Diumenge dia 12 de març va ser un dia atrafegat per nosaltres, ja que després d’una caminada i un dinar amb una colla d’amics, vam haver de córrer per arribar a temps a la Sala Atrium i poder veure EL PEIX DAURAT, un monòleg d’Anna Agulló Prieto.

Es tracta dons d’un monòleg on la seva protagonista i autora, comparteix amb nosaltres la seva experiència amb el trastorn mental i els factors que el van provocar. Un relat autobiogràfic del seu viatge vital de l’eufòria més absoluta a la depressió més profunda.

Anna Agulló Prieto (Barcelona, 1985) va formar-se com a actriu a l’escola Cristina Rota a Madrid, a la UAB com a comunicadora audiovisual, a la UM de Xile com a cineasta i es va especialitzar en documental a La Casa del Cine. És autora de dos documentals, “Desconstruidos” una anàlisi sobre la migració espanyola a Xile i “Una caja cerrada” un retrat familiar a partir d’un relat epistolar.

EL PEIX DAURAT és el seu primer text dramàtic, però com a escriptora ha publicat tres llibres infantils i poemes en diversos recopilatoris.

Un viatge íntim i personal on l’autora mostra una gran valentia per expressar les seves vivències, els seus sentiments, les seves emocions i ens deixa que l’acompanyem en aquest trajecte on dibuixa la relació entre la salut mental i aspectes com la pressió laboral, l’obsessió per l’èxit o la recerca desesperada de l’amor romàntic. 

Ens presenta la peça estructurada en parts, començant per la seva felicitat en els moments en què estava dominada per l’eufòria fins a la desesperació que li provoca la depressió. Ens parla de l’internament a Sant Boi, dels seus pares, de la medicació, de la resposta de qui era la seva millor amiga, de la resposta rebuda a les feines, de la influència de la violència masclista que va patir en diferents moments de la seva vida i de la “gordofòbia” que ella mateixa pateix i que pot veure a la societat.

Un viatge ple de dolor, que ella vol compartir d’una manera molt sincera i amb moments d’una gran cruesa. Per tirar-ho endavant ha comptat amb l’assessorament actoral de Clara Segura, la coreografia de Lali Ayguadé i la música original de Clara Peya.

Hem de reconèixer, però, que a nosaltres la peça no ens ha emocionat, com ben segur és la intenció de l’autora. No ens ha arribat i no hem connectat gairebé gens amb la proposta. Aplaudim l’enorme valentia per “despullar-se” a escena i l’enorme honestedat que respira, però no ens ha acabat de convèncer ni la posada en escena, ni molt menys la durada de l’espectacle que ens ha semblat excessiva.

Però com sempre diem, és una opinió molt particular i per jutjar la proposta el millor és anar-la a veure a la Sala Atrium, on està programada fins al dia 26 de març.