Arxiu de la categoria: Teatre

– 012 – Teatre – CLITEMNESTRA, LA CASA DELS NOMS – Teatre Romea – (🐌🐌🐌) – 24/09/2021

Ahir divendres 24 de setembre, vam fer cap al Teatre Romea per veure CLITEMNESTRA, LA CASA DELS NOMS, una producció del Teatre Principal de Palma i Testamento. Adaptada i dirigida per Agustí Villaronga, està basada en “La casa dels noms” de Colm Tóibín.

Aquesta és la segona vegada en què els dos creadors col·laboren després d'”El testament de Maria” presentada en el Grec 2014 i que nosaltres vam veure al Teatre Lliure en 2015, en versió castellana. Podeu veure aquella ressenya clicant en aquest ENLLAÇ.

Clitemnestra és, després d’Helena, la dona més rebutjada de la mitologia grega. Esposa d’Agamèmnon i mare de tres fills: Electra, Ifigènia i Orestes, viu, horroritzada, el sacrifici de la seva filla Ifigènia que el seu pare ofereix als déus. Un sacrifici perquè els deus canviïn els vents i la flota d’Agamèmnon, pugui salpar cap a la guerra de Troia. Una mort que Clitemnestra decideix venjar amb l’ajuda del seu amant Egist.

Aquesta proposta humanitza Clitemnestra, minvant les connotacions d’esposa infidel, assassina i mala mare que la història li hi han atorgat. Ella és una mare que pateix un dolor immens per la pèrdua de la seva filla, de la que ni tan sols s’ha pogut acomiadar, i el seu dolor la porta a l’odi i a la necessitat de venjança.

En aquesta proposta es Clitemnestra la protagonista absoluta (una convincent interpretació de Núria Prims). Ella és la que ens explica tot el que ha viscut i tot el que sent, ella és la que dona la versió dels fets, que la història ha fet explicar als homes, la seva versió del que va passar.

Una proposta que amb set actors a escena, Núria Prims, Josué Guasch, Marc Bonnín, Sara Sánchez, Marina Font, Aitor Gabaldà i Martina Garcia, és gairebé un monòleg on tot el pes recau en l’actriu protagonista, que es converteix en narradora. És per tant un monòleg on la resta d’actors tenen un paper merament testimonial i acompanyen la narració en temps real, sense gairebé dir un mot.

Una efectiva escenografia de la mà de Rafel Lladó Susy Gómez formada per matalassos que simulen escales, llits o presons.

Destacar la interpretació de Núria Prims, que transmet el seu profund dolor i la buidor que la porta a planejar fredament i amb molta cura la seva venjança.

La resta d’interpretacions queden totalment eclipsades i no hem connectat gaire amb elles, i fins i tot en algun moment hem de dir que ens han destorbat per fer el seguiment del relat, de la protagonista.

Amb una durada d’una hora, només farà dues representacions més a Barcelona aquest cap de setmana.

– 011 – Teatre Musical – CANTANDO BAJO LA LLUVIA – Teatre Tivoli – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 22/09/2021

L’any 1952, el dia 11 d’abril, es va estrenar la pel·lícula SINGIN IN THE RAIN, considerada com un dels millors musicals de cinema de la història. Es va convertir en teatre musical el 1983 quan va ser estrenada al London Palladium. Un musical que ahir vam poder reviure al Teatre Tívoli, en una producció de Nostromo Live, adaptada i traduïda per Marc Artigau, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix  i amb la coreografia de Miryam Benedited.

Amb un repartiment de luxe, una acurada il·luminació (Albert Faura), un magnífic vestuari (Míriam Compte) i una espectacular escenografia (Enric Planas) de grans dimensions, que presenta reptes tècnics importants.

Una tecnologia que ens va explicar detalladament Àngel Llàcer a la roda de premsa del passat dimecres dia 15 i que permet que cada nit caiguin 1.000 litres d’aigua, a una temperatura de 37º, en forma de pluja sobre l’escenari, aigua que es recicla adequadament per ser reutilitzada a cada funció.

