a la causa i ens recorda que el respecte, la cura i la protecció de la natura és l’única manera de sobreviure.

Una producció de Q-Ars Teatre dirigida per Daniela Feixas i interpretada per Anna Güell i Tània Banús. L’efecte de la pandèmia de la Covid-19 i les conseqüències que s’albiren del canvi climàtic, derivat de l’escalfament global del planeta i del malbaratament dels recursos naturals, ha fet que la companyia hagi apostat per una obra reivindicativa que clama a la consciència social.

La cultura occidental s’ha desconnectat de la naturalesa. Els humans hem perdut el nord. La capacitat de crear bellesa és directament proporcional a la capacitat de destruir-la. Els incendis, la tala massiva dels boscos, la contaminació de rius i oceans, l’explotació de la terra, la desertització… tenen conseqüències directes en les nostres vides i pot ser devastador per les noves generacions.

Un recull de textos de diferents autores i autors, adaptats per les dramaturgues, entre els quals trobem contes, poemes, articles i assajos firmats per Marina Garcés, Mireia Calafell, Glòria Fuertes, Hope Jahren, Yayo Herrero, Josep Carner, Eduardo Galeano i algun fragment de William Shakespeare.

Dues activistes ens van desgranant la seva història al mateix temps que ens expliquen la funció i la importància de les arrels, de les llavors, de les fulles, dels arbres, dels boscos …. 

D’una banda, l’activista keniana Wangari Maathai (1940-2011), que l’any 1977 va crear a Kènia, el moviment Cinturó Verd, una organització no governamental integrada bàsicament per dones que es dediquen a replantar arbres i tenir cura dels vivers per evitar la desertització i l’erosió del terreny al seu país. Ella va rebre el Premi Nobel de la Pau en 2004. El Moviment Cinturó Verd continua actiu i segons informen a la seva pàgina web, des de la seva fundació han plantat 51 milions d’arbres a Kènia.

D’altra banda, l’activista nord-americana Julia Lorraine Hill, coneguda com a Julia “Butterfly” Hill (Missouri 1974) que es va enfilar a una sequoia gegant anomenada Luna, on va viure durant 738 dies, des de desembre del 1997 fins al desembre del 1999, per evitar que la companyia Pacífic Lumber l’enderroques. La sequoia mil·lenària té 55 metres d’alçada.

El nom de l’obra, “Chipko” és el d’un moviment ecologista de l’Índia que va néixer el 1972 per protestar contra la desforestació. El nom prové de la paraula hindi “abraçar”, ja que els integrants del moviment abraçaven els arbres per evitar que fossin talats. Cada activista es lligava a un arbre i resistia fins a l’esgotament. Un moviment reconegut com a precursor dels moviments ecologistes actuals.

Una preciosa i acurada posada en escena, on destaquen les interpretacions “poètiques i delicades” de les dues actrius, i on no podem deixar de destacar el treball de Mar Orfila, amb l’espai sonor i el vídeo, omplin l’espai de moviment i color absolutament integrat i coordinat amb les interpretacions.

Vam sortir del Teatre gratament sorpresos, per una proposta “poèticament reivindicativa”, amb un format gens habitual als nostres escenaris i per la bellesa dels seus textos.

Una proposta que recomanem no perdre i que està programada a la Sala Atrium fins al pròxim 5 de març.

Ahir dimarts 14 de febrer vam fer cap al Teatre Goya per veure la comèdia de Marta Buchaca, QUANT TEMPS EM QUEDA ?, escrita i dirigida per ella i que es va estrenar en el marc del Festival Grec 2022 a la mateixa sala. 

L’espectacle està protagonitzat per Lluís Villanueva, Marta Bayarri, Betsy Túrnez i Xavi Ricart qui substitueix a David Vert. 

Una proposta que ens parla de la vida i la mort i de la importància d’aprofitar cada instant de la vida al màxim. Un retrat de les pors i els complexos dels personatges protagonistes.

En Pere Armengol Martínez (esplèndid Lluís Villanueva) és metge dermatòleg i està casat amb l’Àngels (Marta Bayarri), metgessa i investigadora, que ha descobert un mètode per saber si la mort d’una persona serà dins dels propers cinc anys. El seu percentatge d’encert és del 99,9%. Amb això saben que a en Pere només li queda un mes de vida.

