– 128 (22/23) – Teatre – TANZÀNIA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre La Gleva

Ahir divendres 5 de maig vam fer cap al Teatre la Gleva per veure TANZÀNIA una obra de la dramaturga Ana Bofill escrita durant un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett (curs impartit per Marta Buchaca) i que va ser seleccionada per ser presentada, el juny de 2019, en una lectura dramatitzada.

Posteriorment, al mes de desembre es va fer una altra lectura dramatitzada a la Sala Dau al Sec, dirigida en aquella ocasió per l’Imma Colomer.

Aquesta peça va ser seleccionada al “Insomnia Festival” del Grup Balaña i es va representar al Teatre Borràs el dia 20 de febrer d’enguany.

Es tracta d’una nova producció de la “companyia Fresquita Montes” creada per Ana Bofill, a la que nosaltres vam conèixer en 2017 amb “ESCENES D’UNA VIDA AMB HÀMSTERS” al Cafè Teatre Llantiol.

La Montserrat Vilalta (Margarita Ponce) té setanta anys i porta una vida centrada en la cura del seu pare malalt d’Alzheimer. Fa anys que està separada i té dues filles i un net. També té dos germans que no visiten el pare encara que truquen cada dia per saber com està.

Quan menys s’ho espera coneix el Josep i comença amb ell una relació amorosa. Ella està il·lusionada i comparteix amb ell moments que la fan tornar a tenir ganes de viure. Ell li proposa marxar junts a l’estiu, a fer un viatge, un safari a Tanzània.

Ella s’ho planteja seriosament, però la seva consciència (Elena Alcalde) la sotmet a un judici que l’enfronta amb ella mateixa i l’obliga a prioritzar.

Pot ella abandonar les seves “obligacions” amb el seu pare? Pot ella gaudir amb llibertat de la vida que li agradaria tenir? Podrà ella deslliurar-se del sentiment de culpa en deixar enrere el pare ni que sigui temporalment? Podrà ella gaudir de nou de l’amor?

A les persones, a vegades, ens agradaria viure altres vides, ens voldríem atrevir a fer altres coses, a prendre altres camins, però acostumem a topar amb la realitat que ens hem creat i ho deixem tot tal qual estava. El pitjor enemic som nosaltres mateixos i les inseguretats que ens creem i que ens encotillen.

El magnífic text de l’Ana Bofill, obre una porta a com a mínim, plantejar-nos si la vida que vivim és la que volem viure, amb independència de gènere, edat o estatus social. Segons ella mateixa ha comentat al col·loqui posterior, volia donar visibilitat a les dones com a persones, més enllà de ser mares o àvies d’algú, i representar a escena el batibull intern d’una persona quan ha de prendre una decisió que enfronta deure i desig.

Una escenografia pràcticament inexistent, quatre cadires, una cadira de rodes i un faristol, deixen espai suficient perquè la Montserrat ens expliqui la seva vida i ens mostri la seva lluita interna.

Ha estat una gran interpretació de la Margarita Ponce que ens ha enamorat amb la seva capacitat per interpretar diferents personatges, i ens ha fet viatjar amb ella pels seus canvis d’estat anímic.

No podem valorar igual la interpretació de l’Elena Alcalde, que ben segur serà una bona actriu, però que la direcció l’ha forçat a representar un paper volgudament “passat de voltes”, i que al nostre entendre ha derivat en una sobreactuació impostada, que fins i tot ens ha produït rebuig.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, conduït per Paula Castillo i Maria Pujol del col·lectiu Nova Veu, que ha comptat amb la participació de tot l’equip artístic.