Aquesta comedia està protagonitzada per Ivan Labanda en el paper de Don Lockwood, Diana Roig com a Kathy Selden, Ricky Mata com a Cosme Brown, Mireia Portas com Lina Lamont, José Luis Mosquera com R.F. Simpson i Oriol Burés en el paper de Roscoe Dexter. Un elenc format per 23 actors i ballarins i una orquestra en directe de 9 músics.

Tots els actors principals ho donen absolutament tot sobre l’escenari i el resultat és excel·lent, però nosaltres voldríem destacar l’actuació de Ricky Mata que ens va sorprendre molt especialment, potser perquè no el coneixem i no l’esperàvem pas … però sobretot vàrem gaudir de la magnífica, brillant i còmica actuació de Mireia Portas.

Una producció espectacular on, segons ens van explicar a la roda de premsa, s’interpreten 14 números musicals, es realitzen 190 canvis de vestuari i 75 canvis d’escena, les llums canvien 300 vegades i s’utilitzen 50.000 watts de so. Combina filmacions en la seva posada en escena. El pressupost total de la producció és de 2,5 milions d’euros.

CANTANDO BAJO LA LLUVIA és una història d’amor ambientada en la irrupció del cinema sonor a Hollywood, que mostra tota l’elegància formal i estètica característica dels anys 20.

Don Lockwood i Lina Lamont (com ja hem comentat, extraordinària i divertidíssima interpretació de Mireia Portas) són la parella de moda en els estudis de cinema Monumental Pictures. Són les estrelles de les pel·lícules de cinema mut. En sortir de l’estrena d’una de les pel·lícules, Don coneix a la Kathy, una actriu de teatre, i s’enamoren. Paral·lelament irromp el cinema sonor a la indústria cinematogràfica i la productora decideix apostar. El problema sorgeix amb la peculiar forma de parlar de la Lina i la seva veu. Caldrà que sigui doblada.

CANTANDO BAJO LA LLUVIA, és al nostre entendre una magnífica producció, que ningú s’hauria de perdre, que destil·la optimisme i on destaquem la música en directe, els números de ball coreografiats al mil·límetre i unes magnífiques interpretacions.

L’únic punt negatiu i no menor, almenys per nosaltres és que la producció se’ns ofereix en castellà, amb algunes cançons interpretades en versió original. Podem arribar a entendre que les raons econòmiques pesen molt, massa, ja que l’han d’explotar l’any vinent a Madrid en temporada, però no oblidem pas que és una producció d’autoria catalana i creiem que almenys s’hauria de fer l’esforç, també des de les institucions de recolzar econòmicament produccions en la nostra llengua.

Una proposta de la qual hem sortit molt satisfets i que no ens importaria tornar a veure.

– 009 – Teatre – RUNNING FOR DEMOCRACY – (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 18/09/2021

Dissabte 18 de setembre era la festa d’inauguració de la temporada al Teatre Nacional de Catalunya i els abonats vam estar convidats a veure RUNNING FOR DEMOCRACY, una proposta presentada com una mena de poti-poti o barreja, d’entre lectura dramatitzada i performance, dirigida per Michael De Cook, director artístic del KVS de Brussel·les.

Between Lands és un projecte a escala internacional liderat pel TNC que reuneix teatres de Catalunya, l’Estat espanyol (Teatro Calderón de Valladolid), França (la Comédie de Reims), Bèlgica (KVS, Teatre Reial Flamenc), Portugal (Teatro Nacional Sâo Joâo de Porto), Itàlia (Emilia Romana Teatro de Bologna, Mòdena i Ferrara) i Grècia, per reflexionar sobre la democràcia en la nostra societat.