En Pere ha fet una llista enorme de coses que vol fer abans de morir: deixar la feina, aprendre a patinar, llegir el Quixot, cantar en públic, robar en un supermercat ….. però el que més li preocupa és assegurar-se que la seva dona serà feliç quan ell no hi sigui. 

I prepara una estratègia. 

Esperen la visita del seu millor amic, en Lluís (Xavi Ricart) a qui han de comunicar la imminent mort d’en Pere i a qui volen demanar un favor. La presència de la dona d’en Lluís, germana de l’Àngels, la Maria (magnifica Betsy Túrnez) ho desestabilitza tot. En Lluís i la Maria s’han reconciliat. 

Ell és un lingüista “vigilant” de la llengua catalana, que no tolera els barbarismes i és un independentista militant. Ella és una “poligonera” a qui el seu cunyat Lluís anomena “Urraca”(o és garsa ?)… i està preparant unes oposicions per accedir a una plaça de maquilladora a TV3 …..

Un text molt ben escrit, fet amb el qual ja comptem si tenim en compte que Marta Buchaca (Barcelona, 1979) és autora d’obres com “RITA” que vam veure a “Terrats en cultura 2019”, “LOSERS” a la Villarroel en 2014, o “LITUS” a la Sala Flyhard en 2012, per esmentar algunes de les que vàrem fer ressenya en el seu dia.

Però creiem que un dels punts forts d’aquesta comèdia, són les magnífiques interpretacions dels quatre actors capitanejats per un hilarant Lluís Villanueva i la impactant comicitat de Betsy Túrnez. La direcció aconsegueix que tots els personatges tinguin una personalitat molt ben definida i que els gags esdevinguin un darrere l’altra sense pausa, però sense ofegar el gag que el precedeix.

Tot i que hem de reconèixer que la comèdia, no és el tipus de teatre que més ens agrada, ha estat un molt bon espectacle que ens ha fet riure i del que surts volen donar resposta a les preguntes que ens ha formulat l’autora:…

Estic vivint la vida que vull viure?

Canviaries alguna cosa de la teva vida si sabessis que et queda un mes de vida?

Una proposta que et mantindrà el somriure a la cara permanentment, durant almenys els 90 minuts que dura la representació… i que a més a més, fa reflexionar a l’espectador.

La podreu veure al Teatre Goya, on està programada fins al dia 12 de març.

Dissabte 11 de febrer era nit d’estrena a la Sala Gran del Teatre Gaudí, la companyia Egos Teatre presentava la seva última producció BABY BOOM ! “el musical del destape a ritme de hit eurovisiu”. 

Es tracta d’una comèdia situada en un càmping de la Costa Brava als anys setanta del segle passat. Està dirigida per Toni Sans amb música i direcció musical d’Albert Mora. El text i les lletres de les cançons són de Toni Sans i Rubèn Montañá. En aquesta ocasió la música és enllaunada, malgrat que es canta en directe.

La companyia Egos Teatre compta amb una llarga trajectòria dirigint musicals i nosaltres la vam conèixer el 2011 amb “EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILLE” que vam poder veure al TNC.

L’escenari està presidit per una tenda de campanya on succeiran divertides escenes esbojarrades que han despertat la riallada del públic en nombroses ocasions. Moltes plantes i matolls que simulen l’espai que envolta els campistes, omplen l’escena i serviran d’amagatall. Tres parelles i un munt de situacions equívoques. Entrades i sortides. Infidelitats i extraterrestres ……

Un espectacle musical inspirat en les pel·lícules de Sèrie B d’extraterrestres i en el cinema de destape dels anys 70 i que segueix l’estructura d’un vodevil clàssic. Un text que alimenta la “bogeria escènica” de la companyia i que en molts moments ens ha fet recordar a la Cubana.

És l’any 1969, la nit de Sant Llorenç, i al càmping arriba el ministre d’Asuntos Inferiores (Toni Sans) i la seva amant francesa (Alexandra González) per passar una nit romàntica. Un guardabosc (José Pedro García Balada) va alertant del perill que suposa quedar-se allà i va deixant anar missatges que fan por. Parla d’extraterrestres que volen envair la terra……

Aviat apareixen a escena el secretari del ministre (Rubèn Montañá) i la seva amant, una lleidatana que vol ser sueca (Mónica Vives). La dona del ministre (Anna Alborch) arriba també de manera sobtada i es troba amb el marit quan el que volia era trobar-se amb el seu secretari que és també el seu amant. El vodevil està servit.

