Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CAJAMARCA i visita al paratge de CUMBEMAYO – 2019.09.19 (crònica 12)

Aquesta nit ja hem dormit a CAJAMARCA, l’ùltima de les ciutats que visitarem en aquesta primera etapa del viatge pel nord de Perú. Avui ens llevem una mica més tard i baixem a esmorzar …. “mas de lo mismo” ….., a les vuit ens vénen a buscar per anar al centre arqueològic de CUMBEMAYO.

Situat 20 Km. al sud-oest de Cajamarca a una altitud de 3500 metres sobre el nivell de la mar. Es tracta d’una zona arqueològica envoltada d’un pintoresc paisatge que alberga nombroses formacions geològiques en forma de bosc de pedres o farallons, sent les formes més conegudes les que assemblen siluetes de frares en silenciosa processó, raó per la qual aquestes formacions rocoses han adquirit l’apel·latiu de “fraylones”. El nostre guia d’avui es diu Pablo.

El santuari un faralló que té l’aparença d’un cap humà en la qual es va llaurar una gruta de 2,50 metres de diàmetre, en forma d’una boca oberta, amb graons rudimentaris d’accés a l’interior que s’assembla a una cavitat bucal i on podem veure petroglifos.

Prop d’aquesta formació existeix una falla geològica que el Miquel acompanyat del guia, s’atreveix a creuar. La Imma mes poruga es desvia per fora.

Estem totalment sols i podem passejar tranquil·lament. Com el dia amenaça pluja anem equipats/carregats, amb paraigües i capes.

El conjunt compren l’aqueducte, una de les mes notables obres d’enginyeria hidràulica de l’Amèrica precolombina construït en roca viva. Servia per traslladar les aigües de la Conca del Pacífic cap a la Conca de l’Atlàntic.

Tornem a Cajamarca, a 2.750 metres d’altitud, fent una parada al mirador per anar després al cerro de Santa Apol·lònia i l’ermita. Baixem amb el cotxe fins a la plaça d’Armes i anem a visitar “el cuarto del rescate” l’únic vestigi arquitectònic inca on segons diuen Atahualpa va restar presoner durant vuit mesos.

Era l’any 1532 i segons diuen va oferir als seus captors, els espanyols comandats per Francisco Pizarro, omplir l’habitació on s’estava amb or i plata a canvi de la seva llibertat. Els espanyols van acceptar el rescat per acusar-lo immediatament de traïció i conspiració contra la corona espanyola. El van jutjar i condemnar a mort. Va ser executat a la plaça d’Armes el 26 de juliol del 1533.

Visitem seguidament el conjunt monumental de Belen amb l’església i els hospitals d’homes i dones. L’església, d’arquitectura barroca presenta una gran cúpula de planta circular feta de pedra volcànica. Una capella adjacent actua de Museu de les peces trobades a les excavacions efectuades pels japonesos. En sortir ens acomiadem del guia fins a la tarda i anem a menjar un sandwich i un tamal de pollastre amb “jugos” (suc de fruita).

Anem desprès al hotel a descansar una mica abans de tornar a sortir.

A les tres ens trobem amb el Pablo que ens explica la portalada de la Catedral i a l’altra banda de la plaça, la de Sant Francesc. Ha començat a ploure. Anem a visitar el Museu Arqueològic instal·lat a l’antic hospital de dones. Comunica amb el Museu Antropològic.

No veiem al Pablo amb gaires ganes d’explicacions i ens acomiadem d’ell.

Continua plovent però decidim voltar pels carrers entorn de la plaça i després els carrers que tenim al voltant de l’hotel, travessia amunt, travessia avall. Ens arribem fins al mercat que visitarem amb calma l’endemà al matí abans de sortir cap a l’aeroport.

Estem molt cansats i fem una paradeta al hotel abans de sortir a sopar. Anem al restaurant El Pez Loco.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 11, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 13, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – Museu de LEYMEMAMBA i viatge fins a CAJAMARCA – 2019.09.18 (crònica 11)

Avui ens acomiadarem de CHACHAPOYAS i d’aquesta magnífica part del nord del Perú.

Malauradament també ens acomiadarem primer del nostre millor guia d’aquest viatge, … en Manuel i d’espres a darrera hora del dia, del nostre xofer l’Alfredo. Ells ens han acompanyat aquests darrers dies i hem tingut molta, moltíssima sintonia amb tots dos. Ens toca matinar perquè hem de tancar maletes i ens vénen a recollir a les set del matí.

