A la sala Versus Glòries, dimecres dia 10 de maig, vam poder veure EL REGNE DE LES ANGUILES, un text inèdit d’Albert Pijuan amb el qual LAminimAL celebra el seu desè aniversari.

LAminimAL és la companyia resident a la Sala Versus Glòries la temporada 2022/23 que va néixer a la Sala Beckett l’any 2010 de la mà de Daniela de Vecchi com a grup d’investigació entorn els Sistemes Minimalistes Repetitius (SMR), creats per José Sanchis Sinisterra. La companyia ha desenvolupat un llenguatge propi on la frontera intèrpret-personatge és un dels seus punts de partida. Nosaltres vam poder veure “APOCALYPSE UPLOADED” a l’Escenari Joan Brossa en 2019.

Albert Pijuan (Calafell, 1985) és dramaturg i novel·lista guanyador del premi Ciutat de Tarragona i del premi Finestres per la seva novel·la Tsunami.

L’obra converteix en una comèdia, un dels temes més foscos de la nostra història, els nens robats del franquisme. Dirigida per Daniela De Vecchi i Toni Figuera ens situa a la Barceloneta, l’any 1973 i ens presenta tres personatges, en Ramonet (Carles Cruces), venedor de calçadors a domicili, en De La (Joan Martínez Vidal), un quinqui i La Bella Rosita (Neus Soler), una artista de varietats sense massa èxit. Tots tres viuen atrapats en la marginació a finals de la dictadura franquista. Tots tres somien amb un futur millor que els porta a crear les seves pròpies lleis al marge de la legalitat.   

Un dia qualsevol, en Ramonet, truca a la porta de De La que el convida a un porro i el convenç per anar a jugar a una timba de pòquer il·legal. En sortir fan cap a un local del Paral·lel on La Bella Rosita canta i balla. Dies més tard en De l’explica a en Ramonet un projecte, amb molts diners en joc, pel qual necessita un col·laborador.

La proposta és apropiar-se d’un bebè, fill de La Bella Rosita, abans que ho facin les màfies “oficials” que tenen “el negoci muntat”, la guàrdia civil, les monges i metges de l’hospital, i els capellans. L’objectiu és vendre’l als Brufau, una família de classe alta. Però no tot surt com ells pensaven.

Els nens robats a mares solteres sense recursos, i la seva posterior venda a famílies benestants afins al règim governant, ha estat un tema recurrent en totes les dictadures arreu del planeta i malauradament, encara es continuen donant casos. 

Una proposta enfocada com una comèdia, on s’intercalen els números musicals interpretats per la cantant i actriu Neus Soler a la que acompanyen en alguns números els dos actors. Conformat per un seguit d’escenes en aparença independents que acaben encaixant en el puzle final, en un viatge en el temps on parlen en pessetes i ens recorden l’atemptat contra Carrero Blanco, el cop d’estat de Tejero o la nominació de Barcelona com a seu de les Olimpíades del 92. 

Una proposta si més no, entretinguda, amb una dinàmica posada en escena i unes bones interpretacions on destacaríem especialment a Carles Cruces per la seva comicitat. 

Està programada a la sala Versus Glòries fins al 28 de maig.

Ahir dimarts 9 de maig, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure la producció de La Fura dels Baus, CARMINA BURANA. L’agència Camera, li va encarregar la creació d’aquest espectacle, basat en la cèlebre obra de Carl Orff, l’any 2009. Un espectacle creat per Carlus Padrissa (Balsareny 1959), membre fundador de la Fura dels Baus i que va ser estrenat a l’Auditori de Barcelona i a la Quinzena Musical de San Sebastian.

Aquest espectacle ha rodat per Europa, Àsia i Amèrica i ha estat vist per més de 350.000 espectadors i ara torna per tercera vegada a Barcelona, al mateix Teatre Tívoli.

Un espectacle que no ha suportat gaire bé el pas del temps i que ara hem vist com desfasat  i ens han recordat una mica a “Els pastorets”. El mateix Carlus Padrissa manifestava  “Sempre es parla de renovar el muntatge, però s’ha convertit en un clàssic i té l’atractiu del vintage”, al nostre entendre un error. 

És un espectacle amb música en directe (Orquestra Simfónica Chamartín i CB Creative) amb dramatúrgia, escenografia i direcció de Carlus Padrissa i amb la direcció musical de César Belda.

A escena un cilindre de vuit metres de diàmetre que embolica als músics i sobre el que es projecten les imatges que il·lustren els textos inicials (disseny, vídeo i audiovisuals David Cid / Sagar Fornies). És Increïble i patètic que avui en dia no es puguin llegir els textos traduïts en algun lloc de l’escenari.

Els cantants penjaran de les clàssiques grues de la Fura o se submergiran en el vi, la verema o el foc dins d’un recipient que en determinats moments emergirà de sota la lona del cilindre. 

L’original “Carmina Burana” és una col·lecció de poemes dels segles XII i XIII, que s’han conservat en un únic còdex trobat en 1803 per Johann Christoph von Aretin en l’abadia de Benediktbeuern, a Baviera (Alemanya) i que actualment es conserva a la Biblioteca Estatal de Baviera a Munic.

