Ahir dissabte 24 de juny, vam fer cap al Teatre Gaudí per veure una producció de la companyia valenciana “Contrahecho” que ofereix quatre representacions a la nostra ciutat. Es tracta de SEGAREM ORTIGUES AMB ELS TACONS, una producció que va ser estrenada a Russafa Escènica 2017.

Russafa Escènica és un Festival de tardor de les Arts Escèniques que es va iniciar en 2011 en el barri de Russafa de la ciutat de Valencià i que actualment té lloc a tota la ciutat.

Valorem molt positivament l’actitud del Teatre Gaudí per fer possible que es puguin veure a Barcelona produccions valencianes o de ses illes, encara que siguin per pocs dies.

La companyia “Teatro del Contrahecho” va néixer en 2015 creada per Marcos Luis Hernando, Pilu Fontán i Alberto Baño.

Textos arriscats, interpretacions compromeses, tècnica corporal, bellesa visual, poesia, actualitat i compromís caracteritzen la companyia. Una aposta pel teatre contemporani social.

SEGAREM ORTIGUES AMB ELS TACONS, ens explica la història de tres dones i un transvestit que es dediquen a la prostitució en un marge de la carretera, rodejats de tarongers. Cada una d’elles relata les seves experiències, els fets del passat que l’han fet arribar a l’avui i al que fan. Mentre reclamen als vehicles que passen que s’aturin i ofereixen els seus serveis.

Un text atrevit i transgressor escrit per Marcos Luis Hernando i dirigit per ell mateix i l’Idoya Rossi. L’obra està escrita en castellà i ha estat traduïda al valencià per Neus Alborch.

Els quatre intèrprets, Laura Sanchís (Blanch), Pilu Fontán (Ama), Isabel Martí (Divy) i Alberto Baño (Candy), ens expliquen les seves esperances i els seus somnis, reivindicant la seva visibilitat i el desig de poder subsistir amb dignitat en una societat hipòcrita que les amaga. Quatre històries entrellaçades entre si per la figura del puter. Aquesta figura apareix en un vídeo i reivindica la seva necessitat de ser puter.

Des del respecte més absolut i amb molta sensibilitat les quatre protagonistes de l’obra ens mostren la “brutalitat” que representa exercir la prostitució a la carretera. Elles ploren, ballen, riuen i fins i tot reclamen el seu dret a tenir el millor lloc en aquest espai on conviuen.

Ha estat esplèndid el monòleg inicial d’Isabel Martí i també el colpidor monòleg final, que ens relata un cas real (una víctima tancada en un soterrani a Madrid i obligada a tenir relacions amb fins a 30 homes al dia) ha estat interpretat per Laura Sanchís.

Les quatre interpretacions han estat magnífiques, recolzades per la il·luminació de Victor Anton que ha aconseguit crear escenes realment boniques malgrat la duresa del text. L’espai escènic s’ha transformat en un marge de la carretera, un lloc a l’aire lliure on elles treballen. Els elements escenogràfics d’Azucena Abril i el vestuari de Pilu Fontan i Piluca Muñoz de Morales, són de color blanc. L’única nota de color la donen els gots que assenyalen el marge de la carretera.

Soliloquis i escenes corals de quatre persones que dedicades a l’ofici més vell del món, reivindiquen la seva existència, la seva necessitat de ser considerades persones en un món que les aparta i menysprea tot i que les utilitza.

Un text punyent, una dura reflexió sobre la dona, el feminisme, la prostitució i el masclisme. Una història que ens ofereix diferents punts de vista i ens posa davant nostre l’existència d’aquestes dones que per guanyar-se la vida es passen el dia en un marge del camí amb una cadira i un para-sol com a única companyia. 

Elles són les dones que malviuen per poder pagar els seus deutes, les víctimes del comerç de persones que han arribat al nostre país, esperançades amb la promesa d’un futur que, segurament, mai no tindran. Una clara denuncia en una Espanya que és un dels principals països de destí de dones arribades per a la seva explotació sexual.

Una obra que ens ha fet neguitejar però molt recomanable. Encara hi sou a temps per anar avui diumenge a l’última funció.