Arxiu de la categoria: Teatre

– 111 – Teatre – LA SEGONA MILLOR – (🐌🐌+🐚) – Teatre Eolia – 15/04/2022

Divendres dia 15 d’abril hem tornat al Teatre Eòlia, després d’una llarga absència, i ha estat per veure LA SEGONA MILLOR, un projecte teatral d’Ester Villamor i Berta Giraut, guardonat amb la Beca Odisseu Eólia I+D 2021.

Ens ha vingut de gust fer un Homenatge a les Segones, mostrant la poètica de viure en el segon esglaó. On la discreció pot convertir allò ordinari en quelcom màgic i sobrenatural.

LA SEGONA MILLOR està dirigida per Ester Villamor i interpretada per Berta Giraut. L’espai escènic és d’Alfonso Ferri, l’espai sonor d’Àlex Polls i el disseny de llums d’Ester Vilamor, Alfonso Ferri i Efrén Fuentes

L’objectiu del projecte ha estat endinsar-se en el món de les persones que resten a l’ombra, que estan presents, però no en el primer pla, i com aquestes persones ho accepten i conviuen amb aquest fet. Aquestes persones i el seu treball discret, necessari i a voltes imprescindible, fan que les persones que estan en primer lloc, brillin amb més intensitat.

A escena veiem un soterrani ple d’objectes on una dona, actriu, sembla que assagi un paper. Un munt de veus parlen a través d’ella, són les veus de les persones invisibles per a la gent que viu a la planta superior. Són les veus de les “Segones” a qui ningú veu.  

Un projecte artístic teatral íntim generat a través d’entrevistes entre una directora i una actriu, endinsant-nos en les figures dels éssers que mai arriben a estar en primer pla.

Un text d’una gran qualitat poètica, però força complex, fet que ens ha dificultat poder entendre totalment la proposta.

“L’ACTRIU: I ara faig el pas endavant aquí, davant tots aquests seients buits, somiant un públic que m’escolta. Faig de protagonista de mentida. Serà el meu últim personatge. I deixo l’espai buit de la segona per a algú altre que segur serà una meravellosa primera camuflada, com moltes de nosaltres.”

A vegades ens passa que no acabem d’entrar en la proposta, malgrat que com en aquest cas a priori el tema ens interessava força (teatre dins del Teatre), i malgrat de gaudir d’una excel·lent interpretació i una posada en escena atractiva amb una escenografia molt treballada.

Però tot i això, malauradament aquest cop no ens ha atrapat, encara que sabem que és una opinió molt subjectiva, en la que pot influir també el nostre estat d’ànim.

Es podrà veure al Teatre Eòlia fins avui diumenge 17 d’abril.

– 110 – Teatre – SHOCK 1 – EL CÓNDOR Y EL PUMA – Teatre Lliure – (🐌🐌🐌🐌🐌) – 14/04/2022

Al Teatre Lliure de Montjuïc, a l’espai a quatre bandes, totalment remodelat per l’ocasió, de la Sala Fabià Puigserver, s’han programat els dos espectacles que formen el díptic SHOCK, “El Cóndor y el Puma” y “La tormenta y la guerra”, que es poden veure aquests dies de Setmana Santa.

Nosaltres vam veure “SHOCK 1 – EL CÓNDOR Y EL PUMA” ahir, dijous 14 d’abril.

Dirigida per Andrés Lima (Madrid 1961), la dramatúrgia és del mateix Andrés Lima i Albert Boronat i el text d’ells dos conjuntament amb Juan Cavestany i Juan Mayorga. És una producció del Centro Dramático Nacional. Aquesta proposta va obtenir dos Premis Max 2020 a la Millor Direcció d’Escena (Andrés Lima) i al Millor Disseny d’Espai Escènic (Beatriz San Juan).

EL CÓNDOR Y EL PUMA” és una peça de teatre documental inspirada en “La doctrina del shock” de la periodista canadenca Naomi Klein: 

… un viatge per explicar com s’utilitzen les investigacions psiquiàtriques dels anys 50 i les teories ultraliberals de l’Escola Econòmica de Chicago per implantar el capitalisme arreu del món. De Xile i l’Argentina a l’Iraq, i també al nostre present. 

La proposta parteix del cop d’estat a Xile, l’onze de setembre del 1973, del General Pinochet contra el govern de Salvador Allende i ens explica, en un viatge en el temps, la història de la concepció i execució d’aquest cop d’estat. Un espectacle resultat de la investigació teatral feta sobre aquest fet històric. 

En paraules d’Andrés Lima al programa de mà:

“Un teatre-documental que representa la història però per conèixer-la des de l’emoció. Representar la nostra història és la voluntat de conèixer-nos nosaltres mateixos. La nostra societat d’avui és el resultat del que hem construït o destruït abans. El capitalisme imperant d’avui es forja durant molt de temps però té un impuls fonamental després del final de la Segona Guerra Mundial, en part gràcies, o malgrat la Doctrina del xoc. I el cop de Xile és el seu primer experiment.”