A mitjans dels anys cinquanta, una explosió demogràfica sense precedents va tenir lloc als Estats Units. Quinze anys més tard, com tot, l’ona expansiva va arribar a casa nostra. Els experts han intentat aclarir els motius d’aquella procreació desenfrenada; la millora del nivell de vida, victòries futbolístiques, apagades de llum, preservatius de mala qualitat… Semblen causes raonables! Però… i si l’autèntic origen dels embarassos estigués fora de l’abast de la nostra comprensió? Unes cintes de súper-8 trobades recentment podrien donar llum a l’enigma.

Una posada en escena totalment dinàmica, dominada per les corredisses, les entrades i sortides i els malentesos. Les interpretacions són, totes elles, magnifiques, amb una treballada coreografia i una bona part musical.

Malgrat que hem gaudit força i ens ha agradat, …. pel nostre gust, creiem que li caldria una retallada d’uns 10 minuts especialment en el desenllaç de tot plegat.

Cal felicitar el Teatre Gaudí, per l’aposta ferma en donar suport als projectes de Teatre Musical, fets a casa nostre i en català.

Paga la pena anar a veure aquesta proposta, si el que voleu és passar una bona estona. Està programada fins al dia 2 d’abril.

Al Teatre La Biblioteca, La Perla 29 ha rescatat el seu primer muntatge estrenat l’any 2002, ELS ULLS DE L’ETERN GERMÀ. Es tracta d’una adaptació del relat homònim de Stefan Zweig, “Die Augen des ewigen Bruders. Eine Legende” (traducció de Marisa Siguan) amb dos actors que fan alhora de personatges i de narradors, mentre un músic acompanya i il·lustra el text. Els dos actors són Òscar Muñoz i Xavier Ripoll i el músic és Marc Serra. 

Una faula sobre les accions vitals, el desig, els lligams amb els altres i, en definitiva, sobreviure en un món compartit. 

Oriol Broggi ha tornat a dirigir aquesta proposta i tal com manifesta tenia moltes ganes de tornar-hi …

… “com un exercici profund de la nostra manera d’entendre el teatre. Com un retrobament per a continuar creant”.

Una proposta que va portar a escena a l’antiga Sala Beckett de Gràcia i que ha volgut revisitar per commemorar el vintè aniversari del naixement de la companyia La Perla29. En aquella ocasió els actors protagonistes van ser Bruno Oro, Òscar Muñoz i Marc Serra. 

Stefan Zweig (Viena 1881 – Petròpolis-Brasil 1942) era fill d’una família acomodada i de tradició jueva. Va desenvolupar una admirable capacitat narrativa a través de la novel·la curta. “Els ulls de l’etern germà” va ser escrit el 1922 quan Alemanya iniciava el seu camí de destrucció i fanatisme. Exiliat al Brasil va decidir suïcidar-se acompanyat de la seva dona.

Virata és un guerrer famós, temut i respectat conegut com a “llampec d’espasa”, que defensa la legitimitat del Rei Rajputa en les terres dels Bigwaghesos. Ell sol conduirà els exèrcits reials a la victòria, però pagarà un preu molt alt, ja que, sense saber-ho, durant la lluita ,matarà al seu propi germà. La mirada dura i penetrant del germà assassinat quedarà gravada a la seva ànima i ja no coneixerà el repòs ni la tranquil·litat.

Virata decideix no tocar mai més les armes ni fer res que pugui restar tanta llibertat a un altre home: l’acció d’un mateix pot afectar negativament un altre. Aquesta convicció el portarà a intentar viure en aquest món suspenent l’acció i sense causar efectes en la vida dels altres. La inacció el portarà a passar per diverses etapes a la recerca de la llibertat i la tranquil·litat d’esperit, per descobrir al final que només qui és útil és lliure. 

Una posada en escena senzilla, però molt acurada, amb la sensibilitat a què ens té acostumat en Oriol Broggi, aquesta vegada sense la característica sorra, que ha estat substituïda per una enorme tela que omple el fons i el terra de l’espai escènic.

Unes interpretacions intenses de l’Òscar Muñoz i el Xavier Ripoll, on la paraula va passant de l’un a l’altra en aquesta narració conjunta. I de fons, el tercer personatge de l’obra que complementa la paraula: la música amb la guitarra de Marc Serra. La narració i l’acció estan integrades i com en els contes cal imaginar allò que ens expliquen, però que no es veu. 

