Aquest dilluns passat, 24 d’abril, vam tornar al Gran Teatre del Liceu, per poder veure l’òpera MANON de Jules Massenet, amb la producció del director d’escena, actor i escriptor, Olivier Py (Grasse, França, 1965), amb una posada en escena ambientada en la França de finals del segle XIX amb reminiscències del Broadway més clàssic.

L’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu han estat dirigits pel mestre Marc Minkowski (París 1962). Una coproducció del Grand Théâtre de Genève i l’Opéra-Comique (París).

MANON és una òpera en cinc actes de Jules Massenet (Saint-Étienne 1842-París 1912) creada en 1884 a partir de la novel·la “L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut” de l’abbé Antoine-François Prévost publicada en 1731. Amb llibret d’Henri Meilhac i Philippe Gille va ser estrenada el gener de 1884 a l’Opéra-Comique de París i a Barcelona el desembre del 1894 al Liceu. 

Aquesta producció situa l’acció en el bulliciós barri vermell on es mostra la dimensió luxuriosa de l’òpera amb les cases de cites i els casinos. La protagonista ha estat interpretada per la soprano Amina Edris (un canvi en el repartiment substituint a la també soprano Nadine Sierra). La soprano, nascuda a Egipte i criada a Nova Zelanda ha debutat amb aquest paper en el Liceu, paper que ja havia interpretat a l’Opera Național de París en 2020. 

Abans de començar la representació va sortir una responsable del Teatre, per anunciar la substitució de la soprano, i va rebre una escridassada brutal, ja que fins i tot algunes persones havien comprat entrades per veure els dos repartiments i ara es trobaven amb la mateixa soprano dues vegades. La comunicació per correu als abonats, va arribar tan sols 24 hores abans.

Creiem que no és massa bona pràctica canviar repartiments i malauradament el Liceu ho fa massa sovint. Les entrades les compres amb molts mesos per avançat amb un determinat cast i quan arriba la sessió comprada, et trobes amb canvis de repartiment que potser no volies.

Manon és una jove que ha d’ingressar en un convent, però fa parada a la fonda d’Amiens on l’espera el seu cosí Lescaut, paper interpretat pel baríton Alexandre Duhamel. El paper de l’hostaler ha estat interpretat pel baríton Pau Armengol.

Allà descobreix una altra vida, luxe i plaer que li prometen diversos homes que s’enamoren d’ella, entre ells, Guillot de Morfontaine, interpretat pel tenor barceloní Albert Casals, un autèntic depredador sexual, o Monsieur de Brétigny, interpretat pel baríton mallorquí Tomeu Bibiloni, un proxeneta de moral inexistent. Tres prostitutes de carrer, Pousette, Javotte i Rosette, intenten que Manon s’animi a seguir els seus passos. Aquests tres papers estan interpretats per la soprano Ines Ballesteros i les mezzosopranos Anna Tobella i Anaïs Masllorens.

Però Manon coneix el jove cavalier Des Grieux, interpretat pel tenor Michael Fabiano, i s’enamoren. Fugen a París però per satisfer els capricis de Manon calen diners i ella es converteix en una cortesana molt popular. Ell decideix abandonar-la i ingressar en un seminari per començar una vida religiosa contra la voluntat del seu pare el Comte des Grieux, paper interpretat pel baríton Laurent Naouri.

Finalment, els seus camins es tornen a creuar i comencen a freqüentar els casinos on fan trampes per guanyar fins que són detinguts. Ell és alliberat per les influències familiars, però ella és condemnada a la deportació. Abans de ser deportada mor malalta a la cel·la de la presó. Una història d’amor apassionada i tumultuosa.

Aquesta òpera nosaltres no l’havíem vist al Liceu, però si ja fa onze anys als cinemes Yelmo, en una retransmissió en directe des del Metropolitan de Nova York, amb un immillorable cast, encapçalat per Anna Netrebko i Piotr Beczala. En aquest ENLLAÇ podeu veure aquella crònica.

El resultat d’aquesta producció no ens ha decebut, però sí que esperàvem molt més del que hem pogut veure. Malgrat l’escridassada pel canvi d’última hora de la soprano principal, Amina Edris ens ha agradat força, especialment en els dos darrers actes.

Les veus en general ens han agradat i l’orquestra també ens han convençut força, però el que no ens ha agradat gens és aquesta posada en escena, que ens ha semblat exagerada: neons de colors i una acció massa ràpida per les escenes que representen les cases de cites o els casinos i que contrasten fortament amb la foscor de les escenes del convent o de la presó. Una escenografia de Pierre André Weitz composta per enormes mòduls que entren i surten manualment d’escena de forma continuada i sorollosa.

De totes maneres, hem tornat a gaudir d’una altra nit d’òpera.