Divendres 13 d’octubre vam fer cap al Teatre Romea, per veure el tretzè espectacle de les “T de Teatre”, LA DONA FANTASMA.

El dramaturg argentí Mariano Tenconi Blanco (Buenos Aires 1983) és l’autor del text i director de la peça, que ha estat traduïda al català per Sergi Belbel.

Un text que ja avancem, ens va avorrir sobiranament.

La proposta s’inicia amb una introducció que “tracta de ser” una reflexió sobre l’essència del teatre i el seu paper a la societat. El teatre per a transmetre missatges, per educar. El teatre convertit en un catalitzador de fets històrics i un recordatori de situacions que no haurien de tornar a repetir-se. El teatre com a artefacte de memòria. De fantasmes, d’espectres, de morts que parlen. 

Un seguit de frases que comparen el teatre amb l’escola i qüestiona quin dels dos espais és més educatiu. Unes frases que es reiteren a l’epíleg de la proposta. La veu en off és de l’Elisabet Casanovas i les imatges audiovisuals que ho acompanyen de Francesc Isern.

LA DONA FANTASMA és protagonitzada per quatre mestres i situa l’acció a finals dels anys setanta. Les quatre mestres són protagonistes de quatre històries monologades i el context escolar vol ser el nexe d’unió entre les quatre, sense aconseguir-ho.

La primera història ens l’explica la Marta Pérez (Barcelona, 1966) una mestra, Dèlia,  que obre el curs escolar totalment trasbalsada perquè el seu marit l’ha deixat per una argentina. S’obsessiona amb la necessitat de conèixer la dona que ha enamorat el marit.

La segona història interpretada per Mamen Duch (Barcelona 1966) Lena, és la d’una filla que acompanya la seva mare al metge. La mare, molt malalta, acaba morint i ella manté una estranya relació amb el metge que la va atendre a l’hospital.

La tercera història ens presenta a Iris, una mestra lesbiana que s’enamora de la jove professora de gimnàstica. Ella és Àgata Roca (Barcelona 1968) i ens descriu la seva passió per la seva jove amant.

I finalment, la quarta història ens l’explica la Carme Pla (Terrassa 1966), Nàdia ha estat apartada de la docència per problemes psicològics i ha d’escriure un diari personal al seu psicòleg mentre s’encarrega de dirigir una obra de teatre en el Teatre Municipal del poble. Allà trobarà la dona fantasma, mentre assaja “M-beth”.

No vam connectar amb cap de les quatre petites històries i fins i tot ens va molestar alguns “gags”, que ens va recordar temps passats del franquisme, quan el públic reia quan a l’escenari se sentien paraules “gruixudes” com … follar, xona, caca, pet o cul. També sembla que actualment a part del públic els hi fa gràcia aquest recurs tan fàcil i groller.

Aquestes quatre històries pretenen acabar unides per l’aparició de quatre fantasmes, quatre actrius que no van poder representar l’obra que estaven preparant perquè va esclatar la guerra civil i van ser afusellades el mateix dia de l’estrena. És en aquesta part on les quatre components de T de Teatre ens tornen a mostrar la seva complicitat quan treballen escenes plegades, i potser l’única part de la proposta que es podria salvar.

Dos músics, Joan Palet (violoncel) i Rafel Plana (piano), acompanyen el desenvolupament de les quatre històries, amb algunes intervencions puntuals. La música original i direcció musical és de Ian Shifres. 

Tot i que reconeixem la intenció de rendir un homenatge al teatre i les quatre actrius fan un canvi radical en afrontar cadascuna d’elles un monòleg, la proposta no ens ha seduït gens.

El text ens ha semblat discursiu i a estones molt pamfletari. La música molt desigual no ha aconseguit crear, al nostre entendre, una banda sonora adequada i les interpretacions ens han semblat molt desiguals, bastant histriòniques la Marta Pérez i la Carme Pla i més moderades encara que inversemblants les altres dos.

Tampoc ens ha fet el pes la posada en escena que enllaça molt artificiosament les quatre històries amb una escenografia minimalista (Alejandro Andújar) i un moviment coreogràfic molt ampul·lós (Vero Cendoya). 

Creiem, al nostre entendre, que la proposta no ha estat encertada i fa perdre la força d’una companyia que ens té acostumats a comèdies de situació on la interacció entre elles és justament, la seva força i el seu segell.

Definitivament, vam ser incapaços de connectar en cap moment, i amb moltes ganes de què la proposta arribes a la seva fi, per poder sortir del Teatre.

No podem deixar de dir, que cadascú ha de formar la seva pròpia opino i que per fer-ho cal anar al teatre.

LA DONA FANTASMA està programada fins al 26 de novembre al Teatre Romea.

Dijous 12 d’octubre, vam fer cap a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya per veure l’espectacle DE NAO ALBET I MARCEL BORRÀS, que ells han presentat com el seu últim espectacle, però que en realitat, … o a més a més, és una reflexió sobre l’ego i com aquest afecta les relacions personals.

El Nao Albet i el Marcel Borràs han creat l’espectacle i en són els protagonistes, però també s’encarreguen de la direcció, l’escenografia, el vestuari, la il·luminació, l’espai sonor, el vídeo, la caracterització, les veus en off, la documentació …

Un espectacle que plantegen com el preludi de la seva imminent ruptura i on ens volen desvelar els motius que els han fet prendre la decisió de separar les seves carreres i com a conseqüència trencar la seva amistat.

