Ahir dijous 20 de juliol vam fer cap al Teatre Gaudí per poder assistir a l’estrena de MERCÈ RODOREDA EN EL TRIANGLE DE PARÍS, una producció basada en els contes “Nit i Boira” i “Paràlisi” que l’escriptora catalana va escriure des de l’exili. Un homenatge a l’escriptora en els 40 anys de la seva mort.

Sota la direcció de María Casellas, els actors Òscar Castellví, María Clausó i Joan Marmaneu ens han regalat una magnífica proposta. 

Inspirada en la lectura de “Retrat de Mercè Rodoreda” de Mercè Ibarz i amb la dramatúrgia d’Ever Blanchet, l’obra reflexiona sobre l’estada de l’escriptora catalana a París i el triangle que formaven les tres ubicacions reals que marcaren la seva estada a la ciutat. En un vèrtex la presó utilitzada durant l’ocupació nazi per empresonar als membres de la resistència. En l’altre vèrtex l’hotel Lutetia que rebia als que tornaven dels camps de concentració i els familiars que els visitaven. I al tercer vèrtex estava situat el domicili de l’escriptora, al carrer Cherche-Midi, des d’on observava la realitat de la postguerra.

Segons va comentar Ever Blanchet a la roda de premsa del passat dia 12, els dos contes escollits estan units pel dolor. Tots dos contes tenen en comú “l’exposició descarnada, no sempre tan evident en altres relats”.

A “Nit i Boira” el dolor moral que provoca la situació de dos homes que en el camp de concentració es qüestionen la seva vida, una vida que ha quedat reduïda a una ombra i que malgrat que l’esperit de supervivència s’imposa, es pregunten fins a quin punt poden suportar l’horror que viuen. Òscar Castellví i Joan Marmaneu interpreten aquests dos homes que viuen aterrits per les tortures i lluiten per no perdre el seny i sobreviure. Unes magnífiques interpretacions que ens han colpit i emocionat.   

A “Paralisi” el dolor físic que pateix l’escriptora en un peu, en un conte autobiogràfic escrit a Ginebra. María Clausó es converteix a ulls nostres en una Mercè Rodoreda que recorda els anys viscuts a Barcelona al barri de Sant Gervasi (parla per exemple de la plaça Bonanova o de quan viatjava en el tramvia que baixava per República Argentina, on ara nosaltres vivim)….. i que ella vivint a Ginebra enyora també el temps viscut a París. Reflexiona sobre el desig de ser estimada i espera amb il·lusió la seva trobada amb el doctor que l’ha de guarir dels seus mals i de la seva solitud. Els dos actors acompanyen la Maria interpretant diversos personatges, el marit, el pare, el doctor….

Les paraules de Rodoreda han viscut en aquesta proposta, on també destaquem el disseny d’il·luminació de Sophya Acosta, i sobretot el moviment coreogràfic amb l’assistència d’Èlia Genis. Molt encertada la part musical i les obres pictòriques de l’escenografia de l’Eva Fernández, obres que reprodueixen pintures de la mateixa Mercè Rodoreda de la que desconeixíem la seva faceta pictòrica.

A la proposta tres persones lluiten per esdevenir quelcom més que una ombra del que varen ser. Tres persones lluiten per no esborrar-se i no ser esborrades de la nostra memòria. 

Segons va comentar la directora de la peça a la roda de premsa, no podem deixar de veure el vincle d’aquests dos contes escrits després de la Segona Guerra Mundial, amb l’actualitat: “Estem tendint a una societat cada cop més individualitzada i deshumanitzada on predomina el pensament únic, amb un auge important de l’extrema dreta que ens recorda als temps foscos del nazisme“.

Curiosament, aquestes darreres setmanes hem volgut fer una immersió en l’obra de Mercè Rodoreda, ja que ens vam portar amb nosaltres als Alps Suïssos, la lectura de “Mirall trencat“, una de les seves icòniques novel·les. Ens va agradar tant, que en arribar de nou a Barcelona vam voler veure a YouTube la sèrie “Mirall trencat” que va produir TV3 i que es va estrenar l’abril del 2002, 

La sèrie consta de 13 capítols de 50 minuts, que paga molt la pena veure tant si heu llegit la novel·la com sinó. Actuen entre molts d’altres: Carme Elias, Emma Vilarasau, Irene Montalà, Miquel Sitjar, Abel Folk, Ramon Madaula, Marieta Orozco, Santi Ricart, Nuria Hosta, Imma Colomer, Jordi Boixaderas … Si de debò us agrada el teatre, veient aquesta sèrie gaudireu de valent.

La podeu veure també en aquest enllaç a TV3 a la carta.

Però tornem a la proposta del Teatre Gaudí….. MERCÈ RODOREDA EN EL TRIANGLE DE PARÍS, serveix a més a més per descobrir facetes literàries potser no massa conegudes, de la nostra Mercè Rodoreda.

Sense cap mena de dubte és una magnífica producció de petit format, que paga molt la pena veure i que la podreu gaudir a la Sala Petita del Teatre Gaudí fins al dia 27 d’agost.

Ahir dilluns 10 de juliol vam fer cap al Gran Teatre del Liceu, per veure l’última òpera de la temporada, L’INCORONAZIONE DI POPPEA de Claudio Monteverdi (Cremona 1567-Venècia 1643), una producció signada per Calixto Bieito (Miranda de Ebro 1963) i dirigida per Jordi Savall (Igualada 1941).

