Dimecres passat, últim dia del mes de maig, vam fer cap al Teatre la Gleva per veure la segona producció de La Mala Companyia, que basada en la novel·la “Un món feliç” d’Aldous Huxley, porta per títol L’ÚLTIM DIA DE L’HOME GOS.
La Mala Companyia es va gestar en 2019 quan un grup d’alumnes de l’Institut del Teatre van preparar una adaptació de la novel·la “La Peste” d’Alfred Camus com a taller de l’escola amb Ramon Simó com a tutor i director. El confinament provocat per la Covid-19 els va fer, a partir d’aquest taller, crear telemàticament la seva primera proposta escènica “Es pronuncia Camí”, que va ser estrenada a la Sala Beckett en el marc del Festival Grec 2021 i posteriorment va fer temporada a la Gleva, dirigida per Ramon Simó.
“L’ÚLTIM DIA DE L’HOME GOS” és la segona proposta del projecte de la companyia de posar en escena, comparant-les amb la societat actual, una trilogia d’obres de teatre que adapten grans novel·les distòpiques del segle XX.
Amb dramatúrgia de Ramon Micó (Barcelona 1990) i direcció de Dobrin Plamenov ens presenten un món distòpic on els infants es crien en grans parcs d’atraccions. Els adults, organitzats en castes estan totalment sotmesos a l’ordre establert i obeeixen sense qüestionar allò que els hi tenen assignat.
L’obra comença amb quatre investigadors del govern, que investiguen les causes de la revolta i destrucció que va tenir lloc al parc d’atraccions Somadland, on una fúria assassina es va apoderar dels nens que van acabar matant els seus cuidadors/vigilants i es van matar entre ells. No en va quedar cap supervivent per explicar els motius d’aquest episodi.
Sembla que tot s’inicia amb un nen, en Darvin, que no accepta ni pot oblidar les coses que veu al llarg de la seva infància, qüestionant el destí final dels fetus humans amb els quals juguen, qüestionant les tortures a què són sotmeses algunes persones i qüestionant a la fi, el sistema i a l’home gos en què tots els nens s’emmirallen.
Quina és l’espurna que ho ha encès tot? Si el sistema ha de seguir funcionant i millorant cal saber què ha fallat.
La proposta ha estat interpretada per Guillem Font, Àlex Pujol, Eduard Serra i Cristina Terzi.
La veritat és que hem de reconèixer que la proposta no ens ha atrapat gens, ni el text, ni la posada en escena, i encara menys la direcció de la proposta, malgrat que l’escenografia de Xevi Oró i Dobrin Plamenov, l’hem trobat senzilla però reeixida.
Sincerament, hem de dir que ens ha costat mans i mànigues entendre de què anava tot plegat i que inclús hem tingut seriosos problemes per entendre, fonèticament parlant, bona part del que els actors ens explicaven.
No descartem que potser sigui un problema nostre (o no tindríem el dia), davant del que hem vist en finalitzar la representació, amb una allau d’aplaudiments enfervorits; és per això, que si voleu dir la vostra, i tenir la vostra pròpia opinió, encara teniu l’oportunitat de veure-la fins a l’11 de juny.