Antonio Durán “Morris”, Natalia Hernández, Esteban Meloni, María Morales, Paco Ochoa, Juan Vinuesa i Willy Toledo conformen el repartiment. Uns actors que interpreten quaranta personatges en un treball coral interpretatiu absolutament magnífic.

El director s’ha rodejat del seu equip habitual com Beatriz San Juan en la escenografía i el vestuari, Jaume Manresa en la música i espai sonor, Miquel Ángel Raió en la videocreació i Pedro Yagüe en la il·luminació. La caracterització correspon a Cécile Kretschmar. El resultat del treball de tots plegats, ens ha impactat, ens ha trasbalsat i emocionat. 

Cronològicament, va des dels anys cinquanta, amb les primeres reunions del Govern dels Estats Units amb Ewen Cameron per fer que desenvolupi la tècnica de l’electroxoc, les teories ultraliberals de l’Escola Econòmica de Chicago liderada per Milton Friedman i la creació i desenvolupament de l’anomenada Operació Còndor sota l’impuls del govern nord-americà. Un espectacle que pretén alertar dels mètodes que utilitza el capitalisme per implantar-se arreu, i en especial a Sud-amèrica començant per Xile i Argentina, per estendre’s després entre d’altres a Síria o a l’Iraq.

L’espectacle està conformat per quatre peces diferenciades

  • La Nada es bella” on ens presenten als dos científics creadors de la doctrina del xoc, Ewen Cameron i Milton Friedman. 
  • El Golpe” on ens mostren les conseqüències de les teories dels dos científics convertint a Xile en el primer laboratori de la doctrina del xoc.
  • El Cóndor y el Puma” on ens mostren el desenvolupament de l’Operació Còndor i el cop d’estat a l’Argentina per part del General Videla. La celebració del mundial de Futbol del 78 a l’Argentina, amb la seva figura estel·lar Diego Armando Maradona, que també es recrea a la peça, va servir per emmascarar tot el règim de tortures i desaparicions que s’havia instaurat al país.
  • Muerte y resurrección” on assistim a la mort dels impulsors de la doctrina del xoc, però sense que morin amb ells les seves teories que sentim més vives, més properes, i més perilloses que mai.

Un muntatge absolutament esplèndid que ens colpeja per l’impacte del què ens expliquen, tot i que som força coneixedors del que llavors va passar, i també del que està passant en l’actualitat, veure-ho i escoltar-ho a escena és feridor i provoca en la majoria dels espectadors, la vergonya davant la nostra passivitat per uns fets que vulneren tots els drets humans.

Per destensar el relat de les tortures, que ens deixa el cor en un puny, esplèndida l’escena surrealista de la trobada de Margaret Thatcher (espectacular Maria Morales) amb Pinochet i la seva dona a la seva residència de Londres.

Una posada en escena molt àgil i enèrgica, que aconsegueix que se’ns facin curtes les gairebé tres hores de duració, on es combinen el documental, la ficció i el relat d’uns fets en un immens escenari en moviment, simbolitzant el món que continua girant davant la nostra quietud i passivitat. Excel·lents l’escenografia i la il·luminació.

Aquesta proposta es pot veure encara demà i diumenge als matins. No us la perdeu… creiem que paga molt la pena.

– 109 – Òpera – LE NOZZE DI FIGARO – (🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 11/04/2022

Ahir dilluns dia 11 d’abril vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per tal de veure l’òpera LE NOZZE DI FIGARO programada dins de la “Trilogia Mozart-Da Ponte“. Dins d’aquesta trilogia Marc Minkowski i Ivan Alexandre han proposat un apropament a les tres òperes de Mozart amb llibret de Da Ponte: “Le nozze di Figaro, comèdia per música en quatre actes”, “Così fan tutte, drama giocoso en dos actes” i “Don Giovanni, drama giocoso en dos actes”.

Les tres òperes van ser compostes entre els anys 1786 i 1790 i tot i que són òperes independents giren al voltant de la pulsió amorosa examinada a partir d’arquetips immortals. La gelosia, la luxúria i la infidelitat són els temes que s’inclouen en els tres títols.

Mark Minkowski (París 1962) és un director d’orquestra que s’ha dedicat principalment al repertori barroc i l’any 1982 va formar “Les Musiciens du Louvre” una orquestra dedicada a interpretar la música francesa del barroc. 

Ivan Alexandre (París 1960) és director d’escena des del 1980 i s’inicia en el món de l’òpera en 2007 amb el muntatge de Rodelinda de Handel a Buenos Aires. Va ser l’any 2015 que va presentar la Trilogia Mozart-Da Ponte al Festival de Drottningholm de Suècia reunint els tres títols en un sol cicle l’any 2019. És també escriptor de teatre i poesia i publica habitualment articles a revistes polítiques i a revistes especialitzades en música antiga i barroca.