El còdex recull un total de 300 poemes, escrits majoritàriament en llatí, alemany i francès, que enalteixen el plaer per viure i l’interès pels plaers terrenals, per l’amor carnal i pel gaudi de la naturalesa, sempre amb una mirada crítica i satírica cap als estaments socials i eclesiàstics de l’època.

Malauradament, els espectadors no poden entendre el significat de la cantata, a causa que no s’ha volgut sobretitular els poemes.

Segons la història l’any 1225 un grup de monjos, coneguts com els Goliardos, vivien de forma nòmada per Europa. Llibertins i poetes volien viure el present gaudint dels plaers de la vida i trencant amb les normes preestablertes, L’any 1936 Carl Orff (Munic 1895-1982) va trobar els textos dels Goliardos i compon, inspirat en 24 poemes del còdix original, la seva gran obra, Carmina Burana.

El mateix compositor entenia que la seva obra no era només per ser tocada sinó per acompanyar-la d’imatges fantàstiques, i és a partir d’aquesta idea que Padrissa va crear la seva peça. 

El muntatge que vam poder veure ahir ens va semblar obsolet, tant per la posada en escena, el maquillatge i vestuari dels protagonistes, com per la tecnologia emprada que segurament resultava molt innovadora a la seva estrena, però que a dia d’avui ha quedat àmpliament superada.

Més de 30 persones a escena entre músics, cantants i ballarines que, al nostre entendre no aconsegueixen “omplir” l’escena, tot i estar encotillats en la petita boca escènica del Tívoli. 

Cantants microfonats i un cor que en determinats moments ratllaven el desajust. Els cantants principals han estat les sopranos Amparo Navarro, Hevila Cardeña i Virgina Esteban, els barítons Lorenzo Moncloa i Rajiv Cerezo, el contratenor Angel Martínez i l’actriz Luca Espinosa.  

En la línia inclusiva de la Fura dels Baus, els membres del cor han entrat a escena pels laterals de la platea, amb unes llums que il·luminaven les seves faccions i amb les que a estones jugaven amb el públic. Ha estat una mica patètica la petita incursió entre el públic, d’un dels protagonistes que ha fet cantar a un espectador i ha mostrat els seus pectorals enfilat en la cadira d’una espectadora.

Una posada en escena que fa servir recursos massa vistos i que ja no ens han sorprès, tot i que hem de reconèixer que bona part del públic ha aplaudit enfervorit en acabar la representació.

Si en teniu ganes la podeu veure al Teatre Tívoli fins al dia 21 de maig. 

Dissabte 6 de maig, en un dia i horari no habitual per nosaltres hem anat a l’Auditori per escoltar el concert de l’OBC batejat com STRAUSS: EL CAVALLER DE LA ROSA.

El repertori ha estat el següent: 

1. SOFIA GUBAIDULINA (Txístopol, 1931) – MUSIC FOR FLUTE, STRINGS AND PERCUSSION (1994) – (🐌🐌+🐚)

Aquesta ha estat la primera audició del concert per a flauta, corda i percussió de la compositora russa Sofia Gubaidulina, convertida a dia d’avui, en un referent de la creació musical contemporània. La compositora, coneguda per la profunditat religiosa de la seva música, combina el seu misticisme amb una gran fantasia poètica. 

L’obra, estrenada el 1994, està dedicada al flautista Pierre-Yves Artaud (París 1976). 

Aquesta  peça divideix l’orquestra de corda en dos grups que com hem pogut observar, s’afinen separadament, la segona, segons llegim, un quart de to més baix. La música genera dos espais diferents que la compositora identifica com el dia i la nit. La flauta ocupa l’espai central i s’adapta a un àmbit o a l’altra. Són quatre modalitats de flauta que el solista Emmanuel Pahud ha anat utilitzant. La percussió, situada a la mateixa alçada que la corda, envolta els dos espais, dia i nit, simbolitzant el subconscient.

Emmanuel Pahud (Ginebra 1970) és solista de la Filharmònica de Berlín des dels 22 anys. Va iniciar els seus estudis de flauta a Roma, a l’edat de sis anys. Gaudeix d’una extensa carrera internacional com a solista i músic de cambra. Una de les flautes que l’acompanyen és d’or …

Tot i que ens ha agradat l’experiència de veure en directe aquest concert, especialment per la seva dificultat d’interpretació, hi ha hagut alguns moments que ena ha costat força seguir les seves melodies. Valorem la increïble interpretació del solista, que ha estat llargament aplaudit.

_____________________________________

2. MANUEL BLANCAFORT (La Garriga 1897 – Barcelona 1987) – SIMFONIA EN MI MAJOR (1950) – (🐌🐌🐌)

• Allegro
• Canzonetta
• Scherzo
• Allegro vivace

Aquesta simfonia va ser estrenada en 1951 per l’Orquestra Municipal de Barcelona, sota la batuta d’Eduard Toldrà i va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona. Una obra que beu de les formes clàssiques i està dividida en quatre moviments, l’últim dels quals ens parla del món del circ i les atraccions. Al llarg de l’obra es fan presents temes d’inspiració folklòrica catalana.

Manuel Blancafort no va rebre una gran formació musical, sent la seva bàsicament autodidacta. El seu pare era especialista en música coral i la infantesa de Manuel Blancafort va transcórrer al Balneari Blancafort de la Garriga, propietat de la família. Ell era el quart de deu fills i va ser pare d’onze fills treballant durant tota la seva vida a una empresa d’assegurances.

