Aquest passat dimecres, últim dia del mes de novembre, era dia d’estrena al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa.
Es representava l’obra DESIG. UN TRAMVIA, una adaptació lliure de l’obra de Tennessee Williams, amb dramatúrgia i direcció de Paul Berrondo.
L’obra pren com a referència l’obra “Un tramvia anomenat desig” de Tennessee Williams i en Paul Berrondo torna a utilitzar el mètode work in progress….
... “Parteixo d’un material escrit prèviament en què els actors i les actrius es puguin recolzar per, a través d’improvisacions, crear el text definitiu”.
Blanca (Maria Lanau) és una dona de família benestant que arriba a casa de la seva germana Estel (Cristina Brondo), que viu en un barri degradat, amb la seva parella, l’Aitor (Iván Hermés). El que havia de ser una estada de curta durada s’acaba convertint en un malson per a tots plegats, i farà trontollar l’estabilitat de la parella.
La Blanca és la germana gran de l’Estel i ha estat expulsada del partit polític en el qual militava, jutjada socialment per una relació amb un menor d’edat. Endeutada i sense feina, s’amaga en les aparences i necessita sentir-se objecte de desig.
No dubta a flirtejar amb Martí (Sergio Matamala), company de feina de l’Aitor i amic de la parella. Un home que viu sota l’urpa castradora de la seva mare i que dubta de la seva orientació sexual. El seu desig és trobar una parella dona per fer contenta la seva mare.
Blanca s’enfronta al seu cunyat, un treballador sense formació i provinent d’una família desestructurada. Un home arrogant, impulsiu i irracional que es transforma en agressiu quan no pot aconseguir allò que desitja. Al seu costat, l’Estel, que en el seu dia es va rebel·lar contra les normes imposades i va fugir d’una família que l’ofegava, accepta l’Aitor com és i fa el que calgui perquè estigui tranquil. Esperen el seu primer fill.
L’obra ha treballat el joc de miralls dels quatre personatges principals entrellaçant els seus desitjos i provocant que s’enfrontin a la seva veritat i als seus monstres particulars.
Una proposta que vol parlar de la influència dels patrons tradicionals de feminitat i masculinitat en la violència de gènere, l’amor romàntic, el control de la persona estimada, l’assetjament sexual, la humiliació per demostrar poder, i la influència de les noves tecnologies en els comportaments de les persones i en la manca de privacitat.
També ens convida a reflexionar sobre els prejudicis que envolten el fet de pertànyer a una determinada classe social, establint paràmetres de comportament preconcebuts.
Una senzilla, però efectiva escenografia de Jose Novoa ens mostra el menjador i cuina de la parella on es desenvolupa tota l’acció. Les cortines i la il·luminació de Sylvia Kuchinow ens deixen entreveure una dutxa i un vestidor. El color vermell ho domina tot.
Una posada en escena prou dinàmica i unes interpretacions en general prou correctes, destacant la d’Iván Hermés, al que nosaltres no havíem vist mai treballar, en un paper que semblava fet especialment per ell.
Una versió potser pel nostre gust, massa resumida i diferent, d’un clàssic que ens ha agradat tornar a veure, malgrat que al llarg de la nostra vida ja hem vist moltes versions, i aquesta no ha estat la millor. Actualment, sembla que els espectadors valoren molt la brevetat en el teatre, que no pas en el cinema i prova d’això és el seguiment massiu de les sèries als portals de pagament de TV.
Aquesta proposta està programada fins al 18 de desembre.
Ens ha agradat força, malgrat tot … i la recomanem especialment per aquells que desconeixen l’obra original de Tennessee Williams.