Coincidint amb el quinzè aniversari de la nostra primera obra l’any 2007, aquest any 2023 presentarem la que serà la nostra última creació plegats. Per acomiadar-nos, ens sembla interessant plantejar un artefacte que fugi de les floritures narratives i formals, per proposar un espectacle introspectiu que col·loqui al centre un dels elements que més determinen l’esdevenir de les relacions interpersonals: l’ego. Som conscients que, amb la nostra absència, el panorama teatral serà una mica menys ric i estimulant, però la intensitat d’aquests últims anys ha malmès la nostra relació fins a límits insuportables.

El que podria semblar un espectacle recopilatori dels espectacles que han creat al llarg dels últims quinze anys, es converteix en una mirada introspectiva de cadascú d’ells, sobre si mateixos i de l’un vers l’altra. I ho fan retraient-se secrets d’infància i d’adolescència, recordant els seus temps d’estudis, les seves primeres experiències teatrals i les seves relacions sentimentals. Perquè de fet són molt més que una parella artística, són com dos germans que han viscut la vida i han somiat un futur plegats.

Es comparen l’un amb l’altra, la manera d’entendre la família, la sexualitat, els treballs de creació, les lluites pel protagonisme, la lluita d’egos.

Una proposta plena de gags, on en principi, ells dos representen tots els papers de l’auca, les parelles, la filla del Marcel, la productora, els professors, els amics… L’espai és una mena de ring separat per una cinta blanca que prèviament han col·locat respectant cadascú el seu espai.

Gest, mim, paraula, despullament mental i físic, enveges, gelosies, records, vivències,… 

Admiració i animadversió. Amor i odi. Passat i futur.

A la segona part de la proposta un grup de persones que representen ser els alumnes de Nao Albet i Marcel Borràs (sis alumnes a cada banda), i un pare i una mare, reforcen amb les seves performances l’autoficció que ens estan brindant.

Després de nou muntatges plegats, han decidit separar-se i ens ho expliquen a escena. Un muntatge d’autoficció. Un muntatge que és un divertiment. Un muntatge que recrea possibles escenaris futurs, amb nous enfrontaments dialèctics i nous projectes. Un muntatge amb un enfrontament “real”.

Una proposta farcida de sorpreses i algun ensurt, que no ens ha decebut i que ens ha tornat a mostrar l’enorme capacitat creativa d’aquests dos “enfants terribles” del teatre, amb una proposta que ens ha fet riure i que com sempre ens ha sorprès molt favorablement.

Nosaltres seguim des dels seus inicis al Nao i al Marcel, hem vist la seva transformació com a actors i creadors, i malgrat que no ens han agradat per igual totes les seves propostes, hem estat admiradors fidels del seu treball. Desitgem que això tan sols sigui una broma i esperem, sincerament, que no sigui en realitat el comiat que anuncien. En volem més …

Està programada a la Sala Petita del TNC fins al 5 de novembre.

Una proposta que ens havíem perdut diverses vegades, ja que sempre coincidia que estàvem “voltant” pel nostre territori … i a vegades més enllà.

Dimarts 10 d’octubre vam fer cap al Teatre Poliorama per veure per fi la proposta de la companyia La Brutal que enceta, amb aquesta, la tercera temporada de l’adaptació de ROMEU I JULIETA de William Shakespeare. Sota la direcció de David Selvas, la dramatúrgia de Joan Yago i la traducció de Yannick Garcia Porres han realitzat aquesta actualització contemporaneitzant el text de Shakespeare.

En teníem moltes ganes.

En aquesta versió Romeu i Julieta són dos joves que s’enamoren i posen les seves vides en perill convertint el seu amor en un crit desesperat per deixar en evidència l’absurditat de l’odi que enfronta a les seves famílies. Un odi del qual cap dels membres actuals de les famílies sap quin és l’origen ni perquè han de continuar amb les disputes que els enfronten els uns amb els altres.

Una proposta que manté la bellesa del text de l’autor bard, però que arracona els elements més romàntics de la història i prioritza la lluita contra l’odi i la violència sense sentit i on s’han substituït les espases per petits i esmolats ganivets.

Una posada en escena atraient, amb una sòbria escenografia d’Alejandro Andújar on destaca d’entrada la cistella de bàsquet que ja ens indica que tot serà diferent. Aparentment nua, amaga un petit apartament on viuen els cosins Romeu i Benvolio, un armari que guarda la roba de Julieta i es converteix després en l’armari de les plantes i medicines de Fra Llorenç, una enorme bola de discoteca que es converteix en la lluna o l’espai que passa de ser dormitori a tomba de Julieta. Magnífica l’acurada il·luminació de Jaume Ventura amb flaixos d’imatges congelades, i el so de Damien Bazin.

Una proposta que trenca la quarta paret en moments puntuals de la representació i manté un ritme àgil amb música tecno, música llatina de Becky G. (composició musical de Paula Jornet i Adrià Jornet) i deixant pel final la veu de Nina Simone interpretant “Everything must change”:

Tot ha de canviar. Tothom ha de canviar. Els joves es fan vells. L’hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s’escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen.

El vestuari de Maria Armengol i la caracterització de Claudia de Anta han arrodonit la contemporització de la proposta.