Aquesta producció va ser estrenada a l’Opernhaus Zürich l’any 2018 amb dramatúrgia de Beate Breidenbach i escenografia de Rebecca Ringst, una escenografia que incorpora públic a l’escenari, i que el Liceu ha nomenat “grada prèmium”, amb 156 localitats que ha venut amb un suplement de 200 € afegit al preu de cada abonament.

La producció incorpora 15 pantalles de vídeo de diferent mida que dominen l’escenari, una de les quals enorme situada darrere de les localitats de la grada prèmium, i les 14 pantalles restants situades lateralment davant de les llotges. Els vídeos pre-gravats o que retransmeten imatges en directe, estan signats per Sarah Derendinger.

Jordi Savall, coneixedor únic d’aquests repertoris, signa la versió musical de l’òpera sobre el llibret de Gian Francesco Busenello (Venecia 1598- Legnaro 1659), adaptat per Bernardo Ticci i Calixto Bieito per a la versió escènica d’aquesta producció. Aquesta partitura va ser considerada perduda durant segles i va ser redescoberta el 1888.

Nosaltres hem pogut gaudir del mestratge de Jordi Savall (dirigirà únicament les representacions els dies 10,12 i 14 de juliol) i que s’alternarà al podi amb Luca Guglielmi (els dies 17, 19 i 21 de juliol), comptant amb l’orquestra Le Concert des Nations creada pel mateix Jordi Savall i Montserrat Figueras l’any 1989 i que utilitza instruments d’època.

L’INCORONAZIONE DI POPPEA és un drama musical en un pròleg i tres actes que va ser estrenada al Teatro Sancti Giovanni e Paolo (Teatro Grimano) de Venècia la temporada 1642/43. Forma part de la trilogia monteverdiana conjuntament amb “l’Orfeo” (1607) i “Il ritorno d’Ulisse in patria” (1640). A Barcelona es va representar per primera vegada el febrer del 2009 al Gran Teatre del Liceu tornant en 2017 en versió concert.

Calixto Bieito ha signat aquesta visió molt particular de l’obra de Monteverdi transformant la tragèdia i l’ascens al tron de Roma de Poppea en una mena de “reality show” televisiu, amb personatges extravagants i assedegats de poder i de sexe. Una òpera plena d’ingredients com l’erotisme, l’ambició o la lluita pel poder per part d’uns personatges sense miraments per aconseguir el que desitgen. L’obra parla de traïcions, assassinats, intents d’assassinats, suïcidis, adulteris i corrupció. Una obra que fa triomfar els dolents, els corruptes.

Bieito ha optat per captar les dues cares dels personatges, la pública i formal que veiem a escena, i els gestos i mirades que revelen els seus sentiments i que veiem a les pantalles.

Nosaltres som uns fidels seguidors i defensors de les posades en escena de Calixto Bieito, que per cert acostumen a ser força polèmiques. En aquest cas, però, creiem que la col·locació de l’escena damunt del fossar de l’orquestra (i no sobre l’escenari), ha malmès la visió correcta de l’acció, especialment per les localitats de preu més econòmic (com és en el nostre cas).

Malgrat aquest inconvenient, hem pogut veure l’acció a través del popurri de pantalles, malgrat que no sabíem pas si el que veiem eren imatges de l’escenari en directe o vídeos pre-gravats. La “grada prèmium” sí que la veiem perfectament i creiem sincerament que ha estat un greu error aquesta disposició. A vegades en feia l’efecte que estàvem veient una òpera filmada i no pas una representació en directe.

Un seguit de personatges històrics ambivalents, com l’emperador romà Neró, la seva esposa Ottavia i la seva amant Poppea, un triangle al qual s’incorporen amants, enamorats en secret, esclaus, serventes, guàrdies de palau, deus …. Al final Poppea és coronada reina, mentre l’anterior esposa del monarca ha de marxar a l’exili.

Una òpera que ens parla de personatges que van existir, Neró interpretat magistralment pel contratenor David Hansen, la seva dona Ottavia amb una esplèndida Magdalena Kožená i Poppea interpretada per la soprano Julie Fuchs. El contratenor Xavier Sabata en el paper d’Ottone, el baix Nahuel di Pierro en el de Seneca i la soprano Deanna Breiwick en el paper de Drusilla ens han ofert unes interpretacions molt convincents.

La resta del repartiment està integrat pel baríton Guillem Batllori (Liberto/2n soldat), el tenor Thobela Ntshanyana (Lucano/1r soldat/2n familiar), la soprano Natalia Labourdette (Valetto), el baríton Milan Perisic (Littore/3r familiar), la soprano Rita Morais (Fortuna/damisel·la de l’emperadriu/Pallade), els tenors Marcel Beekman (Nutrice) i Mark Milhofer (Arnalta), la soprano Irene Mas (la Virtù), i el contratenor Jake Arditti (Amore/1r familiar).

Ha estat una nit d’òpera que ens ha satisfet musicalment més a la segona part (segon i tercer acte) que a la primera que se’ns ha fet força feixuga i repetitiva. Ens ha agradat molt la direcció musical de Jordi Savall i no tant la posada en escena, sobretot per les dificultats ja comentades de la manca de visió que hem patit des de les nostres localitats del quart pis.