És considerat un dels compositors catalans més importants del segle XX i destaca pels seus quartets i la seva obra per a piano solista.

Va obtenir la Creu de Sant Jordi en 1982.

Es va donar a conèixer internacionalment amb l’estrena a París de la seva obra “El parc d’atraccions”.   

_____________________________________

3. RICHARD STRAUSS (Munic 1864 – Partenkirck, Baviera 1949) – DER ROSENKAVALIER, OP. 59. SUITE (1909-1910) – (🐌🐌🐌🐌+🐚)

El concert ha finalitzat amb la suite orquestral de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

L’òpera es va estrenar a Dresden el 1911 i està situada a la Viena del segle XVIII. Va ser una òpera d’èxit que va encimar a la fama al seu llibretista, el poeta Hugo von Hofmannsthal i al compositor. Després d’òperes com “Salomé” (1905) i “Elektra” (1909) d’un estil politonal i un llenguatge freudià, Richard Strauss va adoptar l’univers mozartià afegint l’esperit vienès de Johann Strauss i els seus valsos. Va compondre una òpera lleugera i humorística que conserva tota la seva esplendor en la suite per a orquestra.

Richard Strauss no es va plantejar elaborar una suite simfònica de la partitura operística, recurs habitual dels compositors de l’època per tal de fer comercial una òpera d’èxit. Va ser tres dècades més tard, el 1944, que el director polonès Artur Rodzinski va decidir dur a terme, amb el permís del compositor, la suite orquestral de l’òpera per interpretar-la amb la Filharmònica de Nova York. És aquesta l’adaptació que hem pogut gaudir en el concert de dissabte.

Amb aquesta peça, hem tornat a vibrar com en les millors ocasions i fins i tot ens ha fet repensar tornar a renovar els nostres abonaments, que fa uns dies ja havíem decidit deixar-los, especialment pel cost econòmic que ens representa.

L’orquestra ha estat magníficament dirigida per Juanjo Mena (Vitòria-Gasteiz 1965). Va començar la seva carrera com a director artístic de l’Orquestra Simfónica de Bilbao el 1999. Actualment, és director titular del May Festival de Cincinnati. El 2016 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Música. 

Ha estat un gran concert amb una esplèndida OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya).

Ahir divendres 5 de maig vam fer cap al Teatre la Gleva per veure TANZÀNIA una obra de la dramaturga Ana Bofill escrita durant un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett (curs impartit per Marta Buchaca) i que va ser seleccionada per ser presentada, el juny de 2019, en una lectura dramatitzada.

Posteriorment, al mes de desembre es va fer una altra lectura dramatitzada a la Sala Dau al Sec, dirigida en aquella ocasió per l’Imma Colomer.

Aquesta peça va ser seleccionada al “Insomnia Festival” del Grup Balaña i es va representar al Teatre Borràs el dia 20 de febrer d’enguany.

Es tracta d’una nova producció de la “companyia Fresquita Montes” creada per Ana Bofill, a la que nosaltres vam conèixer en 2017 amb “ESCENES D’UNA VIDA AMB HÀMSTERS” al Cafè Teatre Llantiol.

La Montserrat Vilalta (Margarita Ponce) té setanta anys i porta una vida centrada en la cura del seu pare malalt d’Alzheimer. Fa anys que està separada i té dues filles i un net. També té dos germans que no visiten el pare encara que truquen cada dia per saber com està.

Quan menys s’ho espera coneix el Josep i comença amb ell una relació amorosa. Ella està il·lusionada i comparteix amb ell moments que la fan tornar a tenir ganes de viure. Ell li proposa marxar junts a l’estiu, a fer un viatge, un safari a Tanzània.

Ella s’ho planteja seriosament, però la seva consciència (Elena Alcalde) la sotmet a un judici que l’enfronta amb ella mateixa i l’obliga a prioritzar.

Pot ella abandonar les seves “obligacions” amb el seu pare? Pot ella gaudir amb llibertat de la vida que li agradaria tenir? Podrà ella deslliurar-se del sentiment de culpa en deixar enrere el pare ni que sigui temporalment? Podrà ella gaudir de nou de l’amor?

A les persones, a vegades, ens agradaria viure altres vides, ens voldríem atrevir a fer altres coses, a prendre altres camins, però acostumem a topar amb la realitat que ens hem creat i ho deixem tot tal qual estava. El pitjor enemic som nosaltres mateixos i les inseguretats que ens creem i que ens encotillen. 

El magnífic text de l’Ana Bofill, obre una porta a com a mínim, plantejar-nos si la vida que vivim és la que volem viure, amb independència de gènere, edat o estatus social. Segons ella mateixa ha comentat al col·loqui posterior, volia donar visibilitat a les dones com a persones, més enllà de ser mares o àvies d’algú, i representar a escena el batibull intern d’una persona quan ha de prendre una decisió que enfronta deure i desig.

Una escenografia pràcticament inexistent, quatre cadires, una cadira de rodes i un faristol, deixen espai suficient perquè la Montserrat ens expliqui la seva vida i ens mostri la seva lluita interna.

Ha estat una gran interpretació de la Margarita Ponce que ens ha enamorat amb la seva capacitat per interpretar diferents personatges, i ens ha fet viatjar amb ella pels seus canvis d’estat anímic.

