Al Teatre Goya hem pogut gaudir de LAS GUERRAS DE NUESTROS ANTEPASADOS, de Miguel Delibes (Valladolid 1920-2010) adaptada per Eduardo Galán (Madrid 1957) i dirigida per Claudio Tocalchir (Buenos Aires 1975). 

Una proposta absolutament magnífica, tant pel text, com per la direcció que aposta especialment per la vessant humana del text  … i també per unes interpretacions que ens han fet vibrar i emocionar. 

Pacífico Pérez (Carmelo Gómez) manté set entrevistes amb el psiquiatre del sanatori penitenciari on està reclòs, el doctor Burgueño (Miguel Hermoso). En aquestes entrevistes va recordant la seva vida conduït per les preguntes del metge. 

Pacífico, és una persona ingènua i d’una gran sensibilitat que va créixer amb l’obsessió per les guerres que tenien el seu pare, el seu avi (el Abu) i el seu besavi (el Bisa) que havien lluitat a la guerra civil, la d’Àfrica i la carlista respectivament. Tots tres el van voler fer partícip de les seves experiències perquè estigues preparat quan arribes la seva guerra. 

Però a Pacifico li agrada pujar despullat als ruscos de les abelles i parlar amb elles, li agrada mirar embadalit el fum que surt d’una xemeneia, sent les veus del riu i el dolor de l’arbre al qual poden. Malgrat tot, acabarà matant inesperadament i això l’ha portat a la presó.

Carmelo Gómez (Sahagun 1962) s’impregna del personatge des del moment zero i el dota de veritat i tendresa. El seu company d’escena, Miguel Hermoso (Madrid 1971) és molt convincent com el metge que empatitza amb el reu i vol entendre que el va portar a matar. Vol esbrinar per què una persona tímida, afable i connectada amb la natura d’una forma molt especial, va ser capaç d’assassinar una persona.

La proposta és dirigida per Claudio Tolcachir, que ens ha regalat  una excel·lent posada en escena amb la impecable il·luminació de Juan Gómez Cornejo, l’espai sonor de Manu Solís, el vestuari de Yaiza Pinillos i l’escenografía de Mónica Boromello. Una escenografia abstracta formada per mòduls que els actors belluguen creant un espai que comença amb la consulta del psicòleg on, fins i tot, metge i pacient poden prendre una copa, i deriva en un espai tancat on Pacifico se sent segur i on prefereix continuar vivint.

Un crit contra la violència de les guerres és la línia mestra de la novel·la publicada el 1975. Des del nom del protagonista, “Pacífico”, fins al final terrible de l’obra, l’autor val·lisoletà va defensar al llarg de les seves pàgines la pau davant de la guerra i la no-violència com a camí de vida.

Més enllà de la violència, l’obra parla de la humanitat, de com la naturalesa d’una persona es veu envaïda per les expectatives dels altres, comenta el seu director.

Pacífico, d’una sensibilitat extrema, relata com la seva vida ha estat envoltada de relats de guerra convivint amb tres generacions d’homes que pensen fermament que un país no pot viure sense una guerra on participar.

Una proposta que ens ha emocionat, amb unes interpretacions realment magnífiques i que podeu veure al Teatre Goya fins al 15 d’octubre.