Arxiu de la categoria: Articles d’opinió a la premsa

es tracta de recollir a “Voltar i Voltar” una serie d’articles d’opinió dels diaris que llegeixo i que a mi particularment m’han agradat molt. Per aquesta raó crec que es mereixen una major difusió i m’agradaria que la gent que ens visita en aquest petit racó “voltaire” tingui accés a aquets petits tresors mig amagats a la premsa.

– El que hem fet, vist i escrit al blog, durant la temporada 2013/14

Demà per nosaltres començarà la nova temporada, perquè assistirem a la nostra primera representació teatral, despres de vacances. Es per això que creiem ha arribat el moment de fer balanç de la temporada passada, del període que va des de agost /setembre del 2013, fins al Juliol 2014.   Hem revisat tot el que hem escrit al Blog durant aquets 11 mesos, i com ja sabeu els que ens seguiu, únicament escrivim el que fem, viatgem o veiem dins del mon de la CULTURA al nostra abast, sigui TEATRE, ÒPERA, DANSA, CONCERTS, etc…

 Els números que han sortit esgarrifen , fins i tot a nosaltres mateixos…. jo diria que un mica ens espanten. No arribem a entendre la necessitat i capacitat de “devorar” la CULTURA que “cau” al nostre entorn….. però els números son els que son…. i aquí els teniu:

VIATGES – 24 cròniques

  En realitat es el que mes ens agrada i el que ens motiva mes de tot a la vida, però com encara treballem, les vacances son finites i amb aquest temps, fem el que podem.  L’any passat varen viatjar a Estats units i vàrem visitar les ciutats del Oest i 15 parcs Nacionals; malauradament per manca de temps no hem pogut fer encara la crònica sencera del viatge (algun dia la farem), però així i tot, hem escrit 15 cròniques d’aquell viatge. També hem escrit 9 cròniques mes, de viatges mes curts per Castella, Aragó i Catalunya.

Viatger sense gaire temps1-imp

Viatger sense gaire temps – aéroport de Toronto

ARTS ESCÈNIQUES – Teatre – Dansa – Òpera – Circ – en total 159 cròniques, repartides de la següent manera

TEATRE – 113 cròniques

 Sense cap mena de dubte som uns grans aficionats al Teatre, perquè veure i escriure l’opinió sobre 113 obres de Teatre, crec que poques persones poden afirmar…. incloent segurament a molts professionals que la seva única tasca és precisament aquesta. Això en cap cas vol dir que les nostres opinions són millors o pitjors que la d’altra gent; les nostres cròniques no són professionals e inclús poden estar mal escrites, però el que no se’ns pot negar, és que tenim almenys criteri per comparar i valorar. De les obres que hem pogut veure la temporada passada, voldríem destacar les 48, que des de la nostra opinió han obtingut una valoració 4 o 5 estrelles al Blog:

Continua llegint

– Articles d’opinió a la premsa – LA FINESA ARGUMENTAL DEL MAGISTRAT per Antoni Bassas – diari ARA – 05/07/2014

Antoni BassasManuel Aragón, magistrat del TC quan la sentència de l’Estatut el 2010, ha participat en una conferència de la FAES i ha declarat a El País que li fa “una mica de pena que es digui que per culpa de la sentència la gent vol la independència”. “L’error va ser l’Estatut, no la nostra sentència”, ha dit. Gràcies per l’aclariment. El Parlament de Catalunya, el Congrés, el Senat i el poble de Catalunya estaven equivocats. Sort que un Tribunal caducat i desprestigiat per la politiqueria ens va treure de l’error. No dubto que fer una Catalunya independent que valgui la pena toparà contra molts vicis, però quan llegeixo un alt magistrat espanyol argumentar com un simple baró provincial de partit, estic segur que el que sí que val la pena és buscar-nos un nou marc legal. Aquest no hi ha qui l’aguanti.

cargol independentista.jpg

– Articles d’opinió a la premsa – NEOCOLONIALISME CONSTITUCIONAL per Joan M. Tresserras – diari ARA – 10/04/2014