No podem valorar igual la interpretació de l’Elena Alcalde, que ben segur serà una bona actriu, però que la direcció l’ha forçat a representar un paper volgudament “passat de voltes”, i que al nostre entendre ha derivat en una sobreactuació impostada, que fins i tot ens ha produït rebuig.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, conduït per Paula Castillo i Maria Pujol del col·lectiu Nova Veu, que ha comptat amb la participació de tot l’equip artístic.

Una proposta que es pot veure al Teatre La Gleva fins al dia 14 de maig. 

Aquest passat dimarts 2 de maig, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure EN TIERRA EXTRAÑA, una producció de “SOM Produce”, escrita i dirigida per Juan Carlos Rubio (Montilla, Córdoba 1963). 

Aquest musical, que recupera les llegendes de Concha Piquer (Diana Navarro), Federico Garcia Lorca (Alejandro Vera) i Rafael de León (Avelino Piedad), va ser estrenat el novembre de 2021 al teatro Español de Madrid. Una proposta teatral que escenifica una trobada entre Piquer i Lorca que mai es va arribar a produir.

La direcció musical de la proposta és de Julio Awad (Buenos Aires 1977).

Concha Piquer (1906-1990) desitja des de fa temps conèixer a Federico García Lorca (1898-1936), ell és el poeta més sol·licitat del moment i ella la més famosa cantant d’Espanya. Acostumada a conduir el seu destí i a no rebre mai un no com a resposta, li demana al seu col·laborador Rafael de León (1908-1982) que citi al poeta en el Teatre Espanyol de Madrid, on assaja el seu nou concert. Vol proposar-li que li escrigui una cançó.

Federico Garcia Lorca accepta la trobada, ja que admira la veu de la cantant i veu en ella la possibilitat d’aconseguir nous ingressos i continuar amb la seva activitat teatral, però acudeix amb certes objeccions  i molta curiositat pel que li han explicat d’ella. 

Però descobrim que el veritable motiu d’aquesta trobada és avisar a Federico que la situació del país és irreversible i que el seu nom figura en certes llistes negres per “rojo y maricón”. 

Concha li aconsella que marxi del país, però el poeta té clar que Espanya és la seva pàtria i marxar el faria sentir en Terra Estranya. Una trobada que d’haver-se produït, potser hauria canviat el destí de Federico.

Una producció que ha protagonitzat una esplèndida Diana Navarro (Málaga 1978), cantant i compositora, que ha debutat com a actriu en aquest paper. Una artista que fusiona cople, flamenc i sarsuela amb pop simfònic o música electrònica. Amb el seu primer àlbum  “No te olvides de mí” (2005) va estar nominada al Grammy Latinos com “Artista Revelación”.

Alejandro Vera (Elda, Alacant) interpreta a Federico i ens ha sorprès amb la seva veu interpretant a duo amb Diana Navarro la cançó que dona títol a l’obra “En tierra extraña”. I Avelino Piedad actor i ballarí gadità, que ens ha enamorat amb la interpretació de Rafael de León.

Una proposta que ens ha agradat molt, amb una magnífica posada en escena i unes boníssimes interpretacions.

Amb el protagonisme absolut de la copla, un dels gèneres més importants de la història musical del nostre país, la peça ens explica la història d’una trobada que mai es va produir amb el rerefons d’un país convuls on el cop d’estat i la guerra civil anunciaven la seva imminent aparició.

Hem pogut escoltar entre d’altres,  cançons com “Tatuaje”, “Ojos Verdes”, “Romance de la otra”, “A la lima y al limón”, “Me embrujaste”, “My mammy” (del repertori de Broadway de Concha Piquer), “Tierra extraña” i com a canço que tanca l’espectacle “El amor oscuro” amb lletra de Federico Garcia Lorca.  

Una proposta que només ha recalat a Barcelona per pocs dies i que encara podreu veure al Teatre Tívoli fins aquest diumenge 7 de maig.

Dissabte 29 d’abril, a l’Antic Teatre, vam poder veure una proposta del performer Juan Navarro a partir de l’obra i els raonaments del compositor alemany Ludwig van Beethoven.

Un projecte “site specific” d’acció col·lectiva, que es desenvoluparà amb corals de diferents ciutats d’Europa durant 2023 i 2024, amb el títol de “EL COR. PER A QUÈ SERVEIX LA TRAGÈDIA?“. Ha estat representada a l’Antic Teatre únicament en quatre sessions del 27 al 30 d’abril.

Una creació que pren com a punt de partida la frase lapidària atribuïda a Ludwig van Beethoven just abans de morir: “Aplaudiu amics, la comèdia ha acabat”.

Juan Navarro és performer i creador escènic. Des de 1990 forma part del teatre d’avantguarda europeu i és autor, entre d’altres, de peces com “En lo alto para siempre”, de David Foster Wallace, i “El Bosque i Tala”, de Thomas Bernhard. Col·labora amb artistes com Rodrigo García, Jan Lawers, Roger Bernat o Einstürzende Neubauten. 

Un cor popular format per persones de diferents professions, gèneres i generacions decideix reescriure els quatre moviments que componen la 9a Simfonia de Beethoven. Una mena de corifeu que coneix les regles de l’escenari els ajuda amb la partitura i els moviments escènics. No volen usar instrumentació, només les seves veus es faran càrrec de la partitura experimental.