I, entrant de ple a la representació que vam veure al Liceu, hem de dir que ens ha resultat força decebedora tant per l’escenografia (Antoine Fontaine) i posada en escena, com per la minsa qualitat de les veus.

Són unes veus joves i algunes d’elles interpretaran paper en les tres representacions.

Thomas Dolié, baix-baríton francès interpreta el paper de Comte d’Almaviva i “guanya” a la segona part tot i que en algun moment de la seva intervenció ha estat xiulat. Li manquen dots interpretatives.

Ana-Maria Labin, soprano interpreta el paper de Comtessa d’Almaviva i no ens ha convençut tot i que també “ha crescut” a la segona part.

En el nostre torn d’abonament, el paper de Susanna ha estat interpretat per la soprano Arianna Vendittelli, especialitzada, segons el seu currículum, en Mozart i Rossini. Sense destacar és potser la millor interpretació de tot el repartiment.

El paper protagonista, Fígaro, recau en el baix-baríton Robert Gleadow i hem de dir que tampoc ens ha convençut ni en la part actoral ni en la projecció de la seva veu que a moments quedava apagada rere el so orquestral.    

La resta de papers han estat interpretats per la mezzosoprano Lea Desandre (Cherubino), la també mezzosoprano Alix Le Saux (Marcel·lina), el baix-baríton Norma D. Patzke (Bartolo/Antonio), el tenor Paco Garcia (Basilio/Don Curzio) i la soprano Mercedes Gancedo (Barbarina).

Una orquestra que a moments ha sonat massa vigorosa i que ha aconseguit, també a moments, eclipsar les veus dels protagonistes.

Tot plegat ha estat una proposta decebedora i el que ens ha sobtat més han estat els aplaudiments enfervorits del públic al final de la representació.

Esperem que Cosí Fan Tutte, que tenim el pròxim dia 25, ens agradi més …. però sincerament ens temem el pitjor.

– 108 – Teatre – MACBETT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 06/04/2022

A la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya estan tenint lloc les representacions de MACBETT d’Eugene Ionesco en una versió traduïda i dirigida per Ramon Simó. Nosaltres la vam poder veure el passat dimecres 6 d’abril.

Eugene Ionesco (Slatina-Rumania, 1909 – París 1994), un autor que, amb Samuel Beckett, és un dels pares del teatre de l’absurd, es va inspirar en Shakespeare per escriure la seva versió de Macbeth l’any 1972. Era la primera vegada que adaptava un clàssic. Aquesta versió s’inspirava també en “Ubú rei” d’Alfred Jarry (Laval 1873- París 1907), una gran farsa sobre el poder,  i en les opinions del seu amic Jan Kott (Varsovia 1914-California 2001) que definia el ‘gran mecanisme’ en el qual es basa el poder: l’assassinat.

Una obra que converteix la tragèdia de Shakespeare en una farsa grotesca sobre el poder. Mantenint l’esquema dramatúrgic i la majoria dels personatges, canvia completament el perfil de Lady Macbeth i dona protagonisme a Duncan i la seva dona. Un text que es converteix en una declaració antibel·licista descrivint sarcàsticament els horrors de la guerra des del punt de vista del que la provoca.

A Ionesco no li interessava la tragèdia que amagava la història, sinó denunciar l’avarícia, la crueltat i la falta d’humanitat dels que ostenten el poder, amb independència de qui siguin i de la seva ideologia. I constata que no hi ha poder bo, que la persona que arriba al poder es converteix en la persona a la qual hi ha succeït, en un bucle irresoluble. Com diu Ramon Simó, Ionesco despulla el poder arrencant-li la màscara de la bondat i estripant-li la disfressa de la justícia.

A l’obra, després de matar Macbett, Malcol (excel·lent Pep Ambròs) manifesta: ”Sí, ara que tinc el poder ,enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia. Capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”…. “Excel·leixo en diverses inclinacions criminals que satisfaré per tots els mitjans possibles”… “Tallaré el cap dels poderosos i em quedaré amb les seves terres, les seves joies, les seves dones ….”

El Macbett de Ionesco converteix el Macbeth de Shakespeare en un relat còmic d’ambició, corrupció, covardia i excés, tot creant una farsa tràgica que porta la follia humana als seus extrems més salvatges. La confirmació dels innegables impulsos destructors d’una humanitat que es mou per l’enveja, la gelosia i la convicció que només qui té poder pot arribar a ser lliure.

Una posada en escena que voreja l’exageració i l’extravagància amb escenes molt parodiades com les que protagonitza en Duncan, el casament de Macbett o les escenes finals. Una posada en escena on es trenca la quarta paret, on les notes del piano interpretades per l’actor David Anguera són obra de Joan Alavedra basat en la música de Giuseppe Verdi. L’escenografia és de Bibiana Puigdefabregas i el so de Ramón Cièrcoles. Un espai escènic flanquejat per dues grans imatges de “el pensador” de Rodin que ens fa dubtar de la veritable capacitat reflexiva dels homes davant de l’ambició.

