Dilluns 30 de gener, i dins del nostre abonament, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per veure un espectacle de dansa, JUNGLE BOOK REIMAGINED, el clàssic de Rudyard Kipling sota la mirada d’Akram Khan.

Vam anar amb unes expectatives massa altes, recordant encara la magnètica i espectacular “GISELLE D’AKRAM KHAN” de la temporada passada, … o també l’excepcional producció “XENOS – AKRAM KHAN“, que vam veure al Grec del 2018.

Potser per això, la decepció ha estat absoluta.

Ens hem avorrit com feia temps que no ens passava en un espectacle de dansa.

Segons hem escoltat en declaracions del mateix coreògraf, “El llibre de la selva” sempre ha estat per a ell un referent per les tres lliçons de vida que incorpora: la vida comuna entre espècies al planeta, la interdependència entre humans, animals i natura, i el sentit de la família i la nostra necessitat de pertinença. Ell mateix havia interpretat el paper de Mowgli en una producció de dansa índia, i en aquesta proposta Mowgli és una nena, segons diu, a petició de la seva filla. Aquest és el primer espectacle creat per ell adreçat a tots els públics.

Nosaltres, un cop vist i patit, dubtem molt que aquest “espectacle” pugui arribar a agradar al públic familiar i encara menys als nens.

En aquesta ocasió, el coreògraf ha reinterpretat el conte original, intentant transmetre un missatge “poderós” que ens torni a apropar a tot allò que hem perdut envers el nostre planeta.

Incorpora la paraula, de fet, quasi tot l’espectacle és paraula, i utilitza les projeccions per reflexionar sobre el canvi climàtic i l’afectació que això té per a tots els éssers vius del planeta.

Aquí volem fer un incís referent a la subtitulació, a la xarxa/pantalla davantera que ocupa i difumina tot l’escenari, apareixen els subtítols en castellà, no tots, però si la majoria del que diuen està traduït, en canvi, a les petites pantalletes situades davant de les nostres localitats, on en teoria tenim la subtitulació en català, el servei és penós, s’apaguen i s’encenen com activades per un fantasma, les paraules no conserven els espais entre elles i les faltes d’ortografia són innombrables … Potser cal una revisió … Segur que cal una revisió en profunditat d’aquest sistema.

I tornant a l’espectacle ….

Akram Khan ha volgut donar tant de pes al conte en si mateix que s’ha deixat pel camí la música i la dansa. Hem assistit bastant sorpresos a una proposta on la dansa apareix tan sols en moments puntuals i queda totalment “perduda” en la història. Molt potent i imaginativa la part audiovisual. Molt feixuga la part del text. 

La dramatúrgia de Tariq Jordan i Sharon Clark situen l’acció en un món anegat per les aigües que obliga la gent a desplaçar-se a punts més elevats del planeta. I és durant aquesta migració humana que Mowgli es perd i acaba amb els micos.

Deu ballarins que van interpretant els diferents animals de la història, diferències que només es poden detectar a través de l’actitud postural dels intèrprets, el que dificulta de vegades la total comprensió. La uniformitat del vestuari tampoc hi col·labora.

JUNGLE BOOK REIMAGINED és una proposta per nosaltres fallida, avorrida i la que li manca l’energia i el magnetisme que genera una coreografia grupal. Una proposta basada en la paraula i els audiovisuals, però mancada de dansa i gairebé de música.

La decepció va ser tan gran, que vàrem estar ben a punt d’abandonar el teatre a la mitja part… i de fet alguns espectadors del nostre voltant van fugir.