Al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa estan tenint lloc les representacions de la producció de Sixto Paz, EL MÉS BONIC QUE PODEM FER, un espectacle sobre la família, la senilitat i l’herència emocional de les nostres àvies.
Una proposta que ja es va poder veure la temporada passada en aquesta mateixa sala i on el seu autor Jan Vilanova Claudín, homenatja la seva àvia Carmen.
Pau Roca assumeix la direcció i el paper protagonista del muntatge al costat de l’actriu / ballarina Montse Colomé.
La Carmen Urondo Ezcurrechea va néixer el 23 d’abril de 1922 i va ser una de les nenes que el 1937, fugint de la Guerra Civil Espanyola, i amb només 14 anys, va marxar de Sant Sebastià a l’URSS amb les seves germanes petites. Una dona que va arribar a ser tinent de l’exèrcit roig i va viure en la clandestinitat i l’exili. Una dona a la qual la senilitat la va acompanyar durant els últims mesos de la seva vida.
La bàbuixka (àvia en rus) va tornar a Espanya el 1977 i no va tenir una vida fàcil. L’any 1947 s’havia casat amb Fernando Claudín, un dels dirigents del Partit Comunista Espanyol i a partir d’aquell moment va viure a l’ombra del seu marit, en un segon terme permanent.
Fotografia de Kiku Pinol
EL MÉS BONIC QUE PODEM FER, és també una obra que parla de les ferides que tota la família del Jan arrossega i calla. Una peça que no té un espai o un temps definits i que transita per episodis de la vida de la Carmen i per episodis de la vida del Jan Vilanova, alguns d’ells compartits amb la seva àvia.
La senilitat de la Carmen va suposar pel seu net i autor del text d’aquesta proposta, conèixer episodis del passat de la seva àvia que ella era capaç de reviure des del llit en el qual estava prostrada. Incapaç de recordar el passat més immediat explicava amb tota mena de detalls moments llunyans de la seva vida. Les preguntes que li generen aquest seguit de records fan que el Jan arribi a un taller de constel·lacions familiars a través del qual construir la història de la seva família.
Sens dubte l’obra és un homenatge d’un net a la seva àvia i transmet en tot moment admiració i estima per ella. Però no ens ha acabat de convèncer la manera de presentar l’obra on s’intercala el monòleg de Pau Roca amb el tema del taller de constel·lacions familiars i on es fa participar a quatre persones del públic sense un objectiu, al nostre entendre, clar.
Unes interpretacions que hem notat fredes, distants i on ens ha faltat l’emotivitat que pressuposàvem que transmetria. Malgrat tot, l’actuació de Pau Roca, ens va fer pensar per alguns moments que realment estava parlant de la seva àvia.
Però com amb tota proposta teatral, és millor que l’aneu a veure i tingueu la vostra opinió. Està programada fins al dia 15 de gener.