Joan M, Tresseras

Joan M, Tresseras

Dimarts. Madrid. Es planteja des del Parlament català un repte democràtic, transparent i a pit descobert. Volem ser escrupolosos en els procediments. Perquè cal i ens convé. L’Estat esbufega, fart de nosaltres. Ens escolta amb un rictus condescendent. Després puja amb diversos rostres al faristol, s’escura les gargamelles i parla, enutjat, exposant les seves evidències i desplegant el seu virtuosisme argumental: no; gens; impossible; forassenyat; aberrant; mai; enlloc; des de sempre; vade retro.

Raons? Explicacions? Només essències. Ells són continent; nosaltres una hipòtesi d’illa. Ells són complets; nosaltres només una part. Ells són una solució històrica; nosaltres un problema. Ells són un exemple modèlic d’estat nació; nosaltres una anomalia. Ells són metròpoli d’un vell imperi; nosaltres simple província. Ells són font de legitimitat; nosaltres carn de conflicte. Ells uneixen; nosaltres separem. Ells són més; nosaltres menys. Ells són propietaris generosos; nosaltres llogaters malpagadors. Ells són cos sencer; nosaltres un simple membre. Ells són protagonistes; nosaltres figurants. Ells són sobirans; nosaltres no. Ells poden decidir; nosaltres no. Ells són els escollits i els amos. Ells dominen. Ells manen. L’estat és seu. I el destí. Seva és l’única plataforma de totes les homologacions. Ells són, al capdavall, els guanyadors. Els que dicten. Els de l’única nació nacional a considerar en aquest cas.

Ells poden determinar-se sols; nosaltres no. Ells poden ser a Europa; nosaltres, sols, no. Ells, audaços de mena, s’atorguen la potestat d’indicar-nos qui som, què som i com ho hem de ser. Ells -no pas nosaltres- saben si estarem més bé junts o separats. Ells pensen -de fa segles- per ells i per nosaltres. Es desviuen per nosaltres. Ells fixen els límits. Reescriuen el seu passat i el nostre; prefiguren el seu futur i el nostre. Ells són els intèrprets de la nostra voluntat. Senten que som d’ells; que formem part d’ells, ontològicament subsumits; que fora d’ells no tenim sentit. Per això no poden deixar d’orientar-nos; de dir-nos què és democràtic o no; què és legal i què no; què és legítim i què no. Saben quines preguntes podem formular-nos i quines no. Quines il·lusions són viables i quines són pura quimera.

Continua llegint

– Articles d’opinió a la premsa – LA NEGACIÓ DEL DRET A EXISTIR per Antoni Bassas – diari ARA – 28/01/2014

La doctrina Margallo és molt més que l’argumentari del nacionalisme espanyol contra el dret dels catalans a votar el seu futur. El text no dialoga, ni tan sols debat, amb el nacionalisme català. Al contrari, el redueix a una mena d’aberració històrica, política i fins i tot moral, impròpia de ments modernes i il·lustrades, i reserva per a l’estat nació espanyol els conceptes nobles (dret, democràcia, convivència, Europa…). No es tracta de la negació dels arguments de l’altre sinó de la negació de l’altre. No es nega el dret a decidir de l’altre  sinó el seu dret a existir. És un catecisme destinat a tornar les seguretats doctrinals als  pobres ciutadans que alguna vegada haguessin gosat pensar si no estaven vivint en un estat plurinacional. El catecisme diu que no, que mai, pels segles dels segles.

– Articles de premsa – Espanya contra Catalunya – L’evidencia dels fets – El Punt Avui 12/12/2013

L’evidència dels fets

(Lluís Martínez) – El Punt Avui 12/12/2013

El triomf de les tropes mercenàries al servei de Felip V va representar la fi de les llibertats de Catalunya. No només es va dissoldre la Diputació i la Generalitat, sinó que es van liquidar tots els símbols: tropes regulars, sometent, coronela, seca (encunyament de moneda), banderes i fins i tot algunes imatges pròpies de les processons religioses. Tot quedava sotmès al centralisme. A partir d’aquell moment, a Catalunya no hi hauria més furs ni privilegis que els de Felip V. Tot el poble català va ser desarmat, en una campanya en què es pretenia fer explícita la humiliació. A les llars, fins i tot els ganivets de punta havien d’estar encadenats a la taula.

