Al Teatre La Biblioteca, La Perla 29 ha rescatat el seu primer muntatge estrenat l’any 2002, ELS ULLS DE L’ETERN GERMÀ. Es tracta d’una adaptació del relat homònim de Stefan Zweig, “Die Augen des ewigen Bruders. Eine Legende” (traducció de Marisa Siguan) amb dos actors que fan alhora de personatges i de narradors, mentre un músic acompanya i il·lustra el text. Els dos actors són Òscar Muñoz i Xavier Ripoll i el músic és Marc Serra.
Una faula sobre les accions vitals, el desig, els lligams amb els altres i, en definitiva, sobreviure en un món compartit.
Oriol Broggi ha tornat a dirigir aquesta proposta i tal com manifesta tenia moltes ganes de tornar-hi …
… “com un exercici profund de la nostra manera d’entendre el teatre. Com un retrobament per a continuar creant”.
Una proposta que va portar a escena a l’antiga Sala Beckett de Gràcia i que ha volgut revisitar per commemorar el vintè aniversari del naixement de la companyia La Perla29. En aquella ocasió els actors protagonistes van ser Bruno Oro, Òscar Muñoz i Marc Serra.
Stefan Zweig (Viena 1881 – Petròpolis-Brasil 1942) era fill d’una família acomodada i de tradició jueva. Va desenvolupar una admirable capacitat narrativa a través de la novel·la curta. “Els ulls de l’etern germà” va ser escrit el 1922 quan Alemanya iniciava el seu camí de destrucció i fanatisme. Exiliat al Brasil va decidir suïcidar-se acompanyat de la seva dona.
Virata és un guerrer famós, temut i respectat conegut com a “llampec d’espasa”, que defensa la legitimitat del Rei Rajputa en les terres dels Bigwaghesos. Ell sol conduirà els exèrcits reials a la victòria, però pagarà un preu molt alt, ja que, sense saber-ho, durant la lluita ,matarà al seu propi germà. La mirada dura i penetrant del germà assassinat quedarà gravada a la seva ànima i ja no coneixerà el repòs ni la tranquil·litat.
Virata decideix no tocar mai més les armes ni fer res que pugui restar tanta llibertat a un altre home: l’acció d’un mateix pot afectar negativament un altre. Aquesta convicció el portarà a intentar viure en aquest món suspenent l’acció i sense causar efectes en la vida dels altres. La inacció el portarà a passar per diverses etapes a la recerca de la llibertat i la tranquil·litat d’esperit, per descobrir al final que només qui és útil és lliure.
Una posada en escena senzilla, però molt acurada, amb la sensibilitat a què ens té acostumat en Oriol Broggi, aquesta vegada sense la característica sorra, que ha estat substituïda per una enorme tela que omple el fons i el terra de l’espai escènic.
Unes interpretacions intenses de l’Òscar Muñoz i el Xavier Ripoll, on la paraula va passant de l’un a l’altra en aquesta narració conjunta. I de fons, el tercer personatge de l’obra que complementa la paraula: la música amb la guitarra de Marc Serra. La narració i l’acció estan integrades i com en els contes cal imaginar allò que ens expliquen, però que no es veu.
Malgrat les magnífiques actuacions i de la poètica posada en escena, personalment em va costar força entrar en el text, segurament per la seva complexitat, ja que soc incapaç de captar la totalitat del que ens vol mostrar; crec que em caldria llegir-lo amb calma, per assaborir-lo i per copsar tot l’esperit pacifista que l’autor va abocar en les setanta pàgines d’aquest relat.
Per altra banda, la meva valoració aquesta vegada és molt subjectiva, perquè haig de reconèixer que no m’atrau massa el teatre “narrat”, amb pocs diàlegs i gairebé nul·la acció física entre els protagonistes.