Un treball escènic sense cap mena de dubtes, espectacular, però que ens ha resultat molt difícil de gaudir.

Aquesta producció es podrà veure a “Arte TV” a partir del 20 de juliol.

Ahir diumenge 25 de juny vam anar a l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana, per poder veure l’última representació de RES DE TU, escrita pel nostre amic Iván F. Mula i dirigida per Montse Rodríguez Clusella.

RES DE TU és el text més personal i el retorn a la dramatúrgia d’Iván F. Mula (Barcelona 1982).

Un “monòleg” teatral representat a dues veus. Dues veus per a una mateixa persona. Un actor i una actriu interpreten el mateix personatge. Dos interpretes per a una mateixa veu. Ell és ELL i Ella també és ELL. Tots dos fan de narradors de la història que transcorre en dos moments temporals diferents, amb un any de diferència.

Ells dos també interpreten els altres personatges de la història, l’Òscar (l’objecte del desig), la Susanna (parella de l’Òscar), la Jèssica (una relació passatgera per intentar ocultar la seva homosexualitat) i el Dani (el seu no-xicot quan accepta, a mitges, la seva condició sexual).

RES DE TU ens explica la història d’un jove estudiant de periodisme. Intel·ligent i introvertit que tracta d’encaixar en un entorn universitari, masculí i superficial amb el qual no s’identifica, mentre amaga un secret que l’obsessiona: està enamorat de l’Òscar, el seu millor amic.

Una història d’amor, obsessió i relacions frustrades en una societat sotmesa a la superficialitat, la repressió i les aparences. 

En paraules de la directora, aquesta proposta planteja, dins d’un entramat de sensacions, el buit, la recerca incessant del ple, amb independència del com.

L’Òscar, és hetero i l’estudiant més popular del campus que manté una relació amb la Susanna, una noia més gran que ell, i un vincle d’amistat amb Ell. La tensió entre tots dos desencadenarà una sèrie de successos que canviaran la seva amistat. “Res de tu” és també una entrada i sortida de la realitat del personatge, el pas del pensament a la realitat. I ens parla de la soledat del personatge enmig de la multitud però també de la soledat de cadascú de nosaltres.

Una senzilla, però fantàstica posada en escena, on l’humor, la música i els moviments coreogràfics dels dos protagonistes han acompanyat les paraules i els silencis del text. Un gran dinamisme escènic, que ens ha captivat i atrapat des del moment zero.

Una escenografia i vestuari de Gina Moliné Vallès, simples, però suficients, a les que acompanya una efectiva il·luminació de Raül Estany. La disposició de l’escena és a dues bandes.   

I hem deixat pel final, remarcar les esplèndides interpretacions de Roger Vilà (Llinars del Vallès, 1993) i Mireia Sala (Barcelona, 2000), que han estat capaços de transmetre pensaments, desitjos, i paraules d’una forma realment brillant, amb una gran sintonia entre ells dos. La direcció de Montse Rodríguez Clusella (Vic, 1976) i un text d’una gran sensibilitat han arrodonit la bellesa de la proposta.

La música de la Cecilia (Nada de nadie) i d’Amaral (Sin ti no soy nada) formen part de la banda sonora de la peça i ens ha permès gaudir del vessant musical de l’actriu, aixoplugant aquesta història d’amor romàntic no correspost.

Una proposta magnífica que ahir oferia la seva última representació amb les entrades exhaurides. Segons ens va comentar l’Ivàn a la sortida, inicien gira per Catalunya i esperen tornar a Barcelona la temporada vinent.

Si la podeu “pescar” en algun teatre no ho dubteu, paga molt la pena.

Ahir dissabte 24 de juny, vam fer cap al Teatre Gaudí per veure una producció de la companyia valenciana “Contrahecho” que ofereix quatre representacions a la nostra ciutat. Es tracta de SEGAREM ORTIGUES AMB ELS TACONS, una producció que va ser estrenada a Russafa Escènica 2017.

Russafa Escènica és un Festival de tardor de les Arts Escèniques que es va iniciar en 2011 en el barri de Russafa de la ciutat de Valencià i que actualment té lloc a tota la ciutat.

Valorem molt positivament l’actitud del Teatre Gaudí per fer possible que es puguin veure a Barcelona produccions valencianes o de ses illes, encara que siguin per pocs dies.

La companyia “Teatro del Contrahecho” va néixer en 2015 creada per Marcos Luis Hernando, Pilu Fontán i Alberto Baño.

Textos arriscats, interpretacions compromeses, tècnica corporal, bellesa visual, poesia, actualitat i compromís caracteritzen la companyia. Una aposta pel teatre contemporani social.

SEGAREM ORTIGUES AMB ELS TACONS, ens explica la història de tres dones i un transvestit que es dediquen a la prostitució en un marge de la carretera, rodejats de tarongers. Cada una d’elles relata les seves experiències, els fets del passat que l’han fet arribar a l’avui i al que fan. Mentre reclamen als vehicles que passen que s’aturin i ofereixen els seus serveis.

Un text atrevit i transgressor escrit per Marcos Luis Hernando i dirigit per ell mateix i l’Idoya Rossi. L’obra està escrita en castellà i ha estat traduïda al valencià per Neus Alborch.

