Aquest passat dimecres 15 de març, vam fer cap a la Sala Beckett per veure la proposta ELS ENCANTATS, un text de David Plana (Manlleu 1969) que va guanyar el Premi Frederic Roda el 2015, i que ha estat dirigit per la directora Lucia del Greco (Roma, 1992).
Una família trencada, el pare (Òscar Rabadán) i els seus dos fills, l’Arnau (Guillem Font) i la Bruna (Sandra Pujol), decideixen després de molts anys de distanciament, fer una escapada familiar a Aigüestortes, l’últim lloc on van ser feliços, per tal de retrobar l’equilibri.
En el petit apartament que han llogat, a l’entrada del parc nacional, intenten recordar que va passar el que va ser l’últim dia, aquell estiu llunyà de la seva adolescència en què el pare va decidir marxar i va abandonar la família. Mentre sopen, sortiran del silenci traumes, culpabilitats i retrets. Volen evocar el moment en què es va produir l’esquerda que amb el pas del temps s’ha fet més i més profunda.
David Plana
Assistim a un viatge al passat marcat pel record i la felicitat perduda i observem la complexitat de les relacions entre el pare i els fills i les conseqüències psicològiques que ha tingut en els dos germans el trencament de la família.
Aquest espectacle forma part del cicle La família (o la família?), una proposta de LaBeckett per reflexionar sobre el concepte de família des de diferents perspectives: els imaginaris, les relacions, les vulnerabilitats, les estructures socials, el món laboral, els sentits, les emocions…
ELS ENCANTATS, obre la porta a la intimitat d’aquesta família trencada i al seu viatge a un lloc màgic.
És un bosc, una muntanya, un llac, un espai allunyat de la civilització, enfosquit per la boira, envaït a la nit.
La proposta escènica de Lucia del Greco, és radical i màgica i ajuden a presentar un univers on les fronteres entre la realitat i la imaginació es difuminen i on una criatura misteriosa, la “dona de l’aigua” (Hanna Tervonen) conquista el pensament dels personatges mentre la por i la desolació guanyen, i deixen sense possibilitat de reconstruir aquesta relació esquerdada.
La separació i l’oblit semblen ser les úniques possibilitats de supervivència, en una realitat on els personatges estan condemnats a la solitud.
L’escenografia de Pol Roig està formada per un petit estany amb aigua i una paret metàl·lica. Impressionant la composició musical i l’espai sonor de Pau Matas i la il·luminació de Cube.bz que fa servir llums estroboscòpiques jugant amb els canvis de ritme sobtats.
Una magnífica posada en escena i unes bones interpretacions, que ens han inquietat i convençut (moviment Ester Guntín). Molt potent Òscar Rabadán en el seu paper de pare que sap que la violència dels seus fills envers ell està a punt d’esclatar.
Hem llegit en diferents mitjans la polèmica que s’ha generat amb aquesta interpretació del text d’en David Plana, que la nit de l’estrena no hi era a la sala ni va voler sortir en el moment de les salutacions, però hem de dir que a nosaltres ens ha agradat molt la proposta.
Una posada en escena que ha omplert la sala d’un ambient fantàstic i mitològic que pensem que hi és en el cor del text. Una proposta que ens ha dibuixat un món màgic on és tan fort el desig de quedar-se com el de marxar.
La podeu veure a la Sala de baix de LaBeckett fins al 9 d’abril.