Aquest passat dimecres 13 de setembre, vam poder assistir a la inauguració de la temporada teatral del Teatre Lliure, veient una de les dues funcions úniques de l’espectacle “300 el x 50 el x 30 el” del col·lectiu anarquista belga FC Bergman, companyia guardonada amb el Lleó de plata de la Biennal de Venècia 2023.

FC Bergman va ser fundada l’any 2008 per sis actors/directors de teatre/artistes: Stef Aerts, Joe Agemans, Bart Hollanders, Matteo Simoni, Thomas Verstraeten i Marie Vinck, i és companyia resident de Tonneelhuis d’Anvers des de l’any 2013. Han desenvolupat un llenguatge teatral molt singular, essencialment visual.

Es tracta doncs d’una peça visual sobre que vol dir viure en societat partint de l’arca de Noè. De fet, les mides en colzes (una mesura emprada a l’Orient Mitjà equivalent a 45 cm) de l’arca de Noè tal com està informat a la mateixa Bíblia, 300x50x30 …. és a dir (300 colzes de profunditat, 50 colzes d’ample i 30 colzes d’alçada), és el que dona títol a la proposta. La peça està farcida de referències al cristianisme.

La proposta va ser creada per encàrrec del Teatre Tonnelhuis d’Amberes, pel festival Antwerpse Kleppers l’any 2011 i va passar cinc anys de gira per diferents països d’Europa estrenant-se el 2022 a Nova York. 

Una comunitat aïllada pateix una por existencial que els fa restar tancats a les seves cases i refugiar-se en la religió. L’espectacle parla de la por de perdre el control de les nostres vides. Parla de la resposta defensiva de la comunitat que es veu amenaçada.

A través de càmeres i projeccions audiovisuals en directe, ens endinsem en les llars dels membres de la comunitat. Sis casetes humils formen un assentament a la clariana d’un bosc.

“Ells s’amaguen i amaguen el que no volen que la gent vegi. Les càmeres mostren els seus secrets, que no estan pensats per a ser públics“, explica Stef Aerts, un dels creadors de l’espectacle. 

L’espectacle toca desitjos ocults, la recerca del sentit de la vida, la bellesa del fracàs humà i, finalment, l’esperança en la supervivència, emmarcada en les mides bíbliques de l’arca de Noè.

El protagonista principal, un soldat solitari, creu que pot conduir el destí. Els altres no. Els altres no es fan responsables de les pròpies vides perquè pensen que això és fora del seu abast.

Nosaltres ens sentim més connectats amb el soldat, que intenta controlar la seva vida encara que sàpiga que no serà possible. Al final, això és precisament el que veiem: que mai no funciona. És una història meravellosa: sabem que ell no se’n sortirà peró veiem com ho intenta. (Stef Aerts i Thomas Verstraeten).

A l’interior de les cases veiem la família que engoleix d’una forma desfermada tot el que té al seu abast, comestible o no comestible. 

Veiem el nen que viu sol amb els coloms engabiats en la llar que al començament de l’obra havia ocupat un personatge agònic que desapareix en el bosc. 

Veiem una jove que rep classes de piano d’una dona que pot ser la seva mare o la seva professora i que converteix les classes en una condemna. 

Veiem un home que practica l’onanisme amb una parella que asseguda a l’inodor és capaç d’evacuar objectes com petxines o cargols de mar. 

Veiem el grup d’amics que beuen en companyia mentre juguen amb armes de foc. 

Veiem al pescador que davant del llac espera impassible pescar alguna peça, 

… i finalment veiem el soldat que planifica la destrucció de la comunitat.   

L’espectador es converteix en una mena de voyeur de la intimitat dels personatges que ens ofereixen fragments de vida surrealistes i humorístics que voregen sovint l’absurd. 15 intèrprets a escena i 80 voluntaris (que simbolitzen la humanitat) vinculats a entitats socials del Poble-sec i del Col·legi del Teatre que apareixen al final de l’espectacle en una mena d’apocalipsi col·lectiva final. Una escena final on l’espectacle va més enllà dels personatges incloent a tothom.  

L’espectacle té una durada de poc més d’una hora, perfecte per no cansar massa els espectadors, a causa de la reiteració (segurament excessiva) dels girs a l’escenari de les persones que manipulen les càmeres a través d’una via, per mostrar les accions a l’interior de les 6 petites estances del poblat.

L’escenografia, la música, la il·luminació, el vestuari, les interpretacions, els tècnics, …. tot conforma una proposta absolutament diferent del que estem acostumats, però realment una proposta captivadora i magnètica.

A nosaltres ens ha agradat molt.