Aquest passat dissabte 27 de maig, vam poder gaudir de l’últim concert de la primera temporada sota la direcció de Ludovic Morlot, al capdavant de l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya).
Un extraordinari concert que ens ha servit per posar fi a una època i com a colofó als 50 anys que seguim aquesta orquestra, primer al Palau de La Música i després a l’Auditori. Malauradament per diverses raons, la temporada vinent deixem el nostre abonament.
El concert ha estat batejat com a MAHLER 5 i el repertori ha estat el següent:
- MAURICE RAVEL (Ciboure, França 1875 – París 1937) – LE TOMBEAU DE COUPERIN (1914-1917) (🐌🐌🐌)
I. Prélude II. Fugue III. Forlane IV. Rigaudon V. Menuet VI. Toccata
Els moviments I, III, IV i V orquestrats l’any 1919 per Maurice Ravel i els moviments II i VI orquestrats l’any 2013 per Kenneth Hesketh (Liverpool 1968).
Aquesta obra va ser concebuda inicialment per a piano durant la Primera Guerra Mundial (Ravel, malalt, havia estat apartat del front), com una suite de danses en sis moviments, dedicats de manera individual a amics morts en el camp de batalla. Un parell d’anys després de finalitzada l’obra, el mateix Ravel va decidir orquestrar quatre de les sis peces deixant de banda dos, la II i VI, per considerar-les poc aptes per a ser interpretades per una orquestra. Aquesta versió orquestrada va ser estrenada el 1920.
Va ser en 2013 que el compositor britànic Kenneth Hesketh va orquestrar les dues peces que Ravel havia deixat de banda. En el concert hem pogut escoltar els sis moviments orquestrats.
Malgrat el títol de l’obra, el mateix compositor la va descriure com un homenatge “dirigit menys de fet al propi Couperin que a la música francesa del segle XVIII”. François Couperin va ser un organista i compositor de música barroca francesa (París 1668-1733). Ravel va fusionar les formes rítmiques i melòdiques i les cadències de l’època de Couperin amb les seves pròpies. L’obra transmet la sensació que el present és un diàleg perennement obert amb el passat.
__________________________________________
2. GUSTAV MAHLER (Kalischt, actualment República Txeca 1860 – Viena 1911) – SIMFONIA N.5 EN DO #M (1901-1902) – (🐌🐌🐌🐌🐌)
Primera part : 1. Trauermarsch. In gemessenem Schritt. Wie ein Kondukt – 2. Stürmisch bewegt. Mit grösster Vehemenz
Segona part : 3. Scherzo. Kräftig, nicht zu schnell
Tercera part : 4. Adagietto. Sehr langsam – 5. Rondó – Finale. Allegro
Aquesta simfonia acabada el 1902 va ser revisada pel compositor de manera continuada fins un any abans de la seva mort. La instrumentació no es va fer fins al 1903 i revisada novament el 1904. L’estrena de l’obra va tenir lloc el 1904 al Gürzenich de Colònia dirigida pel mateix compositor.
Es tracta d’una de les obres més populars i més icòniques del repertori simfònic, música cabal del Romanticisme centreeuropeu, on conviuen l’aspecte fúnebre, el cant popular, la dansa i fins i tot un expressionisme incipient. Més enllà de la seva popularitat podem trobar alguns dels passatges més grandiosos de tota la música de Gustav Mahler.
Segons llegim la Cinquena és la primera de les seves simfonies on renuncia a un programa amb font literària i també la primera on no incorpora la veu humana, potenciant d’aquesta manera, la qualitat narrativa del discurs.
Una obra que consta de tres parts i es divideix en cinc moviments. El nucli de la simfonia és el tercer moviment, el “Scherzo. Kräftig, nicht zu schnell” que serveix de transició entre els dos primers moviments dominats per les emocions negatives, i els dos últims que transmeten pau i serenitat i tot plegat es tanca amb una explosió d’emocions positives en finalitzar l’obra.
El quart moviment és potser el més conegut i molt habitualment s’interpreta en solitari, sense els altres moviments de la simfonia. La seva interpretació per l’OBC en directe ens va emocionar i fins i tot posar la pell de gallina.
Aquesta explosió d’emocions dels dos darrers moviments, es va encomanar a tot l’Auditori, i tots vam aplaudir enfervorits en finalitzar aquest magnífic concert, que ha suposat la cloenda de la temporada, i per nosaltres segurament el darrer concert de l’OBC, després de cinquanta anys de seguiment.