A l’Antic Teatre hem pogut gaudir de les veus de la Coral Nova Egara, fundada l’any 1998 a la ciutat de Terrassa que ha estat dirigida per Jordi Lalanza García (Barcelona 1974), director d’orquestra i cor, compositor i pianista.

La direcció de la proposta és d’en Juan Navarro amb en Manel Barnils, arquitecte i dissenyador escenogràfic,  com a ajudant de direcció i creador de l’espai escènic. 

La interpretació ha estat a càrrec de Juan Navarro i Mercedes Losada. 

El sorprenent muntatge (no podia ser d’una altra manera a l’Antic Teatre), mostra que succeeix quan pensem en grup, quan ens movem en grup, quan cantem en grup, de fet quan l’acció col·lectiva supera a la mirada individual. Un grup de persones, que conduïts per Juan Navarro i Mercedes Losada decideixen reescriure els quatre moviments que componen la Novena Simfonia de Beethoven.

Val a dir que al principi la proposta ens va descol·locar força i ens va costar entrar en el que volien expressar amb les seves accions i sons. Però per sort a mesura que l’espectacle s’anava desenvolupant, ens va interessar, malgrat que ben segur no vam captar al 100% el que ens volien transmetre. Això sí, visualment és una proposta impactant.

Unicament les veus reescriuen la partitura.

Durant els assajos, el grup ha parlat sobre els temors i les problemàtiques de la societat actual. No arriben a cap conclusió sobre per què serveix la tragèdia, ja que, en realitat, el que busquen és entendre el cap i el cos de Beethoven, la sordesa implacable que l’aïllava totalment del món i el seu desig d’alliberar la humanitat d’alguna cosa. Potser de la tragèdia.

Una proposta única, diferent, que ens ha fet veure i viure un personatge com Beethoven des d’una òptica totalment trencadora.

Ahir divendres 28 d’abril, vam fer cap a la Sala Tallers del TNC per veure un espectacle de la companyia Solitària amb autoria de Victoria Szpunberg i direcció d’Andrea Jiménez. Es tracta de MAL DE CORAÇON un espectacle divertit i diferent que té les seves arrels en l’obra de santa Teresa de Jesús.

Mal de coraçon és una de les maneres amb què Santa Teresa anomenava la seva malaltia encara que no se sap quina patia exactament. A la seva obra es fa evident que la seva relació amb el dolor era forta i intensa.

Es tracta d’una proposta encarregada pels membres de la companyia, Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals a l’autora del text. Un text que voreja l’experiència mística a través de la mirada dels seus tres personatges protagonistes. Tres persones perdudes, mig alcoholitzades, que es troben en un bar, en un teatre. Totes tres pateixen algun dolor a l’ànima i estan a punt  de sucumbir. 

Victoria Szpunberg ha creat aquest text des d’una escolta profunda, honesta, valenta i lúdica del pensament de Santa Teresa, però també de les veus i els llenguatges artístics dels membres de la companyia i de la directora de la proposta.  

En les seves tres últimes obres, la dramaturga i directora de teatre Victoria Szpunberg (Buenos Aires 1973) ens torna al cos: és el cos desdoblat entre la violència física i la violència online a “AMOR MUNDI” (Sala Beckett 2019), cos que es mor i es gestiona a “EL PES D’UN COS” (TNC 2022), i cos traçat, cos marcat a MAL DE CORAÇON (marques suïcides, marques amatòries, les flagel·lacions, els blaus de la ira .…). El cos com un receptacle de tot el bé i el mal de què la humanitat és capaç.

Els personatges de Mal de coraçon no tenen nom, tenen un cos, unes marques i una veu. Una cambrera, es diu Maria “i punt” i somnia en ser actriu, prepara un càsting per a un musical sobre Santa Teresa, i mentre treballa memoritza el text. Ella és Júlia Barceló.

Un enamorat, mig paranoic que busca desesperadament a la seva xicota, na Maria, que l’ha abandonat. Ell no sap per què ho ha fet ni on és ara. Ella ha donat tot el que tenia a una ONG i ell porta a la motxilla un mocador i un ninot que van quedar abandonats.  Junts feien croquetes. Ressentit amb tothom, lluita per entendre. Ell és en Pau Vinyals.

Un professor de filosofia que ha estat acomiadat de la feina i desitja poder tornar a casa amb la seva família, que també l’ha fet fora. Un professor fracassat que necessita ser redimit.  Ell és en Pol López. 

Són tres personatges que es troben perquè necessiten fugir de la quotidianitat, uns personatges sense rumb que volen trobar el seu lloc al món. A fora d’aquest espai on es troben, l’amenaça del col·lapse, un diluvi ha aturat la ciutat.

Una proposta que és pur Teatre, i que en principi pot descol·locar a un determinat tipus de públic, perquè l’argument potser no és massa lineal, a vegades es converteix en un “musical” i força sovint té escenes volgudament esbojarrades. Però nosaltres per sort hem pogut entrar en el joc proposat i ens ha divertit com feia molt de temps no ens passava. 

Unes excel·lents interpretacions dels tres actors, a qui hem vist treballar en solitari molt sovint i plegats com a companyia a “FILLA DEL SEU PARE” (Teatre Lliure, 2017). Uns actors que transmeten al públic, disposats aquest cop en tres grades, la seva implicació i les seves ganes de passar-ho bé interpretant aquests personatges.