Ens dirigim en primer lloc a LEYMEBAMBA (a uns 85 quilómetres de Chachapoyas), per visitar el seu Museu dedicat a la cultura chachapoya

Un Museu inaugurat l’any 2000 que alberga més de 200 mòmies i les seves ofrenes funeràries recuperades de la Laguna de los Cóndores. La sala on es conserven les mòmies és realment impactant.

L’edifici que alberga aquesta col·lecció consta de quatre sales i va ser construït gràcies a donacions privades. Tres de les sales mostren el material recuperat en aquelles excavacions, i la quarta sala és etnogràfica. En sortir comprem un calero i un llibre de la cultura chachapoya.

Un “calero” és un recipient, utilitzat per contenir la cal, que s’afegeix a les fulles de coca abans de mastegar les, la cal, actua de catalitzador dels efectes alcaloides de la planta de la coca.

Acabada la visita del Museu ens acomiadem d’en Manuel, que ha estat un magnífic guia, i continuem ruta amb l’Alfredo, que ens portarà fins a CAJAMARCA.

Un trajecte realment espectacular per una carretera estretíssima, que a vegades sembla més aviat una pista forestal. El trajecte no és pas curt ni fàcil, ja que són ni més ni menys que 238 quilòmetres i triguem en fer-lo unes set hores i mitja …. Com aquell que diu tot el dia.

Durant el trajecte parlem força amb l’Alfredo i ens agafa molta confiança perquè ens explica una part de la seva duríssima vida, especialment en la seva infantesa, quan la seva mare va haver de marxar a Lima a buscar-se la vida i es va quedar a càrrec dels seus tiets. Ell i els seus cosins s’havien de cuidar sempre del bestiar a una edat molt primerenca i a més a més portar els ramats a vendre als mercats dels pobles mes “propers” en llarguíssims recorreguts que duraven diversos dies, dormint al ras durant les nits.

De petit no va conèixer el seu pare, que pel que ens va explicar tenia 11 fills, molts d’ells fora del matrimoni oficial, amb diverses dones de la zona. A l’edat de vint anys, l’Alfredo va haver de marxar a Lima a buscar feina…. i a partir de llavors, en una de les seves vacances va voler investigar qui era realment el seu pare, que encara no coneixia. En aquests àudios podreu escoltar la història d’aquest impactant retrobament …

Però com dèiem, tot el recorregut transitava per una carretera molt estreta, moltes vegades mig penjada de l’abisme i una pujada fins a 3.700 metres d’altitud, enmig de paisatges espectaculars.

Hem deixat enrere la vall del riu Uctubamba i baixem per la vall del riu Marañon (un dels afluents de l’Amazonas) amb un paisatge totalment diferent. Hem tingut molta sort amb l’Alfredo que ens ha parat infinitat de vegades a fer les fotografies que desitjàvem.

La climatologia ha canviat radicalment, del fred Andí dels 3.700 metres a una calor tropical asfixiant i un aire irrespirable, en el moment de travessar el riu Marañon per la petita població de Balsas al voltant de Puente Chacanto, a una altitud de tan sols 860 metres, en una vall molt fonda entre serralades altíssimes.

Parem a menjar una mica de fruita i unes galetes i continuem ruta.

Passem de llarg la població de CELENDIN i a uns 34 quilòmetres de CAJAMARCA ens apropem a veure el Santuari de la Verge del Rosari de POLLOC, considerada una de les joies turístiques de la ciutat.

Es tracta d’un conjunt arquitectònic decorat amb mosaics, que va ser construït pels nens i joves de la població instruïts en el Taller de Don Bosco, per crear els mosaics i decorats en fusta que cobreixen columnes, parets i sostre del temple. Dins del complex podem observar els murs decorats amb passatges bíblics, escultures i una font central.

Arribem al hotel El Portal del Marqués a quarts de set de la tarda, quan ja fosqueja i ens acomiadem molt al nostre pesar de l’Alfredo. Han estat uns dies extraordinaris en la seva companyia.

Anem a sopar a la pizzeria Amore i ens retirem molt d’hora, una estoneta de lectura i a descansar.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 10, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 12, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – complex arqueològic de KUÉLAP i Mausoleos de REVASH – 2019.09.17 (crònica 10)

Recordem pels que seguiu aquestes ressenyes, que encara estem a la ciutat de CHACHAPOYAS i que ens movem amb vehicle pels seus voltants, dins del departament del “Amazonas” peruà.

Ha arribat un dels dies més esperats d’aquest viatge.