Set autors han participat en la creació d’aquesta obra col·lectiva:

• Gente (Gent), de Pier Lorenzo Pisano. Aquest text s’ha representat amb projeccions en anglès al llarg de l’espectacle. Per nosaltres una pèssima opció, ja que creiem que hauria d’haver estat traduïda per la millor comprensió dels espectadors a casa nostra. Un flac favor a la nostra llengua i més tenint en compte que es tracta d’un projecte liderat des del TNC.
Set instruccions per a l’ensenyança de minyons (al segle XXI) de Sílvia Navarro
Un lloc despoblat de Charlotte Lagrange
Democràcia o una vetllada democràtica amistosa de Lena Kitsopoulou.
Lliçons de supervivència de Mickael de Oliveira.
Democràcia de José Manuel Mora
La democràcia no és un país de Rachida Lamrabet

Aquesta proposta escènica es representa a cada país amb un elenc d’actors autòctons i la direcció d’un país diferent.

RUNNING FOR DEMOCRACY és el primer resultat d’aquesta feina en comú i les diferents versions dels autors, volen donar una visió molt diversa de la democràcia.

Between Lands és un projecte que, a quatre anys vista, parlarà de temes com la colonització, els sensepapers, els adolescents i la violència contra les dones. El 9 de maig de cada any (tret de l’últim any que serà el 8 de marc) esdevindrà el D DAY, dia en què es veurà a tot arreu, a la mateixa hora, l’espectacle de les obres creades.

En la representació del TNC d’enguany han participat Alejandro Bordanove, Jordi Collet, Montse Esteve, Adriana Fuertes, Júlia GenísKathy Sey.

El que en teoria, sobre el paper, ens imaginàvem com una interessant proposta, almenys a nosaltres, ens ha decebut força, pel resultat molt desigual, tant pel que fa a les interpretacions com sobretot pels textos.

L’espectacle ha començat de la pitjor manera possible, ja que la primera de les escenes, protagonitzada per Júlia Genís, hem tingut seriosos problemes per escoltar-la, ja que no projectava prou la seva veu; val a dir que malauradament estàvem situats força enredera, a la fila 10 de la Sala Petita i únicament escoltàvem paraules o algunes frases aïllades, però sense poder lligar-les, malgrat els esforços que hem realitzat … i per tant, sense poder entendre gairebé res del seu significat.

El millor de tota la proposta segons el nostre punt de vista, ha estat la segona escena, on cinc dels actors darrere dels seus faristols, han dialogat i discutit sobre el sentit de la democràcia, fent participar als espectadors, en una mena de referèndum improvisat a mà alçada.

Amb la resta d’escenes, a partir de la segona, no hem pogut connectar gaire, si exceptuem la darrera, amb la que hem gaudit de la preciosa veu de Kathy Sey.

Com ja hem comentat, no ens ha semblat adient que el text que apareixia en pantalla, fos únicament en angles (posteriorment hem vist que a la pàgina web del TNC, està el text traduït).

Pel que fa a les interpretacions, totes correctes, malgrat que ens van agradar especialment les de Alejandro Bordanove i Montse Esteve.

Per nosaltres un decebedor inici de temporada 2.021/22 del TNC. Esperem que sigui l’únic desencís del nostre actual abonament.

– 008 – Teatre – QUI A CASA TORNA – (🐌🐌🐌) – Teatre Gaudí – 16/09/2021

Ahir dijous, al Teatre Gaudí vam poder veure el muntatge d’un clàssic contemporani, QUI A CASA TORNA (The Homecoming) de Harold Pinter (Premi Nobel de Literatura 2005) dirigit per Salvador Esplugas.

Es tracta d’una de les obres més conegudes del dramaturg britànic que va ser estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company.  El TNC la va programar amb el títol “Tornar a casa” la temporada 2006-2007, sent la primera obra del dramaturg que va arribar al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquella ocasió per Ferran Madico.

La companyia FROG dirigida per Salvador Esplugas la va programar el 2013 al Versus Teatre i ara “torna” al Teatre Gaudí, amb algun canvi en el repartiment.

