Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

– 063 (22/23) – Teatre – AGAMÈMNON (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Atrium – 11/01/2023

Dimecres 11 de gener, després de festes, vam reprendre la nostra activitat teatral a la Sala Atrium on va tenir lloc l’estrena d’AGAMÈMNON, una producció de Teorema Teatre protagonitzada per Oriol Genís.

Es tracta d’una peça del poeta i dramaturg grec Iannis Ritsos (1909-1990), traduïda al català per Joan Casas Fuster, i que ha estat dirigida per Gerard Bidegain i Figuerola. També compta en el repartiment amb la ballarina Cristina Martí  Ninot (Clitemnestra), també coreògrafa de la proposta, i Zúbel Arana (Ifigènia).

Teorema Teatre és una companyia creada el 2020 per tirar endavant, produir i distribuir, projectes escènics compromesos amb el món actual, i l’Oriol Genís és un dels seus fundadors

En aquesta proposta la figura del llegendari rei guerrer, és evocada per la seva filla gran, Ifigènia, que, segons la llegenda, va ser sacrificada pel seu pare quan, camí cap a Troia amb les seves naus, va demanar als déus que els vents li fossin favorables i aquests li van exigir la vida de la noia a canvi. Ifigènia, filla d’Agamèmnon i Clitemnestra, evoca els seus progenitors en les estances abandonades del palau on vivien.

Agamèmnon (magnífica i convincent interpretació de l’Oriol Genís), es mostra com un home derrotat i reflexiu que torna a casa envellit i cansat, malgrat haver sortit victoriós de la guerra contra els troians.

La peça està formada per un conjunt de soliloquis on l’heroi explica les seves experiències a la guerra, sota l’atenta mirada de la seva esposa Clitemnestra que li prepara un bany que li resultarà mortal. Un heroi que torna a casa buscant la pau, després de deu anys de guerra, i que és conscient que la glòria és efímera. Un home que moments abans de ser assassinat per la seva dona, reflexiona en veu alta sobre l’existència.

Un text bastant críptic, on els tres protagonistes no es comuniquen entre si i on la filla fa de fil conductor del seguit de records dels seus pares. 

Clitmenestra, interpretat per la ballarina Cristina Martí, ens ha atrapat amb les seves mirades i els seus silencis, amb moments d’un estaticisme total que s’alternen amb la dansa. 

Ifigènia interpretada per Zubel Arana ens ha sorprès amb la seva magnífica veu i és la creadora de l’espai sonor que acompanya tot l’espectacle.

Però és Oriol Genís, que gairebé porta tot el pes de la proposta i ens ha sabut transmetre la complexitat del text, on no hi ha espai per a la reflexió. Una interpretació amb una dicció perfecta, que, com ja ens té acostumats, ens ha aclaparat i convençut

La direcció esplèndida de Gerard Bidegain per un muntatge escènic impecable. Fantàstica escenografia de Rafa Haro i molt inspirada la il·luminació i el vestuari d’Alba Paituví

Es tracta d’un text difícil de seguir, que necessitaria una lectura tranquil·la per acabar de copsar plenament el que l’autor ens ha volgut dir.

Però, així i tot, creiem que paga la pena veure-la per gaudir de les interpretacions i la posada en escena.

La podreu veure a la Sala Atrium, on està programada fins al dia 2 de febrer.

– 062 (22/23) – Teatre – HEDDA GABLER (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 29/12/2022

Ahir 29 de desembre, era dia d’estrena al Teatre Lliure de Gràcia amb la versió d’HEDDA GABLER que ha proposat Àlex Rigola, a partir del clàssic d’Henrik Ibsen

Es tracta d’una adaptació lliure d’un dels primers textos de la dramatúrgia moderna, on la desubicació, els desitjos, els desamors, les addiccions, els conflictes ètics i l’autodestrucció en són els eixos temàtics

És una proposta de la companyia “Heartbreak Hotel”, fundada i dirigida per Àlex Rigola, nascuda del desig d’investigar noves formes de narració escènica i confrontar el públic amb els valors de la nostra societat contemporània, amb els valors de l’ésser humà i amb els valors d’un mateix.

Hedda Gabler, filla del general Gabler, és una dona desubicada que, casada amb un erudit de la història de les civilitzacions, l’acadèmic Tesman, torna d’un llarg viatge on s’ha avorrit molt. Ell espera aconseguir una càtedra a la Universitat i d’aquesta manera pagar la hipoteca de la casa de luxe que s’han comprat. Ella mira d’escapar del tedi que envaeix la seva vida i recorda el seu passat amb les persones amb les quals va compartir moments on se sentia viva. El futur és per ella incertesa i ensopiment.

Àlex Rigola ens ha ofert una posada en escena totalment despullada deixant el pes de la funció en les actrius i els actors. Elles i ells són Nausicaa Bonnin, Miranda Gas, Joan Solé, Pol López i Marc Rodríguez.