Un dels primers, si no el principal al·licient per viatjar al nord del Perú, era conèixer i trepitjar el complex arqueològic de KUÉLAP, una ciutadella molt anterior a l’imperi Inca, Construït per la cultura Chachapoyas, possiblement entre els segles VIII a XI.

Molts arqueòlegs el comparen o inclús el valoren per sobre de la conegudíssima ciutadella Inca del Machu Picchu, situada al sud del Perú. Val a dir, que nosaltres uns mesos abans de planejar aquest viatge, desconeixíem per complet la seva existència.

Avui doncs ens toca matinar, ja que tenim un dia llarg al davant; el Manuel i l’Alfredo ens passen a recollir a les set del matí. Ens dirigim en primer lloc al poble de TINGO des d’on hem d’agafar els telecabines per pujar al complex arqueològic de KUÉLAP. Com preveiem que no tindrem temps per dinar en un restaurant, decidim comprar fruita en una de les paradetes de la carretera.

Fins fa molt poc temps, s’havia de recórrer carreteres mig penjades de l’abisme, però el govern peruà el març del 2017, va inaugurar el primer sistema de telefèric que opera al Perú, per poder accedir a aquesta ciutadella, amb el propòsit de què fos un important reclam pel turisme internacional al nord del país. La seva construcció va suposar una inversió de més de 20 milions d’euros.

KUÉLAP està assentada sobre la cresta de roca calcària del cim del Cerro Barreta, a 3.000 metres sobre el nivell del mar.

Tota la infraestructura per accedir a KUÉLAP està magníficament muntada; quan deixem el cotxe al pàrquing, hem d’agafar un bus especial que ens porta al peu del telefèric. Ja durant aquest primer recorregut pels altaveus ens comencen a explicar el que veurem d’aquí a poca estona.

Com és molt d’hora anem pràcticament sols a la nostra cabina. El recorregut dalt del telecabina és bestial, sobrevolant un paisatge realment espectacular.

Un recorregut de 20 minuts que comença baixant per una banda de la vall del riu Tingo (afluent del Utcubamba), per pujar per la banda contrària fins a arribar gairebé a la ciutadella. El Miquel gaudeix menys que l’Imma d’aquestes increïbles vistes, a causa del vertigen que pateix; la baixada encara ho passarà pitjor, a causa del fort vent que feia bellugar força la cabina.

En arribar al final del trajecte, ens ofereixen cavalls per pujar a la ciutadella, però decidim fer-ho caminant tranquil·lament sense presses.

El lloc arqueològic de la cultura chachapoya té una extensió de 6 ha, amb una gran plataforma artificial orientada de sud a nord, construïda com ja hem comentat, a sobre la roca calcària del Cerro Barreta a 3.000 metres d’altitud. La plataforma de 600 metres de llarg té com a perímetre una muralla que en alguns llocs assoleix els 20 metres d’alçada.

Les més de 500 estructures que encara perviuen ens “parlen” d’una població ben organitzada on devien viure entre 3.000 i 3.500 persones. La majoria de construccions són rodones i les que observem quadrangulars són posteriors, vestigis dels inques. Un temple en forma de con truncat invertit, de 13,5 metres de diàmetre en la part superior, és un dels centres sagrats de més importància de KUÉLAP ocupant un lloc estratègic.

N’hi ha algun aspecte que avui en dia encara no s’han pogut esbrinar, com el transport dels enormes blocs de pedra fins a dalt de la muntanya i l’habilitat dels arquitectes involucrats en la construcció, que van saber dotar-la d’un sofisticat sistema de drenatge de l’aigua de pluja. En l’actualitat, malauradament per estar-ne obstruïts els conductes, el monument s’ha anat “inflant”. En dilatar-se la gran plataforma, les pedres de les muralles que la revesteixen van desprenent-se. Tampoc se’n sap com se subministrava l’aigua als habitants.

La ciutadella o fortalesa (com alguns l’anomenen), disposava de tres accessos i nosaltres entrem accedint pel més allunyat, i això ens permet observar per fora l’enmullarament de la població. Fent un acurat recorregut tot seguint l’itinerari marcat i al nostre guia. Absolutament magnífica.

En sortir, recorregut a la inversa, baixada caminant fins al telefèric i després el bus fins al cotxe que ens espera. Matinar té premi, ja que hem pogut veure aquesta meravella amb poquíssima gent…. ara veiem com forces grups de gent, estan apilats a l’entrada del recinte arqueològic.

Fem una parada per menjar la fruita que havíem comprat i seguim en direcció a San Bartolo, des d’on amb cavalls ens dirigim als mausoleus de REVASH.