Els versos de la fundadora de l’Ordre de les Carmelites Descalces, ressonen a escena des del mateix inici de la funció amb la cambrera repassant el text:

… Nada te turbe, nada te espante

Todo se pasa, Dios no se muda,

la paciencia todo lo alcanza.

Quien a Dios tiene, nada le falta

Solo Dios basta ….

La direcció de la proposta, de la mà de la directora i actriu Andrea Jiménez (Madrid, 1987) ha portat el text per un terreny on es barregen la realitat i la ficció, on el text oníric es troba amb el que és performatiu amb molt sentit de l’humor.

Una posada en escena que podríem titllar de feliçment esbojarrada, amb escenografia de Judit Colomer Mascaró, on pren protagonisme l’aigua, il·luminació de Conchita Pons i un magnífic espai sonor de Lucas Ariel Vallejos.

No volem explicar el desenllaç de la proposta, per no fer espòiler, però us assegurem que és diferent de tot el que heu vist fina ara i molt, molt i molt divertida.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, dirigit per la periodista Sílvia Cóppulo amb la participació de l’autora del text, la directora i els tres actors de la companyia. Normalment, nosaltres intentem anar els dies que se celebren els col·loquis, ja que sovint en el transcurs dels mateixos t’adones de molts aspectes que durant la representació et poden passar per alt. En aquest cas celebrem haver-ho fet especialment.

Una molt bona proposta que ens permetem aconsellar, que es pot veure a la Sala Tallers del TNC fins al 21 de maig. 

Aquest dilluns passat, 24 d’abril, vam tornar al Gran Teatre del Liceu, per poder veure l’òpera MANON de Jules Massenet, amb la producció del director d’escena, actor i escriptor, Olivier Py (Grasse, França, 1965), amb una posada en escena ambientada en la França de finals del segle XIX amb reminiscències del Broadway més clàssic.

L’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu han estat dirigits pel mestre Marc Minkowski (París 1962). Una coproducció del Grand Théâtre de Genève i l’Opéra-Comique (París).

MANON és una òpera en cinc actes de Jules Massenet (Saint-Étienne 1842-París 1912) creada en 1884 a partir de la novel·la “L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut” de l’abbé Antoine-François Prévost publicada en 1731. Amb llibret d’Henri Meilhac i Philippe Gille va ser estrenada el gener de 1884 a l’Opéra-Comique de París i a Barcelona el desembre del 1894 al Liceu. 

Aquesta producció situa l’acció en el bulliciós barri vermell on es mostra la dimensió luxuriosa de l’òpera amb les cases de cites i els casinos. La protagonista ha estat interpretada per la soprano Amina Edris (un canvi en el repartiment substituint a la també soprano Nadine Sierra). La soprano, nascuda a Egipte i criada a Nova Zelanda ha debutat amb aquest paper en el Liceu, paper que ja havia interpretat a l’Opera Național de París en 2020. 

Abans de començar la representació va sortir una responsable del Teatre, per anunciar la substitució de la soprano, i va rebre una escridassada brutal, ja que fins i tot algunes persones havien comprat entrades per veure els dos repartiments i ara es trobaven amb la mateixa soprano dues vegades. La comunicació per correu als abonats, va arribar tan sols 24 hores abans.

Creiem que no és massa bona pràctica canviar repartiments i malauradament el Liceu ho fa massa sovint. Les entrades les compres amb molts mesos per avançat amb un determinat cast i quan arriba la sessió comprada, et trobes amb canvis de repartiment que potser no volies.

Manon és una jove que ha d’ingressar en un convent, però fa parada a la fonda d’Amiens on l’espera el seu cosí Lescaut, paper interpretat pel baríton Alexandre Duhamel. El paper de l’hostaler ha estat interpretat pel baríton Pau Armengol.

Allà descobreix una altra vida, luxe i plaer que li prometen diversos homes que s’enamoren d’ella, entre ells, Guillot de Morfontaine, interpretat pel tenor barceloní Albert Casals, un autèntic depredador sexual, o Monsieur de Brétigny, interpretat pel baríton mallorquí Tomeu Bibiloni, un proxeneta de moral inexistent. Tres prostitutes de carrer, Pousette, Javotte i Rosette, intenten que Manon s’animi a seguir els seus passos. Aquests tres papers estan interpretats per la soprano Ines Ballesteros i les mezzosopranos Anna Tobella i Anaïs Masllorens.

Però Manon coneix el jove cavalier Des Grieux, interpretat pel tenor Michael Fabiano, i s’enamoren. Fugen a París però per satisfer els capricis de Manon calen diners i ella es converteix en una cortesana molt popular. Ell decideix abandonar-la i ingressar en un seminari per començar una vida religiosa contra la voluntat del seu pare el Comte des Grieux, paper interpretat pel baríton Laurent Naouri.

Finalment, els seus camins es tornen a creuar i comencen a freqüentar els casinos on fan trampes per guanyar fins que són detinguts. Ell és alliberat per les influències familiars, però ella és condemnada a la deportació. Abans de ser deportada mor malalta a la cel·la de la presó. Una història d’amor apassionada i tumultuosa.