Magnífic el joc de llums de Quico Gutièrrez amb el joc d’ombres xineses o les aparicions dels espectres de Banco i Duncan i també destacable el vestuari de Mariel Soria i la caracterització d’Angels Salinas que omplen la proposta d’anacronismes com els vestits formals dels protagonistes masculins, les maletes d’executiu on guarden les espases medievals, les armes i els cascs passant pel vestuari exhibit en el número de cabaret de Lady Duncan.

Tal com comenta en Ramon Simó …

“Per submergir-se en aquest món absurd, autodestructiu, tant carregat d’emocions com d’arguments, o per enfangar-se en la comprensió del comportament humà, Ionesco tria una forma teatral única que es basa, sovint, en l’exhibició descarnada dels mecanismes lògics i habituals del llenguatge i del comportament, uns mecanismes tant clars com contradictoris, i tan racionals com volen ser, però alhora tan irracionals com són. Per això farà servir, entre d’altres, les eines formals de l’associació i la contigüitat d’idees i d’imatges, la juxtaposició, la recerca de l’insòlit en el quotidià, la repetició, la hipèrbole i el paroxisme.”

Tres hores de durada, inclòs l’entreacte, on els nou actors, tret de Joan Carreras (que interpreta magníficament a Macbett), interpreten més d’un paper.

David Anguera, el pianista, és alhora l’ase dels cops de la proposta, David Bagès interpreta el paper de Duncan, Pep Ambrós és Banco i Macol, Josep Julien és el comte de Candor, Anna Alarcón es Lady Duncan, Lady Macbett i la bruixa, Pepo Blasco és el baró de Glamis, Xavi Ricart és el fidel soldat i servent de la cort i Laia Alsina la serventa de Lady Duncan. Tots ells interpreten a més personatges secundaris com el caçapapallones, el venedor de llimonades, el soldat ferit, els malalts, els convidats al casament reial, els manifestants,  …. 

Una proposta que d’entrada ens ha desconcertat força, però que ens ha anat atrapant a poc a poc i que a la segona part ens ha convençut i agradat molt.

La podreu veure a la sala Petita del TNC fins al dia 24 d’abril.

– 107 – Teatre – AMORS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Gaudí Barcelona – 31/03/2022

L’últim dia del mes de març va ser dia d’estrena al Teatre Gaudí Barcelona, on vàrem poder veure la representació d’AMORS dirigida per Pere Anglas i amb codirecció de Minerva Prat, proposta que es va estrenar el juliol de 2021 a Mataró.

Es tracta d’un projecte de creació fruit del treball conjunt entre la Regidoria d’Igualtat, Feminisme i LGTBI i l’Aula de Teatre de la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró. El text signat per Pere Anglas i la música principal per Clara Peya sota la direcció musical de Nil Bofill

Una peça que va néixer amb l’objectiu de ser una acció de sensibilització en matèria de diversitat sexual i de gènere. Una obra que ens convida a reflexionar sobre els valors, les creences, les identitats, els desitjos sexuals, el plaer i l’encotillament de la societat envers els rols de gènere i la sexualitat.

Abans de marxar als Estats Units a estudiar, en Giorgio reuneix els seus amics per celebrar l’últim sopar junts. Al llarg de la nit, mengen, beuen i canten com solen fer sempre que es troben.   Airegen els anhels i els fracassos més íntims, a més a més d’algun secret molt ben guardat.

A la colla del Giorgio (David Pruna) estan representats tots els tipus de diversitat sexual. Ell és gai, però ha tingut sexe amb una de les noies de la colla, la Maria (Nerea Ferrer).

Ella es defineix com heterosexual, però ha mantingut una relació amb l’Ofelia (Clara Bellavista) que es declara obertament lesbiana i també amb el Joan (Pol Martínez), heterosexual.

La nova parella de la Maria és la Isabel (Raquel Ayllón) que no pertany al grup i es declara bisexual. Està casada, té dos fills i és més gran que ells. Tots cinc participen en una vetllada on és fan paleses les preferències sexuals de cadascú i els seus somnis eròtics.

Des de la nostra maduresa, hem d’admetre la nostra “sana enveja” per aquesta jove generació, pel fet que viuen la sexualitat i les seves relacions amoroses, d’una forma molt més lliure que la de l’època que ens va tocar viure quan nosaltres érem joves.

Uns joves actors que “respiren” frescor, il·lusió i entrega, que ens han fet viure d’una forma molt creïble i divertida tot el seu món i la seva nova manera d’enfocar les seves relacions, prioritzant per sobre de tot la seva amistat.

Malgrat que durant la representació hi ha música i cançons en directe, no creiem que pugui arribar a ser considerada com a “Teatre Musical”, tot i que els moments musicals enriqueixen força la peça teatral.

És sens dubte, una proposta teatral jove, però sobretot simpàtica i divertida de veure, que hem gaudit molt i que fins i tot se’ns ha fet curta.

Una nova aposta d’aquesta sala teatral per donar cabuda a joves actors i cantants que lluiten per aconseguir un lloc en el món de les Arts Escèniques.