Nausicaa Bonnin és Hedda Gabler, però és l’única identificada explícitament en la proposta, tots els actors actuen amb el seu nom de manera que es confonen intèrpret i personatge.

L’espai emprat on convivim espectadors i actors és una caixa de fusta on la proximitat amb els intèrprets i la interacció entre ells i amb nosaltres ens fa partícips de l’enorme tensió dramàtica que s’hi respira.

Una posada en escena plena de silencis, de mirades, de gestos, on gairebé no calen ni les paraules i on ens hem deixat portar per la magnífica interpretació dels cinc protagonistes. El que es diu, es diu amb la confiança que dona la proximitat, ells comparteixen el que diuen i les mirades omplen els espais buits.

El silenci dins de la caixa és, a moments, colpidor.

Tal com diu el mateix Àlex Rigola

“La possibilitat de veure el petit detall de l’acting adaptant un text clàssic. A la recerca d’oferir plaer a l’espectador voyeur i a l’espectador que li agrada el teatre de text, treballem oferint petits instants de vida, on actrius i actors comparteixen generosament pensaments i situacions que reconeixem….. Aquell moment màgic on intèrprets i personatges es fonen i passen a ser un mateix ens”.

Nosaltres ja hi havíem entrat dins d’aquesta caixa de fusta (ara ampliada de 60 a 80 espectadors) amb les propostes del mateix Àlex Rigola, “WHO IS ME. PASOLINI” a l’Institut del Teatre en 2017, i més recentment, en 2019, amb “VANIA” a la desapareguda Sala Muntaner. Podeu veure les nostres ressenyes, clicant a sobre dels títols anteriors.

HEDDA GABLER, una proposta despullada, sense escenografia, sense vestuari, sense personatges… però, així i tot, un imperdible.

Estrenada ahir dijous, va exhaurir ja fa temps, totes les localitats fins al dia 29 de gener, en cartell al Teatre Lliure de Gràcia. Més endavant farà gira per Catalunya i es traduirà al castellà per acabar, el Nadal vinent, al Centro Dramático Nacional.

Una autèntica delícia poder gaudir del treball d’interpretació d’aquests cinc actorassos, a un parell de pams d’on nosaltres estàvem asseguts. “Gallina de piel”.

Per cert, en iniciar la representació em va sobrevenir inesperadament un atac de tos, que em va fer témer el pitjor, ja que per un moment em vaig veure gairebé sortint de la caixa escènica a correcuita. Una mà em va allargar la seva ampolla d’aigua i això em va frenar en sec aquell mal moment. Gràcies, Pol López per oferir-me la teva ampolla. Tot un detall.

– 061 (22/23) – Teatre – DISKÒDROM 0,0 (no només sexe) – Teatre Gaudí – (🐌+🐚) – 28/12/2022

Ahir dimecres 28 de desembre vam fer cap al Teatre Gaudí per tal de veure la nova proposta amb dramatúrgia i direcció Ever Blanchet i Maria Clausó, que porta el títol de DISKÒDROM 0,0 (no només sexe).

En sortir de la sala, un cop finalitzat l’espectacle, el mateix Ever Blanchet ens va comentar que “potser ens havíem equivocat de sala” … i malauradament aquesta vegada tenia raó, perquè la proposta no ens havia agradat gens.

Creiem que l’estimada parella que dirigeix el Teatre Gaudí, ha volgut apropar el TEATRE al públic jove, i amb bona intenció han creat un espectacle que barreja una discoteca a l’ús, en la que els espectadors fins i tot poden ballar… amb la representació teatral de diferents relats eròtics, sempre des de la visió de diferents dones. Malauradament, per nosaltres, el resultat ha estat fallit.

I és que DISKÒDROM 0,0, efectivament es tracta d’una aposta agosarada i fins i tot trencadora en el món de les Arts Escèniques, en intentar plasmar en una proposta escènica un conjunt de relats eròtics, escrits per diferents dones… Montse ArolasDeniz Çelik, Andrea Grau i Vita W. Berr, sobre el desig sexual femení.

Quatre relats eròtics que reivindiquen la llibertat sexual de la dona en l’àmbit més privat i personal, relats que aposten per la persona que fa el que vol amb la seva privacitat. L’espai on aquestes quatre dones ens fan partícips dels seus desitjos i experiències sexuals és un “Diskòdrom”, una discoteca diferent amb 0 alcohols i que com ja hem dit al principi, quan sona la música tots els espectadors poden ballar.

Ahir érem poquíssims espectadors a la sala i potser aquest fet va provocar que gairebé ningú sortís a ballar a la pista amb les actrius. Aquest ambient distant, amb espectadors d’edat madura com nosaltres, contrastava i molt amb l’intent de representar físicament aquests monòlegs de contingut sexual. Evidentment com era d’esperar, els joves gairebé eren absents.

… i és que malauradament (ens agradaria molt equivocar-nos), creiem que als joves no els interessa massa el Teatre, excepte contades excepcions.

Els monòlegs són representats per: Anna Cerveró (Eva), Maria Clausó (Perla), Andrea Grau (Ruth) i Maria Ten (Júlia).

