Dimecres vam fer cap al teatre Lliure de Montjuïc per tal de poder assistir a la primera de les dues úniques representacions del muntatge de Tiago Rodrigues, CATARINA E A BELEZA DE MATAR FASCISTAS.

El director portuguès Tiago Rodrigues, nascut a Lisboa el 1977, és actualment director del Festival d’Avinyó i amb la companyia portuguesa Teatro Nacional D.Maria II ens presenta una obra per reflexionar sobre la tradició familiar i la legitimitat (o no) de la violència com a eina per combatre el feixisme.

L’obra està situada en l’any 2028. Un espectacle que es va estrenar al Centro Cultural Vila Flor a Guimaraes i que després d’una llarga gira internacional ha arribat al Teatre Lliure per dues úniques funcions. (La temporada 20/21 va cancel·lar a causa de la pandèmia). A Itàlia es va endur el Premio Ubu 2022 al millor espectacle estranger.

Una proposta de dues hores i mitja sense descans, en portuguès sobretitulat al català i on prima la paraula, ja que els actors, sovint, estan estàtics a escena. Aquest fet ens obliga a estar pendents de la petita pantalla que, situada a la mateixa casa de l’escenografia, ens va traduint el que diuen, i no ens deixa gaudir de les interpretacions com ens agradaria.

Malauradament, no ens cansem de repetir que el Teatre Lliure té seriosos problemes amb la subtitulació, perquè no acaba de resoldre aquesta tema en els espectacles internacionals amb llengua estrangera. Per sort nosaltres aquesta vegada estàvem molt ben situats al centre de la fila 5, davant de la pantalla de subtitulació, però dubtem molt que des de mitja sala enredera es pogués llegir el text amb claredat, a causa de la petitíssima mida de les lletres.

L’escenografia, de Fernando Ribeiro, representa la llar on viu la família i es va transformant de la mà dels mateixos intèrprets.

El títol del muntatge ve donat pel cas real de Catarina Eufémia, una camperola assassinada el 1954 amb el seu nadó a coll mentre reclamava drets laborals –un crim que no va ser mai jutjat–, i que és símbol de la resistència antifeixista i de l’emancipació de la dona a Portugal.  

La proposta narra la història d’una famÍlia peculiar, interpretada per Isabel Abreu, Romeu Costa, António Fonseca, Beatriz Maia, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva. 

Tots els membres de la família de la Catarina es dediquen a matar feixistes, sense excepció, mantenint una tradició de més de 70 anys. Cada any, el dia de l’aniversari de l’assassinat de la Catarina Eufémia, tota la família es reuneix per dinar plegats i matar al feixista que prèviament han escollit i segrestat. Enguany han segrestat un ultradretà diputat que representa al partit guanyador de les últimes eleccions. Un cop mort l’enterraran al bosc del costat de la casa i plantaran una alzina sobre la seva tomba.

Any rere any ha funcionat així, fins que li arriba el torn a la jove Catarina i en el moment de prémer el gallet, s’atura i qüestiona la validesa del mètode emprat per lluitar contra el feixisme.

A partir d’aquesta negativa, bona part de la proposta es transforma en una exposició d’idees sobre la legitimitat de fer ús de la violència per combatre els extremismes feixistes. Una exposició d’idees i arguments excessivament llarga i que el fet d’haver de llegir continuadament, ho fa feixuc.

És a la mitja hora final on tot canvia, quan l’home segrestat, mut durant tot l’espectacle inicia el seu discurs demagògic d’extrema dreta. És aquesta una interpretació brutal, un discurs provocador a favor del racisme, de la violència “lògica” exercida contra les dones, homofòbic i contrari a qualsevol forma de llibertat d’expressió. Una retòrica xenòfoba i autoritària que acaba provocant un esclat d’indignació a la platea. Xiulades, crits, cops de peu i fins i tot gent que abandona la sala en protesta al discurs que té lloc a l’escenari.

Una proposta que ens condueix a pensar sobre el feixisme que està envaint el món i en quina seria la manera per fer-li front …. és la violència l’única manera, és potser la millor manera ??? …. i si, efectivament acabes desitjant que la resta dels actors afusellin al feixista perquè acabi d’una vegada amb el seu discurs provocador, que produeix basques de fàstic.

Una proposta que hem trobat excessivament llarga i amb un discurs reiteratiu sobre la conveniència o no dels mètodes violents per combatre els feixismes.

La ultima mitja hora i la reacció del públic ha compensat en bona part l’avorriment que s’anava apoderant de nosaltres. Creiem que la intenció era bona, però també creiem que el tema estaria també explicat en tan sols 60 minuts …. no caldrien els 150 minuts que ens obliga a llegir precipitadament el text a la petita pantalla.