La direcció David Selvas és excel·lent, que compta amb la coreografia i moviment d’Anna Pérez.

Pel que fa a les interpretacions en general força bones, amb la veterania d’Anna Barrachina (en el seu doble paper de Sra. Montagú i Dida), Andrew Tarbet (també en el doble paper de Fra Llorenç i De L’Escala) i Queco Novell en el paper de Capuleto, pare de Julieta, i la frescor i joventut d’Adrian Grösser com a Mercuci reconvertit en un personatge queer, Albert Baró com a Paris, Marc Balaguer en el paper de Benvolio, Eudald Font com a Tibald i el duo protagonista, un extraordinari Nil Cardoner com a Romeu i Emma Arquillué com a Julieta. 

La veritat és que les nostres expectatives, s’han complert amb escreix; hem gaudit de valent, tot i conèixer la història i haver-la vist un munt de vegades. S’ha de reconèixer que han encertat en aquesta versió actualitzada al gust del públic jove. La platea aquest dimarts estava plena de joves … i el millor de tot és que al final de la representació molts d’ells es van posar dempeus aplaudint la proposta. 

Un muntatge excel·lent programat al Teatre Poliorama dilluns i dimarts fins al dia 30 d’octubre.

Dissabte 7 d’octubre, vam tornar a l’Espai Lliure per veure un espectacle inclòs a “El Lliure del futur”, L’ÙLTIMA F**KING NIT, amb text i direcció de Marc Artigau i coreografia de Núria Guiu Sagarra.

“El Lliure del futur” forma part del programa educatiu del Teatre Lliure i engloba la programació destinada al públic més jove, presentant funcions escolars per a Primària i programació específica per a Secundària. L’objectiu és interpel·lar a les noves generacions de joves incloent les arts escèniques en la seva educació, com a motor de coneixement, de sensibilitat i de foment de l’esperit crític.

Amb L’ÚLTIMA F**KING NIT (o la festa de Zeus i Hera), l’autor ha volgut treballar la contemporaneïtat de la mitologia al mateix temps que determinats aspectes del llenguatge escènic com la metateatralitat i el concepte de representació. 

Una proposta concebuda per endinsar els joves en la mitologia grega, perquè els mites tracten els problemes fonamentals que no canvien: l’amor, la guerra, el pecat, la tirania, el valor i el destí. Conceptes i temes que han traspassat societats i èpoques i ens fan veure que hi ha comportaments que abans s’ocultaven i ara no es poden deixar silenciats.

L’ÚLTIMA F**KING NIT és la història d’un banquet, el de les noces de Zeus i Hera. Un gran convit on assisteixen els deus de l’Olimp. En aquesta festa on les passions més soterrades floriran, la saviesa lluitarà contra l’irracional –el desig, la mort i la guerra, l’amor–, sabrem qui són aquests mites, les seves misèries, desitjos i pors, i per què els humans els veneren. Per què són eterns.

En entrar a la sala ens trobem sis joves que ballen incansablement i animen als joves espectadors a ballar amb ells. La música sona (Maguette Dieng/Marta Folch), les llums (Ivan Cascón) envaeixen l’espai escènic (Xesca Salvà) i les grades. Sense voler, imperceptiblement, tots els espectadors ens movem al ritme que ens marquen. 

Ells són Zeus (màxim deu de l’Olimp), Hera (deessa del matrimoni, les dones, el cel i les estrelles), Ares (deu de la guerra), Afrodita (deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat), Dionís (deu de la fertilitat i el vi) i Hades (deu de l’inframon i dels morts).

Ells són Moha Amazian, Natàlia Mas, Julia Molins, Guim Oliver, Marcel Quesada i Clara Solé. 

Un muntatge molt intens on els intèrprets tallen diverses vegades l’acció i la comenten com si estiguessin treballant en un assaig de l’obra, deixant de ser momentàniament els personatges per convertir-se en la directora i els actors. Comenten com veuen el que estan fent, repeteixen alguna escena, s’intercanvien els papers…, ens ofereixen una lleugera visió del procés de creació d’un espectacle. 

En aquests “talls” metatreatals fan aparèixer temes dirigits especialment al públic més jove, com podrien ser les referències als drets d’imatge, la “necessitat” de passar qualsevol acció pel filtre de les xarxes socials, el TikTok… 

Des de la nostra visió de persones “grans” ens permetem dir que, creiem que l’espectacle és absolutament encertat pel que fa a les coreografies i la música, però malauradament no deu aclarir gaire als joves quins són els mites que surten a escena ni quins són, mitològicament parlant, els seus àmbits d’actuació. Nosaltres, que coneixem i hem estudiat una mica la mitologia grega ens vam fer un embolic amb els personatges i el que representaven.

Aquesta opinió no impedeix que podem afirmar que es tracta d’una proposta engrescadora, on els sis intèrprets es deixen la pell a escena des del mateix moment en què entrem a la sala, on ens hem deixat seduir pel moviment escènic i la música. 

Un grup d’actors que no ens han deixat respirar i ens han fet riure en molts moments de la representació.

Creiem que l’espectacle no aconsegueix l’objectiu educatiu amb el qual es va crear. És per aquesta causa que la nostra valoració és força baixa.

Es representarà a l’Espai Lliure de Montjuïc fins al 29 d’octubre.