Els quatre intèrprets, Laura Sanchís (Blanch), Pilu Fontán (Ama), Isabel Martí (Divy) i Alberto Baño (Candy), ens expliquen les seves esperances i els seus somnis, reivindicant la seva visibilitat i el desig de poder subsistir amb dignitat en una societat hipòcrita que les amaga. Quatre històries entrellaçades entre si per la figura del puter. Aquesta figura apareix en un vídeo i reivindica la seva necessitat de ser puter.

Des del respecte més absolut i amb molta sensibilitat les quatre protagonistes de l’obra ens mostren la “brutalitat” que representa exercir la prostitució a la carretera. Elles ploren, ballen, riuen i fins i tot reclamen el seu dret a tenir el millor lloc en aquest espai on conviuen.

Ha estat esplèndid el monòleg inicial d’Isabel Martí i també el colpidor monòleg final, que ens relata un cas real (una víctima tancada en un soterrani a Madrid i obligada a tenir relacions amb fins a 30 homes al dia) ha estat interpretat per Laura Sanchís.

Les quatre interpretacions han estat magnífiques, recolzades per la il·luminació de Victor Anton que ha aconseguit crear escenes realment boniques malgrat la duresa del text. L’espai escènic s’ha transformat en un marge de la carretera, un lloc a l’aire lliure on elles treballen. Els elements escenogràfics d’Azucena Abril i el vestuari de Pilu Fontan i Piluca Muñoz de Morales, són de color blanc. L’única nota de color la donen els gots que assenyalen el marge de la carretera.

Soliloquis i escenes corals de quatre persones que dedicades a l’ofici més vell del món, reivindiquen la seva existència, la seva necessitat de ser considerades persones en un món que les aparta i menysprea tot i que les utilitza.

Un text punyent, una dura reflexió sobre la dona, el feminisme, la prostitució i el masclisme. Una història que ens ofereix diferents punts de vista i ens posa davant nostre l’existència d’aquestes dones que per guanyar-se la vida es passen el dia en un marge del camí amb una cadira i un para-sol com a única companyia. 

Elles són les dones que malviuen per poder pagar els seus deutes, les víctimes del comerç de persones que han arribat al nostre país, esperançades amb la promesa d’un futur que, segurament, mai no tindran. Una clara denuncia en una Espanya que és un dels principals països de destí de dones arribades per a la seva explotació sexual.

Una obra que ens ha fet neguitejar però molt recomanable. Encara hi sou a temps per anar avui diumenge a l’última funció.

Ahir dijous 22 de juny ens vam dirigir a la Sala Atrium, per veure “LES ALTRES“, una peça que parla sobre l’adolescència escrita per Marc Artigau i dirigida per Meritxell Yanes.

Aquesta obra, un encàrrec de les dues actrius que la interpreten, les gironines Cristina Arenas i Laura Pujolàs, va ser produïda per la sala La Planeta de Girona on es va estrenar el passat mes d’abril. 

Coincidències en el temps, ja que feia quatre dies havíem vist una altra proposta de Marc Artigau a La Villarroel, que ens va agradar moltíssim. Potser per això esperàvem molt més del text de “LES ALTRES”, que a nosaltres ens ha decebut força.

El text, en paraules del mateix autor, ha estat concebut com “un homenatge a la terrible adolescència i a les seves devastadores conseqüències“.

És una peça que no té un fil argumental i que està formada per un conjunt de textos curts que es presenten a l’espectador com un recull d’esquetxos amb el nexe comú de l’adolescència. És, com diu el programa de mà, un espectacle calidoscòpic sobre aquella edat plena de pors i d’inseguretats. Parla d’una època que tots hem passat, on ens hem cregut el centre del món, on res del món dels adults és acceptable i on vols viure totes les experiències possibles de manera ràpida.

Temes diversos, potser masses i massa curts, com la de la mare que incita la seva filla a sortir i viure deixant enrere la seva infància, les dues amigues que comparteixen confidències en el lavabo d’una discoteca, la reunió de pares on la directora de l’escola comunica que la mestra de català agafa la baixa perquè no pot amb un dels alumnes que es nega a parlar en vers, la nena que pateix bullying i decideix venjar-se, ….. tots els temes amb una mirada àcida i un punt de comicitat que a nosaltres no ens ha acabat de convèncer.

Hem pogut observar que el text es viu i “adaptable”, quan han fet referència a la ja coneguda frase d’en Xavier Trias “que us bombin a tots“.

Una proposta que sense dubtes ens ha fet pensar en la nostra llunyana adolescència amb els canvis que per força s’han produït en les comunicacions, ja que no disposàvem de mòbils ni de xarxes socials. Però hem identificat coses que ens passaven o que sentíem.

Malgrat les bones interpretacions de Cristina Arenas i Laura Pujolàs, no hem aconseguit quedar atrapats pel text o millor dit els textos que conformen la proposta.

Sabem d’altres espectadors als quals els ha agradat força…. i, per tant, el millor que podeu fer és que la veieu i dieu la vostra, ja que està programada fins al dia 2 de juliol.

Ahir, primer dia de l’estiu, vam fer cap al Teatre La Biblioteca per veure la nova producció de La Perla 29, CORALINA, LA SERVENTA AMOROSA amb direcció d’Oriol Broggi. 