Estem a Londres l’any 1975 a la casa on viuen Max, el pare (Enric Cervera), Sam, el germà (Rafel Pi), Lenny, el fill mitjà (Xavi Mañé) i Joey, el fill petit (Carles Garcia Llidó). Un vespre arriba Teddy (Màrius Hernández), el fill gran de la família que fa uns anys viu a Amèrica. És professor de filosofia i viatja acompanyat de la seva dona, la Ruth (Gemma Deusedas).

L’arribada de la Ruth, mare de tres fills, a una llar on unicament hi viuen homes (el pare, els seus dos fills i el germà del pare), despertarà un món de fantasies eròtiques, gelosies, odis i obsessions.

Un obra gens fàcil de ser representada, que ha de donar versemblança als comportaments dels personatges, fora de la nostra lògica; en aquesta ocasió, malgrat la bona direcció de Salvador Esplugas, no ens hem acabat de creure a alguns d’ells.

El pare és gran i “domina” la família mostrant sovint un bastó amenaçador, l’oncle és un xòfer assenyat que intenta no fer soroll i guarda un secret de la mare morta, Lenny, un dels fills desafia constantment al pare i Joey el més petit només viu dins del somni de ser un gran boxejador.

El fill gran, que va marxar fa sis anys a Amèrica, observa l’encaix de la seva dona en el nucli familiar. La seva família qüestionarà els seus coneixements en filosofia i tractarà a la seva dona com a mare o potser com a prostituta. Ell acabarà utilitzant la seva dona com a moneda de canvi per tal d’evitar el ressentiment dels membres de la seva família.

Una obra complicada, on són molt importants els silencis i on és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s’intueix sense que s’arribi a verbalitzar. I una clara localització del poder en el seient que ocupa el pare.

Una posada en escena a quatre bandes, que en el nostre cas ens ha fet una mala jugada en estar situats darrere d’un sofà on passaven escenes importants de la representació.

Un encertat disseny de llums de Joan Teixidor i unes interpretacions desiguals, però en general correctes, destacant per sobre de tots, l’excel·lent interpretació d’en Xavi Mañé, el fill mitjà que viu del negoci de la prostitució.

– 007 – Teatre – COMENÇAR – (🐌🐌🐌) – La Villarroel – 15/09/2021

Ahir era la nit d’estrena a La Villarroel d’una proposta al voltant de la soledat. COMENÇAR de l’autor anglès David Eldridge ha estat traduïda, adaptada i dirigida per Pau Carrió.

Una obra plagada de pauses i silencis volguts, amb forces monosíl·labs entre els dos protagonistes, que especialment a l’inici de la representació, desconcerten als espectadors.

Laura (Mar Ulldemolins) ha fet una festa a casa seva per la inauguració del seu nou pis, la festa ha acabat, però un dels participants (un desconegut, amic d’un amic), decideix no marxar, és en Dani (David Verdaguer).

Un llarg silenci inicia una estranya relació entre tots dos, dos desconeguts que es fan preguntes, preguntes sovint sense resposta o respostes que no tenen res a veure amb la pregunta feta per l’altre.

De mica en mica tots dos ens van mostrant, tot descobrint la soledat en la qual viuen i la por a restar sols.

Ell té quaranta anys, està divorciat, té una filla a la qual no la deixen veure i torna a viure a casa de la seva mare.

Ella és una empresària de trenta-vuit anys que no té família i fa dos anys va deixar una relació estable de parella.

Ella aparentment està molt segura del que vol, ell totalment insegur.

Dues persones solitàries que intenten apropar-se i ens van descobrint de mica en mica els secrets de les seves vides. Dues persones ferides, amb molta por, que han de decidir com acaben la nit de dissabte, la seva vulnerabilitat els tenalla, i els domina la por a començar una història que els pugui abocar a un nou fracàs.