Montse Arolas Creus va debutar a la literatura amb “Un altre cafè, Maria” amb el pseudònim de Lola Creus. És autora del relat eròtic “Ella”.

Deniz Çelik, nascuda a Canàries d’origen turc, és autora del relat “Benvinguda Júlia”. Al Ripollès, on viu ara, ha creat un negoci de “Coaching para Valientes” acompanyant a les persones a superar situacions que les frenen, a través de l’autoconeixement. El relat va ser guanyador de l’edició 2015 d’un premi de relats eròtics organitzat per l’Editorial Neurosi. 

Andrea Grau és l’autora del relat “La meva jo adolescent i jo”. Segons explica, el relat va néixer d’una reflexió personal sobre la manca d’educació sexual i sobre l’angoixa que genera pensar que el sexe no està fet per a tu.

Vita W. Berry és l’autora del relat “Vita W. Berry” on situa els desitjos de la dona al centre del relat.

La proposta escènica desenvolupada a partir d’aquests quatre relats, sembla que és el resultat d’anys de feina de l’Ever Blanchet i la Maria Clausó, sota la idea de parlar del desig de la dona, des de la llibertat, sense banalitzar-lo ni jutjar-lo. També feia anys que pensaven amb la proposta escènica d’una discoteca, i a partir d’aquí van albirar l’encaix.

“Fa 10 anys que rumiem amb la proposta escènica de la discoteca, i ara l’hi hem vist l’encaix”, comenta Ever Blanchet, dramaturg i director de l’obra. Tal com expliquen la Maria Clausó i Blanchet, la idea va sorgir després d’escoltar el relat de l’autora Deniz Çelik a un festival. “Em vaig quedar a quadres”, recorda el director. “Volem que la gent es deixi encomanar per l’energia que desprèn la pista de ball; volem tocar la sensibilitat de l’espectador”, afegeix Clausó.

Tots tenim desitjos i fantasies sexuals, independentment de l’edat que tinguem. Creiem que tots hem llegit relats eròtics i inclús hem vist pel·lícules pornogràfiques per intentar apujar la nostra libido. Amb això volem dir que no valorem a la baixa la proposta pel seu contingut explícit. Però també creiem que és molt difícil poder representar teatralment relats eròtics, ja que estan pensats per ser llegits en la intimitat.

A nosaltres, i com sempre diem, és una opinió molt personal, ens ha fallat la posada en escena d’aquests quatre relats eròtics que creiem perden justament el seu erotisme amb unes interpretacions massa estudiades, massa “actuades” per a poder ferles creïbles. Aquesta nit únicament ens hem cregut i ens ha convençut el relat de la Perla, o Perlita pels amics, monòleg interpretat per Maria Clausó, com a colofó de la proposta.

Potser ha estat també un hàndicap, el públic que com nosaltres, no hem estat capaços de sortir a la pista de ball acompanyant quatre actrius amb cossos i moviments inimitables …

Estarà en cartell fins al dia 29 de gener, paga la pena que la veieu per què és realment una proposta escènica trencadora.

– 060 (22/23) – Dansa/Teatre – PARLEM-NE (🐌🐌🐌) – Sala Versus Glòries – 27/12/2022

Ahir dimarts 27 de desembre, novament vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure la proposta de la companyia Vero Cendoya, PARLEM-NE.

Un espectacle inclusiu de dansa-teatre, fruit del treball de la companyia amb persones amb diversitat funcional. 

Aquest espectacle es va presentar a les Festes de la Mercè d’enguany, en un format molt més curt, de vint minuts,  i amb el títol de “Hem de parlar”. Un espectacle on fa dialogar el cos, el moviment, la música i la paraula. 

Una parella, en Jaume (Hansel Nezza) i la Sandra (Linn Johansson) es coneixen i s’enamoren, riuen, juguen i parlen amb la dansa, però també discuteixen i criden …. s’agafen i es deixen anar … i parlen. Tenen un fill i per a sorpresa de tots el nen té la síndrome de Dawn.

Quan irromp a escena, el nen, Jem (Jem Prenafeta) és un noi adolescent i, en certa manera, entorpeix la relació dels seus pares que el sobreprotegeixen.  

Una història que parla de les relacions de parella i dels conflictes familiars derivats de la convivència amb un adolescent. Una peça que gira entorn de la parella abans i després de tenir un fill. 

Una parella que prova diferents vies de comunicació i un adolescent, que com tots, no sap qui és, ni on va ni que és el que vol. De mica en mica reclama deixar d’estar protegit per fer-se valdre per si mateix, i ens ho mostra amb la música de hip hop i el seu ball en solitari. 

Una peça on la dansa és narrativa i està acompanyada per les veus en off de Sandra Carrau i Jaume Prenafeta que ens van explicant detalls de les relacions entre ells utilitzant un codi propi per a cada intèrpret.