Es tracta d’una comèdia de Carlo Goldoni (Venècia 1707-París 1793), un dels dramaturgs més prolífics del segle XVIII, amb més de 150 obres escrites. Va transformar la “commedia dell’arte” que va passar de ser improvisada i amb màscares, a presentar els rostres dels actors i quedar recollida en textos que encara es representen, com “L’HOSTALERA” que vàrem veure dues vegades en aquest mateix espai amb repartiments diferents (gener i desembre de 2017) o “ELS FERÉSTECS” que vam veure al Teatre Lliure en 2013.

Coralina (extraordinària Mireia Aixalà) és la serventa de la mansió d’Ottavio (Xavier Boada), on va néixer i va ser criada “com una filla” al costat de l’hereu, el jove Florindo (Sergi Torrecilla). Però ara el senyor Ottavio ha enviudat en una edat avançada i s’ha tornat a casar amb Beatrice (enèrgica Rosa Gamiz), que mou tots els fils amb astúcia per tal que el seu propi fill, Lelio (Jaume Viñas), sigui el destinatari de l’herència del vell. Ha aconseguit desterrar el jove Florindo de casa seva i Coralina, degradada a la condició de serventa d’últim nivell, ha decidit seguir-lo. Sobreviuen gairebé com captaires amb la miserable pensió que els passa l’encegat senyor Ottavio. 

Però Coralina és lúcida i tossuda, i es fixarà com a missió restaurar la bona posició de Florindo davant del seu pare i preservar el seu patrimoni.

La resta de l’esplèndid repartiment la componen Joan Arqué Solà (Arlecchino), Clara de Ramon (Rosaura), Xavier Ruano (notari), Ireneu Tranis (Brighella) i Ramon Vila (Pantalone).

Una trama molt enginyosa que ens porta d’una escena a una altra a una velocitat que suposa un repte interpretatiu realment lloable. Entrades i sortides, moviments d’elements escenogràfics, malentesos …

Aquesta versió, de la mà de Ramon Vila i Oriol Broggi que han adaptat el text, és una autèntica festa, un divertiment on la frescor del llenguatge emprat dona vida i alegria a la posada en escena. Juguesca ja des de l’inici quan la veu en off ens indica que hem d’apagar els mòbils … en italià.

Una escenografia amb pocs elements, dues butaques, una tauleta i quatre cadires situades sobre una tarima de palets, unes cortines corredisses i els finestrals de la magnífica nau gòtica que s’il·luminen (Pep Barcons) en funció del moment que representen dia, tarda o nit.  

El públic està disposat a tres bandes i en diferents moments ens fan partícips del que està succeint a escena i ens interpel·len. 

Els actors caracteritzats per Claudia Abbad i amb vestuari d’època d’Elisabet Meoz ens han ofert unes interpretacions excel·lents amb uns personatges molt ben definits als quals doten d’una gran comicitat sense caure en l’exageració, tret d’alguns moments intencionats com l’entrada a escena del personatge d’en Lelio (esplèndid Jaume Viñas) o la simplicitat intel·lectual del personatge d’Arlecchino (magnífic Joan Arqué).

Hem de destacar especialment la interpretació de la Coralina que ens ha regalat la Mireia Aixalà, que des de la seva aparent fragilitat i bones intencions, manipula estratègicament a la resta de personatges. Una interpretació que ens ha captivat. 

Una direcció impecable que ha situat cada personatge en el punt just de credibilitat i ha dotat a la sala del clima necessari per aconseguir que les dues hores i vint de durada ens passin volant. 

Com ja és habitual en les produccions de la companyia, en determinats moments els tècnics o el personal de sala intervenen en l’acció, o inclús toquen instruments de música. Aquesta vegada en la posada en escena hem trobat a faltar la sorra característica de La Perla29.

Una proposta que ens ha divertit i que recomanem molt i molt. Està programada fins al 28 de juliol exhaurint entrades. 

Ahir dimarts 20 de juny i dins del nostre abonament, hem pogut veure, al Gran Teatre del Liceu, la producció híbrida d’òpera i dansa DIDO & AENEAS de Henry Purcell.

Henry Purcell (Regne Unit 1659-1695) és considerat com un dels millors compositors de música barroca de tots els temps. La seva òpera Dido and Aeneas va ser composta en una data indeterminada anterior al 1688. Consta de tres actes i el llibret és del dramaturg i poeta Nahum Tate (1652-1715). Està basada en l’obra “Dido, reina de Cartago” de Christopher Marlowe (1564-1593).

Una òpera de cambra que ens parla d’una manera commovedora d’amor i pèrdua, explicant la tràgica història de Virgili sobre Dido, la reina de Cartago i Aeneas, un príncep troià. Va ser estrenada el 1689 al Mr. Josias Priest’s Boarding School for Girls de Chelsea (Londres) i al Gran Teatre del Liceu es va estrenar el 14 de gener del 1956. Des d’aquella data no havia tornat a ser representada en el “nostre” teatre.

Aquesta nova coproducció del Liceu amb Teatros del Canal (on es va estrenar al mes de gener), Théâtre Impérial de Compiègne, Château de Versailles Spectacles i Les Arts Florissants, està dirigida i coreografiada per Blanca Li (Granada 1964) que ens ha ofert la seva particular versió situant la dansa i l’òpera a un mateix pla respectant l’essència lírica de l’obra. Danses i veus s’entrellacen constantment i els ballarins (membres de la Companyia Blanca Li) es fusionen amb naturalitat amb els solistes i el cor.