En paraules d’en Pau Carrió al programa de mà: “Començar de nou. Plens de totes les ferides, dels dubtes, amb el pas creuat, sense estar preparats i a contratemps si cal. Qui sap mai, abans de començar, si era o no el bon moment per a fer-ho?

Una proposta de noranta minuts, amb la que ens ha costat força connectar, potser pels interminables silencis inicials, però suposem que també provocat per estar envoltats per un grup d’espectadors força estranys, que no han parat de comentar en veu alta les jugades i que en moments de cert dramatisme, han esclatat en riures nerviosos i aplaudiments sense una raó aparent.

Una inoportuna i insistent trucada telefònica a la grada del davant nostre, i en un moment força dramàtic, acaba d’esgarrar la màgia teatral de la vetllada.

Ha pagat la pena, però, poder veure aquesta representació, almenys per les magnífiques interpretacions dels dos protagonistes.

Una posada en escena volgudament lenta, que potser en un altre moment i sobretot amb un altre tipus de públic, hauríem connectat molt millor amb aquesta proposta escènica.


– 006 – Teatre – BARCELONA 24H – (🐌🐌🐌+🐚) – Aquitània Teatre – 14/09/2021

Ahir dimarts vam fer cap a l’Aquitània Teatre per assistir a la reestrena del musical BARCELONA 24H amb text i música original de Pau Barbarà Mir, dirigida per Marc Flynn i direcció musical de Dídac Flores.

Es tracta d’una proposta de “Suerte En Mi Vida Producciones” que va ser representada al Teatre Gaudí l’octubre de 2020. Aquesta proposta s’hauria d’haver estrenat a la Sala Barts el mes d’abril de 2020, però la pandèmia ho va impedir.

Amb música en directe, BARCELONA 24H, és el nom de la petita botiga regentada per Abdul (Dídac Flores) que és un dels llocs de trobada dels protagonistes i on s’amaga el piano que acompanya musicalment la proposta.

BARCELONA 24H segueix la vida de 4 joves que sempre van amb presses per arribar als seus destins, i no es poden prendre ni un minut per respirar, en una atrafegada Barcelona on sembla que tothom viu amb presses. Quatre personatges diferents que representen les diferents problemàtiques que preocupen als joves.

Carla (Anna Piqué) ha deixat la carrera d’arquitectura i es dedica a la seva veritable vocació de fotògrafa, ho ha deixat fa poc temps amb la seva parella i viu sola amb por d’establir lligams amb ningú. Ella retrata gent anònima per la ciutat i el seu somni és muntar una exposició al CCCB.

Mario (Jaume Casals) és el germà de la Carla, un noi ambiciós que vol arribar lluny en el món empresarial. Per fer-ho deixa enrere amistats, parella i temps per ell mateix. Acaba de ser ascendit i treballa sense descans.

Àlex (Àlex Sanz) és un noi romàntic obsessionat amb el cinema i en especial amb el Hugh Grant. Per ell la vida és com un gran plató. Somia en ser el protagonista de la pel·lícula de la seva vida.

I finalment Júlia (Mireia Òrrit) una noia de casa bona de Sarrià que decideix independitzar-se i s’instal·la en un pis compartit per “sota de la Diagonal”. Vol aconseguir una feina i veu que no tot és tan senzill com imaginava.

Pel nostre gust, un argument massa senzill, però hem de tenir en compte que no deixa de ser un divertiment, dirigit especialment al públic més jove.

Un musical de petit format on els quatre protagonistes demostren un gran talent vocal amb unes molt bones interpretacions.

Una acurada coreografia de la mà de Ruben Yuste.

Es tracta d’una obra despreocupada i fresca, un divertiment, on a través de les vides dels protagonistes ens parlen dels problemes d’una ciutat com Barcelona on és difícil trobar un pis de lloguer “amb cara i ulls”, on els transports públics ens juguen males passades i on per aconseguir arribar a ser algú en el món laboral, has de renunciar a ser tu mateix i abocar-te a horaris laborals inhumans.