La banda sonora està creada per Adele Madau i està formada per diferents diàlegs cinematogràfics. L’espai escènic i el disseny de llums d’Isabel Joaniquet.  

Una proposta creada per Isra SolàVero Cendoya, que és també la directora i coreògrafa.

Vero Cendoya (Barcelona 1976) combina la seva carrera com a intèrpret, professora, pintora, il·lustradora i coreògrafa. Es va formar com a ballarina a l’Institut del Teatre i el 2008 crea la seva pròpia companyia de dansa-teatre. Ha desenvolupat projectes personals i col·laboracions amb professionals de diferents disciplines. S’ha centrat especialment en temes socials amb projectes com el càncer de mama (360 GRAMS), l’autisme (HUNTING FOT THE UNICORN), la inclusió social (ÓRDAGO A LA GRANDE), el parricidi o els desitjos (IF (L´ÚLTIM DESIG)). 

Nota: Si cliqueu en el nom dels espectacles anteriors, podreu veure cada una de les ressenyes que vàrem publicar en el seu dia.

Una proposta que ens ha sorprès amb moments en aparença caòtics que s’acaba convertint en un diàleg entre tres persones. Comunicació sense paraules, malgrat que no entenem el perquè en alguns moments a les veus en off s’ha utilitzat l’idioma anglès. 

Moments de calma, de joc, de ràbia, de tristor …. 

Discussions en moviment, silencis que fereixen i comentaris que mouen i commouen“.

Una nova aposta per la dansa-teatre de la Sala Versus Glòries, que podeu veure dimarts i dimecres fins al dia 1 de febrer

– 059 (22/23) – Teatre – ELS RAPINYAIRES (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries – 23/12/2022

Ahir divendres 23 de desembre, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per tal de veure la nova producció d’Apunta Teatre, ELS RAPINYAIRES.

APUNTA TEATRE, és una societat cooperativa empresarial fundada l’any 2003 que es va iniciar amb espectacles de creació pròpia. Al llarg dels anys s’ha consolidat com a companyia amb estil propi i com a productora teatral. Des de l’any 2018 adquireixen l’antic Versus Teatre (actualment Sala Versus Glòries) començant una nova etapa com a gestors culturals. L’equip gestor està format per Ramon Godino, Jofre Blesa i Esteve Rovira.

ELS RAPINYAIRES és una comèdia amb un toc de crítica social escrita per Roc Esquius i portada a escena sota la supervisió artística de Nelson Valente

L’obra està situada a mitjans dels anys vuitanta. La Clara (Rafaela Rivas) i el Bernat (Óscar Jarque) arriben a la casa que han adquirit en un petit poble. Han marxat de Barcelona pels problemes de salut de la Clara, derivats de l’estrès, que l’ha fet deixar la feina. En Bernat és cantant d’un grup de música. La casa necessita reformes. 

Irromp l’alcalde del poble, en Josep (Ramon Godino) que manifesta la seva decepció perquè la casa hauria d’haver estat per una tieta seva (Roser Batalla) i desconeixia que havia estat venuda. A partir d’aquesta descoberta s’inicia un assajament de l’alcalde i la tieta perquè els nouvinguts venguin la casa. 

El poble és l’objectiu d’una constructora que vol adquirir els terrenys per construir un parc temàtic. Tots els habitants del poble són persones solitàries d’avançada edat. Tots els veïns reticents a vendre les seves propietats van morint “accidentalment” i les cases passen a ser propietat de l’ajuntament. 

El Bernat viu obsessionat amb la imatge d’un conill que va veure en arribar a la casa i que va ser perseguit i abatut per una enorme au rapinyaire. La Clara vol ser fidel als principis que defensa i es nega a vendre la casa. L’alcalde somia amb una casa amb piscina climatitzada i la tieta …..

La recerca d’una millor qualitat de vida d’ella, els intents de realització d’ell, les ambicions de l’alcalde del poble i la peculiar visió de la veïna, xocaran irremissiblement en una lluita de principis mentre els rapinyaires sobrevolen la casa, tot esperant el moment propici per recollir els beneficis.

Aquest xoc entre els dos corrents, comprar o vendre la casa, desemboca irremeiablement en l’engany i l’especulació, fent visible aquella dita de què tot està a la venda perquè tot té un preu. 

Però potser res és el que sembla i com ja ens té acostumats, en Roc Esquius, l’argument fa un gir, i el final de l’obra és realment sorprenent.

La posada en escena de la proposta és molt dinàmica, ja que es du a terme fusionant les escenes amb petits canvis de llum entre elles, i sense que els actors abandonin l’espai escènic, gairebé mai.

Molt i molt encertades les interpretacions dels quatre actors, que assoleixen a la perfecció les diferents personalitats dels personatges.

Una senzilla però encertada escenografia, que reprodueix la sala de la vella casa, presidida pel retrat de l’antiga propietària i els seus gats, i on la pols envaeix els atrotinats mobles que l’ocupen.

Una proposta força entretinguda i molt divertida, que ens ha fet gaudir d’una bona nit de teatre.