Hem d’esperar una bona estona fins que preparin i porten els cavalls, ja que ens comenten que nosaltres som la tercera visita del dia i que en total han vingut cinc persones a visitar REVASH.

Quan deixem els cavalls encara ens espera una bona i dura caminada per apropar-nos als dos conjunts de cases-sepulcres col·lectius (chullpas) que ocupen les coves naturals o excavades a la paret del barranc a uns 2.800 metres d’altitud.

REVASH és una necròpolis pertanyent a la cultura chachapoyas (1.100 a 1.300 dC) i les cases d’un o dos nivells estan pintades en vermell i ocre. Segons els historiadors són rèpliques de les cases on vivien els difunts.

Tornada amb els cavalls i amb el cotxe fins a la ciutat de CHACHAPOYAS.

Deixem les motxilles a l’hotel i sortim, afamats, a sopar al restaurant “El Batán del Tayta“, un lloc especial i atípic. Abans fem un tomb per la plaça d’Armes. Sopem bé tot i la gran incomoditat de les cadires.

El Miquel per primera vegada demana cuy que li serveixen dins d’un cofre, l’Imma demana espaguetis ……

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 9, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 11, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – SARCÒFAGS DE KARAJIA – COVA DE QUIOCTA i LÁMUD – 2019.09.16 (crònica 9)

Malgrat que estarem uns dies més a CHACHAPOYAS, avui deixem aquest magnífic hotel que ens ha servit per “descansar” i dormirem a La Chalca Hotel, situat en una casa colonial al centre de la ciutat.

Avui anirem a fer una excursió que ens portarà a veure els SARCÒFAGS de KARAJIA i després de dinar, a la COVA de QUIOCTA; com cada dia en aquesta part del Perú, ens acompanyen el nostre guia Manuel i l’Alfredo, el xofer.

Circulem per la vall del riu Utcubamba, amb unes vistes espectaculars, per una carretera polsegosa i que presenta molts despreniments.

En arribar al poble de Cruzpata deixem el cotxe i anem a fer el camí de poc més d’un quilòmetre en continua baixada, que ens condueix fins als SARCÒFAGS de KARAJIA. L’últim tram de la baixada és molt fort. Continuem a una alçada de 2.700 metres.

Un primer grup de sarcòfags que ens deixen bocabadats, i més endavant un altre grup de sarcòfags més antics i més deteriorats. Els sarcòfags de Karajia o Carajia eren utilitzats pels chachapoies per enterrar els seus morts, tenen forma humana i arriben a mesurar 2,5 metres d’alçada …. i estan penjats a la muntanya, a llocs inaccessibles, precisament per evitar el seu saqueix. Evidentment el camí que ara utilitzem està fet en l’època actual, per accedir a veure’ls relativament a prop.

Únics en el seu gènere, estan ubicats dalt de tot d’un barranc de difícil accés en una paret rocosa vertical, en una gruta situada a més de 200 metres del fons del barranc. El primer grup el formen set sarcòfags dels quals el tercer ha desaparegut i en estar entrellaçats va permetre als arqueòlegs veure el contingut dels sarcòfags dos i quatre que van quedar al descobert.

A l’interior de cada sarcòfag, una mòmia en posició seguda embolicada amb robes mortuòries i nombrosos objectes de ceràmica i ofrenes. Estan datades l’any 1460 dC. Els sarcòfags estan fets d’argila barrejada amb branques petites i pedres i estan decorats amb pintura vermella sobre una base blanca.

Com la baixada ha estat molt forta decidim tornar a cavall per salvar els 700 metres de pujada continuada fins al poble.

Seguim ruta cap a la COVA de QUIOCTA. Fem parada per dinar al poble de LÁMUD i en el mateix restaurant lloguem les botes katiusques que necessitarem per entrar a les coves, ja que el terra està molt enfangat.

Aprofitem abans per passejar per dins del mercat de LÁMUD, ja que és un dels al·licients més importants dels nostres viatges. En aquests quaranta-cinc dies visitarem un munt d’ells i no ens deixaran de sorprendre.

La carretera fins a les coves està sense asfaltar i és en continua pujada. Ens posem les botes i deixem les motxilles al cotxe agafant només els lots.

La cova de Quiocta estan a 2.793 metres i tenen una longitud de 600 metres, semblen excavades per un riu subterrani i el terra enfangat ens fa caminar en un continu xip-xop.

El Manuel ens ajuda en tot moment i ens indica per on hem de passar. Totalment a les fosques veiem algunes calaveres, de fet aquestes coves van tenir una utilització funerària, i unes magnífiques formacions d’estalactites i estalagmites.