Un musical on els quatre actors i el pianista interpreten 13 cançons originals i on la història transcorre a bon ritme, passejant per indrets de Barcelona com el Raval, l’Eixample, el Paral·lel o els bunkers del Carmel.

L’escenografia de Jordi Bulbena, és senzilla però efectiva, que posa el focus en la botiga del paki.

Una sala plena de gom a gom (respectant evidentment les normes Covid) i un públic jove que aplaudia cada un dels números representats a escena.

Si us agraden els bons musicals de petit format, és una proposta molt recomanable.

– 005 – Teatre – SÓLO LLAMÉ PARA DECIRTE QUE TE AMO – Off de La Villarroel – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 11/09/2021

Ahir, dia 11 de setembre al matí, vam tenir el plaer d’anar a l’Off de La Villarroel per veure una nova proposta de Nelson Valente, “SÓLO LLAMÉ PARA DECIRTE QUE TE AMO”.  

Aquesta comèdia dramàtica va néixer l’any 2016 com una peça que es representava als domicilis particulars i que va arribar a una sala teatral a la temporada següent, i es continua representant.  Com a la seva obra “El loco y la camisa”, que van poder veure al Teatre Romea la temporada 2014, (http://wp.me/p19AHZ-brt) en aquesta proposta també ens endinsem dins d’una família peculiar.

Patricia (extraordinària Mayra Homar) viu amb els seus dos fills bessons, Juan Cruz (Gonzalo Sáenz) i Hernán (Guido Botto Fiora), Camila (Julia Dorto), la xicota d’un dels dos, la seva germana Maricel (magistral Roser Batalla) i la seva mare Toti (Lide Uranga, a la que també vam veure a “El loco y la camisa”).

Patricia és la que porta tot el pes de la casa i l’única que treballa. Un diumenge rep una trucada d’en Quico (Juan Pablo Kexel), que ara viu a Mèxic i està de visita a Buenos Aires, una trucada que canviarà la seva vida.

Patrícia porta una vida que a moments és insuportable, en una llar on sovintegen els crits i on ningú col·labora en les tasques que cal fer, netejar, comprar o fer el dinar. Ella és el pilar invisible i sovint menyspreat per la resta de membres de la família, que justifiquen en tot moment el que fan, o millor dit, el que no fan. Per més inri, tots els personatges de la família depenen econòmicament d’ella.

Una comèdia vibrant, costumista i àcida, amb el punt just d’humor que endolceix el drama de la protagonista. L’actriu Mayra Homar ès la que porta el pes de l’obra i ho fa dotant al personatge d’una gran sensibilitat que fa que empatitzi ràpidament amb els espectadors. Les seves mirades, els seus silencis i els sentiments contradictoris que ens mostra, fa de la Patricia un personatge rodó. Magnífica interpretació.

També destaquem el paper de Roser Batalla (l’única no argentina de la proposta) que sempre te el dit acusador a punt i que dota al seu personatge d’una autenticitat bestial.

La resta del repartiment ès també molt notable amb moments molt divertits que ens ofereixen els germans i l’esbojarrada aparició de la mare rockera i marxosa. El contrapunt seriós el dóna la Camila, la núvia d’en Juan Cruz que també intueix que la seva vida està a punt de canviar.

La posada en escena és d’una agilitat brutal. Una durada de 70 minuts, molt més curta del que indica el programa de mà, que ens ha deixat amb ganes de més, totalment atrapats per aquesta família.

Estarà en cartell fins al dia 10 d’octubre. No us la perdeu !!! 

– 004 – Teatre – XIMPANZÈ – Teatre Gaudí – (🐌🐌🐌+🐚) – 09/09/2021

Ahir dijous, a la Sala Petita del Teatre Gaudí vam poder veure aquesta proposta de petit format, “XIMPANZÈ”, que amb text d’Agustí Franch l’interpreta magníficament Isidre Montserrat, sota la direcció de Núria Florensa i Raül Tortosa.