La podreu veure a la Sala Versus Glòries fins al dia 29 de gener.

– 058 (22/23) – Teatre – EL MÉS BONIC QUE PODEM FER (🐌🐌+🐚) – Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa – 22/12/2022

Al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa estan tenint lloc les representacions de la producció de Sixto Paz, EL MÉS BONIC QUE PODEM FER, un espectacle sobre la família, la senilitat i l’herència emocional de les nostres àvies.

Una proposta que ja es va poder veure la temporada passada en aquesta mateixa sala i on el seu autor Jan Vilanova Claudín, homenatja la seva àvia Carmen.

Pau Roca assumeix la direcció i el paper protagonista del muntatge al costat de l’actriu / ballarina Montse Colomé

La Carmen Urondo Ezcurrechea va néixer el 23 d’abril de 1922 i va ser una de les nenes que el 1937, fugint de la Guerra Civil Espanyola, i amb només 14 anys, va marxar de Sant Sebastià a l’URSS amb les seves germanes petites. Una dona que va arribar a ser tinent de l’exèrcit roig i va viure en la clandestinitat i l’exili. Una dona a la qual la senilitat la va acompanyar durant els últims mesos de la seva vida.

La bàbuixka (àvia en rus) va tornar a Espanya el 1977 i no va tenir una vida fàcil. L’any 1947 s’havia casat amb Fernando Claudín, un dels dirigents del Partit Comunista Espanyol i a partir d’aquell moment va viure a l’ombra del seu marit, en un segon terme permanent. 

Fotografia de Kiku Pinol

EL MÉS BONIC QUE PODEM FER, és també una obra que parla de les ferides que tota la família del Jan arrossega i calla. Una peça que no té un espai o un temps definits i que transita per episodis de la vida de la Carmen i per episodis de la vida del Jan Vilanova, alguns d’ells compartits amb la seva àvia.

La senilitat de la Carmen va suposar pel seu net i autor del text d’aquesta proposta, conèixer episodis del passat de la seva àvia que ella era capaç de reviure des del llit en el qual estava prostrada. Incapaç de recordar el passat més immediat explicava amb tota mena de detalls moments llunyans de la seva vida.  Les preguntes que li generen aquest seguit de records fan que el Jan arribi a un taller de constel·lacions familiars a través del qual construir la història de la seva família.

Sens dubte l’obra és un homenatge d’un net a la seva àvia i transmet en tot moment admiració i estima per ella. Però no ens ha acabat de convèncer la manera de presentar l’obra on s’intercala el monòleg de Pau Roca amb el tema del taller de constel·lacions familiars i on es fa participar a quatre persones del públic sense un objectiu, al nostre entendre, clar.

Unes interpretacions que hem notat fredes, distants i on ens ha faltat l’emotivitat que pressuposàvem que transmetria. Malgrat tot, l’actuació de Pau Roca, ens va fer pensar per alguns moments que realment estava parlant de la seva àvia.

Però com amb tota proposta teatral, és millor que l’aneu a veure i tingueu la vostra opinió. Està programada fins al dia 15 de gener. 

– 057 (22/23) – Teatre – CATARINA E A BELEZA DE MATAR FASCISTAS (🐌🐌) – Teatre Lliure – 21/12/2022

Dimecres vam fer cap al teatre Lliure de Montjuïc per tal de poder assistir a la primera de les dues úniques representacions del muntatge de Tiago Rodrigues, CATARINA E A BELEZA DE MATAR FASCISTAS.

El director portuguès Tiago Rodrigues, nascut a Lisboa el 1977, és actualment director del Festival d’Avinyó i amb la companyia portuguesa Teatro Nacional D.Maria II ens presenta una obra per reflexionar sobre la tradició familiar i la legitimitat (o no) de la violència com a eina per combatre el feixisme.

L’obra està situada en l’any 2028. Un espectacle que es va estrenar al Centro Cultural Vila Flor a Guimaraes i que després d’una llarga gira internacional ha arribat al Teatre Lliure per dues úniques funcions. (La temporada 20/21 va cancel·lar a causa de la pandèmia). A Itàlia es va endur el Premio Ubu 2022 al millor espectacle estranger.

Una proposta de dues hores i mitja sense descans, en portuguès sobretitulat al català i on prima la paraula, ja que els actors, sovint, estan estàtics a escena. Aquest fet ens obliga a estar pendents de la petita pantalla que, situada a la mateixa casa de l’escenografia, ens va traduint el que diuen, i no ens deixa gaudir de les interpretacions com ens agradaria.

Malauradament, no ens cansem de repetir que el Teatre Lliure té seriosos problemes amb la subtitulació, perquè no acaba de resoldre aquesta tema en els espectacles internacionals amb llengua estrangera. Per sort nosaltres aquesta vegada estàvem molt ben situats al centre de la fila 5, davant de la pantalla de subtitulació, però dubtem molt que des de mitja sala enredera es pogués llegir el text amb claredat, a causa de la petitíssima mida de les lletres.

