Diumenge 17 vam tornar al Teatre del Raval després de molt de temps sense trepitjar-ho, per poder veure LA TARDOR NO ARRIBA MAI escrita i dirigida per Lali Álvarez, proposta que va formar part d’Eòlia Escena Emergent amb intèrprets emergents en l’àmbit de les arts escèniques. En teníem força ganes, ja que som seguidors de tota proposta en la qual intervé Lali Álvarez.
Alba Prim, Bruna Jansà, Cira Martinez Portero, Diego Neira, Gemma Charro, Júlia Sanfeliu, Mariona Pagès Buixeda, Paula Puig i Santiago “Pistachin” Arcos, són els nou joves intèrprets d’aquesta proposta.
Un grup d’activistes no saben com conduir les seves reivindicacions i decideixen emprendre el camí de la violència.
Elles no són de les que es lamenten i observen com la ferida sagna i es fa cada vegada més fonda. Elles no són de les que es deixen mullar per la tempesta, plantant els peus a terra, sense buscar cobert, per a, després, queixar-se que l’aigua les ha calat fins als ossos. Elles no són de les que els ha vingut tot donat i ara no saben com conquerir tot allò que els ha estat arrabassat. Elles són de les que s’empassen la por. De les que s’embruten les mans. De les que criden per ser sentides. I miren als ulls al present, sabent-lo seu.
A escena simultaniegen diversos espais, una cel·la d’una presó, una furgoneta, una sala d’un pis i l’estudi d’una pintora. Cal dir que les escenes que tenen lloc a la furgoneta quedaven “amagades” darrere la taula situada en primer pla. Tampoc ha ajudat la il·luminació amb els lots i un escenari molt sovint a les fosques.
Els nou personatges ens intenten explicar la seva situació, tot fent salts enrere sobre dos anys de les seves vides en comú. Diem “intenten”, perquè els diàlegs es trepitgen els uns als altres i entre crits es perden moltes frases que no arriben a ser perceptibles des de la platea.
Malauradament, la peça no ens ha atrapat, el grup d’activistes no ens ha semblat creïble i les seves reunions preparatòries de les accions que havien de dur a terme, semblaven més aviat reunions de joves adolescents sense cap més objectiu que beure birres i passar-ho bé. Sincerament, no ens hem cregut en cap moment que fossin un grup d’activistes organitzat.
Creiem que es tracta d’un bon text (malgrat que la falta de dicció i els crits dels actors no ens ha permès entendre’l del tot). Planteja molts dilemes, que ens obliga a qüestionar si qualsevol mitja pot ser legítim per aconseguir un objectiu, fins i tot la violència.
Per nosaltres es tracta d’una proposta fallida, que creiem és a causa d’una direcció d’actors no massa acurada. Llàstima !!!
Però les opinions a vegades són molt particulars. Si voleu dir la vostra, la podeu veure al Teatre del Raval fins al dia 24 de setembre.