Un recorregut de més d’1 km per l’interior de la cova i en sortir tornada al poble de LÁMUD on visitem l’església del Señor de Gualamita. Les festes patronals on el Crist surt en processó, es van celebrar just fa dos dies i la plaça encara està guarnida amb forces pintures.

Al Perú tot l’any surt el sol aproximadament a les 6 del matí i l’ocàs és al voltant les 6 de la tarda; pot variar minuts però en estar a prop de l’equador les variacions en l’horari són mínimes. Curiosament en comentar que a Barcelona depèn molt de si estem a l’hivern (el sol es posa entre 5 i 6 de la tarda) … o a l’estiu, ja que al juny es fa fosc gairebé a les 10 de la nit, l’Alfredo ens mira amb cara de sorpresa i d’incredulitat…. per ell el normal és que no hi hagi cap variació.

Tornem a CHACHAPOYAS i després de descansar una estoneta en el nou hotel, sortim a sopar. Anem fins a l’enorme plaça d’Armes i passegem pel carrer de vianants.

Decidim sopar al restaurant Amazonas 632.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 8, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 10, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CATARACTES de GOTCA – 2019.09.15 (crònica 8)

Avui ens vénen a buscar el Manuel i l’Alfredo, els nostres guia i xòfer d’aquesta part del país; els tindrem tots aquests dies per conèixer molts racons del departament de l’AMAZONAS peruà.

Manuel – Miquel i Alfredo

Vist amb la perspectiva que ens dóna el temps, creiem que el MANUEL va ser el millor guia que vàrem tenir durant tot el viatge; l’Alfredo no es quedava enrere, ja que el darrer dia de la ruta pel nord de Perú, el vàrem tenir a la nostra disposició tot el sant dia en una ruta llarguíssima, com a xofer i també com a guia; ell es desvivia sempre per tal que gaudíssim al màxim, parant el vehicle a la més mínima indicació que li fèiem.

Avui emprarem tot el dia per fer una de les excursions més somiades del viatge, les CATARACTES de GOTCA, una impressionant caiguda d’aigua de 771 metres d’altitud que fins fa poc temps era considerada una de les més altes d’Amèrica.

Ens dirigim a COCACHIMBA on iniciarem la caminada però abans parem a veure els petròglifs de PITAYA gravats sobre la roca, que amb una antiguitat de 3000 anys permeten observar motius de flora i fauna així com escenes de caça. Ocupen una àrea de 100 m² i es veuen des de la mateixa carretera. Observem també les restes dels sarcòfags dipositats a la mateixa paret de roca, en llocs que semblen absolutament inaccessibles.

Arribem al poble de COCACHIMBA, una petita població de 200 habitants que són la porta d’entrada a les cataractes, situades a uns 6 quilòmetres per senders costeruts i en algunes ocasions mig penjats de l’abisme.

Ens aconsellen llogar cavalls i així ho fem …. Tenien tota la raó, perquè ens permet fer la meitat dels quilòmetres sense cap esforç, o almenys sense caminar gaire, perquè no és gens fàcil per nosaltres mantenir l’equilibri amb tantes pujades i baixades. 

Cada cavall el porta un traginer per evitar-nos problemes, però a més a més en Manuel, el nostre guia, va davant de tot caminant …. millor dir corrent … i a sobre quan recupera l’alè ens va explicant tot el que veiem i també fa de fotògraf particular. Mare meva, quina energia la d’aquest home !!!

El paisatge és realment molt bonic, “brutal” com diria aquell i la passejada a cavall molt agradable, malgrat el mal de cul, això si, agradable un cop coneixes la “tècnica”, … cos enrere quan el cavall baixa amb una mà enrere agafant la sella, i cos endavant amb mans endavant quan el camí fa pujada. Quan baixem dels cavalls estem encarcarats i gairebé no podem caminar ….

Però hem de seguir a peu, perquè els camins són tan estrets que no permeten el pas de cavalls i iniciem la caminada d’una mica més de dos quilòmetres fins a les cataractes, un recorregut força dur, amb fortes pujades i baixades espectaculars. Magnífic.

Descansem una bona estona, admirant l’altíssima cataracta, intentant evitar sense gaire èxit mullar-nos amb l’aigua que arriba a nosaltres com si sortís d’una mena d’esprai; en Miquel voldria banyar-se, però finalment es conforma amb una remullada de peus, abans d’iniciar la tornada.

