Amb moltes, moltíssimes ganes, ahir 2 de març vam fer cap al Teatre Lliure de Montjuïc, per tal de veure TOTS EREN FILLS MEUS, el clàssic d’Arthur Miller (1915-2005) que, traduït al català per Cristina Genebat, està dirigit magníficament per David Selvas.

Aquest text, segon text teatral de l’autor, és una crítica al model de vida americà després de la Segona Guerra Mundial i al mercantilisme capitalista. Està basat en fets reals i va ser escrit el 1947. Va romandre en cartellera al Coronet Theatre de Nova York, a Broadway, gairebé un any i va rebre el Premi de la Crítica atorgat pel Cercle de Crítics de Teatre de Nova York el 1948. 

Després de dirigir al Teatre Lliure “HEDDA GABLER” (temporada 12/13), “ÀNGELS A AMÈRICA.1. S’ACOSTA EL MIL·LENNI” I “ÀNGELS A AMÈRICA.2. PERESTROIKA” (temporada 18/19) que també qüestionava el model neoliberal nord-americà, David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) s’ha enfrontat ara amb TOTS EREN FILLS MEUS,

“L’obra té ara més sentit que mai, perquè ens pot fer reflexionar sobre l’únic model econòmic i social que hi ha ara i que donem per bo: o arreglem el capitalisme els que hi creiem o una altra opció no és viable”. 

Una proposta que ens fa plantejar una pregunta: quin poder tenen els joves en la construcció d’una societat més justa?

Ens relata la història de Joe Keller (Jordi Bosch) i Steve Deever, socis d’una fàbrica de peces d’avions que, durant la Segona Guerra Mundial, van servir peces defectuosos provocant la caiguda de 21 avions de combat i la mort dels joves pilots. Deever ho paga amb la presó i Keller queda lliure i acaba enriquint-se.

Passats els anys, els fills de tots dos pateixen les conseqüències d’aquells fets i els esdeveniments que conduiran a la tragèdia es precipitaran. Un text que ens parla de les ferides que deixa una guerra, dels secrets familiars i d’un passat que sempre torna. Una història sobre l’assumpció personal de la responsabilitat moral i legal dels altres. 

TOTS EREN FILLS MEUS ens mostra que no es pot construir una vida sobre una mentida, evitant saber, aparentant ser el que no som.

L’espai escènic d’Alejandro Andújar és una catifa de gespa natural que representa el jardí de la família Keller. Un espai que en principi fa la impressió que està massa buit, però que acaba donant uns resultats espectaculars. Tot ell rodejat a quatre bandes pels espectadors, que ens endinsem a tocar dels actors, atrapats en la tràgica història d’aquesta família.

Un pomer que el vent ha fet caure, una taula de jardí i unes cadires.

La molt encertada Il·luminació de Mingo Albir, el vestuari d’època de Maria Armengol i el so de Damien Bazin (amb brutals efectes sonors; una perfecta combinació que ens ajuden a descobrir els secrets amagats i les mentides que afloren de mica en mica, fins que tot s’ensorra. 

A escena hem pogut gaudir d’unes extraordinàries interpretacions, encapçalades pel matrimoni Keller, Joe (Jordi Bosch) i Kate (Emma Vilarasau), el seu fill Chris (Eduardo Lloveras) i els fills d’en Deever, els germans Anne Deever (Clàudia Benito) i George Deever (Quim Àvila). L’enamorament del Chris i l’Anne i la visita inesperada d’en George serà el detonant de la tragèdia.

La resta del repartiment, que van efectuant entrades i sortides, són les espurnes dels girs de guió de la proposta. D’una banda, el matrimoni Bayliss, que van adquirir la casa que en el passat havia estat dels Deever, el doctor Jim Bayliss (Eduard Buch) i la infermera Sue Bayliss (Gemma Martínez). D’altra banda, els també veïns, el matrimoni Lubey, Frank Lubey (Francesc Marginet) que es dedica a les cartes astrals, i Lydia Lubey (Clara de Ramon) mare de tres criatures. Avui ha intervingut el nen Ramon Mir.

Veient en directe i de molt a prop, l’altíssim nivell dels 9 actors i la seva implicació a l’escenari, t’adones del perquè continues estimant el Teatre i t’apassiona com el primer dia, malgrat la facilitat actual de poder veure ficcions per TV, asseguts al sofà de casa, sense l’esforç de sortir de casa.

Una proposta que ens ha atrapat des del minut zero i ens ha emocionat enormement, provocant una catarsi col·lectiva compartida per un teatre ple de gom a gom que hem aplaudit dempeus en finalitzar la representació. 

Una nit màgica, difícil d’oblidar.

Ahir va tenir lloc un interessant col·loqui molt bé conduït per la periodista Anna Pérez Pagès amb la presència d’en David Selvas i tots els membres de la companyia.

Estarà en cartell fins al dia 26 de març a la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc.

Nota: Mentre estàvem redactant aquesta ressenya, hem rebut un correu electrònic, anunciant que obren 3 funcions addicionals, els dimarts 7, 14 i 21 de març. Si no l’heu vista, teniu molta sort, ja que estaven totes les entrades exhaurides, No us entretingueu i aneu ràpidament a la web del Lliure per intentar comprar alguna localitat d’aquestes noves funcions.