Divendres 3 de febrer vam fer cap al Teatre Gaudí per tal de veure SOLSTICI, la segona peça de la trilogia “Històries Inevitables”, iniciada el 2021 amb “XIMPANZÈ”.
Aquesta segona proposta està, com la primera, escrita per Agustí Franch i dirigida per Raül Tortosa i Núria Florensa, i amb ella continuen apostant per un espectacle de petit format, que basat en històries reals, parla de problemàtiques socials.
La Cia. Inevitables va néixer el 2021 per tirar endavant la primera part de la trilogia amb la finalitat d’explicar històries, transcendint de la intimitat de les mateixes per fer que nosaltres, els espectadors, les fem nostres com si les visquéssim en primera persona.
SOLSTICI parla de les malalties mentals, de la soledat, de la por, dels fantasmes interiors, de l’èxit i del sentiment de fracàs. I ho fa a través d’uns personatges que neden sols la seva vida, a contracorrent.
L’Anna (Míriam Tortosa) és prostituta i pateix anorèxia des que era adolescent.
La “competència” amb la seva germana Tina (Cristina Vallribera) que “triomfa” amb els nois de l’escola, la fa sentir inferior, i acaba creient que el seu cos és el culpable de tot , decidint aprimar-se.
Passa per un procés d’internament, tractament psicològic i “curació”. Ballar és la seva manera d’esvair-se de la malaltia. Es distancia de la família i per sobreviure es dedica a la prostitució.
L’arribada d’un client que no vol sexe amb ella despertarà de nou el monstre que la turmenta.
En Ginés (Isidre Montserrat) treballa maquillant cadàvers, continuant amb la feina que feia el seu pare, i a la que es va acostumar de ben petit quan l’ajudava. Ell és una persona tímida que pateix depressió, una malaltia que ha fet d’ell la persona peculiar que és ara. El Ginés viu acompanyat del seu monstre particular que el turmenta.
Tots dos lluiten contra la soledat i la convicció del fet que no estan vivint la vida que voldrien viure.
La banda sonora de Jofre Bardagí i la música en directe interpretada per Cristina Vallribera (que és cantant i compositora, a més d’actriu), són un personatge més de la història de l’Anna.
“La China”, nom artístic de la Tina, germana de l’Anna, s’ha convertit en una estrella de la música amb un tema, “No puedo” que tracta de l’anorèxia, i que va ser el desencadenant del distanciament de les dues germanes. Però la música que les va separar, serà la que farà que es comuniquin de nou.
Una posada en escena magnífica, amb unes interpretacions realment excel·lents i totalment versemblants. Interpretacions sensibles i d’una gran intensitat que ens han fet posar en la pell dels dos protagonistes i ens han fet pensar en persones estimades del nostre entorn, que han patit aquestes malalties mentals.
La Miriam Tortosa i l’Isidre Montserrat assoleixen tots els rols de la història amb precisos canvis de veu i de gestualitat, les mares, el pare, les germanes, l’amic, l’amo de la funerària, ells mateixos d’infants o adolescents …..
Molt destacable també la interpretació de la Cristina Vallribera com a monstre omnipresent en les malalties mentals i esplèndida quan fa la seva aparició com “La China” i ens regala una cançó.
Paga la pena que no us perdeu aquesta petita joia, que es representa a la Sala Petita del Teatre Gaudí i està programada fins al 26 de febrer.