Quan baixem del cavall de nou a Cocachimba quasi no podem caminar ….

Anem a dinar a mitja tarda al restaurant Gocta on havíem reservat al matí. Estem sols i dinem amb el Manuel i l’Alfredo. Després tornada a l’hotel on descansem una estona abans de sopar.

Un dels millors records del viatge.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 7, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 9, cliqueu en aquest

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CHACHAPOYAS – 2019.09.14 (crònica 7)

Ruta terrestre del Nord del Perú

Al baixar del bus que ens ha portat fins a CHACHAPOYAS, ens estan esperant amb un cotxe per acompanyar-nos a l’hotel, la Casa Hacienda Achamaqui, que està situat a uns 20 quilòmetres de la ciutat, a la riba del riu Utcubamba. Ens donen habitació i esmorzem. Avui tenim el dia lliure per descansar en aquest extraordinari hotel.

Estem ja a una alçada de 2.483 metres. En una nit de bus hem passat dels 27 metres sobre el nivell del mar de Chiclayo a més de 2.400 d’alçada en la regió de Amazonas; l’hotel, una antiga casa colonial, està situat en mig de la natura.

Sortim a fer un tomb i segons ens aconsellen a l’hotel tenim la intenció d’arribar caminat al “sarcòfag” que segons ens indiquen està força a prop.

Travessem un curiós pont sobre el riu i fem una mica de caminada, però el camí molt estret, pedregós, costerut i mig penjat sobre l’abisme a sobre mateix del riu…. fa que la precaució, en estar al principi del viatge ens “aconselli” fer mitja volta.

Tornem a l’habitació on decidim descansar un parell d’horetes. Dinem una mica de dieta i un mate de “muña” que ens recomana el director de l’hotel, perquè sembla que fa miracles amb les panxes. Val a dir que ens aficionarem a prendre sovint aquest tipus de mate durant el viatge.

La muña, provinent d’una planta llenyosa que creix en les zones alto-andinas, entre 2500 a 3500 metres, posseeix moltes propietats curatives, a més de ser cicatritzant i una bona alternativa per a reduir dolors extrems, sent molt eficaç per la gastroenteritis.

Anem a fer una passejada pels immensos terrenys de la “Hacienda”, la piscina i les altres cases on estan distribuïdes les habitacions. Nosaltres tenim la nostra habitació a l’edifici principal.

En aquest terrenys cultiven xirimoies per a l’exportació, ja que curiosament al Perú no les mengen, segons ens ha dit el conductor d’aquest matí … “dicen que tienen un sabor muy suave” Curiosament també passa el mateix amb els espàrrecs i les carxofes que únicament cultiven per a l’exportació però no les consumeixen.

Ens acomodem a llegir a la terrasseta del costat del riu, un lloc molt agradable fins que la manca de llum ens obliga a passar a una sala interior on esperem que ens vinguin a buscar per anar a fer una pizza.

Aquest matí ens hem apuntat a un “taller” per fer pizzes; som tres parelles que elaborem per sopar la nostra pròpia pizza, conduïts per un cuiner.

Després de sopar anem a dormir i si bé d’entrada tenim una mica de fred, acabem descansant tota la nit.

L’endemà ens llevarem bastant millorats del mal de panxa. El dia de descans ens ha anat de perles.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 6, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 8, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CHICLAYO – TÚCUME – Museo TUMBAS REALES (Señor de SIPÁN) – HUACA RAJADA – CHACHAPOYAS – 2019.09.13 (crònica 6)

Avui hem “mig” dormit a CHICLAYO, ja que no ens trobem gens bé; avui ja som els dos que tenim gastroenteritis i la veritat és que en aquestes condicions tenim poques ganes de voltar. …. però no ens volem perdre l’excursió a TÚCUMEHUACA RAJADA i al Museo de les TUMBAS REALES, on es va trobar la tomba original del “SEÑOR de SIPÁN”.

Encreuem els dits i no ens ho pensem gaire; com a la nit marxem amb autocar a CHACHAPOYAS, deixem les maletes a la consigna de l’hotel i sortim; el més fotut és que es tracta d’una excursió compartida… la primera i crec que l’única de tot el viatge; això comporta que hem d’anar recollint més gent en altres hotels.

Per acabar-ho d’espatllar, avui no connectem gaire amb la guia, Carmen, que ens acompanya.

Ens dirigim en primer lloc 33 km al nord de CHICLAYO, al complex arqueològic de TÚCUME, ciutat religiosa amb piràmides o huacas d’adob on la més gran té 750 metres de llarg, 150 metres d’amplada i 40 d’alçada.