Un text construït a partir d’històries reals que ens porta a escena la transsexualitat, l’angoixa vital de les persones que durant molts anys de la seva vida són identificats pel seu sexe aparent, quan en realitat se senten atrapats en un cos contrari, que viuen com una presó, com un càstig.

El títol de “Ximpanzé” serveix per fer-nos veure com es deu sentir una persona “diferent” en una societat que  observa, jutja i etiqueta.

El nostre protagonista es diu Marc, però va néixer com a Sílvia (encara que a casa a vegades li diuen “Estrella”); des de ben petit ha viscut una lluita entre la seva aparença física i la seva identitat real. Assenyalat a l’escola per vestir com un nen i jugar com un nen, lluitarà per poder acceptar que en realitat és un nen “atrapat” en un cos de nena.

Amb ell compartim el que suposa trobar i reconèixer la vertadera identitat i assumir la dràstica decisió de fer un trànsit.

Quan comença l’obra, en Marc té 42 anys i està embarassat, en arribar a la consulta del ginecòleg ens explica com viu la mirada de la resta de pacients de la sala d’espera. El que significa saber-se observat per no respondre als paràmetres marcats per la societat. Por i dolor i al mateix temps l’orgull de saber-se diferent.

A partir d’aquí ens explica la seva història i torna a ser, davant nostre, la nena petita a la qual deien “homenot”, l’adolescent a la qual titllaven de “lesbiana” … i que s’embenava els pits per amagar-los; ens parla de la relació amb un pare protector que ha fet de la seva nena, la seva Estrella, el centre de la seva vida. La incomprensió davant la decisió d’en Marc de fer el trànsit, els distanciarà.

Una esplèndida interpretació de l’Isidre Montserrat que assoleix tots els rols de la història amb precisos canvis de veu, de posició a escena i de gestualitat.

Una sencilla però treballada posada en escena, acompanyada de vídeos de testimonis reals de persones que han fet el trànsit i que han lluitat per acceptar-se com són. L’astronomia fa també de fil conductor de tota la història mitjançant metàfores com les del forat negre o la distància en anys llum.

Una bona proposta, que pot semblar un monòleg (però no ho és)… i que sobretot, remou consciències.

– 003 – Teatre – LA DONA DEL TERCER SEGONA – Sala Atrium – (🐌🐌🐌🐌) – 08/09/2021

Ahir, a la Sala Atrium ens esperava la Raquel que, aprofitant la reunió de veïns convocada, ens vol explicar alguna cosa relacionada amb les bústies que han aparegut destrossades al matí.

Ella és la veïna del tercer segona, una dona que treballa en un supermercat fent de carnissera, té prop de cinquanta anys i viu sola amb el seu fill que en te vint-i-dos anys. No està acostumada a relacionar-se amb els veïns ni a parlar en públic. I ha de demanar-nos un favor relacionat amb el seu fill, un favor relacionat amb l’estigma que arrosseguen les persones amb alguna malaltia mental.

La dona del tercer segona” és un monòleg escrit per Víctor Borràs Gasch, dirigit per Ivan Benet i magníficament interpretat per l’Àurea Márquez, que a vegades ens ha fet riure a l’inici per la situació gairebé surrealista, però sobretot ens ha fet patir i arribar a incomodar-nos a les butaques, en fer-nos veure la realitat de la societat en la qual vivim ,on les persones ens preocupem únicament per allò que ens afecta en primera persona i no veiem ni volem veure el que passa al nostre voltant.

És una nova proposta de Teatre Nu (www.teatrenu.com), una companyia amb seu a Sant Martí de Tous, prop d’Igualada, que considera el teatre com un art comunitari i que en vint anys de vida ha produït dinou espectacles. Aquesta proposta va ser estrenada dins del marc del Festival Grec 2021.