Divendres passat 6 d’octubre, a la Sala Gran del TNC vam poder veure l’obra de Mercè Rodoreda que ha inaugurat la temporada. Es tracta de l’adaptació de LA PLAÇA DEL DIAMANT amb una visió contemporània i trencadora que han adaptat Ferran Dordal i Carlota Subirós, amb dramatúrgia de Ferran Dordal i la direcció de la Carlota Subirós.

Com veureu a la capçalera, la valoració “cargolaire” és un pèl estranya. Poques vegades ens passa que l’Imma i en Miquel discrepem amb rotunditat… i aquest és un dels casos on s’ha complert amb escreix. L’Imma la valoraria amb cinc cargols i en Miquel, com a molt amb tres. Intentarem explicar el perquè…

La novel·la relata les vivències d’una dona humil del barri de Gràcia, la Natàlia, entre la segona República, la Guerra Civil i els temps de postguerra on la submissió, el silenci i la misèria del franquisme ho amaraven tot.

La Natàlia reviu en aquesta proposta, interpretada per onze actrius d’edats i perfils molt diversos, fent ressonar el passat en el present. Una mena de calidoscopi que ens mostra els diferents contrastos de la vida d’una dona que podria ser qualsevol dona.

Les onze intèrprets es distribueixen el text seguint unes claus que hem entès millor en el col·loqui que ha tingut lloc en acabar la representació, i copsem que Yolanda Sey ha estat la Colometa que té cura del colomar, Neus Pàmies la mare que crida durant els parts, Paula Jornet la noia innocent que creu que el Quimet és l’home de la seva vida, Vicenta Ndongo la Natàlia que ens parla dels altres homes de la seva vida, en Pere i en Mateu …..

Volem redescobrir aquesta fascinant novel·la des d’una mirada contemporània, que posi en valor no només un punyent viatge al nostre passat, sinó sobretot una vivència universal i tremendament vigent, que passa per l’entusiasme, pel desconcert, per la maternitat, per l’angoixa, per la solitud, per la lluita, per la supervivència, pel deliri i per l’aquietament, fins a arribar a un impressionant reconeixement de la pròpia identitat i de la força de la tendresa (Carlota Subirós).

Les actrius que fan seva la Natàlia són: Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura, Yolanda Sey i Clara Aguilar que és també la compositora i intèrpret de la música en directe. La Natàlia o “la Colometa” és l’únic personatge que apareix a escena, malgrat que la narració no deixa de banda la resta de personatges, que malgrat que no apareixen, molts d’ells sí que estan presents.

Un espectacle que respecta en tot moment el poder narratiu de l’autora, encara que a moments, l’absència total de diàlegs ens ha produït l’efecte d’estar assistint a una lectura dramatitzada, on prenen protagonisme absolut els objectes que damunt de l’escenari van cobrant vida a mans de les actrius. Precisament aquest aspecte, la narració, és el que a mi, en Miquel, més ha decebut, perquè no m’agrada gens ni mica el teatre narratiu i en aquest cas la narració és present al llarg de tota la representació.

Un gran espai escènic blanc que Max Glaenzel converteix en una mena de magatzem de records i vivències i on van prenent vida, a través dels objectes, tots els moments que la Natàlia va rememorant, la botiga d’hules del carrer Gran amb les nines que ocupaven l’aparador, els seus dos fills, la robeta i els biberons, la moto que el Quimet es va acabar comprant, les flors, el llit, les cadires, els plats, les copes, les eines, l’església…, i els coloms, i les besses per alimentar-los. 

Hem trobat que el millor d’aquesta proposta és sense cap mena de dubte, la coreografia (responsabilitat de Cecilia Colacrai) i el moviment d’objectes que durant tota la representació els mouen les mateixes actrius “tot fent i desfent”. Absolutament màgic…. una autèntica poesia visual. En aquest aspecte l’Imma i en Miquel estan totalment d’acord.

Hem vist moltes versions teatrals de LA PLAÇA DEL DIAMANT, però sobretot encara resta a la nostra memòria i segurament en la de tothom, la imatge cinematogràfica icònica de l’actriu Sílvia Munt interpretant aquest paper, que segurament mai es podrà superar ni reemplaçar. En el mateix col·loqui la mateixa Carlota Subirós va comentar que una de les raons per fer pujar onze intèrprets a l’escenari per interpretar la Natàlia, és que no es veia amb cor de fer la recerca d’una Colometa que superes el mite de la Sílvia Munt.

En general unes magnífiques interpretacions, d’una gran sensibilitat.

Cal comentar que en Miquel creu que … malgrat que totes són correctes n’hi ha algunes que destaquen molt per sobre de la resta i voldríem valorar per sobre de totes la de Màrcia Cisteró i també la de Montse Esteve i la de Paula Jornet. Per altra banda, li hauria agradat gaudir d’aquestes interpretacions molta més estona i no veu necessari tantes “Colometas” a l’escenari, perquè al seu entendre desdibuixa excessivament el personatge.

Per altra banda, aquesta versió en cap cas es tracta d’una innovació per estar representada per diverses Colometas a l’escenari. Recordem per exemple la recent versió del nostre amic Sergi Marcos i de Marta Culí, que s’ha pogut veure en diversos escenaris de tot Catalunya i que nosaltres vam tenir la sort de poder gaudir el passat mes de gener a l’Auditori del carrer Calàbria 66. Una proposta magníficament interpretada per tres Colometes de diferents edats… Júlia Vinolo, Guillermina Faustino i Assumpta Lorente. Us deixem AQUÍ L’ENLLAÇ de la nostra opinió que en el seu moment vàrem valorar molt positivament.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, que ens va aclarir molts aspectes de la proposta, amb la participació de Ferran Dordal, Carlota Subirós i nou de les onze intèrprets.

