Ahir dimarts 30 de maig, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per veure PARSIFAL, una òpera en tres actes, creació absoluta de Richard Wagner (Leipzig 1813- Ca’Vendramin, Itàlia 1883), ja que d’ell és tant la música com el llibret. Aquesta producció, amb la direcció escènica de Claus Guth (Fráncfort del Meno-Alemanya, 1964), la mateixa que vam poder veure el mes de març de 2011 i de la qual llavors vam fer aquesta ressenya.

Aquesta és una coproducció del Gran Teatre del Liceu i de l’Opernhaus-Zürich, que mira l’Alemanya d’entre guerres i trasllada els protagonistes a un hospital per a mutilats de guerra, marcats per la desesperança.

La proposta se centra en allò simbòlic i en el mite actualitzat que avisa sobre els falsos redemptors.

La direcció musical és de Josep Pons (Puigreig 1957), director musical del Gran Teatre del Liceu. 

PARSIFAL (1882) va ser estrenada al Teatre Festspielhaus de Bayreuth el 26 de juliol de 1882, Wagner va donar l’exclusiva a aquell Teatre. Els drets d’exhibició d’aquesta òpera considerada el testament artístic del compositor que caducarien l’1 de gener del 1914. El Liceu, avançant-se als teatres de tot el món, va aixecar el teló a les 11 de la nit del 31 de desembre de 1913, quan a Alemanya ja eren les 0 hores del dia 1 de gener.

Inspirada en la llegenda del Greal de Wolfram von Eschenbach (Parzival) i de Chrétien de Troyes (Perceval ou le Conte du Graal), ens explica com un innocent noi, Parsifal (Nikolai Schukoff), es converteix sense quasi adonar-se en el salvador del Sant Grial. El Rei Amfortas (Matthias Goerne), ferit de mort al caure persuadit sexualment per Kundry (Elena Pankratova), fa que els habitants del seu reialme estiguin totalment desorientats. Parsifal accedéis a ajudar-los, tot renunciant a la seducció de Kundry, retornant la llança sagrada i per tant, l’ordre al castell.

A l’hospital per a mutilats de guerra habiten els cavallers que custodien el sagrat Greal, en aquest cas personificats pels metges del sanatori. Les infermeres i els infermers són els escuders i el mag Klingsor (Evgeny Nikitin) es transforma en el propietari d’un bordell.

Les “Noies Flor” estan interpretades per Isabella Gaudí, Núria Vilà, Mercedes Ganchero, Sonia de Munck, Tànit Bono i Marifé Nogales. Gurnemanz (René Pape) apareix com si fos un capellà i el vell Amfortas és el director del sanatori. Paata Burchuladze (Titurel),  Josep Fadó (primer cavaller), Felipe Bou (segon cavaller), Cristina Toledo (primer escuder), Clare Presland (segon escuder), Facundo Muñoz (tercer escuder) i Marc Sala (quart escuder)  completen el repartiment d’aquesta proposta.

Molt destacable la interpretació del ballarí Joaquín Fernández que evoluciona per les sales del sanatori entremig dels altres protagonistes. 

Al costat del Cor del Gran Teatre del Liceu que dirigeix Pablo Assante hi col·laboren el Cor Infantil Amics de la Unió (Josep Vila Jover, director) i la Coral Càrmina (Daniel Mestre i Dalmau, director).

Aglaja Nicolet s’ha encarregat de la reposició d’aquest muntatge que compta amb escenografia i vestuari de Christian Schmidt, coreografies de Volker Michl, dissenys d’il·luminació de Jürgen Hoffman i vídeos d’Andi A. Müller.

Cal remarcar el destí final de la protagonista, Kundry, que a la versió original mor en escena i en aquesta versió, quan Parsifal és ungit com el nou líder del Greal, abandona l’escena carregant una maleta com a presagi de l’arribada del nazisme, ja que sempre s’ha identificat la dona amb la comunitat jueva.

L’escenografia de Chistian Schmidt, ha creat un escenari giratori en continu moviment a dos nivells, amb molt color i que a cada moment sorprèn pels seus canvis, amb terres diferents, enrajolats, gespes, basalts, on les façanes es van transformant a mesura que passa el temps, degenerant-se i fins i tot enderrocant-se, perquè al final tot reneixi de nou un altre cop i sembli un altre cop immaculat i nou. Curiosament, aquesta escenografia que tant ens va agradar fa dotze anys, ara en algun moment ens ha arribat a cansar, per la reiteració excessiva dels seus girs.

Una proposta immensa on destacaríem, musicalment parlant, el segon acte quan Parsifal ha d’enfrontar-se a diverses proves; una de força i una altra de resistència a la temptació, quan es troba amb les Noies Flor que intenten desviar-lo de la seva missió amb un oferiment sexual i que culminarà a l’extens duet amb Kundry.

Una durada de  quasi 5 hores, amb dos entreactes de 30 minuts cadascun i que ens ha fet córrer per poder agafar el metro.

Pensem que en obres tan extenses s’hauria de tenir en compte l’horari de finalització a l’hora de programar una representació en dies feiners.