Malgrat les magnífiques actuacions i de la poètica posada en escena, personalment em va costar força entrar en el text, segurament per la seva complexitat, ja que soc incapaç de captar la totalitat del que ens vol mostrar; crec que em caldria llegir-lo amb calma, per assaborir-lo i per copsar tot l’esperit pacifista que l’autor va abocar en les setanta pàgines d’aquest relat. 

Per altra banda, la meva valoració aquesta vegada és molt subjectiva, perquè haig de reconèixer que no m’atrau massa el teatre “narrat”, amb pocs diàlegs i gairebé nul·la acció física entre els protagonistes.

Ahir dijous 9 de febrer, La Badabadoc va estrenar la seva primera producció pròpia per aquest any, CLARISSA (O SET TEMPTATIVES FALLIDES DE SUÏCIDI). Un muntatge dirigit per Lali Álvarez a partir d’un text de Carlos Be, traduït per Carles Álvarez Garriga i amb una excel·lent interpretació de Clara Garcés.

Aquest projecte ha estat seleccionat a la 1a convocatòria de textos i projectes de “On el teatre batega“, una iniciativa de 10 sales de proximitat de la ciutat de Barcelona, iniciativa nascuda amb la voluntat de donar cabuda a noves produccions i fomentar la creació. Un text escollit a partir de les més de 450 propostes rebudes.

CLARISSA és una tragicomèdia, que ens parla d’entre altres moltes coses, de la salut mental, de l’alzheimer, de la crueltat de la vida a les residències d’avis, de les quotidianitats trencades, de les infidelitats de la parella i de la desesperança en la solitud no desitjada, que aboca moltes vegades al desig de posar fi a la vida pròpia.

Un espectacle unipersonal on l’actriu Clara Garcés (Girona, 1984) és Clarissa i interacciona amb els diferents personatges que giren al seu voltant, el seu home i la seva amant, el seu pare, la carnissera, la perruquera i les seves veïnes xafarderes, el florista, o el zelador musculat de la residència.

Ella tota sola a l’espai escènic, amb l’única companyia d’una cadira de perruqueria, que es converteix “màgicament” en diferents espais i conté un munt d’estris. Una magnífica interpretació, que encara impacta més quan el públic està a tocar i es creua la mirada directament amb l’actriu.

Clarissa ha tocat fons. Tot s’ha esfondrat. I què pots fer quan tot canvia i la nova situació és massa bèstia, massa terrible per enfrontar-la? Intentar fugir.

Però fugir no és fàcil i pot sortir-te fatal.

I així, de fracàs en fracàs, Clarissa trobarà la llum, o acceptarà la boira. 

Un monòleg sobre una tragèdia d’infelicitat, però tractada amb una mesurada comicitat.

Una història, la de Clarissa, que segurament és més habitual del que pensem, quan la protagonista descobreix que el seu marit l’enganya amb la seva millor amiga. El fa fora de casa i per aquesta raó i molts altres, decideix suïcidar-se. Es llença pel balcó, però cau sobre els cistells plens de flors d’una floristeria i tan sols es trenca una cama. Totes les temptatives li surten malament, i encara això la fa més infeliç.

Malgrat l’exageració del text, buscada expressament, l’argument toca molts aspectes íntims i mentals de la persona, que l’aboca a la desesperació, quan no pot aconseguir la felicitat desitjada. 

En paraules de l’autor del text …

“Clarissa ens emociona, espanta i fascina a parts iguals. La seva lucidesa contrasta amb una vitalitat desmesurada que no sap cap a on dirigir-la”.

Lali Álvarez, a la que nosaltres seguim des de 2015 quan vam tenir ocasió d’assistir a l’estrena de la seva primera obra, “RAGAZZO” a la Nau Ivanow, és la primera vegada que dirigeix un text no escrit per ella i creiem que se l’ha fet seu i l’ha dirigit magníficament.  

Carlos Be (Vilanova i la Geltrú 1974) aposta en les seves obres pels valors de la comunitat, la diversitat i la igualtat. Nosaltres el vam conèixer amb la seva obra “LLUEVEN VACAS“ a la Sala Versus Glòries en 2018, una proposta sobre la violència de gènere.

“CLARISSA o set temptatives de suïcidi“, és sense cap mena de dubte una molt bona proposta, que sota l’aparença d’una comèdia amable que fins i tot ens farà riure, amaga un profund drama personal.

La podreu veure a “La Badabadoc“, on està programada fins al 27 de març. Creiem que paga molt la pena veure-la.