Blanca Li dirigeix actualment els Teatros del Canal des del 2019. 

Els cossos i els gestos dels ballarins, que es desenvolupen en un pla inferior, damunt d’una fina capa d’aigua, reforcen la representació dels sentiments dels protagonistes, passió, alegria, tristesa …. Els personatges estan situats a un altre nivell, en paraules de la directora, estan situats en un nivell diví per aconseguir que la interpretació i la narració estigui en l’emoció de la veu. Aquesta posada en escena a diferents nivells proporcionen diverses lectures de la mateixa història en el mateix moment.

William Christie (Nova York 1944), especialista de la música del barroc europeu, en aquesta producció ha estat el director musical, dirigint a sobre de l’escenari el Cor i Orquestra de Les Arts Florissants, formació creada per ell el 1979.

Una espectacular posada en escena on l’orquestra està situada en el mateix escenari i que ens permet que tots els participants ens expliquin la història i la complementin amb la veu, el moviment i la música.

La princesa Didó (la mezzosoprano Kate Lindsey), reina de Cartago, confessa a la seva confident i germana Belinda (la soprano Ana Vieira Leite) que estima Aeneas (el baríton Renato Dolcini), el príncep troià que es troba com a hoste a Cartago. Aeneas comparteix l’amor que Didó li manifesta.

Ara bé, les Bruixes (les sopranos Maud Gnidzaz i Virginie Thomas), envejoses, conspiren per destruir aquest idil·li i, sota l’aparença de Mercuri, s’apareixen a Aeneas i l’exhorten a abandonar Cartago —i Didó— per tornar a Hespèria i fundar una nova Troia, Roma. Així ho fa i els seus navilis lleven àncores. Amb el cor destrossat, Didó no tindrà cap més refugi que la seva pròpia mort. Quan, en un gir argumental, Aeneas decideix tornar i quedar-se al seu costat ja és tard perquè la seva estimada s’ha llevat la vida. 

Completen el cast els tenors Jacob Lawrence (mariner), Michael Loughlin Smith (esperit), Bastien Rimondi i Daniel Brant, el baix-baríton Padraic Rowan i el baix Christophe Gautier.

S’ha definit aquesta producció com un híbrid equilibrat entre òpera i dansa que, s’articula mitjançant la connexió dels cors, passatges individuals cantats i números de ball. De fet, a la programació del Liceu està situada dins de l’apartat de dansa. Segurament per aquesta causa alguns habituals del Liceu, als que no li agrada massa la dansa, es perdran aquesta magnífica òpera barroca.

Ha estat una producció magnífica on tot està equilibrat, l’escenografia (Evi Keller) és molt sòbria amb una il·luminació daurada (Pascal Laajili) i els personatges protagonistes se’ns presenten com estàtues damunt d’un pedestal que són moguts a escena per membres del cor o del cos de ball. Aquests decorats neutres i la llum subtil ens fan centrar l’atenció en el cos de ball que ocupa contínuament l’escenari i llisquen damunt d’ell transmeten la sensació de moviment continu.

Potser és una mica tard, ja que a la nostra edat estem descobrint que la música barroca cada dia ens agrada més. 

Unes magnífiques veus i una orquestra d’una sensibilitat exquisida han fet que, amb el cos de ball i les veus del cor, hàgim pogut gaudir d’una magnífica nit d’òpera.

Ahir dia 19 de juny vam fer cap al Teatre Apolo, per veure la cinquena proposta de la companyia POT-Teatre de FEMAREC.

FEMAREC és una entitat d’iniciativa social que treballa des de 1991, sense ànim de lucre, per la cohesió social i el medi ambient. El seu objectiu és construir una societat més justa, solidària i respectuosa amb la diversitat cercant fórmules de lluita contra l’exclusió. Enguany celebren els 30 anys de la creació del Centre Especial de Treball (CET) pioner en el foment de l’economia verda o economia circular. 

El CET promou la preservació del medi ambient i la inserció sociolaboral de persones amb discapacitat i especials dificultats a través d’activitats alineades amb les 4R de l’ecologia: reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar. 

POT-Teatre és una companyia professional formada íntegrament per actors i actrius amb discapacitat intel·lectual i/o trastorn mental sever. Aquest projecte de Femarec ha fet del teatre la professió amb la qual es guanya la vida aquest col·lectiu, assolint una gran fita per a la seva inclusió plena al món cultural.

La companyia ha creat quatre espectacles anteriors a aquest: “ELS MÚSICS DE BREMEN IN CONCERT” (Onyric Teatre Condal 2019), “AQUÍ NO PAGA NI DÉU, EL MUSICAL” (La Seca, espai Brossa 2018), “TOT ESPERANT GODOT, EL MUSICAL” (Sala Barts 2018) i “Els tres Porquets i el Llop Especulador“, dels quals n’hem pogut veure tres.

ENTREMESOS O L’ESCARNI DE LA MORAL és una versió musical, en vers i en català de diversos textos de Miguel de Cervantes (1547-1616) amb dramatúrgia de Marc Angelet i Nadina Campàs, música original de Keco Pujol i la direcció de l’Albert Gràcia.

Tots els espectacles de la companyia s’han plantejat en forma d’adaptació musical i tots tenen un alt contingut de sensibilització social.