Va ser moderat en aquesta ocasió pel filòsof Joan-Carles Mèlich, que al nostre entendre va voler prendre massa protagonisme, deixant una mica de banda el seu paper de moderador.

Ahir dimarts 3 d’octubre, vam fer cap a “El Maldà” per veure EL PLAER DE LA TRISTESA, un espectacle creat i dirigit per l’actor Arnau Puig que s’estrena com a dramaturg i director en solitari.

EL PLAER DE LA TRISTESA s’ha construït a partir de ”Nit de Reis (diari d’una infermera de 14 anys)” de la llevadora i escriptora Ramona Via (Vilafranca del Penedès 1922- Girona 1992). Un relat en forma de diari personal publicat el 1966 i on parlava de la guerra civil, entre l’1 de setembre de 1938 al 6 de juny de  1939, que ella va viure des de la rereguarda.  

Ramona Via va exercir professionalment de llevadora i va conrear la poesia, la narrativa, la traducció i el periodisme amb la convicció de contribuir a la salvaguarda de la cultura i la llengua catalanes. Va començar a escriure de molt jove i deia que li servia per practicar el català i fixar el record de tot el que vivia. 

A catorze anys va anar a viure amb uns oncles a les Cabanyes (Alt Penedès) i en plena guerra civil el Molí d’en Rovira es va convertir en hospital per als soldats ferits al front i la Ramona va ser admesa com a infermera i llevadora amb setze anys acabats de fer. Els estudis els va acabar posteriorment el 1944.

EL PLAER DE LA TRISTESA és el diari d’una nena de catorze anys, que amb mirada innocent ens explica el que veu, el que sent i el que creu. Ella viu la guerra des de la rereguarda, però pateix les conseqüències, tant les físiques per la gana i el fred que va haver de patir, com les psicològiques amb la pèrdua de persones estimades, la marxa de veïns del poble, la incorporació de companys d’escola a files, la cura dels germans petits i la transformació política d’algunes persones. Tots els seus somnis van quedar esmicolats. Tota la seva vida va canviar.

La història es converteix en un testimoni privilegiat dels darrers mesos de la guerra i els primers de la postguerra en un poble de la rodalia de Barcelona. 

Una obra que s’endinsa en la minúcia de les vides més humils i anònimes, en els seus afanys més casolans, quotidians i vulgars. Unes vides que constitueixen la quasi totalitat de la Humanitat i que a penes comprenen el perquè (si és que existeix un per què) dels daltabaixos històrics que les sacsegen.

Ens ha sorprès molt positivament el treball de l’Arnau Puig com a dramaturg i com a director. Un text, amb una acurada narrativa, amb pocs diàlegs, que ens apropa aquesta història situada a la Guerra Civil Espanyola, però que es pot extrapolar a qualsevol conflicte bèl·lic en qualsevol lloc o època.

Hem de ressaltar l’acurada escenografia que es va transformant a mesura que avança la història. Ens va agradar força, ja que en espai tan petit com l’escenari de “El Maldà”, aconsegueix escenificar fins a tres nivells d’alçada amb pocs elements… unes escales que no van enlloc, una lampareta, uns llibres, diverses plataformes, una torreta amb certa alçada on les actrius s’enfilen i un munt de mantes de colors, que donen espectacularitat a la posada en escena.

Pel que fa a les dues actrius, Cinta Moreno i Laura Roig ens han ofert unes interpretacions magnífiques, amb una posada en escena viva i plena de matisos. Canvis d’escena molt fluids on les actrius canvien de personatge sense cap fissura i on contribueixen com ja hem dit l’excel.lent escenografia de Paula Font, la il·luminació de Daniel Gener, el so d’Abel Vernet i el vestuari de la mateixa Cinta Moreno.

Elles són les narradores de l’esdevenir d’un poble, que viu i pateix una guerra des de la llunyania, un poble que queda profundament marcat.

I tot narrat des de la mirada innocent i sincera d’una noia de catorze anys.

Si us plau, no us la perdeu !!!

El Gran Teatre del Liceu ha inaugurat la temporada 23/24 amb l’òpera EUGENE ONEGIN, de Piotr Ilitx Txaikovski amb direcció musical de Josep Pons i direcció escènica de Christof Loy. Dins del nostre abonament nosaltres la vam poder veure aquest dilluns 2 d’octubre, i aquesta vegada ens ha tocat en sort el segon repartiment. 

Una òpera que ens agrada molt, malgrat que mai l’havíem vist físicament al Teatre. Curiosament, fa deu anys, en 2013, la vam veure dues vegades en produccions diferents en retransmissions en directe a les pantalles del cinema: al febrer des de la Royal Opera House de Londres i també a l’octubre des del Metropolitan Opera House de Nova York.

Es tracta d’una òpera en tres actes amb llibret del mateix Txaikovski i Konstantin Kilovski, basat en la novel·la homònima, en vers, d’Aleksandr Puixkin. Va ser estrenada el 29 de març del 1879 al Teatre Mali del Conservatori de Moscou, dos anys més tard s’estrenava al Bolxoi de Moscou i al Gran Teatre del Liceu el gener del 1955.

