Ahir dimecres 18 de gener era dia d’estrena a la Sala Dau al Sec, amb l’espectacle BEURÉ DE LA TEVA AIGUA, projecte guanyador del Pemi Dau 2022 destinat a companyies emergents i finalista del Premi Quim Masó 2021. Feia massa temps que no trepitjàvem aquest espai, que dirigeix una persona tan entranyable com la Mercè Managuerra.

BEURÉ DE LA TEVA AIGUA, està escrita i dirigida per Dobrin Plamenov i magníficament interpretada per Marc Tarrida Aribau.

La peça ens presenta tres monòlegs consecutius (Part I, Part II i Part III) que donen veu a tres personatges diferents: en Yafar, en Marc i un guàrdia civil.

L’obra és un crit reflexiu d’una generació jove preocupada pel present i pel futur. Un crit centrat en els conflictes geopolítics, la guerra, la crisi migratòria i el canvi climàtic, i en la utilització de l’aigua com a eina de control i mort. En general, un crit contra la por al futur que pateix la joventut. 

“És una obra que proposa tres mirades diferents, amb la voluntat de mostrar les cares invisibles d’una crisi que a molts llocs del món ja té conseqüències terribles, i que els joves vivim amb la consciència de que marcarà tot el nostre futur”, defineix Dobrin Plamenov.

Uns joves desesperançats que ja no senten temor o llàstima davant les imatges de la cruel realitat que poden veure a les notícies o que poden viure al seu entorn. Uns joves que semblen impregnats de fredor, de buidor i que fins ara no han lluitat.

El primer monòleg “Digne de ser viscuda” és sense cap mena de dubtes el més potent, el més colpidor i el que ens ha deixat amb l’ànima encongida. Marc Tarrida es posa en la pell de Yasar un jove que viu a la franja de Gaza i ho fa d’una manera absolutament convincent. Yasar és un jove agricultor fart de les incursions de l’exèrcit Israelià que li han fet malbé els seus pous i les seves terres i li han matat veïns, amics, parents … Ell i el seu germà petit sobreviuen gràcies a les guerrilles que els hi faciliten aigua i menjar i els acaben convencent de què cal anar a la lluita … Però qui són realment les persones que formen la guerrilla??? Qui ha fet malbé realment les seves collites i ha destrossat els seus pous???

Un text de frases curtes, directes i colpidores que Marc Tarrida interpreta amb una fredor que esgarrifa i amb un magnetisme que no ens deixa apartar la mirada ni deixar d’escoltar. 

El segon monòleg “Davant el dolor dels demés” és una mena de conferència on el “Marc actor” ens explica l’origen de la proposta, quan ell li va demanar a Plamenov un text sobre el canvi climàtic. Ens parla de la sobrepoblació mundial, del perill per a la humanitat si volem continuar amb l’explotació ramadera com la tenim ara, de l’esgotament dels recursos naturals i bàsicament de l’aigua. Ens parla del riu Jordà i la seva influència en la distribució de poders a l’Orient Mitjà, ens parla de Jesucrist i de com un guerriller pot aconseguir que un agricultor agafi un fusell ….

En aquest monòleg hem vist al Marc actor, al Marc proper que interacciona directament amb els espectadors, però també hem de dir que la força d’aquesta Part II ha estat més minsa.

I finalment, el tercer monòleg “El temps de la ira” és el comiat d’un guàrdia civil destinat a Ceuta. Un missatge que dirigeix als seus pares als quals agraeix tot el que han fet per ell i als que confessa que no pot continuar fent una feina que consisteix a anar cada dia a la platja d’El Tarajal i impedir, com sigui, que arribin migrants a Europa. Els hi diu que ha decidit revoltar-se i que l’endemà provocarà morts que sí que importin. Un monòleg curt però d’una duresa i contundència brutals. 

La direcció de la proposta, del mateix Dobrin Plamenov deixa tot el pes de l’obra en mans de l’actor amb el suport d’alguns audiovisuals de l’Erol Illeri que veiem projectats al fons de l’escena, l’espai sonor de Marc Fernández i la il·luminació d’Irene Ferrer. El vestuari i l’escenografia són d’Ona Grau i el moviment de Blanca Pascual.

Tres veus, tres temps i tres espais diferents units amb per un text contundent que no convida a l’optimisme sobre el futur que ens espera i amb la magnífica interpretació d’en Marc Tarrida que ens ha hipnotitzat des del minut zero.

Paga la pena anar a la Sala Dau al Sec on està programada fins al 24 de gener.