Dissabte 21 de gener, vam tenir el goig de poder gaudir d’una proposta del “mal anomenat” teatre amateur, que ens va agradar molt.

Es tractava de LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda en una adaptació de Sergi Marcos i Marta Culí. La proposta està dirigida pel mateix Sergi Marcos, que abans de començar ens va explicar l’origen i motivació d’aquesta adaptació.

La representació aquesta vegada va tenir lloc a l’Auditori de Calabria 66 i la va dur a terme el Grup de Teatre el Triangle que al novembre va celebrar el seu 40è aniversari. Sembla que ja fa cinc anys que la van representant esporàdicament a diferents espais del nostre territori.

LA PLAÇA DEL DIAMANT va ser escrita per Mercè Rodoreda l’any 1962 i ha estat considerada com una obra mestra de la literatura catalana de la postguerra. Una gran novel·la psicològica que té a la Natàlia com a gran protagonista. La “Colometa” a qui va tocar viure un període cruel de la història i que acceptava sense escarafalls tot allò que la vida amb el seu marit, en Quimet li portava.

Una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra. on la Colometa lluita per tirar endavant la seva família renunciant per fer-ho a la seva pròpia identitat i anteposant per davant de tot el benestar i la felicitat, primer del Quimet, i després dels seus fills, l’Antoni i la Rita.

La primera adaptació al teatre va ser feta en 2007 per Josep M. Benet i Jornet i va ser estrenada al TNC.

Des d’aleshores fins al dia d’avui hem vist diferents adaptacions i posades en escena d’aquesta obra, però hem de dir, molt sincerament, que aquesta adaptació tan especial (amb tres actrius a l’escenari fent de Colometa), ens ha sorprès i ens ha agradat moltíssim.

Ens hem trobat amb tres Colometes ben diferents, que reflecteixen la postguerra espanyola i ens deixa entreveure el patiment de totes les dones, mares i esposes, joves i grans, que hi van viure aquella dura etapa de la nostra història.

La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense un gra de sentimentalisme. Per tots és coneguda la història de la Natàlia, el seu trajecte vital des dels anys vint i fins als cinquanta del segle passat. Tres dècades on la seva vida, lligada als fets polítics i socials del país, s’estira i s’arronsa com els fils que arrissa i talla per embolicar dolços a la pastisseria on treballa de jove. La seva vida, però, no només coneix la dolçor. També l’amargor més intensa i punyent. El dolor i la desesperació. La guerra i la fam.

En aquesta versió, centrada en la protagonista, és la mateixa Colometa qui ens explica la seva història. Tres actrius li donen veu i ànima. Cap altre personatge a escena físicament.

Júlia Vinolo és la Colometa jove, una noia ingènua que s’enamora perdudament d’en Quimet al qual coneix en el seu primer ball a la plaça del Diamant. Una jove enamorada que permet que el seu home li canviï el nom i que accepta tot el que ell li proposa sense qüestionar-se res.

Guillermina Faustino és la Colometa de mitjana edat, la que ha perdut la il·lusió enredada en un matrimoni que no la fa feliç, i que veu com el Quimet passa més hores fora de casa que a dins. Un marit que decideix marxar a la guerra, on morirà, i la deixa sola amb els dos fills petits i sense més ingressos que els que ella aconsegueix netejant cases, treballant moltes hores i venent tot el que té.

Assumpta Lorente és la Colometa gran, present a escena durant tota la representació, interactua amb els seus dos “jo” i recorda amb elles tot el que ha viscut i com aconsegueix tirar endavant en contraure matrimoni amb l’Antoni, un bon home, l’adroguer que li allarga la mà en el moment més desesperat de la seva vida, quan havia decidit posar-hi fi.

Malgrat que coneixem prou bé la història, hem de dir que les tres Colometes ens han arribat al cor, unes interpretacions emocionants i emocionades totalment creïbles, que ens han fet viure amb elles les tribulacions de tantes dones que lluiten contra corrent per sobreviure i fer sobreviure els seus.

Una senzilla però magnífica escenografia de Teresa Roura i la Il·luminació i so de Dani Muñoz. Els audiovisuals d’Àlex Soldevila acompanyen bona part de la representació amb imatges dels personatges que no veiem físicament a escena, però que hi són presents en pantalla. En Quimet jove- David Rodríguez, en Quimet gran- Jordi Cardellans, l’Antoni fill- Bernat Clot, la Rita filla- Sofía Llerena, l’Antoni adroguer- Juli Hernández i les milicianes Paula Vallés i Laura Miras.

Una magnífica i il·lusionada direcció i posada en escena, on no podem deixar de destacar l’esplèndida aposta per acompanyar les paraules de Mercè Rodoreda, amb la música en directe, que interpreten al piano i guitarra Pol Fernández i a l’acordió Pepita Vilasis.

A més a més, canta el mateix Pol Fernández en mig de la representació… i al final com a colofó d’or, Mireia Sala ens canta la cançó de Ramon Muntaner, que tots coneixem a partir de la pel·lícula i que per sempre anirà lligada a cada representació que es faci sobre els escenaris. Mireia Sala, acaba d’arrodonir tot plegat amb la seva excel·lent interpretació, que emociona a tot el públic de la sala.

Un espectacle que com podeu deduir, ens ha agradat molt.

Paga la pena poder veure aquesta adaptació i, si podeu, el pròxim diumenge 29 de gener, a les 18 hores, la representaran al Teatre Cal Xic d’Arbúcies.