Divendres passat 6 d’octubre, a la Sala Gran del TNC vam poder veure l’obra de Mercè Rodoreda que ha inaugurat la temporada. Es tracta de l’adaptació de LA PLAÇA DEL DIAMANT amb una visió contemporània i trencadora que han adaptat Ferran Dordal i Carlota Subirós, amb dramatúrgia de Ferran Dordal i la direcció de la Carlota Subirós.
Com veureu a la capçalera, la valoració “cargolaire” és un pèl estranya. Poques vegades ens passa que l’Imma i en Miquel discrepem amb rotunditat… i aquest és un dels casos on s’ha complert amb escreix. L’Imma la valoraria amb cinc cargols i en Miquel, com a molt amb tres. Intentarem explicar el perquè…
La novel·la relata les vivències d’una dona humil del barri de Gràcia, la Natàlia, entre la segona República, la Guerra Civil i els temps de postguerra on la submissió, el silenci i la misèria del franquisme ho amaraven tot.
La Natàlia reviu en aquesta proposta, interpretada per onze actrius d’edats i perfils molt diversos, fent ressonar el passat en el present. Una mena de calidoscopi que ens mostra els diferents contrastos de la vida d’una dona que podria ser qualsevol dona.
Les onze intèrprets es distribueixen el text seguint unes claus que hem entès millor en el col·loqui que ha tingut lloc en acabar la representació, i copsem que Yolanda Sey ha estat la Colometa que té cura del colomar, Neus Pàmies la mare que crida durant els parts, Paula Jornet la noia innocent que creu que el Quimet és l’home de la seva vida, Vicenta Ndongo la Natàlia que ens parla dels altres homes de la seva vida, en Pere i en Mateu …..
Volem redescobrir aquesta fascinant novel·la des d’una mirada contemporània, que posi en valor no només un punyent viatge al nostre passat, sinó sobretot una vivència universal i tremendament vigent, que passa per l’entusiasme, pel desconcert, per la maternitat, per l’angoixa, per la solitud, per la lluita, per la supervivència, pel deliri i per l’aquietament, fins a arribar a un impressionant reconeixement de la pròpia identitat i de la força de la tendresa (Carlota Subirós).
Les actrius que fan seva la Natàlia són: Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura, Yolanda Sey i Clara Aguilar que és també la compositora i intèrpret de la música en directe. La Natàlia o “la Colometa” és l’únic personatge que apareix a escena, malgrat que la narració no deixa de banda la resta de personatges, que malgrat que no apareixen, molts d’ells sí que estan presents.
Un espectacle que respecta en tot moment el poder narratiu de l’autora, encara que a moments, l’absència total de diàlegs ens ha produït l’efecte d’estar assistint a una lectura dramatitzada, on prenen protagonisme absolut els objectes que damunt de l’escenari van cobrant vida a mans de les actrius. Precisament aquest aspecte, la narració, és el que a mi, en Miquel, més ha decebut, perquè no m’agrada gens ni mica el teatre narratiu i en aquest cas la narració és present al llarg de tota la representació.
Un gran espai escènic blanc que Max Glaenzel converteix en una mena de magatzem de records i vivències i on van prenent vida, a través dels objectes, tots els moments que la Natàlia va rememorant, la botiga d’hules del carrer Gran amb les nines que ocupaven l’aparador, els seus dos fills, la robeta i els biberons, la moto que el Quimet es va acabar comprant, les flors, el llit, les cadires, els plats, les copes, les eines, l’església…, i els coloms, i les besses per alimentar-los.
Hem trobat que el millor d’aquesta proposta és sense cap mena de dubte, la coreografia (responsabilitat de Cecilia Colacrai) i el moviment d’objectes que durant tota la representació els mouen les mateixes actrius “tot fent i desfent”. Absolutament màgic…. una autèntica poesia visual. En aquest aspecte l’Imma i en Miquel estan totalment d’acord.
Hem vist moltes versions teatrals de LA PLAÇA DEL DIAMANT, però sobretot encara resta a la nostra memòria i segurament en la de tothom, la imatge cinematogràfica icònica de l’actriu Sílvia Munt interpretant aquest paper, que segurament mai es podrà superar ni reemplaçar. En el mateix col·loqui la mateixa Carlota Subirós va comentar que una de les raons per fer pujar onze intèrprets a l’escenari per interpretar la Natàlia, és que no es veia amb cor de fer la recerca d’una Colometa que superes el mite de la Sílvia Munt.
En general unes magnífiques interpretacions, d’una gran sensibilitat.
Cal comentar que en Miquel creu que … malgrat que totes són correctes n’hi ha algunes que destaquen molt per sobre de la resta i voldríem valorar per sobre de totes la de Màrcia Cisteró i també la de Montse Esteve i la de Paula Jornet. Per altra banda, li hauria agradat gaudir d’aquestes interpretacions molta més estona i no veu necessari tantes “Colometas” a l’escenari, perquè al seu entendre desdibuixa excessivament el personatge.
Per altra banda, aquesta versió en cap cas es tracta d’una innovació per estar representada per diverses Colometas a l’escenari. Recordem per exemple la recent versió del nostre amic Sergi Marcos i de Marta Culí, que s’ha pogut veure en diversos escenaris de tot Catalunya i que nosaltres vam tenir la sort de poder gaudir el passat mes de gener a l’Auditori del carrer Calàbria 66. Una proposta magníficament interpretada per tres Colometes de diferents edats… Júlia Vinolo, Guillermina Faustino i Assumpta Lorente. Us deixem AQUÍ L’ENLLAÇ de la nostra opinió que en el seu moment vàrem valorar molt positivament.
En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, que ens va aclarir molts aspectes de la proposta, amb la participació de Ferran Dordal, Carlota Subirós i nou de les onze intèrprets.
Va ser moderat en aquesta ocasió pel filòsof Joan-Carles Mèlich, que al nostre entendre va voler prendre massa protagonisme, deixant una mica de banda el seu paper de moderador.