Un conjunt format per dotzenes de huacas que el converteixen en un dels llocs arqueològics més grans d’Amèrica. Des del mirador només observem 5 piràmides, però l’excursió no inclou la visita de cap d’elles.

De lluny difícilment podem albirar la meravella d’aquestes piràmides, ja que es poden confondre fàcilment amb simples muntanyes.

El Museu tampoc és comparable als que ja hem vist i és d’aquelles visites que no compensen el desplaçament per unes carreteres en bastant mal estat i amb molta brutícia arreu.

Parem a la població de LAMBAYEQUE a dinar al “Rincón del Pato“, un restaurant massa turístic i on tot i demanar, no podem dinar perquè els nostres estómacs no toleren res.

En aquesta mateixa població de Lambayeque està el MUSEO TUMBAS REALES de SIPÁN, ubicat en un edifici ultramodern construït segons l’estil arquitectònic dels mochicas. Malauradament no deixen entrar càmeres ni mòbils, ni cap mena d’aparell electrònic.

Al baixar de l’autocar tenim la gran sort de coincidir amb l’arqueòleg Walter Alba Alba, descobridor de la tomba del “Señor de Sipán”, i que ara dirigeix aquest museu. Parlem una estona amb ell i ens pregunta d’on venim, … se sorprèn que viatgem des de Barcelona, perquè pocs turistes europeus arriben a aquesta part del país.

El Museu és una autèntica meravella, magníficament condicionat, una autèntica joia que recull elements seqüencials de la vida del “señor de Sipán”, antic governant mochica del segle III, i els objectes trobats a la seva tomba. Es tracta d’un home d’uns quaranta anys i 1,65 m d’alçada.

Al centre del Museu trobem la Sala Real amb el Señor de Sipán guarnit com a guerrer amb totes les seves joies, la seva cambra funerària amb els vuit esquelets dels seus acompanyants (tres dones, dos homes, un nen i dos guardians), i de tres animals (dues llames i un gos), tots ells sacrificats a la mort del Señor de Sipàn perquè l’acompanyessin a la vida d’ultratomba.

També es mostren les restes d’un sacerdot, contemporani al Señor de Sipán i les del “vell señor de Sipán”, que va aparèixer enterrat tres pisos per sota del Señor de Sipán i va viure tres-cents anys abans que ell.

En sortir del museu, ens emportem un disgust, perquè la botiga ja ha tancat i no ens podem portar ni un trist record d’aquest meravellós museu, un dels més extraordinaris d’Amèrica. Un altre punt negatiu d’aquesta guia, que no ha estat capaç d’avisar-nos a l’entrada..

Tornem a Chiclayo per deixar un dels passatgers a l’aeroport i després continuem fins al lloc arqueològic de HUACA RAJADA on es va trobar la tomba original del Señor de Sipán.

Tres piràmides truncades, dues de grans proporcions connectades per rampes i una gran plataforma, i una piràmide o huaca més petita, apartada de les anteriors, que és on es va trobar la tomba.

Per sort un dels nostres companys d’excursió és metge; ell és el doctor Gomez de la Torre i en comentar-li que no estem gaudint massa per culpa de les nostres panxes, ens recepta una medicació per la gastroenteritis que podem comprar en arribar a Chiclayo (comentar que al Perú els medicaments es venen amb recepta i només la quantitat exacta de medicació prescrita). Gràcies a ell en un parell de dies estem com a nous.

En arribar a l’hotel ja ens estan esperant per acompanyar-nos a la terminal d’autobusos des d’on sortim a les 20.30 h per anar a CHACHAPOYAS on arribarem a les 6.30 h del matí de l’endemà.

Estem situats al pis superior a primera fila i les butaques s’estiren 180°… un autèntic luxe; encara que donen sopar, nosaltres mengem una mica de pa i formatge que havíem comprat, prenem la medicació i mig dormim tota la nit.

En arribar a CHACHAPOYAS ja ens estan esperant.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 5, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 7, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – TRUJILLO – EL BRUJO – CHICLAYO – 2019.09.12 (crònica 5)

Ruta terrestre pel nord del Perú

Avui deixem TRUJILLO amb destinació a la ciutat de CHICLAYO, i de camí visitarem el complex arqueològic EL BRUJO. Ubicat a la vall del riu Chicama a uns 60 km al nord de Trujillo, aquest complex arqueològic, obert al públic des del 2006, va ser el lloc on es van trobar les restes momificades de l’anomenada SEÑORA del CAO.