El càstig econòmic contra Catalunya va ser implacable. Les tropes invasores, que feia mesos que no cobraven, anaven voltant pels pobles per menjar o per requisar el que els semblava. A tothom que va participar en la defensa de Barcelona i que tenia béns, aquests els van ser embargats, i alguns no els van recuperar fins al 1725. Molts altres ni tan sols van tenir aquesta sort. A més, els vencedors van imposar un tribut suplementari, el reial cadastre, copiat del que regia a França, i que aquí era més conegut com el catàstrofe.

Però el pitjor va arribar amb el decret del 16 de gener del 1716, anomenat de Nova Planta, que imposava una reorganització de l’administració i l’ordenació del país. En la pràctica va suposar la supressió definitiva de la sobirania i de les institucions pròpies de Catalunya.

Va ser en aquesta època d’uniformitat i centralisme que l’administració espanyola va començar a obsessionar-se amb la cultura catalana, a la qual veia com un destorb en els seus objectius. Com que el nucli de qualsevol cultura és la llengua, tots els esforços de les autoritats castellanes van anar adreçats a foragitar-la del terreny oficial i públic. Així, el castellà es va convertir en l’única llengua de relació amb totes les administracions. El 1717 es va dictar una instrucció secreta als corregidors, als quals es va manar que introduïssin el castellà a tot arreu “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Continua llegint

– Articles d’opinió – Quina part de “busco pis nou” no han entès? – CARLES CAPDEVILA

Quina part de “busco pis nou” no han entès?

 CARLES CAPDEVILA – diari ARA 15/10/2013

COM QUE JA hem esgotat les metàfores del divorci i de l’emancipació del fill, ho provo amb un pis d’estudiants.

Suposem que un dels rellogats estudia tercer i des de primer que s’hi sent incòmode. No sap ben bé per què, però paga una mica més que els altres, té l’habitació petita, li toca fer el sopar més dies i anar més al súper. I del pollastre sempre li toca l’ala. Ho portava amb prou dignitat fins que es va anar adonant que a sobre l’acusaven de golafre i d’insolidari i li retreien l’accent de poble.

I el noi té el seu orgull, l’ofèn aquesta pèrdua de respecte. Cada inici de curs hi ha hagut una promesa de revisar les condicions, a vegades s’han posat d’acord, però al final no es compleix mai el que pacten. Fins i tot n’han fet broma, de com passen el ribot pels seus acords interns. Aquest inici de tercer el xicot els ha anunciat que el curs que ve el farà en un altre pis.

Se n’han enrigut, li han dit que no en trobarà cap, l’han amenaçat, i li han dit que per molt que els faci xantatge no tindrà ni pit ni cuixa de pollastre. Està ben desconcertat. Uns companys misteriosos de la mateixa universitat, però d’una altra facultat (fan quart d’econòmiques), li auguren que aviat li donaran una habitació mitjana i repartiran el pollastre per sorteig, tot perquè no marxi, però no sap pas d’on ho treuen. Passa el contrari.

 Ahir els del pis el van cridar per dir-li que no pensen canviar cap condició, què s’ha cregut. Ell els va avisar que de fet ja està negociant un pis petit per a ell solet, a la mateixa escala de veïns. Però noi, o no l’escolten, o no l’entenen.

– Articles d’opinió – El somni trencat de MADRID 2020 (relaxing cup of café con leche)

La veritat  es que aquest últim mes, durant el viatge a Estats Units m’he allunyat una mica de tot i únicament llegia  els titulars de les noticies mes importants que rebia via correu electrònic.

