– 047 (22/23) – Concert de l’OBC – SCHÖNBERG: PELLEAS UND MELISANDRE (🐌🐌🐌) – L’Auditori – 27/11/2022 

Ahir va tornar a ser diumenge de concert a l’Auditori de Barcelona, concert batejat com Schönberg: Pelleas und Melisande, amb el solista Andreas Ottensamer al clarinet i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Matthias Pintscher.

Andreas Ottensamer (Viena 1989) és el primer clarinetista de la Filharmònica de Berlín. Pertanyent a una família austrohongaresa de músics va rebre les primeres classes de piano als quatre anys. Amb deu anys, va començar a estudiar violoncel a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena i el 2003 va canviar el violoncel pel clarinet. El 2009 es va incorporar a l’Acadèmia Orquestral de la Filharmònica de Berlín. Ha estudiat direcció orquestral. 

Matthias Pintscher (Marl-Alemanya, 1971) és compositor i director d’orquestra. Ha estat, durant una dècada, director musical de l’Ensemble Intercontemporain, la principal formació de música contemporània fundada per Pierre Boulez el 1980. La temporada 22-23 serà l’última a dirigir aquesta formació. Debutarà amb la Simfònica de Viena i dirigirà l’Orquestra de Filadélfia.

El repertori va ser el següent: 

JOHANNES BRAHMS (Hamburg 1833-Viena 1897)

1 – SONATA PER A CLARINET EN FA MENORN. 1, Op. 120 (1894) – (🐌🐌🐌) – Orquestració de Luciano Berio (Oneglia-Itàlia 1925-Roma 2003) (1986)

– Allegro appassionato – Andante un poco adagio – Allegretto grazioso – Vivace

Les Sonates per a clarinet, op 120 són dues sonates per a clarinet i piano escrites per al clarinetista alemany Richard Mühlfeld i que es van estrenar a Viena amb en Mühlfeld al clarinet i el mateix Brahms al piano. Formen part d’un conjunt d’obres per a clarinet compostes durant els últims anys de la seva vida.

Luciano Berio, va convertir la Sonata per a clarinet i piano en fa n. 1, op. 120 en el concert que Johannes Brahms mai va escriure per a aquest instrument. Ho va fer en una etapa —la dècada dels vuitanta del segle passat— molt lligada a les transcripcions i reconstruccions. En aquesta ocasió, Berio trasllada a l’orquestra l’escriptura meticulosa i densa per al piano que envolta el solista. Berio va mantenir pràcticament inalterada la part solista.

 OLGA NEUWIRTH (Graz, Austria, 1968)

2 – MASAOT/CLOCKS WITHOUT HANDS (🐌🐌🐌+🐚) – (2013, rev. 2015)

Masaot/ Rellotges sense manetes, va ser una obra d’encàrrec de la Filharmònica de Viena amb motiu del centenari de la mort de Gustav Mahler. Va utilitzar els orígens multiètnics del seu avi com a inspiració d’aquesta peça orquestral on el Danubi és el protagonista. Combina fragments de melodies relacionades amb la vida del seu avi, que pertanyia a l’ètnia jueva, i vol ser una reflexió sobre la naturalesa del temps i els records en la música. Masaot és un terme hebreu que fa referència a l’art d’explicar històries.

Aquesta peça és la que ens va sorprendre i agradar més de tot el concert, per la seva originalitat, a vegades estrident, però sempre interessant d’escoltar, especialment per la gran dificultat en ser interpretada.

 ARNOLD SCHÖNBERG (Viena 1874-Los Angeles 1951)

3 – PELLEAS UND MELISANDRE, Op. 5 (🐌🐌🐌) – Poema simfònic per a orquestra (1902-1903)

Die Achtel ein wenig bewegt – Heftig-Lebhaft – Sehr rasch – Ein wenig bewegt – Langsam – Ein wenig bewegter – Sehr langsam – Etwas bewegt  -In gehender Bewegung – Breit

Aquesta peça basada en el text de Maurice Maeterlinck (Gant 1862-Niça 1949) pertany al primer període creatiu de Schönberg quan ell, amb 28 anys començava la seva vida artística a Viena. Segons llegim al programa de mà Schönberg va començar a escriure l’obra ignorant per complet que quatre anys abans Fauré havia compost una música incidental sobre el mateix tema, i fins i tot que Debussy estava a punt d’estrenar a París la seva famosa òpera.

Estrenada el 1903 a Viena sota la direcció del mateix Schönberg va rebre unes crítiques molt dures que fins i tot el van titllar de boig: “Pelleas und Melisande de Schönberg no solo está llena de discordias, sino que constituye una discordia de cincuenta minutos“. Van ser necessaris cinc anys per descobrir que l’obra no era cacofónica sinó que era densa i exigent.

Es tracta dons d’un poema simfònic dividit internament en quatre parts que corresponen als moviments d’una simfonia clàssica.

Un concert que NO ens ha fet vibrar amb la mateixa intensitat d’altres vegades, però en cap cas a causa de la qualitat de la “nostra” orquestra, sinó per les peces escollides.

Leave a Reply