La podreu veure a la Sala Gran del Teatre Gaudí Barcelona fins al dia 1 de maig.

– 106 – Teatre – SINDROME DE GEL (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 30/03/2022

Dimecres dia 30 de març vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per tal de veure la proposta SÍNDROME DE GEL, ideada i dirigida per Xicu Masó amb dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó.

Es tracta d’un projecte que ha partit de l’estudi de la metgessa Elisabeth Hultcrantz sobre l’anomenada “síndrome de la resignació” observada a Suècia als anys 90. Una síndrome que afecta infants i joves migrats provinents de Síria o Iraq i que provoca la letargia, propera a l’aparença del coma, com a resposta al trauma que els hi suposa el desarrelament. Una malaltia que va arribar a un pic de 350 casos entre el 2004 i 2005.

Aquesta ha estat la base sobre la qual s’ha desenvolupat la dramatúrgia de SÍNDROME DE GEL. Una proposta que ha volgut reflectir l’angoixa dels que viuen amb la por d’haver de tornar al lloc del qual han fugit, davant la insensibilitat i inoperància que marca la burocràcia dels països d’acollida. Una proposta que ha suposat un llarg procés de documentació impulsat en tot moment per en Xicu Masó (“EL METGE DE LAMPEDUSA“).

Un text escrit a quatre mans on, a proposta de la Claudia Cedó (“L’HOME SENSE VEU”, “TORTUGUES: LA DESACCELERACIÓ DE LES PARTÍCULES” o “UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT”), es va incorporar Mohamad Bitari, un palestí sirià resident a Barcelona que ha viscut les dues realitats, Orient i Occident i la relació que existeix entre elles.

Fugint de la guerra de l’Iraq, l’Eman (Asma Ismail)i les seves dues filles, la Baran (Jana Punsola) i la Ginar (Roc Martínez), van arribar fa uns anys a Suècia, el paradigma de la societat del benestar somiada un dia pel socialdemòcrata Olof Palme. Avui, en 2016,  han rebut una carta oficial, que la Baran ha traduït a la seva mare, que diu que els neguen el permís de residència. I la Baran, després, s’ha posat malalta: no parla, no juga, no fa res. Desesperada, l’Eman la porta a l’hospital. Amb la filla malalta, haurà de tornar i reviure, totes tres, l’experiència demolidora de la guerra?

Fotografia de Silvia Poch

Aquesta història s’entrecreua amb la de Lamya (Manar Taljo), una jove palestina que ha estat operada en el mateix hospital i que acabarà fent d’intèrpret entre la família i els metges. La mort del seu pare la fa hereva dels diaris que ell havia escrit i que la posaran de nou en contacte amb les vivències sofertes en haver de fugir d’un país i arrelar en un altre, amb uns fills petits que han de patir el menys possible aquest trauma.

El que més colpeix de la proposta no és tant el patiment evident de la mare i les filles, sinó la fredor dels funcionaris europeus representada en la persona del doctor Röckström (Carles Martínez), director de l’hospital que accepta com a inevitable la discriminació social i racial, amb l’excusa de complir normatives o requisits establerts. Aquest és el “síndrome de gel” al que fa referència el títol de l’obra.

Només un grup de persones encapçalat per la Dra. Bloom (Muntsa Alcañiz), que malgrat jubilar-se continua treballant, una assistenta social (Judit Farrés) al límit de les seves capacitats i una psicòloga (Sílvia Albert Sopale) que ha de lluitar contra la xenofòbia en ser de raça negra, lluitaran plegades per canviar les coses.

Una proposta que a estones ens ha semblat un pèl freda i amb moments excessivament lents, on s’interposen temes aliens al principal com les festes de jubilació, el veganisme o la por a perdre l’estatus a la feina. El fet d’utilitzar l’àrab en molts moments, tot i que podem dir que és molt interessant, provoca també l’alentiment dels diàlegs en anar fent la traducció posterior.

Una escenografia i il·luminació, molt encertada de Laura Clos que distingeix clarament el fred ambient hospitalari de la calidesa de la llar de les nenes malgrat els escassos recursos dels quals disposen.

Unes bones interpretacions, destacant el difícil personatge de la Baran que interpreta la Jana Punsola de manera molt convincent. Cal destacar també el debut teatral d’Asma Ismail, una palestina refugiada a Catalunya que intervé sempre en llengua àrab i interpreta unes delicioses cançons.

Una obra que denuncia l’enorme contradicció dels països del món occidental que anem proclamant el “volem acollir” però dificultant “legalment” la integració de les persones acollides i, el que és més greu, discriminant en funció del país d’origen, com veiem actualment amb l’acollida sense condicions dels refugiats provinents d’Ucraïna.

Una proposta que ens ha interessat pel tema tractat, per la seva escenografia i per les magnífiques interpretacions, però que ens ha decebut força per la seva dramatúrgia i posada en escena. Quan t’adones que has mirat forces vegades el rellotge durant la representació, és un mal senyal.