Al arribar dissabte em vaig assabentar de que es decidia ja la seu olímpica de l’any 2020 i que Madrid era la opció amb mes posibilitats i que havien moltes esperances de que al quart intent ho aconseguissin.  A la poca estona vaig veure uns vídeos de  la alcaldessa madrilenya, en una entrevista  que em van fer patir de valent, ja que em van produir una inmensa vergonya aliena.

Desprès, cami del Teatre, vaig saber que la candidatura de Madrid va ser eliminada a la primera votació i que la guanyadora va ser aquest cop, Tokio.

La veritat es que em sap greu, pel poble madrileny, per un munt d’amics que viuen a aquella ciutat, per la meva cunyada predilecta que viu en los madriles…. per les esperances de tot un poble, als que havien fet creure que  estaven a  punt de tocar el cel…. Em sap greu per ells, de debò.

Però alhora m’alegro un munt de la derrota madrilenya, especialment per la derrota de la “caverna madrilenya” que han jugat amb els sentiments del poble, per tapar les seves pròpies vergonyes….. m’alegro per la marca “Espanya” que volen implantar tant si volem com si no….. de la unitat en “lo universal” que pretenen que continuí sent l’estat espanyol, sense cap possibilitat de discrepar ni de sortir-se d’ella, encara que el poble ho demandi.

M’alegro per la derrota dels fatxes i la dreta  espanyola i la seva prepotència.

Continua llegint

– Article d’opinió – MASSA CALAMAR PER UNA GAVINA – Sebastià Alzamora – ARA 04/02/2013

La ministra Mato: “Sempre he pagat les despeses familiars de què m’he fet càrrec”. És clar, ha pagat les despeses de les que s’ha fet càrrec: de les que no, se’n devia fer càrrec la caixa B del partit, no és així? Duran i Lleida: “Estic convençut que Rajoy és una persona honesta. Reconec bona fe en les explicacions, però són del tot insuficients”. Mira qui parla: si és el líder d’UDC qui avala l’honestedat de Rajoy (que almenys no se n’ha anat a Xile, això sí) ens quedem tots molt més tranquils. Alícia Sánchez-Camacho: “És important traslladar a la ciutadania la transparència, integritat i fermesa del president del govern i de tot el partit”. Serà un trasllat difícil, senyora Camacho: les mudances Bárcenas, que són les que el seu partit té contractades de fa anys i panys, tenen la mà trencada a traslladar sobres i comptes corrents suïssos, però no conceptes tan abstractes i delicats com la transparència o la integritat. Rajoy: “Lamento el mal que estan fent al PP, el que volen per a mi, el que intenten contra el govern, i el que de fet estan causant a Espanya”. Com sap tothom, el PP no és el partit polític més poderós de la gran nació espanyola, sinó una associació de beates amb fins benèfics que periòdicament sofreix campanyes d’intoxicació de les forces tenebroses del Mal. Mai sabrem els greuges que els dirigents del PP han hagut de patir a causa de la seva vocació de servei públic. Això sí: qüestionar-los equival a fer mal a Espanya, que per altra banda és un país de desagraïts.

Continua llegint

– Article d’opinió – Parin una estoneta que no puc seguir-los – IU FORN

Per IMMA BARBA

Aquest mati, ben d’hora … ben d’hora, tot prenent l’esmorzar a casa i abans de marxar cap a la feina, he llegit aquest article del diari ARA i desprès de totes les noticies de corrupció que ens envaeixen literalment des de fa uns dies….a nosaltres ens ha provocat el primer somriure del dia.

IU FORN

IU FORN

En IU FORN al seu espai diari “La Llambregada” escriu en clau d’humor articles que ironitzen les noticies de cada dia….. avui us recomano llegir-lo… paga la pena:

Parin una estoneta que no puc seguir-los – per IU FORN

És molt urgent. Molt. La nostra salut mental està en perill i calen solucions. Els partits polítics haurien de signar avui mateix un pacte perquè almenys durant una setmana (fixi’s que demano poquet) no aparegui cap informació relacionada amb casos de corrupció. És que això d’ara no és sa, escolti. Et lleves al matí, t’arrossegues fins a la dutxa, obres l’aixeta i et plouen imputacions, detencions, filtracions, dades noves, documentació secreta… No donem l’abast!!! I hi ha tantes informacions creuades, tantes filtracions interessades, tant “i-tu-més” i tanta pol·lució mediàtica, que la paraula veritat és, ara com ara, més utòpica que mai.