Aquesta òpera nosaltres no l’havíem vist al Liceu, però si ja fa onze anys als cinemes Yelmo, en una retransmissió en directe des del Metropolitan de Nova York, amb un immillorable cast, encapçalat per Anna Netrebko i Piotr Beczala. En aquest ENLLAÇ podeu veure aquella crònica.

El resultat d’aquesta producció no ens ha decebut, però sí que esperàvem molt més del que hem pogut veure. Malgrat l’escridassada pel canvi d’última hora de la soprano principal, Amina Edris ens ha agradat força, especialment en els dos darrers actes.

Les veus en general ens han agradat i l’orquestra també ens han convençut força, però el que no ens ha agradat gens és aquesta posada en escena, que ens ha semblat exagerada: neons de colors i una acció massa ràpida per les escenes que representen les cases de cites o els casinos i que contrasten fortament amb la foscor de les escenes del convent o de la presó. Una escenografia de Pierre André Weitz composta per enormes mòduls que entren i surten manualment d’escena de forma continuada i sorollosa.

De totes maneres, hem tornat a gaudir d’una altra nit d’òpera.

Divendres 21 d’abril fem cap al TNC per veure, a la Sala Gran, EL TEMPS I ELS CONWAY, una obra de J.B.Priestley (Manningham, Bradford, Regne Unit, 1894 – Stratford-upon-Avon, Regne Unit, 1984), amb traducció de Joan Sallent i dirigida per Àngel Llàcer. 

L’acció s’inicia l’any 1919 quan la Kay (Bàrbara Roig), una de les filles de la família Conway, celebra el seu vintè aniversari amb una gran festa. Ha acabat la Primera Guerra Mundial i esperen la tornada a casa d’en Robin (Carles Roig), un altre dels germans. Tot és alegria i festa. La Senyora Conway (esplèndida Màrcia Cisterò) és l’adinerada matriarca que, viuda, viu amb els seus dos fills, l’Alan (Biel Duran) i en Robin, i les quatre filles, la Carol (Roser Vilajosana), la Madge (Mar Ulldemolins), la Hazel (Júlia Bonjoch) i la Kay.

Un món tancat en un ambient ple de luxes i on la sumptuosa sala que apareix a escena ocupa plenament l’enorme escenari de la Sala Gran. L’escenografia i il·luminació de Marc Salicrú s’incorporen al repartiment de l’obra des del moment zero quan va avançant cap a nosaltres al mateix temps que una alegre nena, la Carol, baixa saltant per la platea. Magnífic el disseny de so de Jordi Bonet.

Per la porta del fons de la sala s’intueix una altra sala, encara més gran, on està tenint lloc la festa. Disfresses, cants, el joc d’endevinar una paraula, disbauxa, alegria …. Al cercle íntim de la família també s’incorporen el Gerald Thomton (Albert Triola), la Joan Heldford (Júlia Truyol) i l’Ernest Beevers (Ferran Vilajosana), amb una magnífica i destacadíssima transformació del seu personatge del primer al segon acte.

En aquest primer acte ja podem intuir les diferents cares, expectatives i somnis de tots els membres d’aquesta societat. 

Ens va fascinar l’interval entre el primer i segon acte, tot sense pausa, on els tècnics del teatre apareixen a escena i van transformant davant dels nostres ulls, el personatge de la Kay (mentre ella no deixa de caminar), modificant el seu maquillatge i canviant el seu vestuari, per “envellir” l’actriu. D’aquesta manera els espectadors veuen com passen els vint anys que separen els dos actes, amb una posada en escena absolutament genial.

En aquest segon acte, veiem el futur de cada un dels membres de la família, que no tenen res a veure amb el que es dibuixava en el primer acte. Les il·lusions s’han perdut, els diners també i han aparegut els odis i les rancúnies. De rerefons es respiren els aires de la Segona Guerra Mundial. 

Un nou canvi escenogràfic, de caracterització (Helena Fenoy) i vestuari (magnífic vestuari de Míriam Conde) ens porten al tercer acte on retrocedim en el temps fins al 1919, per veure el final de la festa d’aniversari de la Kay.

EL TEMPS I ELS CONWAY, és un clàssic de la literatura que, en català només s’havia representat fa trenta anys en una versió dirigida per Mario Gas al Teatre Condal i on Montserrat Carulla era la Senyora Conway. Una versió que restarà per sempre a la memòria, dels que ja pentinem canes.

Aquesta versió d’Àngel Llatzer (amb l’ajudantia de direcció d’Enric Cambray i el moviment de Davo Marín) incorpora a escena, com ja hem explicat anteriorment, als tècnics del teatre i les veus de la regidoria, en determinats moments de la representació, (segons va explicar Àngel Llàcer al col·loqui posterior), com un acte de reconeixement a totes les persones que fan possible que la peça s’aixequi i que els actors es converteixen en personatges.

La banda sonora de la peça és de Manu Guix i voldríem destacar el solo de piano que interpreta Ferran Vilajosana amb un gran virtuosisme.

Un treball actoral coral absolutament magnífic, on cada un dels intèrprets ha sabut trobar, al nostre entendre, el seu paper marcant subtilment les diferències de caràcters i aspiracions de tots els membres de la família: l’Hazel que aspira a casar-se amb un home de diners, la Madge que vol ser directora d’escola i lluitar pels drets del poble, la Kay que vol ser escriptora, l’Alan que no sap ben bé que vol i que com a fill gran es considera arrelat a la casa i a la família, el Robin el fill preterit de la mare que vol viure bé sense treballar gaire i la petita Carol que somnia en fer moltes coses i viure.