Aquesta proposta es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al dia 24 d’abril.

– 105 – Teatre Musical – APOLOGIA I ESCARNI DE L’ESTUPIDESA HUMANA – (🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries – 26/03/2022

A la Sala Versus Glòries hem pogut veure una comèdia musical “surrealista”, de la mà del compositor Marc Timón, APOLOGIA I ESCARNI DE L’ESTUPIDESA HUMANA.

Aquesta producció teatral va ser seleccionada a la primera convocatòria dels Teatres de Proximitat “On el Teatre Batega” i s’havia presentat a l’Off Liceu, al Foyer, en 2019 i al teatre Eòlia el desembre del 2020.

Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980), periodista, pianista, compositor i director d’orquestra, és l’autor del text i de la música d’aquesta comèdia musical.

El text aborda mites com la moral, l’amor i l’estupidesa humana, mostrant de forma surrealista situacions de la vida quotidiana. La música, a cavall de l’òpera, el musical i el pop, s’adequa en cada moment a l’evolució de la sorprenent trama.

L’eix argumental rau en una parella que porta més de quinze anys de convivència i decideixen emprendre un viatge a Serra Nevada per donar cacera a un talp, que va marcar la joventut del Paco (Jofre Borràs).

Ell li explica a la seva parella Blanca (Clara Moraleda), que, quan ell era petit, en uns campaments d’estiu el talp es va endinsar dins del seu sac de dormir i li va fe una mossegada al penis. Aquesta mossegada comporta un malefici que fa que les persones que l’han patida no puguin ser estimades, com cal, per ningú.

Però aquest viatge serveix també per destacar la hipocresia de les relacions de parella i la influència de les xarxes socials.

Una trama “surrealista” que entra de ple en el gènere de la farsa, del teatre de l’absurd i que a voltes sembla un conte per explicar als nens petits.

Malauradament, a nosaltres l’argument no ens ha atrapat gens, el tipus de lèxic que vol provocar el riure fàcil, jugant amb els malentesos i fins i tot interpel·lant a l’espectador sobre alguna cosa tan escatològica com els pets no ens ha arribat, tot i que hem participat quan hem estat preguntats. A nosaltres aquesta pretesa intencionalitat de l’autor de “fer caure tòpics sobre la moral o l’amor” ens ha semblat massa soterrada i no ens ha provocat ni un sol somriure. Hem de dir, però, que bona part del públic de la sala ha rigut força.

Per contra, hem d’aplaudir la qualitat de la música en directe i la implicació dels músics com a intèrprets de text en algun moment de la trama. Efectes de so del piano, el violí o el violoncel s’integren en la proposta amb vida pròpia, per sobre fins i tot, dels dos protagonistes.

La proposta està ben interpretada per dos joves actors i cantants… Clara Moraleda, a la que nosaltres hem vist a “PETER PAN” (Maldà, 2019), “EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA” (Victòria, 2019), “AMOR X AMOR” (Onyric Teatre Condal, 2019), “EL LLIBERTÍ” (Poliorama, 2018) o “SCARAMOUCHE” (Victòria, 2016).

… i Jofre Borràs a qui vam veure a “PECATS IMPERDONABLES” (Aquitània, 2021), “UNA BRUIXA A BARCELONA” (Victòria 2016) o “GENERACIÓ DE MERDA” (Poliorama, 2016).

En la interpretació musical en directe, han participat el violinista Vassil Lambrinov (Blaumut), la violoncel·lista Nerea de Miguel i el mateix Marc Timón al piano.

Aquest espectacle es podrà veure a la Sala Versus Glòries fins diumenge 3 d’abril.

– 104 – Dansa/Teatre – HARAKIRI – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 25/03/2022

Ahir divendres dia 25 vam fer cap a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i vam gaudir d’una extraordinària proposta de Les Impuxibles, HARAKIRI.

Les Impuxibles, com elles mateixes s’autodefineixen…

“Som la fusió artística d’una pianista i una ballarina.  Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que ens uneix. Som la Clara i l’Ariadna Peya; germanes, creadores i intèrprets”.

Amb un llenguatge propi, combinant música, dansa, circ i text, HARAKIRI, pretén, de nou, trencar tabús i estigmes. En aquest cas, la peça gira al voltant del suïcidi.

Molt presents en el nostre record les seves propostes parlant del trànsit de gènere, “LIMBO“, dels trastorns i la salut mental, “SUITE TOC núm. 6” i de les violències sexuals a “AÜC – EL SO DE LES ESQUERDES“.

La companyia, després d’un any i mig de preparació, ha muntat un espectacle col·lectiu per a poder generar un espai de diàleg i reflexió sobre un tema que la societat intentar silenciar: el suïcidi, el gran tabú en els mitjans de comunicació i en general, en la societat, silenci emparat en la creença de què parlar del tema pot provocar un increment en el nombre de suïcidis.

