Ahir, últim dia del mes de març vam fer cap al Teatre Lliure de Montjuïc per tal de veure la primera de les dues representacions de KINGDOM, la tercera part d’una trilogia de l’artista belga Anne-Cécile Vandalem, sobre el fracàs de la civilització occidental.
A “Tristesses” i “Arctique”, parla de la fallida política i el naufragi climàtic de les nostres societats. En aquesta proposta l’autora desmunta la utopia de la vida retirada a la natura.
KINGDOM està inspirat en “Braguino”, un documental estrany de Clément Cogitore. El jove director va filmar una petita comunitat de vells creients replegats des de fa diverses generacions al final de la taigà siberiana, i que l’arribada d’un altre grup, també minúscula a l’escala del paisatge, va llançar a la guerra. Aquest documental va obtenir el premi Zabaltegi al Festival de San Sebastian en 2017.
Anne-Cécile Vandalem (Bèlgica, 1979), directora, escriptora i actriu, va fundar Das Fräulein (Kompanie) el 2008 i els seus espectacles més recents són Tristesses (Théâtre de Liège, 2016) i Arctique (Théâtre National de Belgique, 2018), convidats al Festival d’Avinyó i al FIND de la Schaubühne de Berlín. És també autora d’instal·lacions sonores i multimèdia i de projectes performatius a l’espai públic.
KINGDOM, basada en fets reals, ens parla de la història d’una família que als anys setanta del segle passat, va decidir viure en plena naturalesa. Instal·lats a la taiga siberiana, el pare (Philippe Grand’Henry), qui va decidir en el seu moment aquesta fugida de la civilització, conviu amb el seu fill (Laurent Caron) i la seva família, la dona (Zoé Kovacs) i quatre nens. També hi viuen amb ells els dos fills adolescents (Arnaud Botman i Épona Guillaume) d’un altre fill que ha marxat.
Però en aquest idíl·lic espai hi viu també una altra família, compartint terreny, boscos i riu. Una família amb la qual estan enemistats. La gelosia i la cobdícia els han conduït al conflicte, la desconfiança, l’enfrontament i la destrucció. Els costums dels uns i les pràctiques dels altres posen en perill el ja delicat equilibri d’aquesta nova societat, fins que un dia s’alça un mur entre les dues famílies. S’ha declarat la guerra.
La història comença amb l’arribada d’un equip de cinema (Federico d’Ambrosio i Leonor Malamatenios). Van contactar amb la família fa uns mesos perquè volien fer una pel·lícula. La família va acceptar reunir-s’hi amb la condició de que hauran de renunciar a trobar-se amb l’altra família. Així doncs, només coneixeran una part de la història.
KINGDOM és una faula sobre el repartiment de la terra, la vida a la natura, les guerres entre famílies, els helicòpters que traslladen els caçadors furtius, els incendis, el riu, ….. Una paràbola sobre la impossibilitat de viure en pau plantejada des de la perspectiva dels infants que han nascut en un món devastat pels adults i que s’han de construir el futur damunt d’una utopia que s’ha fet miques.
Una posada en escena absolutament màgica i captivadora on es combinen perfectament el món del cinema i el món teatral. Ens endinsa en aquest thriller familiar que ens obliga a pensar en el nostre món, a la dificultat de viure en pau en un imaginat paradís i a confiar en el fet que les noves generacions, els infants d’avui, trobin solucions.
Els espectadors tenim la visió de la família que vol viure en i amb la natura, a l’altra banda del tancat, els altres, els corruptes que viuen de donar aixopluc als caçadors furtius i amenaçant l’estabilitat de l’entorn. Una de les joves de la “nostra” família (Épona Guillaume) es relaciona amb un dels joves de l’altra costat del tancat.
L’actuació dels intèrprets, sense excepció, és excel·lent fent especial esment a les interpretacions infantils que es belluguen a escena i entre els arbres com si realment fossin al mig d’una natura idíl·lica on la vida i el joc es confonen.
Les filmacions dels càmeres, en directe, les observem a la pantalla gran, en la part superior de l’escenari, on també apareixen els subtítols en català i angles (hem de dir que aquesta vegada molt encertadament). Veiem les expressions facials dels actors i el que passa a l’interior de les cabanes.
Tres gossos (Judy, Oirùn i Oméga) passegen entre els actors i un percussionista (Pierre Kissling/Vincent Cahay), amagat darrere “el bosc” i amb música original, dona el ritme constant a tota la posada en escena.
Una proposta que ens ha agradat molt, tant per la versemblança de l’espai escènic (Ruimtevaarders) com per la utilització de la llum (Amélie Géhin), l’espai sonor (Antoine Bourgain), la música original i les magnífiques interpretacions.