Un text molt dur amb una narració que en alguns moments ratlla la inversemblança, però que aconsegueix posar damunt la taula l’enorme indefensió de les persones que conviuen amb malalts mentals. La solitud, la incomprensió, la incapacitat de lluitar amb un sistema normatiu i fred es transformen en un crit d’ajuda, en un prec o en una pregunta …. Em podeu ajudar??

Un escenari buit on es van projectant imatges del fill de la Raquel (interpretat per Samuel Manrique, fill de l’actriu), aliè al que passa al seu voltant i en especial aliè al patiment de la seva mare.

Una posada en escena que deixa el pes de l’obra en la paraula i la gestualitat de l’Àurea que ens arrossega als diferents estats emocionals que mostra en explicar-nos la seva punyent realitat.


Una proposta que ens ha deixat mal gust de boca per la temàtica que ens ha plantejat, però on hem pogut gaudir de la magnífica interpretació de l’Àurea Márquez.

– 002 – Teatre – EVA CONTRA EVA – Teatre Goya – (🐌🐌🐌🐌) – 07/09/2021

Ahir vam fer cap al Teatre Goya per a l’estrena de la producció “Eva contra Eva“, una obra inspirada en el clàssic “All about Eve” de Joseph L. Mankiewicz, adaptada al teatre per Pau Miró i dirigida per Silvia Munt.

Una obra estrenada al Teatre l’Artesà d’el Prat de Llobregat el 12 de gener de 2020 i que s’havia de representar el març de 2020 al Teatre Goya. La situació sanitària va obligar a suspendre les representacions.

Dues actrius, totes dues anomenades Eva, de dues generacions ben diferenciades, han d’interpretar un mateix personatge. Dues visions diferents de la manera d’entendre la vida i la professió.

Emma Vilarasau interpreta a l’actriu madura que lluita per evitar que el pas del temps l’aboqui irremeiablement a l’oblit professional. Ella veu el perill de ser substituïda per una jove actriu amb ganes de triomfar i que ha fet d’ella el seu refrent. Nausicaa Bonnín interpreta a la nova Eva que busca la seva oportunitat.

Àlex Casanovas interpreta el paper del director i parella sentimental de l’Eva triomfadora, Andreu Benito és el crític teatral i Miriam Alamany és la representant de la primera Eva amb la qual manté una amistat que en certa manera l’esclavitza.

Però “Eva contra Eva” va més enllà del món del teatre, ens presenta un dilema que es pot fer extensible a qualsevol professió, quan les noves generacions lluiten per aconseguir el seu espai encara que per fer-ho hi hagin de passar per sobre dels que els han precedit i acabin destruint-los.

Magnífica l’escenografia d’Enric Planas, que ens presenta un joc de miralls amb projeccions en directe i projeccions filmades, que són un reflex dels somnis o dels més profunds sentiments de la protagonista.

Les interpretacions han estat a l’altura del que esperàvem

Una de les nostres mes admirades actrius, l’Emma Vilarasau, és en aquest cas una magnífica dona madura incapaç d’assumir el pas inexorable del temps que l’ha de portar a un altre “paper”, veiem en ella a la nostra Emma de sempre, però amb uns matisos diferents en la interpretació d’aquest personatge. Ens transmet ràbia, tristesa, desesperació i una gran fragilitat emocional.

La Nausicaa Bonnín ens ha agradat força, malgrat que ens ha semblat molt més convincent en la seva gestualitat que en la paraula; veiem en ella una esplèndida actriu que ens hi ha transmès la ferma determinació de la persona que està segura del que vol aconseguir.

Els altres tres actors secundaris han estat a bon nivell per acompanyat el “duel” de les dues protagonistes.

A escena diversos espais temporals, fent paral·lelismes amb la narració, i “posant-nos” a l’escenari miralls en els quals ens podem veure reflectits.

Una molt bona proposta que hem gaudit.