L’escenografia, de Fernando Ribeiro, representa la llar on viu la família i es va transformant de la mà dels mateixos intèrprets.

El títol del muntatge ve donat pel cas real de Catarina Eufémia, una camperola assassinada el 1954 amb el seu nadó a coll mentre reclamava drets laborals –un crim que no va ser mai jutjat–, i que és símbol de la resistència antifeixista i de l’emancipació de la dona a Portugal.  

La proposta narra la història d’una famÍlia peculiar, interpretada per Isabel Abreu, Romeu Costa, António Fonseca, Beatriz Maia, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva. 

Tots els membres de la família de la Catarina es dediquen a matar feixistes, sense excepció, mantenint una tradició de més de 70 anys. Cada any, el dia de l’aniversari de l’assassinat de la Catarina Eufémia, tota la família es reuneix per dinar plegats i matar al feixista que prèviament han escollit i segrestat. Enguany han segrestat un ultradretà diputat que representa al partit guanyador de les últimes eleccions. Un cop mort l’enterraran al bosc del costat de la casa i plantaran una alzina sobre la seva tomba.

Any rere any ha funcionat així, fins que li arriba el torn a la jove Catarina i en el moment de prémer el gallet, s’atura i qüestiona la validesa del mètode emprat per lluitar contra el feixisme.

A partir d’aquesta negativa, bona part de la proposta es transforma en una exposició d’idees sobre la legitimitat de fer ús de la violència per combatre els extremismes feixistes. Una exposició d’idees i arguments excessivament llarga i que el fet d’haver de llegir continuadament, ho fa feixuc.

És a la mitja hora final on tot canvia, quan l’home segrestat, mut durant tot l’espectacle inicia el seu discurs demagògic d’extrema dreta. És aquesta una interpretació brutal, un discurs provocador a favor del racisme, de la violència “lògica” exercida contra les dones, homofòbic i contrari a qualsevol forma de llibertat d’expressió. Una retòrica xenòfoba i autoritària que acaba provocant un esclat d’indignació a la platea. Xiulades, crits, cops de peu i fins i tot gent que abandona la sala en protesta al discurs que té lloc a l’escenari.

Una proposta que ens condueix a pensar sobre el feixisme que està envaint el món i en quina seria la manera per fer-li front …. és la violència l’única manera, és potser la millor manera ??? …. i si, efectivament acabes desitjant que la resta dels actors afusellin al feixista perquè acabi d’una vegada amb el seu discurs provocador, que produeix basques de fàstic.

Una proposta que hem trobat excessivament llarga i amb un discurs reiteratiu sobre la conveniència o no dels mètodes violents per combatre els feixismes.

La ultima mitja hora i la reacció del públic ha compensat en bona part l’avorriment que s’anava apoderant de nosaltres. Creiem que la intenció era bona, però també creiem que el tema estaria també explicat en tan sols 60 minuts …. no caldrien els 150 minuts que ens obliga a llegir precipitadament el text a la petita pantalla.

– 056 (22/23) – Teatre – AMÈRICA (🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 15/12/2022

A La Villarroel, dijous 15 de desembre, va tenir lloc l’estrena d’AMÈRICA, una obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique. L’espectacle està coprotagonitzat per Joan Carreras i Tamara Ndong completant el repartiment Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Aida Llop i Marc Bosch.

AMÈRICA és la història d’una família de l’alta burgesia catalana a la qual els fantasmes d’un passat lligat al tràfic d’esclaus sorgeixen d’una manera totalment imprevisible.

En Joan (Joan Carreras) i la Cristina (Mireia Aixalà) esperen la visita del seu fill Max (Marc Bosch) per celebrar el seu 20è aniversari. El jove viu a Londres i es presenta acompanyat de la seva parella Kayla (Tamara Ndong), ella vol ser actriu i treballa de cambrera.

A la casa familiar hi viu també l’àvia Andrea (Carme Fortuny) i la jove minyona Paula (Aida Llop) que també té cura de l’àvia.

En Joan es dedica a la construcció i és propietari d’un munt d’edificis i hotels arreu del món, per construir-los no dubta a fer el que calgui per aconseguir la propietat dels solars o dels edificis preexistents. És un home corrupte mancat de principis.

L’argument d’AMÈRICA fa salts temporals des de la Barcelona del 2021 a la Cuba del 1840 quan l’amo Juan (avantpassat del Joan) compra una esclava a la qual anomena Amèrica. La família va aconseguir la seva fortuna amb el tràfic d’esclaus i la presència de la Kayla, catalana afro descendent, és el detonant que fa emergir el passat soterrat i amagat de la família. Present i passat es fonen en el relat. 

En paraules de l’autor del text…

… “és curiós el poc que podem arribar a saber o el molt que podem arribar a oblidar de la història del lloc on vivim, de la nostra ciutat, del nostre país.”

AMÈRICA ens parla del passat esclavista de la nostra ciutat i aborda temàtiques com l’acceptació d’aquest passat, les responsabilitats individuals i col·lectives i la capacitat de demanar perdó. 

