Divendres 13 d’octubre vam fer cap al Teatre Romea, per veure el tretzè espectacle de les “T de Teatre”, LA DONA FANTASMA.
El dramaturg argentí Mariano Tenconi Blanco (Buenos Aires 1983) és l’autor del text i director de la peça, que ha estat traduïda al català per Sergi Belbel.
Un text que ja avancem, ens va avorrir sobiranament.
La proposta s’inicia amb una introducció que “tracta de ser” una reflexió sobre l’essència del teatre i el seu paper a la societat. El teatre per a transmetre missatges, per educar. El teatre convertit en un catalitzador de fets històrics i un recordatori de situacions que no haurien de tornar a repetir-se. El teatre com a artefacte de memòria. De fantasmes, d’espectres, de morts que parlen.
Un seguit de frases que comparen el teatre amb l’escola i qüestiona quin dels dos espais és més educatiu. Unes frases que es reiteren a l’epíleg de la proposta. La veu en off és de l’Elisabet Casanovas i les imatges audiovisuals que ho acompanyen de Francesc Isern.
LA DONA FANTASMA és protagonitzada per quatre mestres i situa l’acció a finals dels anys setanta. Les quatre mestres són protagonistes de quatre històries monologades i el context escolar vol ser el nexe d’unió entre les quatre, sense aconseguir-ho.
La primera història ens l’explica la Marta Pérez (Barcelona, 1966) una mestra, Dèlia, que obre el curs escolar totalment trasbalsada perquè el seu marit l’ha deixat per una argentina. S’obsessiona amb la necessitat de conèixer la dona que ha enamorat el marit.
La segona història interpretada per Mamen Duch (Barcelona 1966) Lena, és la d’una filla que acompanya la seva mare al metge. La mare, molt malalta, acaba morint i ella manté una estranya relació amb el metge que la va atendre a l’hospital.
La tercera història ens presenta a Iris, una mestra lesbiana que s’enamora de la jove professora de gimnàstica. Ella és Àgata Roca (Barcelona 1968) i ens descriu la seva passió per la seva jove amant.
I finalment, la quarta història ens l’explica la Carme Pla (Terrassa 1966), Nàdia ha estat apartada de la docència per problemes psicològics i ha d’escriure un diari personal al seu psicòleg mentre s’encarrega de dirigir una obra de teatre en el Teatre Municipal del poble. Allà trobarà la dona fantasma, mentre assaja “M-beth”.
No vam connectar amb cap de les quatre petites històries i fins i tot ens va molestar alguns “gags”, que ens va recordar temps passats del franquisme, quan el públic reia quan a l’escenari se sentien paraules “gruixudes” com … follar, xona, caca, pet o cul. També sembla que actualment a part del públic els hi fa gràcia aquest recurs tan fàcil i groller.
Aquestes quatre històries pretenen acabar unides per l’aparició de quatre fantasmes, quatre actrius que no van poder representar l’obra que estaven preparant perquè va esclatar la guerra civil i van ser afusellades el mateix dia de l’estrena. És en aquesta part on les quatre components de T de Teatre ens tornen a mostrar la seva complicitat quan treballen escenes plegades, i potser l’única part de la proposta que es podria salvar.
Dos músics, Joan Palet (violoncel) i Rafel Plana (piano), acompanyen el desenvolupament de les quatre històries, amb algunes intervencions puntuals. La música original i direcció musical és de Ian Shifres.
Tot i que reconeixem la intenció de rendir un homenatge al teatre i les quatre actrius fan un canvi radical en afrontar cadascuna d’elles un monòleg, la proposta no ens ha seduït gens.
El text ens ha semblat discursiu i a estones molt pamfletari. La música molt desigual no ha aconseguit crear, al nostre entendre, una banda sonora adequada i les interpretacions ens han semblat molt desiguals, bastant histriòniques la Marta Pérez i la Carme Pla i més moderades encara que inversemblants les altres dos.
Tampoc ens ha fet el pes la posada en escena que enllaça molt artificiosament les quatre històries amb una escenografia minimalista (Alejandro Andújar) i un moviment coreogràfic molt ampul·lós (Vero Cendoya).
Creiem, al nostre entendre, que la proposta no ha estat encertada i fa perdre la força d’una companyia que ens té acostumats a comèdies de situació on la interacció entre elles és justament, la seva força i el seu segell.
Definitivament, vam ser incapaços de connectar en cap moment, i amb moltes ganes de què la proposta arribes a la seva fi, per poder sortir del Teatre.
No podem deixar de dir, que cadascú ha de formar la seva pròpia opino i que per fer-ho cal anar al teatre.
LA DONA FANTASMA està programada fins al 26 de novembre al Teatre Romea.