El complex és un antic centre cerimonial i està conformat per la Huaca Prieta, la Huaca Cao Viejo i la Huaca Cortada. Segons ens explica la guia en el recorregut que fem pràcticament sols, aquest lloc ha estat ocupat de fa 5.000 anys, per diferents cultures prehispàniques: cupinisque, moche, lambayeque, chimú, inca i l’època colonial.

El Museu conserva la mòmia i l’aixovar de la SEÑORA del CAO, una dona amb estatus de governant considerada quasi divina. Pertanyent a la cultura mochica va morir amb uns 20 anys aparentment a conseqüència d’un part.

El seu cos va ser trobat a la Huaca Cao Viejo, cobert de nombroses joies i presentava tatuatges encara visibles, que és el que ha fet pensar que ocupava un càrrec polític o religiós important. Amb ella van enterrar una noia de quinze anys i quatre homes que van ser sacrificats per acompanyar-la en la vida després de la mort.

Amb motiu d’aquest descobriment es va realitzar el documental “La Dama de Cao: El Misterio de la Momia Tatuada” dirigit per José Manuel Novoa.

En sortir del complex ens acomiadem de la guia, que ha vingut amb nosaltres des de Trujillo i ara se’n torna i seguim ruta acompanyats únicament del xofer fins a CHICLAYO, on arribem al voltant de les tres de la tarda.

Un trajecte amb un paisatge molt àrid (de fet un desert) i amb molta brutícia, les construccions molt deficients i molta gent per la carretera que demana o que ven productes. Circulen molts tricicles, cucuts i molts camions atrotinats. Podríem dir que vam veure força pobresa arreu del camí.

Un dia en el comencem a sentir amb força el típic “mal del viatger”, amb forces dolors d’estómac i diarrea, suposem que a causa del canvi alimentari o bé dels excessos del mega sopar a Lima o del cebiche a Huanchaco.

Estem allotjats a l’Hotel Intiotel que el trobem força bàsic, encara que molt cèntric.

Sortim a voltar, i la població de CHICLAYO ens sembla molt lletja, sobretot si la comparem amb el que ja hem vist fins ara. Observem que aquí tothom ven …. qui és qui compra??? 

Visitem la catedral que és també força decebedora i ens apropem al mercat. Un mercat limitat per tanques i molta, molta policia. Hi ha persones que ens alerten que és millor que marxem.

Són les cinc de la tarda i no hem dinat, anem a fer-ho al “Café 900’s“; demanem arròs “norteño” i “beef saltado”. La dona que ens atén és molt amable i la veritat és que dinem/sopem força bé. Prenem una infusió de menta i tornem a l’hotel a descansar.

No ens trobem massa bé, i potser això ens ha influenciat massa en la valoració negativa d’aquesta ciutat, que per ella sola no té res turísticament parlant, malgrat que està molt a prop de monuments i excavacions imperdibles, que veurem demà.

L’Imma ha començat amb una gastroenteritis, que li farà passar una nit de corcoll.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 4, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 6, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – TRUJILLO – visita a HUACAS MOCHE – HUACA ARCO IRIS – HUANCHACO – CHAN CHAN 2019.09.11 (crònica 4)

Avui iniciem la primera ruta terrestre, utilitzant tota mena de vehicles, cotxes particulars, taxis, autocars nocturns, cavalls, tot terreny i també una bona part caminant …. per poder conèixer la zona nord del Perú. Iniciem aquesta ruta a TRUJILLO on ara estem i l’acabarem dies més tard a la ciutat de CAJAMARCA des d’on volarem de nou a LIMA.

Una ruta preciosa que molts viatgers desconeixen, ja que a Europa i també a Estats Units, únicament es promociona la part sud del Perú, especialment el que fa referència al “Valle Sagrado”, el “Machu-Picchu” i el llac “Titicaca”.

Però per sort Perú és molt més del que les agències de viatges del primer món saben vendre, i paga molt, moltíssim la pena passar almenys dues setmanes pel nord i conèixer complexos arqueològics meravellosos, ciutats colonials i paisatges de muntanya que s’endinsen a l’Amazònia. Un cop conegut el país, si ens fessin escollir entre el nord o el sud, sincerament no sabríem dir que faríem, per què el nord és més autèntic i molt menys explotat turísticament.

Avui ens aixequem ben d’hora per, després d’esmorzar, poder voltar un parell d’horetes per TRUJILLO i passejar per algun mercat del centre de la ciutat antiga. Ahir quan vàrem arribar ja era fosc i ara la veiem a plena llum del dia … i ens fascina.