AMÈRICA ens obliga a afrontar un passat que molts de nosaltres desconeixem o voldríem oblidar. Algunes de les grans fortunes de la burgesia catalana provenen de la venda d’esclaus.

Totes les interpretacions han estat esplèndides, però no podem deixar de destacar la interpretació d’en Joan Carreras que en determinants moments es transforma en el seu avantpassat esclavista, la que ens ha ofert la Mireia Aixalà que ha interpretat una Cristina alcohòlica i “pija” que ha decidit defensar el medi ambient sent menyspreada i ridiculitzada pel seu fatxendós marit i la versatilitat de la Tamara Ndong en el canvi radical de personatges, d’esclava atemorida a dona totalment empoderada.

Una proposta que anunciava un gran sacsejament, que pretenia despertar consciències i fer que recordéssim també els fets més foscos i vergonyosos de la nostra història com a poble. El passat esclavista d’una família, d’un país, d’un poble. Però creiem que no s’aconsegueix del tot i que la proposta ens fa coneixedors d’una història en la qual en cap cas no ens hem sentit realment interpel·lats.

La direcció, les interpretacions i la posada en escena li auguren l’èxit i només per això ja paga la pena veure-la.

Està programada, a La Villarroel, fins al 29 de gener de 2023.

– 055 (22/23) – Teatre – UNA NOCHE SIN LUNA —— Teatre Nacional de Catalunya (🐌🐌🐌🐌🐌) – 14/12/2022

Dimecres 14 de desembre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, vam ser espectadors d’una proposta única, UNA NOCHE SIN LUNA creada i interpretada per Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris-Mancheta.

Aquesta peça va ser creada i estrenada en 2020 i ha girat arreu. Va guanyar el Premi Nacional de Teatre 2021 i el Premi Max al millor actor.  

Es tracta d’una obra on Juan Diego Botto (Buenos Aires 1975) es posa a la pell de Federico García Lorca, d’una manera absolutament sorprenent i amb una magnífica posada en escena. Amb una gran ironia i una gran dosi d’emotivitat, ens relata el seu pas per la Residència d’Estudiants a Madrid i ens parla de La Barraca, el grup de teatre universitari de caràcter ambulant i orientació popular que ell va dirigir i coordinar amb Eduardo Ugarte i ens parla també de la seva relació amb Rafael Rodriguez Rapún.

Ens parla de la censura, de la supressió d’espectacles com “Don Perlimplim i Belisa en su jardin” de les crítiques rebudes per Yerma i en general, de la seva relació amb la premsa.

Ens presenta a Lorca com una persona alegre i vital que no pot creure que encara continuï “perdut” en un lloc desconegut. Reflexiona sobre la seva vida i la seva condició homosexual en l’època en la qual va viure i reivindica la necessitat de llibertat artística i d’expressió.   

L’obra recull entrevistes, xerrades i conferències de Federico García Lorca, així com fragments de les seves obres i alguns dels seus poemes. A través d’aquests i de la dramatúrgia de Juan Diego Botto, és el mateix Lorca qui en primera persona ens acosta al seu món i destaca la importància de la memòria i les arrels. Un Lorca que ens mostra els aspectes més desconeguts d’ell mateix. 

Juan Diego Botto interpreta també altres papers, els homes de poble que l’increpen per “maricón”, els membres de la guàrdia civil que li aturen les representacions, l’espectador que mostra el seu desacord amb el que Lorca diu o representa ….. aconseguint que sembli que Lorca continua viu entre nosaltres i que els fets que van tenir lloc als anys trenta del segle passat siguin semblants a fets que estan passant actualment.

Una escenografia de Curt Allien Wilmer (AAPEE) amb “Estudio de Dos“, aparentment nua i senzilla, i que es va transformant a mans del mateix Botto i que ens porta de sorpresa en sorpresa al mateix temps que l’actor monologa interactuant amb el públic.

I al final de la representació Lorca ens parla de la seva detenció i del seu afusellament i ens ho explica d’una forma que ens emociona, ens colpeix profundament i ens fa plorar. I plorem més perquè ens fa pensar que avui veiem execucions totalment injustes als telenotícies i a les portades dels diaris i som incapaces de reaccionar. 

Fa uns anys, en 2013, vam poder veure a Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta a la proposta “UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO“, i ara han dut a terme aquesta proposta amb el mateix equip artístic.

La música original és d’Alejandro Pelayo i està barrejada amb músiques populars, destacant que l’enregistrament es va fer amb el piano que havia tocat Federico García Lorca. L’espai sonor de Pablo Martin Jones i la il·luminació de Valentín Álvarez (AAI), donen el to just a cada moment de la representació.

La interpretació que ens ha ofert Juan Diego Botto ha estat sensacional, omplint en solitari no solament l’enorme escenari de la Sala Gran, sinó omplint amb la seva presència i amb el que ens diu, fins a l’última fila de la platea.