Txaikovski va concebre Eugene Onegin com una òpera de cambra, una unió d’escenes on es tracten temes com la solitud, els desitjos incomplerts i les oportunitats perdudes. La producció que hem pogut veure ara al Liceu, recull aquest esperit i redueix la posada en escena a un format minimalista que no ens ha acabat de convèncer. Per ser sincers, l’hem trobada penosa per no dir patètica.

L’espai escenogràfic de Raimundo Orfeo Voigt és, al nostre entendre, massa reduït, i si bé entenem que volen destacar els sentiments dels personatges, les mides reduïdes dificulten i mostren moments on el cor ha de sortir “a empentes” per la petita porta d’accés. Un escassíssim espai on la dansa dels set ballarins queda, també al nostre entendre, molt encotillada. 

Andreas Heise firma la coreografia i el moviment escènic de la producció.

La proposta de Christof Loy va ser estrenada a Oslo el 2020 i és el resultat d’una coproducció de la Den Norske Opera d’Oslo i el Teatro Real de Madrid.

El director d’escena ha dividit el desenvolupament de la història en dos segments amb una escenografia diferent, “Solitude” que recull el primer acte i part del segon i “Loneliness” que s’inicia amb el duel entre Onegin i Lenski. El primer fa referència a la solitud buscada mentre que el segon parla de la solitud no desitjada.

EUGENE ONEGIN és el drama de l’amor mal sincronitzat. En un primer moment, Tatiana Larin és rebutjada pel vividor i home de món Oneguin, que fins i tot es permet donar-li lliçons de comportament. Després, avorrit dels plaers mundans, Oneguin s’adona dels seus sentiments i tracta de recuperar a una dona que ara se li presenta esplendorosa, però és massa tard: Tatiana, casada amb un ric militar retirat, tot i que enamorada d’ell, el rebutja pels convencionalismes socials.

Els dos papers principals han estat cantats i força ben resolts, pel jove baríton ucraïnès Iurii Samoilov i la soprano russa Kristina Mkhitaryan.

El tenor barcelonès Josep Bros ha interpretat el paper de Vladimir Lenski, la mezzosoprano valenciana Cristina Faus ha estat Olga Larin, la també mezzosoprano manresana Mireia Pintó ha interpretat el paper de Larina. El paper de Filipievna ha estat cantat per la mezzosoprano alemana Janina Baechle, el de princep Gremin, pel baix polonès Adam Palka i finalment, el baríton barcelonès Josep Ramon Olivé ha cantat el paper del capità.

Volem destacar al tenor basc Mikeldi Atxalandabaso el de Monsieur Triquet, que potser ha estat la millor interpretació de la nit.

Malgrat la decepció per aquesta inauguració de temporada Liceista, que no ens ha acabat de convèncer, també hem de dir que almenys hem gaudit de la música de Txaikovski, magníficament interpretada per l’Orquesta Simfònica del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Josep Pons i les veus del Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Pablo Assante.

Ens ha sorprès també molt negativament, veure un Liceu bastant buit. Esperem que sigui una excepció.

El passat 20 de setembre vaig poder assistir a la Roda de Premsa de presentació de la nova temporada de La Beckett, on es van presentar tots els espectacles, però d’una forma més extensa el cicle “La tardor Sanchís” de la que forma part aquest espectacle “EL LECTOR POR HORAS“. Presentació amb la presència del director d’aquesta proposta, Carlos Alfaro i la filla de l’autor (José Sanchís Sinisterra), Clara Sanchís. Casualment, a ella l’havíem vist treballar la nit anterior al Teatre La Gleva, en una interpretació que ens va fascinar.

Finalment, ahir diumenge 1 d’octubre, vam fer cap a la Sala Beckett per veure la posada en escena de l’obra EL LECTOR POR HORAS, de José Sanchis Sinisterra (València 1940), coproduida pel Teatro la Abadía de Madrid, l’Institut Valencià de Cultura i la Sala Beckett i dirigida per Carles Alfaro.

EL LECTOR POR HORAS és un dels textos més rellevants de l’obra de José Sanchis Sinisterra, autor i pedagog. El 1977 va fundar a Barcelona El Teatro Fronterizo que va dirigir fins al 1997 i va ser fundador de la Sala Beckett el 1989. Premi Nacional de Literatura en 2003 amb la seva obra “Terror y miseria en el primer franquismo”.

EL LECTOR POR HORAS, és una reivindicació del poder creatiu de la literatura en els temps de la cultura digital. 

Aquesta obra va ser estrenada a la Sala Petita del TNC el gener del 1999 amb Juan Diego, Clara Sanchís (filla de l’autor) i el desaparegut Jordi Dauder com a protagonistes. 

Es pot llegir un text en veu alta i no contagiar-li res de la nostra personalitat? O a l’inrevés. Es pot conèixer a algú, la seva història, els seus sentiments, partint de la manera com llegeix un text?

Celso (Pep Cruz) és un home de negocis, col·leccionista d’obres literàries,  que contracta un lector per hores, l’Ismael (Pere Ponce) perquè llegeixi en veu alta, a la seva filla Lorena (Mar Ulldemolins) que ha perdut la visió en un accident. Vol que li llegeixi textos del repertori literari universal amb la màxima neutralitat, amb transparència, de manera que no deixi entreveure cap interpretació personal del que està llegint. 

