Ahir divendres 15 de setembre vam fer cap al Teatre Borràs, per veure la tornada als escenaris a Barcelona de l’obra ELS GOSSOS, escrita i dirigida per Nelson Valente (Buenos Aires 1971); una producció de la Sala Trono i el Festival Grec 2020 que va fer temporada a la Sala Villarroel l’octubre d’aquell any. Joan Negrié és l’autor de la versió catalana i l’ha adaptat de manera que sembla talment un text de casa nostra.

ELS GOSSOS és una comèdia molt crítica sobre la classe mitjana, que viu instal·lada en la comoditat i la rutina i que aparentment no té problemes.

Assistim a un sopar de celebració del 40 aniversari de la Laura (Sandra Monclús), sopar que ha preparat l’Albert (Joan Negrié), el seu marit i al que assisteixen els pares de l’Albert, l’Emili (Albert Pérez) i l’Alicia (Mercè Aránega).  

El sopar sembla transcórrer sense entrebancs amb l’Emili que lidera en tot moment la conversa parlant incansablement dels gossos que ha tingut la família al llarg de la seva vida. L’Alícia mostra el seu enorme avorriment per un discurs que ha escoltat centenars de vegades i l’Albert intenta, sense èxit, afegir comentaris al que explica el seu pare. Fora de la taula, impàvida, escolta la nora, la Laura que és, teòricament, la protagonista de la “festa”.

En un moment, totalment inesperat, just quan ha bufat l’espelma del pastís d’aniversari, la Laura reviu un viatge en metro quan un desconegut li ha dit a cau d’orella que la seva vida no és feliç. Aquesta trobada inesperada, sense importància aparent, serveix com a detonador d’una crisi que posarà en joc tota la seva vida, i les preguntes que es fa són ineludibles: Aquesta és la vida que vull? Quan la vaig escollir? Algú m’ha preguntat si és així com vull passar els dies que em queden en aquest món?

I aquesta manifestació en veu alta dels seus neguits, provoca en la seva parella una explosió de neguits, frustracions, infelicitat… compartint el desig de canviar-ho tot dràsticament. Astorats el pare i la mare contemplen la dialèctica de la parella fins que els gossos que formaven part de la història familiar, apareixen en el present. Odis, i ressentiments que afloren sense restriccions i arrasen l’aparent tranquil·litat de les seves vides.

Una proposta que planteja temes universals i neguits que tots hem tingut en determinants moments de les nostres vides. 

Unes magnífiques interpretacions dels quatre intèrprets,… l’Albert Pérez que durant la primera part de la representació no calla ni un moment explicant la vida i miracles dels seus gossos, amb la gestualitat divertida de la seva dona, la Mercè Arànega que sense necessitat de parlar expressa tot el que sent quan l’escolta. Una dona que per adaptar-se al seu matrimoni i a la seva infelicitat ha buscat refugi en els psicòlegs i la beguda. Una actriu a la qual admirem, i ens captiva sempre que surt a escena.

En Joan Negrié ha estat magnífic i absolutament convincent en el seu paper conciliador que intenta per sobre de tot que aquest sopar sigui realment una celebració. Una persona que ha estat sempre sotmesa als dictats del seu pare.

Potser a un nivell una mica menys convincent el paper que li ha tocat a la Sandra Monclús, que sembla incapaç de manifestar els seus sentiments encara que interiorment sembla tenir-ho molt clar.

Una proposta entretinguda, que va més enllà de la comèdia per transformar-se a poc a poc en un drama, amb unes bones interpretacions, que podreu veure, si no ho vau fer en el seu dia, al Teatre Borràs fins al 15 d’octubre.