Actualment, el suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya i, contràriament al que sovint es pensa, el risc augmenta a partir dels seixanta anys, especialment entre les dones.

Han dut a terme un treball d’investigació previ, amb converses amb associacions, víctimes, supervivents, psicòlogues… i creant un espectacle que vol deslliurar de tabús tot el que envolta el suïcidi, enfocant-lo des de la vida i la presencia, i no des de la mort i l’absència. Una proposta que és un cant a la vida, posant en comú les preguntes generades pel dol.

Amb text de Maria Velasco i dramatúrgia de Marc Villanueva Mir la proposta es compon d’un seguit d’escenes sense una relació de continuïtat temporal.

Una mare (excel·lent treball de la Montse Esteve) s’explica a si mateixa després de morir i ens parla també des de la vida.

Un fill (Pau Vinyals) queda orfe i s’enfronta a la necessitat d’entendre. No pot plorar i es pregunta si el dolor que sent seria el mateix si hagués mort d’accident o de malaltia. No pot suportar les mostres de condol que rep en el tanatori, inclús de persones que ni tan sols coneix.  El sentiment de culpa és aclaparador. Busca desesperadament una nota de suïcidi que li aclareixi el perquè.

Un espai escènic de Judit Colomer Mascaró que representa una casa buida ocupada per l’absència de la mare, que ja no hi és.

L’extraordinària (com sempre) música en directe de Clara Peya, forma una part importantíssima de la coreografia com un personatge viu, amb veu pròpia.

La coreografia d’Ariadna Peya és absolutament captivadora des del silenci inicial fins a la cançó final.

Els intèrprets de la proposta Sílvia Capell, Haley Diallo, Montse Esteve, Helena Gispert, Kiko López, Ariadna Peya, Clara Peya i Pau Vinyals, pertanyen a disciplines diferents on la paraula, l’espai i el cos en formen part, la dansa, el circ, la música, el text …. Tot es conjuga en una coreografia que ens arriba a l’ànima i ens fa reflexionar, ens fa pensar, ens fa qüestionar.

Hem gaudit d’imatges d’una gran bellesa, un text ple de poesia i una música que ho embolcalla tot. MAGNÍFICA PROPOSTA.

LES IMPUXIBLES han apostat per fer aquest espectacle accessible a les persones sordes, que veuran els diàlegs subtitulats (diferenciats per colors i a sobre de cada un dels personatges que parlen en cada moment) … i el so de la música convertit en projecció visual. També hi haurà funcions amb traducció al llenguatge de signes.

Ahir, en acabar la representació va tenir lloc un interessant col·loqui amb els vuit intèrprets i la presència de Clara Rubio presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS). Va estar moderat per la periodista cultural Carme Tierz.

Una proposta que ningú s’hauria de perdre, emmarcada dins de la Quinzena de Dansa Metropolitana, que es podrà veure a la Sala Tallers del TNC fins al 18 d’abril. NO US LA PERDEU !!!

– 103 – Teatre – CONCRETE MATTER (🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 24/03/2022

Ahir dijous 24 de març, a l’Antic Teatre, era dia d’estrena de CONCRETE MATTER, la proposta de Los Detectives, dirigida per Mariona Naudin.

La companyia Los Detectives, formada el 2016 a Barcelona, està formada per Mariona Naudin, María García Vera, Marina Colomina i Laia Cabrera.

La companyia desenvolupa projectes investigant paral·lelament «allò femení» i les possibilitats de l’escena, qüestionant els límits de totes dues per generar un llenguatge propi a partir de les temàtiques que aborden i els formats proposats.

CONCRETE MATTER, és un joc de significats que té a veure amb el fonamental, i amb un dels temes centrals de les nostres vides, que és la relació amb qui et gesta i et pareix: la mare. Aquest treball gira entorn de la materialitat dels cossos, els nostres i els de les nostres mares.

Una proposta que per ser sincers, ens va deixar totalment descol·locats en els primers moments, quan no acabàvem d’entendre de què anava tot allò. Només vam veure tres dones madures sortint d’una mena de sacs de color, que elles després van identificar amb unes vagines, i que evolucionen a escena imitant performances d’artistes feministes dels anys setanta: Hannah Wilke, Pauline Oliveros i Yvonne Rainer.

És després d’una estona quan comencem a entrar en el joc que Los Detectives ens proposen i comencem a gaudir de tot plegat. I és a partir del moment en què elles s’incorporen a escena, tot i que participen en el joc des del primer moment. El segon acte és veritablement un encert.

CONCRETE MATTER, ens parla doncs de la realització de les persones a través de la relació materna-filial i com sembla habitual en la companyia (hem de dir que és la nostra primera aproximació al seu treball) posa el focus en referents i cossos femenins, en els seus i en els de les seves mares, amb les que comparteixen escenari.

Un altra capa de la proposta està basada en el text de “Les tres germanes” de Txékhov, un text que ens parla de la impossibilitat de la realització personal, de la impossibilitat d’aconseguir un somni i de la frustració que genera.