Lorena construeix la realitat a partir dels textos que li va llegint l’Ismael, per la seva entonació, les pauses que fa en llegir o el volum que li dona a la veu. I a partir d’aquestes lectures ella creu conèixer qui és en realitat el lector, que en pensa i quins són els seus sentiments. I imposa el seu criteri i els seus desitjos a la voluntat del pare i del lector. Magnífica interpretació de la Mar Ulldemolins que ens ha descobert una altra faceta.

El lector evoluciona des de la seva docilitat envers les exigències de pare i filla, a la desesperació i revolta quan tem perdre la feina en sentir-se humiliat i menyspreat quan el pare descobreix el seu passat. Excel·lent Pere Ponce.

El fosc i minimalista espai escenogràfic de Carles Alfaro i Luis Crespo, la il·luminació del mateix Carles Alfaro i les projeccions de Francesc Isern acompanyen la posada en escena amb l’enigmàtica evolució del text i la canviant interrelació entre els personatges. 

Una peça que partint de la lectura de textos com “El gatopardo” (Giuseppe Tomasi de Lampedusa), “El corazón de las tinieblas” (Joseph Conrad), “Madame Bovary” (Gustave Flaubert) o “Pedro Páramo” (Juan Rulfo) ens endinsen en un joc metatextual on es difuminen els límits entre realitat i ficció. Una peça que ens manté absolutament pendents del que passa a escena i que quan acaba ens deixa amb la boca oberta i un munt de preguntes per respondre.  

Qui escull els textos que ha de llegir el lector? Què passa amb la línia telefònica teòricament tallada? Són reals les trucades que rep la Lorena? És certa la por creixent de la Lorena envers el lector? Quina és la veritable relació que s’estableix entre tots tres? Quin és realment l’argument de l’obra?  

Aquest espectacle, com ja hem dit a l’inici, forma part de la “Tardor Sanchis“. Una tardor d’espectacles, lectures i activitats sobre la figura de José Sanchis Sinisterra i la seva influència en el teatre català i espanyol contemporanis.

Una obra que ben segur no us deixarà indiferents, amb unes magnífiques interpretacions, direcció i posada en escena, que podeu veure a la Sala de baix de La Beckett fins al dia 29 d’octubre.

Ahir últim dia de setembre, tornem al Mercat de les Flors per veure un nou espectacle de dansa … MEDIUM, resultat de la col·laboració entre la coreògrafa noruega Ingri Fiksdal (Oslo, 1982) i la coreògrafa i ballarina catalana Núria Guiu (Mollet del Vallés, 1985).

Aquesta cocreació es va estrenar al teatre Black Box d’Oslo el 2022 i es va presentar al festival Okyoberdans de Bergen. Ha passat per Viena abans d’arribar a la Sala Mac  del Mercat on es fan dues funcions.  

Núria Guiu ha treballat de ballarina amb companyies com Cullberg Ballet, Gisèle Vienne, Carte Blanche Dance Company, Batsheva Dance Company, Ingri Fiksdal, Jasmin Vardimon, La Veronal o Kobalt Works. Recentment, ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura 2022. Nosaltres la vam conèixer a la tristament desapareguda Sala Hiroshima el 2018, amb el seu espectacle “LIKES” on parlava de les xarxes socials i del cos en relació amb els likes rebuts.

MEDIUM està definida al programa de mà com una “funció fantasma” en la qual invoca un cos posseït per moviments i danses canalitzades a través de la música de SUNN O (del seu àlbum “Pyroclasts”). Tracta sobre el cos com a arxiu personal, cultural i virtual. Un cos que recull moviments d’altres èpoques, d’altres dimensions, d’altres persones, moviments que retornen i s’instal·len en els nostres cossos i al mateix temps són cossos que creen moviments nous i els incorporen.

Ha estat un espectacle unipersonal on la Núria, quan entrem a la Sala fa escalfaments, asseguda en un racó de l’escenari menja un entrepà i després prepara els llums a escena. 

Els espectadors estem situats a l’escenari de la Sala Mac, en gairebé una rotllana… únicament quatre fileres centrals i dues laterals, i som testimonis de ben a prop de la seva entrega i del poder de comunicació de la Núria Guiu.

Encara que a nosaltres en alguns moments ens ha semblat que hi havia moviments massa repetitius, en general MEDIUM és una peça estèticament molt bonica amb una cuidada posada en escena. La ballarina no deixa de moure el seu cos, a vegades amb moviments sincopats que recorden moviments robotics… i altres vegades amb moviments suaus, lents, bellíssims, en el que també juga el moviment del seu cabell que utilitza sovint durant tota la peça.

Núria Guiu, resta immòbil en comptades ocasions i en general es fa un fart de fer carreres per l’enorme espai de l’escenari… juga amb les barres lumíniques que ella mateixa ha distribuït a diferents llocs, les transporta d’una banda a l’altre i aquestes automàticament varien d’intensitat aconseguint un món d’ombres fascinant. Cap al final de la proposta la ballarina també juga amb les estructures negres de l’escenografia que va despenjant, mentre el seu cos sembla que reneixi entre elles, al mateix temps que el fum apareix com una espessa boirina sobre l’espai escènic.