L’acció d’aquesta adaptació la duen a terme en Fonoller, en Rabellet i la Farfulla, els tres components d’una rònega companyia de teatre ambulant de l’època que, navegant per diferents personatges i situacions extretes de fragments dels Entremesos i el Quixot, ens parlaran d’honradesa, d’amor, de política… a partir de l’escena còmica i el vodevil.

Una proposta que en paraules del seu director revisant uns textos originals d’en Miguel Cervantes, vam descobrir que, de la major part dels costums i pràctiques reprovables que s’hi descriuen, encara avui n’hem de ser, tristament, víctimes.

I aquest és el malaurat escarni a la moral, aquell que ni el pas del temps ni els suposats avenços socials són capaços de resoldre. La corrupció del poder, la cobdícia i l’ambició, la gelosia…

Una posada en escena molt dinàmica i amb una gran entrega per part de tots els participants i una proposta que tornem a valorar de forma especial, amb la màxima puntuació cargolaire com a mostra del nostre reconeixement a l’enorme esforç que, ben segur, suposa aixecar aquest projecte.

El repartiment ha estat el següent: 

RICARDO MERA: Cervantes / Furrier / Soldat / Don Quijote / Pere Granota
ARIADNA RALLO: Farfulla / Amo / Batxiller Unglot
MARGARITA PADRÓS: Fonoller / Sagristà / Joan Penyal
MANOLO VALLDIVIESO: Governador
SANDRA MARTÍN: Benet Cabdell / Teresa Cabdella / Sabater / Alfons Garrofer
JORDI MECA: Rabellet
MERITXELL ESTURO: Cristina / Sancho / Josep Crostó
ANABEL LÓPEZ: Mestressa / Francesc Fumets
CARLOS CALDERON: Cec / Miquel Jarret

Per dur a terme el projecte també hi han participat Leo Quintana (vestuari), Griselda Astudillo (coreografies), Susanna Rúbio (assessorament, manipulació de titelles), La petita Borwnie (titelles), Cristina Ferrer (regidoria, producció i distribució), Toni Font (disseny gràfic) i l’escenografia d’Escenografies Gràcia.

Ha estat una ocasió única per veure un espectacle de teatre inclusiu, una crida a la solidaritat, a la tolerància i al respecte a la diversitat. 

La nostra més sincera felicitació a tot un equip que lluita dia a dia per fer-ho possible.

Ahir diumenge dia 18 de juny, vam fer cap a La Villarroel, amb moltes ganes, per tal de veure L’ILLA DESERTA, una obra escrita i dirigida per Marc Artigau i Queralt (Barcelona 1984). Una producció de La Brutal que aposta, entre altres objectius, per la dramatúrgia catalana contemporània.   

L’ILLA DESERTA és una obra sobre l’amor, l’atzar i les decisions que ens marquen. És la història d’Ella i d’Ell i de tot allò que hauria pogut ser, d’allò que ja no serà mai. 

Ell és Miki Esparbé. Ella és Maria Rodriguez. Es coneixen quan queden tancats dins d’un ascensor i ens expliquen com van ser, com són i com seran. 

Ella treballa en un banc. Havia pintat grafitis en la seva època anticapitalista i volia estudiar Belles Arts, però l’oposició del seu pare la va convertir en advocada. Més tard serà directora d’una oficina bancària.

Ell és repartidor a domicili, però vol ser actor. Després serà animador en un centre comercial, professor de teatre i coach. Una picada d’ullet a la precarietat que envolta als actors. 

Dues vides explicades de principi a final, tenint en compte totes les possibilitats, totes les variables. Una reflexió sobre quines casualitats ens han dut fins aquí, o com serien les nostres vides si ens enamorem o si prenem unes decisions o altres. Com pot canviar la nostra vida un telèfon mal anotat o una coneixença en un viatge. 

Què hauria pogut passar si … ?

Què hauria passat si no … ?

Ella ens interpel·la directament i ens pregunta si som feliços, si hem estat feliços en algun moment de les nostres vides, amb aquella felicitat que ens fa semblar estúpids, i provoca la ràbia, l’enveja dels altres. Ella recorda tres moments de la seva vida en què ha estat realment feliç.

Ell ens pregunta si alguna vegada hem tingut por, aquella por que et paralitza i no et deixa dormir. Ell recorda tres moments de la seva vida en què ha patit por.

I tots dos desgranen tot allò que els hauria agradat fer i no han fet, o al contrari, tot allò que han fet i que no tornarien a fer. I reflexionen sobre que s’endurien a una illa deserta, la pregunta que sovint tots ens hem formulat i que té una difícil resposta.

I amb frases curtes, com trets de paraules ens descriuen fets o situacions amb les quals ens sentim plenament identificats i que ens fa entendre perquè l’autor no ha volgut posar nom als seus protagonistes. Ell i Ella som tu i jo, qualsevol persona del públic que pensa que el que diuen parla de nosaltres o ens parla directament a nosaltres…

“Quan tens setanta anys i en llevar-te no et fa mal res … és que estàs mort”.

Amb una senzilla escenografia i vestuari de Raquel Ibort, la il·luminació de Jaume Ventura i el so d’Efrén Bellostes, aconsegueixen captar la nostra atenció des d’abans de començar la representació fins als moments posteriors als aplaudiments finals. 