Malgrat que aquest espectacle està anunciat com a “dansa”, creiem que és més aviat una representació teatral, en el que es combinen diferents branques de les Arts Escèniques.

Concrete Matter és un joc escènic que qüestiona el teatre com a espai per a la mentida, amb el mecanisme propi de la ficció per «fer creure» l’escena, jugant amb l’expectativa, amb la sensació de pèrdua de les performers, dels personatges que interpreten i del propi públic.

Han interpretat aquesta proposta Marina Colomina, María García Vera, Montserrat Lorda, Mariona Naudín, Laia Cabrera, Pepa Martínez, Antonia Vicens i Pepa Vera Ortiz

Una proposta que difícilment es podrà veure en un teatre comercial a l’ús, perquè sembla especialment creat per poder-se representar en aquest espai tant emblemàtic de l’Antic Teatre.

Un treball escènic que podreu veure fins al dia 27 de març.

– 102 – Teatre – FINAL DE PARTIDA (🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 23/03/2022

Al Teatre Romea hem assistit a la representació de FINAL DE PARTIDA de Samuel Beckett, traduïda al català i dirigida per  Sergi Belbel.

La peça es va publicar el 1957 i es va estrenar en francès al Royal Court Theatre de Londres. Va ser escrita després de la Segona Guerra Mundial, en un món totalment devastat, i ara, després del confinament provocat per la pandèmia i en un món colpejat per la invasió russa a Ucraïna, veiem més versemblant l’ambient postapocalíptic que va pintar l’escriptor.

Aquesta proposta de Sergi Belbel va ser estrenada al Festival Temporada Alta d’enguany i està dedicada a l’actriu i directora Rosa Novell que l’any 2005 va dirigir una versió de la peça que es va estrenar a Reus i de la que només es van fer tres representacions, al Festival Grec. En aquella ocasió també Jordi Bosch i Jordi Boixaderas van ser els protagonistes.

L’obra ens situa en un refugi amagat, una habitació amb dues petites finestres que deixen entreveure el món exterior on no hi ha vida. Per accedir-hi a elles, han d’utilitzar una escala. Quatre personatges hi són confinats, Hamm (Jordi Bosch), un invàlid cec i Clov (Jordi Boixaderas) el seu servent, un home coix hiperactiu que no pot seure. Nagg (Jordi Banacolocha) i Nell (Margarida Minguillón) són els pares d’en Hamm que s’han quedat sense cames i viuen dins de dos cubells d’escombraries.

Són quatre personatges extravagants que sembla que hagin perdut el cap i que podrien ser els últims homes de la terra. Sense desenvolupament dramatúrgic, l’obra, a moments delirant, ens fa entendre l’avorriment que pot generar la rutina i les vivències que es poden derivar de situacions extremes on tot el que ens envolta ha deixat de tenir lògica. Ens deixa entreveure la desintegració de la persona en un món hostil. Una situació que no amaga l’existència de l’abús de poder i la submissió entre les persones.

Una obra on no passa res. Petites accions quotidianes. Tocs de comèdia malgrat el drama de fons. Profundament pessimista se’n riu de tot i de tothom, de la religió, del teatre, dels humans, …

Són quatre persones que han deixat de tenir emocions i assumeixen la realitat que els toca viure sense dramatismes ni angoixes. Són quatre personatges condemnats a esperar la mort. Però no tenen por.

Entre els dos personatges protagonistes, extraordinàries interpretacions d’en Jordi Boixaderas (a qui per cert vam veure actuar per última vegada en 2016) i en Jordi Bosch, s’estableix un diàleg impossible, absurd i repetitiu que ens mostra la dependència mútua tot conservant els papers de qui mana i qui és manat.  

Una proposta difícil que ens ha agradat, amb una acurada escenografia de Max Glaenzel i Josep Iglesias i la il·luminació de Kiko Klana que ens mostren un món decadent i claustrofòbic que ja s’entreveu, abans de començar, amb el teló esparracat. El vestuari de Nina Pawlowski, la caracterització d’Àngels Salinas i l’espai sonor de Jordi Bonet completen la magnífica posada en escena.

Magnífica direcció d’en Sergi Belbel, que es manifesta un enamorat de l’autor, i les interpretacions dels actors que entren en el joc proposat per Samuel Beckett.

Malgrat les adversitats, tot plegat és “un pur joc en què no es parla d’enigmes i de solucions”, perquè “per a les coses importants, ja hi ha les universitats, les esglésies i els cafès.” I Final de partida és teatre.

Un Beckett al més pur estil Beckett, on no passa res i tot queda en buidor i un sense sentit existencial que no condueix enlloc. Encara recordem “Dies Feliços” (Teatre Lliure 2015), les quatre peces agrupades a “BECKETT’S LADIES” (Sala Beckett 2019) o les diferents versions de “TOT ESPERANT GODOT” (l’última a la Sala Beckett en 2019).

Difícil de recomanar per la seva complexitat, es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 d’abril.