Aquesta vegada ens ha costat mans i mànigues poder veure aquesta proposta. Primer va ser l’anul·lació, per par nostre, a causa del feliç naixement de la nostra 4a neta. La segona vegada una cancel·lació de la representació a causa d’una indisposició d’un dels actors.

Finalment, aquest dimecres 5 d’abril, i al tercer intent, vam aconseguir veure l’adaptació de VENT DE GARBÍ I UNA MICA DE POR de Maria Aurèlia Campmany (Barcelona 1918-1991), que està tenint lloc a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Una versió d’Albert Boronat i Judith Pujol dirigida per Judith Pujol.

Aquesta obra va ser publicada l’any 1968 i ens parla de tres moments vitals de la història del nostre país: el Maig del 68 o maig francès, els dies abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 1936 o la Setmana Tràgica del 1909. Es tracta d’una de les obres més polítiques d’aquesta escriptora profundament feminista i antifranquista, que retrata a una burgesia catalana immòbil i aliena als esdeveniments socials que tenen lloc al seu voltant.  

La gènesi de l’obra rau en l’any 1965 quan Ricard Salvat va encarregar a la Maria Aurèlia Campmany una obra pels alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que tots dos havien fundat cinc anys abans i que tenia la seu a la cúpula de l’actual Teatre Coliseum de Barcelona. Una escola que amb els pas dels anys esdevingué l’Institut del Teatre.

Aquesta obra va ser estrenada el mateix any 1968 al Teatre Romea, i uns anys més tard, el 1981, es va fer una versió televisiva (a Radiotelevisió Espanyola).

VENT DE GARBÍ I UNA MICA DE POR, és un text que ens parla d’uns moviments que formen part de la nostra història i que no han estat mai significats en cap mena de proposta teatral. L’autora es considerava de classe i tractava la burgesia catalana com un personatge més dels seus escrits, un personatge que es creu immune a tot allò que passa fora de la seva classe social.

Hem pogut gaudir d’una divertida adaptació d’aquesta peça, una barreja entre el sainet i un cabaret més pedagògic, més kafkià.

Fotografies de David Ruano

La proposta està dividida en tres parts que situen als membres de la burgesia estiuejant a Cadaqués (l’estiu de 1968), a Sitges (el juliol de 1936) i a Caldetes (l’estiu de 1909), unes persones que es miren de lluny els conflictes que estan passant a Barcelona. En cada acte, una parella de narradors (Miriam Moukhles i David Anguera) presenta els fets històrics del moment, i els tres actes acaben amb les joves parelles burgeses ballant mentre continuen hermèticament tancades en el seu món.

Una mostra palesa de la immobilitat d’aquesta classe social són els diàlegs que es repeteixen a les tres èpoques com quan parlen del servei…

“El servei és molt desagraït. Venen del poble escanyolides i sense saber res, Els ensenyes tot el que saps i quan ja estan grassonetes i ensenyades marxen i et deixen plantat”.

Una adaptació que ha volgut mostrar com, encara ara, estem influenciats per aquesta immobilitat de la burgesia catalana, unes famílies que continuen actuant de la mateixa forma, un segle més tard. Una classe social que barreja la cultura catalana amb la política i l’economia i que continua amb el seu “modus de vida”, mentre el món es va ensorrant al seu voltant.

Un dels punts forts de la proposta és la música en directe, amb les cançons escrites per la mateixa Maria Aurèlia musicades per Marcel Bagés i David Soler. També ho són les projeccions de la Carme Gomila, amb una feina molt acurada d’arxiu i que ens ajuden a connectar i reforcen les realitats socials que s’expliquen.

Els vuit actors protagonistes David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Márquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Miriam Moukhles i Joan Solé ens presenten un magnífic treball coral molt artesanal, on toquen, canten, ballen i actuen.  El pes escènic de tots vuit està molt equilibrat destacant en determinats moments la tasca de l’Àurea Márquez com a fil conductor. 

Una proposta d’un ritme vertiginós amb constants entrades i sortides d’escena i canvis de vestuari i perruques a la vista de tots (caracterització de Giulia Grumi). Un dinamisme que també transmet l’escenografia de Víctor Peralta conformada per uns panels mòbils que canvien de color i ubicació.

La versió inclou un parell de cartes del volum “Cartes impertinents” on l’autora donava veu a dones sense veu. Una proposta que ha començat amb un pròleg introductori i es tanca amb un epíleg, que dirigint-se a la mateixa Maria Aurèlia Campmany, ens parla de la por, de totes les pors, de les pors que ens immobilitzen.

Una molt bona proposta que encara podeu gaudir a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya fins al dia 16 d’abril.