Ahir dimarts 17 de gener, al Gran Teatre del Liceu, vàrem poder gaudir de l’òpera TOSCA de Giacomo Puccini (Lucca 1858-Brussel·les 1924) en una coproducció del Gran Teatre del Liceu amb el Théâtre Royal de la Monnaie, Teatro de la Maestranza – Salas del Arenal i Opéra Orchestre National Montpellier. La direcció escènica és de Rafael R. Villalobos (Sevilla 1987) i la direcció musical, en aquesta funció, de Giacomo Sagripanti per la lesió a l’espatlla del mestre Henrik Nánási que inicialment era el director musical en totes les representacions.

De fet, era el segon cop, ja que el dia abans, havíem pogut veure aquesta mateixa producció en directe per televisió, amb la nostra subscripció al nou canal Liceu+… malgrat que amb un altre repartiment en els papers principals.

El director espanyol Rafael R. Villalobos, fa interaccionar amb els personatges de Tosca l’univers opressiu que va viure Pasolini, considerat enemic del seu govern i finalment assassinat, incloent-hi referenciés al film “Saló o le 120 giornate di Sodoma”, i els turments personals de Caravaggio, amb la presència a l’escenari de quadres creats per l’artista Santiago Ydáñez.

Per aquesta raó, nosaltres ens vam preparar uns dies abans en veure la pel·lícula “Saló o le 120 giornate di Sodoma” a la plataforma FILMIN, que encara la teníem pendent. No cal dir que ens va deixar una mica K.O. per les duríssimes imatges del film.

Rafael R. Villalobos ha volgut posar en relleu la por a Déu com a eina de dominació política i de manipulació social i se centra en el personatge de Scarpia presentat com un feixista que reprimeix la llibertat artística i sexual. Una denúncia de l’auge del feixisme sense amagar l’enorme pulsió de sexe i violència que batega a la història. Un feixisme amenaçador com ho són els grans gossos pintats per Santiago Ydáñez.

Pensem que cal denunciar l’actitud incívica d’una part del públic que ahir omplia la sala, que a l’inici de la segona part, o millor dit, just abans de l’inici d’aquesta segona part, a la petita escena de Pasolini i Pino Pelosi, han escridassat i reclamat que volien Tosca i que tampoc volien els cors amplificats, uns crits desmesurats que han ofegat totalment el que passava a escena amb un menyspreu absolut per la feina dels dos actors i per la resta del públic que no som partidaris d’aquestes esbroncades fetes a qui no toca o en moments inapropiats ….. i que ens ha impedit gaudir d’aquesta petita escena i escoltar “Love in Portofino” interpretada per Buscaglione …..

Sincerament, una actitud vergonyosa.

TOSCA és un melodrama en tres actes amb música de Giacomo Puccini i el llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Basada en una obra teatral escrita el 1887 per a lluïment de la gran Sarah Bernhardt. Ells van reduir a tres els cinc actes de la peça original suprimint molts personatges del drama de Sardou i focalitzant l’acció en el trio protagonista, Tosca, Caravadossi i Scarpia.

L’òpera va ser estrenada a Roma el 14 de gener del 1900, al Teatre Constanzi, i va ser un gran èxit. Al Liceu va ser estrenada el 30 de març del 1902. 

TOSCA ens situa a la Roma de l’any 1800, en ple caos polític. El republicà Cesare Angelotti (el baix Felipe Bou) fuig de la presó per refugiar-se a la basílica de Sant’Andrea della Valle, on l’artista Mario Cavaradossi (el tenor Vittorio Grigolo) està pintant una Maddalena, i l’ajuda a amagar-se. 

El Baró Scarpia (el baríton Zeljko Lucic) , cap de policia del Vaticà, punitiu i sàdic, sospita que Mario ha ajudat en la fuga d’Angelotti i convenç Floria Tosca (la soprano Sondra Radvanovsky), a qui estima secretament, que el seu estimat Mario l’ha traït. Quan ella va reunir-se amb ell, Scarpia la persegueix, captura el pintor i el condemna a morir. Només si Tosca accedeix als reclams sexuals del baró, Mario podrà salvar-se. 

Tot i això, el destí dels dos estimats serà fatídic. Ni Cavaradossi podrà evitar l’afusellament, ni ella la tristesa i el seu conseqüent suïcidi. Flora i Mario són dos enamorats que defensen el seu amor i que tindran un tràgic final a conseqüència de l’asfíxia de la religió i l’aparell polític.

Els altres membres del repartiment han estat Jonathan Lemalu (sagristà), Moisés Marín (Spoletta), Manel Esteve (Sciarrone), Milan Perisic (carceller) i Hugo Bolívar (pastor). 

Unes interpretacions de les quals hem de destacar sense cap mena de dubte la d’una esplèndida Sondra Radvanovsky, que ha hagut de fer un bis de l’ària “Vissi d’arte” (feia molt de temps que nosaltres no presenciàvem un bis en directe)… i també força bé la de Vittorio Grigolo. Pel que fa al baríton Zeljko Lucic, hi ha hagut divisió d’opinions, però a nosaltres ens ha satisfet. No podem dir el mateix de la resta d’interpretacions que han quedat molt per sota del que podíem esperar.

Una posada en escena on és destacable i interessant el paral·lelisme que ens mostra Rafael R. Villalobos entre la persecució patida pel cineasta antifeixista Pier Paolo Pasolini, el naturalisme radical de les pintures de Caravaggio i la persecució patida pel pintor liberal Mario Caravadossi a l’òpera. Compara la República Sadò de la pel·lícula de Pasolini on quatre nazis sotmeten a quatre joves a tota mena de tortures i humiliacions, amb el comportament vexatori i lasciu del cap de policia del Vaticà, Scarpia.

L’escenografía d’Emmanuele Sinisi, el vestuari del mateix Villalobos i la il·luminació de Felipe Ramos serveixen per recrear els tres escenaris: l’esglèsia, el Palazzo Farnese i el Castell de Sant’Angelo amb petites variacions d’òptica i les impactants pintures de Ydáñez.

Una aposta per ajudar-nos a enfrontar les òperes amb punts de vista diferents, sense perdre per això l’absoluta bellesa de la música. Per nosaltres ha estat una gran nit d’òpera.