Arrodoneix la posada en escena el vestuari de Ronak Mosthtagi, la il·luminació de Phillip Isaksen i la música enllaunada, a moments massa ensordidora, de la mà d’Ernst van der Loo.

De moment la funció d’avui dia 1 d’octubre ha exhaurit localitats, caldrà esperar doncs que es torni a reprogramar.

Ahir divendres 29 de setembre, el mateix dia que celebrava el meu sant, em va fer especial il·lusió poder apropar-me al Centre de les Arts Lliures Joan Brossa, per poder veure i gaudir d’aquesta “bèstia escènica” que és Roberto G. Alonso, al que l’Imma i jo seguim amb ganes des de fa molts anys.

Aquest espai inicia la nova temporada amb “JO, TRAVESTI“, una proposta escènica que ha volgut homenatjar l’art del transformisme amb la interpretació de l’actor, ballarí i coreògraf Roberto G. Alonso, molt be acompanyat a escena per l’actor i músic Jordi Cornudella, amb la dramatúrgia de Josep Maria Miró.

L’espectacle es va estrenar en el marc del Festival Grec a la Presó Model de Barcelona (esgotant totes les localitats) i passant després per Fira Tàrrega. Es tracta d’una “alterficció” que combina teatre, música i dansa per reivindicar la cultura travesti i les figures dels transformistes i dels artistes imitadors d’estrelles que, al llarg del segle XX i fins als nostres dies, van obrir, i obren, moltes portes cap a la llibertat.

Un projecte sorgit de la complicitat entre Roberto G. Alonso (Roberto G punto) i Josep Maria Miró (la Josep Maria). L’autor ha escrit una “alterficció”, una ficció a partir de la realitat de l’artista. El resultat és aquesta “autoficció” que ens convida a acostar-nos a transformistes i travestis com Mirko, Derkas, Leopoldo Fregoli, Edmond de Bries, Asensio Vidal, Pirondello, Ocaña, Violeta la Burra, Carmen de Mairena o Ángel Pavlovski, entre d’altres, i a espais mítics com el Wuli-Chang, la Criolla, l’Edén Concert, la Cúpula Venus o la bodega Bohemia.

En la posada en escena d’aquest espectacle, Roberto G. ha estat acompanyada per l’actor i músic Jordi Cornudella, que es transfigura a escena en” Jasmina Verdaguer”, una pubilla nostrada.

Com explica el mateix Roberto G. l’acte de transvestir-se no s’ha de confondre amb la transsexualitat, un travesti es vesteix de dona, però no se sent dona. Ell mateix indica que és millor actriu que actor, però no se sent dona….

“El transvestisme és un acte d’imaginació, en el qual una es transforma en un ideal”.

Una transformació que hauria de ser un acte de llibertat i d’autoafirmació peró que a la nostra societat, al segle XX i en aquest segle “de tornada” ha estat menyspreat, criticat i perseguit. 

“JO, TRAVESTI” ens endinsa en el món del transformisme amb humor i ironia on fins i tot, malgrat que ens entristeix, alhora ens fa somriure quan explica a la seva manera, la violència patida a l’escola, a casa, i encara ara … de fet, recordem que fa tan sols uns dies el mateix Roberto G. Alonso va patir una agressió homòfoba en ple centre de Barcelona, agressió que va ser presenciada per persones que van estar incapaços de reaccionar i que ni tan sols es van prestar a anar a declarar el que havien vist. Està clar que encara hi ha molta feina a fer …..

Nosaltres vam conèixer Roberto G. Alonso, fa molts i molts anys, però la primera vegada que el vam citar al nostre Blog d’Arts Escèniques, (que publiquem des del 2010), va ser en la seva faceta com a coreògraf a l’òpera “JO DALÍ” al Gran Teatre del Liceu l’any 2011 i amb “LULÚ, PRIMERA NIT” al Teatre Gaudí en 2012. Des d’aleshores no hem deixat de seguir-lo, en la mida del possible, en cap de les seves facetes artístiques.

Roberto G. Alonso és titulat en dansa contemporània per l’Institut del Teatre i llicenciat en història de l’art, i l’any 1995 va fundar companyia pròpia amb el seu nom. És creador d’una desena d’espectacles (de sala, carrer i també de públic familiar), responsable de l’assessorament de moviment en obres de teatre i òperes contemporànies i també director d’escena. Entre les seves creacions més conegudes hi ha “A mí no me escribió Tennessee Williams”(2016), “Laberint Striptease” (2019), homenatge al cabaret i a l’obra de Joan Brossa, o “Marúnica” (2020), espectacle familiar dedicat a la pintora surrealista Maruja Mallo. 

Jordi Cornudella és membre de la companyia Anemisko i nosaltres l’hem pogut veure a peces com “GUILLERMOTTA” (Sala Atrium 2021), “LABERINT STRIPTEASE” (Escenari Joan Brossa 2019) o “HEM VINGUT A DEIXAR LES COSES CLARES” (La Gleva 2017).

“JO, TRAVESTI” és un espectacle que ens ha atrapat i commogut, i ens confirma que Roberto G. Alonso és una “bèstia escènica”. Un magnífic text i una extraordinària posada en escena. 

La podeu veure al Centre de les Arts Lliures Joan Brossa, fins al dia 15 d’octubre.

Paga molt la pena.