Miki Esparbé i Maria Rodriguez ens han regalat unes interpretacions esplèndides, d’una naturalitat extraordinària, fent gala d’una gran compenetració i fent fluir l’obra com si res, com si realment estiguessin vivint, en aquell mateix moment, les situacions que expliquen. I ens interpel·len amb la mateixa naturalitat amb què ens expliquen les vides viscudes. I ens fan riure, i ens fan aplaudir, i ens fan plorar ….

Però sobretot, un magnífic text, que va teixint una reflexió sobre tot allò que va conduint les nostres vides, petits detalls, petites decisions, petites casualitats que ens condueixen, sense ser conscients, al llarg de la nostra vida. Petits fets puntuals que han fet que la nostra vida sigui diferent de com en un principi havíem planejat. Estar a lloc en el moment precís ens ha fet com som.

I realment ens ha fet reflexionar sobre el pas del temps, les il·lusions abandonades en el camí, els fills, la malaltia, la vellesa, la mort … que l’autor ens ha anat dosificant al llarg de la proposta sense que ens fes perdre en cap moment el somriure. 

Esplèndida també la direcció del mateix Marc Artigau que ha fet possible l’enorme naturalitat que destil·len els diferents personatges.

L’ILLA DESERTA és una magnífica comèdia, llargament aplaudida amb tota la platea dempeus,  un “imperdible”, que estarà a La Villarroel fins al dia 2 de juliol. 

Ahir dijous 8 de juny, al Gran Teatre del Liceu i dins del nostre abonament, vàrem assistir a una de les dues úniques funcions d’ORFEO ED EURIDICE, de Christoph Willibald Gluck (Erasbach-Alemanya 1714 – Viena 1787), programades en versió concert.

Ha estat dirigida pel mestre René Jacobs (Gant-Bélgica 1946) un dels grans experts en música antiga que està al capdavant de  dues formacions de gran prestigi, el RIAS Kammerchor i  l’Orquestra Barroca de Freiburg (Freiburger Barockorchester).

La part vocal ha estat integrada per la magnífica mezzo-contralt Helena Rasker (Orfeo), les sopranos Polina Pasztircsák (Eurídice) i Giulia Semenzato (Amore). En aquesta ocasió el paper d’Orfeo està interpretat per una contralt, opció que s’ha imposat a la de contratenor, paper que René Jacobs va interpretar repetides vegades. 

Jacobs, que va ser un dels contratenors més importants de tots els temps i va fixar la versió de com cantar Orfeo, ara ha abordat el títol des del vessant de director.

ORFEO ED EURIDICE, òpera en tres actes, és un títol essencial de la història de la lírica i va ser anomenada pel seu autor com “azione teatrale per música”. Aquesta proposta forma part d’un projecte de René Jacobs al voltant del personatge d’Orfeo, que va començar a desenvolupar la temporada passada amb la programació del Orpheus de Telemann i que culminarà la temporada vinent amb la programada Orfeo de Monteverdi.

L’òpera de Gluck, amb llibret de Rainieri de’ Calzabigi, es va estrenar al Burgtheater de Viena, cantada en italià, el 5 d’octubre del 1762. Està basada en les “Metamorfosis” d’Ovidi i “Les Geòrgiques” de Virgili. Amb posterioritat el compositor la va revisar i va realitzar importants canvis a la partitura, incloent-hi un llibret renovat, abans de la seva presentació a París el 1774. Les versions que es representen actualment inclouen parts de les dues versions. A la versió en concert es concentra el nus argumental en la relació dels esposos donant valor a la paraula cantada.

L’òpera es va estrenar a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el novembre del 1780 i al Liceu es va representar per última vegada l’abril del 2003.

Tot i que el tema està extret d’un dels mites més bonics, la trama se centra molt en la parella d’Orfeo i Euridice, i el seguit d’àries demanen una sensibilitat i un virtuosisme consumats. 

Entre la gràcia i la poesia, Gluck ens situa a Orfeo en la cruïlla d’una decisió on haurà de prendre riscos i fer el salt al buit per iniciar una aventura impressionant que el durà a una dolorosa baixada als inferns per recuperar la seva estimada. “Che farò senza Euridice.” 

Ha estat una magnífica nit d’òpera, amb unes interpretacions molt destacables i una direcció detallista que ha destacat la universalitat de la partitura. El nivell immillorable de l’Orquestra i un cor que ha participat activament en la posada en escena, han acompanyat de forma extraordinària la magnífica interpretació de la protagonista absoluta de la nit que ha estat Helena Rasker en el seu paper d’Orfeo.

Hem de dir que a nosaltres les òperes en versió concert no ens agraden gaire i és per això que les intentem evitar, però aquesta vegada curiosament ha superat amb nota alta les nostres expectatives i ens ha arribat a fascinar.

A la mitja part ens hem apropat al Saló dels Miralls per veure la instal·lació de Maria Pratts (Barcelona 1988), “1 sardana, 3 fantasmes“. Artista convidada de la temporada, ens presenta, en aquesta instal·lació, tres escultures amb forma de fantasma pintades de rosa i fabricades en acer per Gonzalo Guzmán i Diego González. Modelades mitjançant la técnica d’hydroforming, tenen la mateixa consistència que un globus inflat amb heli.

Segons llegim, aquesta és una de les propostes destacades del projecte artístic de Víctor Garcia de Gomar, que aposta per fer del Liceu un centre de les arts on el subjecte principal sigui l’òpera, però en el qual també conflueixin altres disciplines.