Jo ja no sé si Millet va anar a Lloret a enviar correus electrònics amb EROs falsos per a Bárcenas, que havia quedat a Marbella amb Amy Martin per anar a l’hotel del Palau amb la Pantoja, perquè la Corinna i el soci de Pretòria hi repartien sobres a Pallerols quan passaven la ITV de l’avió de l’aeroport de Castelló per ordres de Gürtel, que pretenia cobrar una girafa dissecada de Montull i Camps inaugurada per Pepiño Blanco el dia en què per 94 cadenes de televisió i ràdio Manuel Bustos va entrevistar Xavier Crespo per parlar de la fiança de 8,1 milions dipositada per Matas a Suïssa per regularitzar l’amnistia fiscal del Bigotes, que diu Montoro que no, però que l’advocat del cas Cooperació de l’equip d’hoquei i futbol del Palma Arena diu que sí i que ha presentat en un compte d’en Bartu i en Luigi a Sant Andreu de Llavaneres per uns terrenys d’en Fabra en un paradís fiscal on sembla que Duran i Lleida diu que s’hi ha deixat una aixeta oberta, cosa que nega el secretari de les infantes perquè la casa reial havia construït un tanatori a Sabadell després de pactar amb la fiscalia que el regidor d’Urbanisme d’Alcorcón es fes unes americanes a mida sense factura, però apuntades a la comptabilitat del PP, segons diu la Guàrdia Civil. O no…

Cargol financer

– Article d’opinió – EL CAS MILLEROLS: tampoc n’hi ha per tant – per IU FORN al ARA del 10/01/2013

La gent que es queixa del que ha passat amb el cas Millerols ho fa per vici. A veure, que tampoc n’hi ha per tant, eh. 15 anys per jutjar un cas de presumpte finançament il·legal, la veritat, no és gaire. Imaginem que la cosa arriba als tribunals, per posar una data, a mitjans de febrer. Entre que es tramita i tal, Setmana Santa. S’ordenen els papers i, patapam!!!, de pet a l’estiu, que tot s’atura un mes i mig. Et comences a mirar la documentació i arriba Tots Sants. I, de seguida, la setmana del 6 i el 8 de desembre. Total, que no te’n adones, i ja ets a Nadal. Tornes passat Reis, tramites alguna diligència i ja ha passat un any. I qui diu un any, en diu 15, que els dies passen volant.

I, escolti, això de jutjar la gent és molt complicat. Han de venir els acusats, els advocats, els fiscals, els jutges, els procuradors, els testimonis, els pèrits… Massa gent. És molt millor un pacte. Ei, però un pacte just. No sé, si tu demanes penes d’entre 7 i 12 anys, deixar-les per exemple en condemnes de menys de dos anys perquè ningú vagi a la presó. I si la demanda d’indemnització és de 600.000 euros, que és un número lleig, millor rebaixar-la a 388.000. Que bonic és el número 388, oi? Queda tan bé escrit al pacte. En canvi, hi poses un 600 i queda lleig, no troba? A més, escolti, d’aquest cas ja van assumir-se totes les responsabilitats en el seu moment. Quines responsabilitats, em pregunta ara vostè? Coi, totes, no li estic dient? I, en quin moment? Hòstia, doncs en el seu. Crec que queda prou clar, no? I, sobretot, queda totalment demostrat que no va haver-hi finançament il·legal sinó que som davant d’un finançament flarborios camdelordias i, sempre (però sem-pre) de bona fe. Només faltaria. Ah, i com que no hi ha hagut judici, tampoc hi ha hagut condemna. Per tant, cridem tots junts: “Que eliminin el Polònia !!!”, que ja n’hi ha prou de fer conyeta de la gent honrada. Amén.