UNA NOCHE SIN LUNA és un monòleg que ens ha captivat des del minut zero de la representació i ha aconseguit posar dempeus tota la platea del TNC que aplaudim enfervorits. Un monòleg que ha exhaurit totes les localitats en totes les representacions des del primer dia fins a l’últim. 

Continuarà fent gira l’any 2023 i considerem que és un espectacle imperdible.

– 054 (22/23) – Teatre – CURVA ESPAÑA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – 07/12/2022

Ahir dimecres 7 de desembre, vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per assistir a l’estrena de CURVA ESPAÑA, la nova proposta de la companyia gallega “Chévere”. En aquesta ocasió es fa una al·legoria de la construcció de l’Estat- nació espanyol a partir de la línia del ferrocarril.

Chévere es defineix com una companyia d’agitació teatral, amb 35 anys d’existència i que en els últims anys ha fet treballs de teatre-documental apel·lant a la memòria col·lectiva. A partir de fets concrets desenvolupen la ficció teatral.

Recordem que ens va agradar molt la seva proposta N.E.V.E.R.M.O.R.E. que vam poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc el gener del 2022 i que ens parlava de la catàstrofe del Prestige.  

Amb un nucli artístic estable format per Miguel de Lira, Xesús Ron i Patricia de Lorenzo, estableix col·laboracions amb professionals de diferents procedències i edats. En 2014 va obtenir el Premi Nacional de Teatre pel seu compromís social i cultural. 

CURVA ESPAÑA convida a reflexionar sobre la fina línia que separa la història de la llegenda a partir del fet històric de la mort de l’enginyer de camins José Fernández España. El muntatge compta amb la dramatúrgia i direcció de Xesús Ron i la interpretació de Miguel de LiraPatricia de LorenzoLucía Estévez Leticia T. Blanco. Aquest espectacle va ser estrenat el 25 de juliol del 2019 a la MIT Ribadavia, ha fet gira per Espanya, temporada a Madrid (Teatros del Canal 2020 i Naves del Español 2021) i ara arriba per primera vegada a Catalunya.

En aquesta proposta el punt de partida és local, un relat que s’ha anat transmetent oralment de generació en generació entre la gent de la comarca de Verín a la província d’Ourense: la història de la corba, en la carretera Vigo-Villacastín, en la qual es va matar José Fernández España el 26 de maig 1927, quan treballava en el traçat de la variant Sud del ferrocarril, entre Puebla de Sanabria i Ourense.

La versió oficial diu que va ser un accident causat per la poca visibilitat, la poca habilitat del conductor (havia obtingut el carnet de conduir uns dies abans de l’accident) i el fet que era de nit i havien sopat i begut. L’existència de diferents versions sobre el cas: accident, assassinat o suïcidi, ha fet que Chévere desenvolupes aquesta peça on combina teatre i cinema.

Moltes preguntes continuen encara sense resposta, però el que és cert és que va descartar l’opció Sud i la construcció de la línia del ferrocarril es va fer pel Massís Central d’Ourense amb un enorme cost. Per què es va triar la ruta més cara i difícil?? Per què es va deixar sense connectar la part habitada d’aquest territori?? Per què el xòfer que acompanyava l’enginyer va saltar del vehicle un moment abans que el cotxe caigués pel barranc?? Per què va desaparèixer en un incendi tota la documentació d’aquest accident, atestat i informe de l’autòpsia?? Per què la població de Verín ha estat durant molts anys silenciada??

L’escenari funciona com un plató on es van executant les diferents escenes en les quals s’estructura la història.

Una història que convida a parlar de l’Espanya buidada, de les conseqüències de la Llei Mordassa sobre la llibertat d’expressió, de la fallida unitat nacional, de la corrupció sistemàtica que va implicar fins a la família reial o de com la gent construeix narratives alternatives a la història oficial.

CURVA ESPAÑA ens presenta una peça on es perfilen les diferents versions de la història, una proposta que beu del gènere policial i que utilitza irònicament el llenguatge jugant amb el cognom de l’enginyer. 

La llegenda creada al voltant d’aquest fet és la resposta popular a la fallida construcció de la xarxa ferroviària i ha permès a la companyia establir un paral·lelisme amb la fallida construcció de la nació espanyola. Portant la història al present on preval el discurs d’odi imposat per la dreta espanyola amb una visió unilateral de la unitat d’Espanya.  

Una proposta que ens ha agradat força, tot i que a priori el punt de partida no ens interessava gaire, per la seva llunyania en el temps. Ens ha agradat la forma en què ens presenten la història, sense representar-la, sinó oferint-la des de diferents perspectives i emprant gravacions de testimonis reals i gravacions ficcionades. Molt acurada la posada en escena tant per la part actoral com per la part audiovisual i magnífica la il·luminació de Fidel Vázquez. 

Creiem que paga la pena veure aquesta proposta, on acabem confonent el que és real del que és inventat i sortim dubtant de tot.

Està programada fins al dia 18 de desembre a la Sala de Gràcia