Els altres tres personatges molt ben dibuixats, són en Gerald un fred advocat que es converteix en l’assessor de la senyora Conway, l’Ernest un bon vivent que es casa amb una de les filles i la Joan que acaba casada amb en Robin.

Una proposta que podríem qualificar d’excel·lent, tant per les interpretacions com per la direcció i posada en escena amb una escenografia, il·luminació, música i so absolutament espectaculars.

En acabar la representació va tenir lloc un divertit col·loqui, que conduït per Silvia Cópulo, ha comptat amb la participació de l’Àngel Llàcer, en Joan Sallent i tots els intèrprets.

L’obra és una gran, grandíssima producció pròpia del TNC i es podrà veure fins al 21 de maig a la Sala Gran.

Aquest dimecres 19 d’abril, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure la segona de les quatre representacions de DOS SOLOS JUNTOS: DOLOROSA-FLORNECIA que ofereix la companyia LaCerda.

L’espectacle sorgeix del procés d’investigació corporal i escènica entorn del concepte d’identitat i la pràctica del ritual partint de les biografies i les arrels dels membres integrants de la companyia. 

LaCerda és una companyia de dansa contemporània creada el 2013 a la ciutat de Barcelona per Maria Carbonell i Edward Tamayo Ruiz. Des de 2019 la direcció artística de la companyia està compartida per tres artistes llatinoamericans: Edward Tamayo Ruiz (Bogotá 1986), Johann Pérez Viera (Caracas 1984) i Valentina Azzati (Buenos Aires 1992). En 2021 es van afegir a l’equip la ballarina i coreògrafa Aina Lanas (Barcelona 1987) com a intèrpret i la Júlia Vernet (Barcelona 1996) com a responsable de la distribució.

A través de la dansa, LaCerda investiga en la creació d’universos inquietants relacionats al fet aliè i desconegut. Treballa des de l’experiència, la sensació i la visceralitat amb l’objectiu d’assolir el caràcter primari de la Dansa.

Dimecres vam poder gaudir de dos espectacles units, dos solos representats simultàniament i alternativament. Dos personatges que ens van captivar. 

Els personatges de Dolorosa i Flornecia han aparegut en creacions anteriors de la companyia. El solo de Flornecia protagonitzat per l’Edward Tamayo es va estrenar el 2019 al PUF International Festival de Pula (Croàcia) i Dolorosa, interpretat per Johann Pérez és el personatge protagonista de Dolorosa de los Llanos, estrenada el 2021 a la Sala Hiroshima de Barcelona, en el marc de la Quinzena de Dansa Metropolitana de Barcelona.

FLORNECIA va sorgir arran de la desaparició del germà de l’Edward, Jonatán, el 2019 a Colòmbia. La peça indaga en l’encarnació dels mateixos dimonis, éssers que comparteixen el mateix origen i tros de terra i com la foscor d’aquests dimonis balla a través del cos, amb plaer, perillositat i crueltat.

“Fa més d’un any i mig que el Jonatan està desaparegut. El desig de tornar a ballar amb ell fa brotar aquesta dansa. Ens traslladem al seu poble natal, Mesitas del Colegio, a la regió de Cundinamarca, Colòmbia. Camp i fang, entre violència, pobresa i abandó, la dansa roman. Es vesteix de dimoni i decrepitud, i roman. Es desvesteix com una serp, muda de pell, fa mal fins a la desesperació i sempre, indefectiblement sempre, la dansa torna, recorda i roman.”

DOLOROSA neix de les mirades inquisitorials desencadenades per les seves “mariqueas” de petit a Veneçuela. La peça treballa la relació entre repressió, sexualitat, salvació, religió i càstig, construint un cos rebel i ple de contradiccions.

“Jugar a ser nena, utilitzar les peces de roba de la teva mare o ser descobert amb els llavis pintats, sempre van ser motiu de càstig. Ara, al so de sagetes i redobles processionals, Dolorosa mostra un cos que festeja i pateix, que resa i peca, que s’avergonyeix i s’enalteix, que és flagel·lat i empoderat.”

Dolorosa simbolitza la repressió sexual, la sexualitat no normativa sotmesa pels valors tradicionals i religiosos conservadors. Flornecia és la violència patida i continguda en el propi cos. Dos personatges que en el propi cos contenen les vivències d’unes estructures socials, morals i culturals determinades i determinants.

La proposta de DOS SOLOS JUNTOS ens ha captivat.

Les interpretacions de l’Edward Tamayo i en Johann Pérez són absolutament màgiques, hipnòtiques, d’una força abrusadora i al mateix temps d’una sensibilitat que arriba a l’ànima.

Magnífic el disseny de llums i vestuari de Valentina Azzati, i la música d’Yves del Río que omplen un escenari buit i acompanyen la força dels cossos dels dos ballarins. 

Si us agrada la dansa contemporània, pensem que és un espectacle que paga molt la pena, perquè és diferent i únic. Encara ho podeu veure els dies 25 i 26 d’abril a la Sala Versus Glòries.