Dijous 24 de novembre, a la Sala Fabià Puigserver vam poder veure YERMA, el poema tràgic de Federico García Lorca que ha dirigit Juan Carlos Martel Bayod i que es tracta de la primera producció Lorquiana 100% del Teatre Lliure.

Yerma és la protagonista d’aquesta tragèdia que ens mostra el conflicte intern d’una dona que vol ser mare i no ho aconsegueix. Ella viu en un ambient rural que fa de la maternitat una necessitat i una obligació per a qualsevol dona casada. Dins seu, l’instint maternal lluita contra la repressió i l’obligació imposades. 

La pressió social sobre la dona és un tema recurrent de l’autor, especialment en la maternitat, les aparences o la fatalitat del destí. I és present en les tres peces que conformen la trilogia rural: Bodas de sangre (1933), Yerma (1934) i La casa de Bernarda Alba (1936). Tres tragèdies que uneixen mite, poesia i realitat en tres retrats de dona alhora oprimida i alliberada.

En entrar a la Sala ens trobem l’espai escènic ocupant el mig de la sala i les grades a quatre bandes. La sensació de proximitat i intimitat que dona l’espai escènic de Frederic Amat és aclaparadora.

Nosaltres, espectadors, ens convertim en part del poble que espia i escolta, que murmura i rumoreja. Part d’un poble que converteix Yerma en presonera de les convencions socials que l’encotillen.   

Una estructura ovalada tancada per cortines transparents que encerclen una vagina, un mont de Venus. Al voltant una mena de terra volcànica, negre, que representa metafòricament l’esterilitat de Yerma. Unes cortines que giren, s’obren i es tanquen velant o revelant el que succeïx a escena. Que a moments eclipsen els moviments dels actors i que en altres moments actuen com a llanterna màgica. Unes cortines, que a priori podien semblar un impediment per una total visió, però que a nosaltres ens ha convençut.

Una posada en escena impactant des del minut zero amb la música de Raül Refree interpretada pels mateixos actors i que a les veus sumen els sons de diferents objectes com esquelles o bastons. Yerma és una cançó de bressol i el públic, la criatura a qui se li canta.

La protagonista absoluta de l’obra és Yerma, María Hervàs (Madrid 1987) actriu que actua per primera vegada a Barcelona i ha estat guanyadora del Premi Max 2019 a la millor actriu per “Iphigenia en Vallecas”, el premi Fotogramas de Plata 2020 per “Jauría” i el premi de la Fundación Princesa de Girona de les Arts i les Lletres 2022.

María Hervàs ha interpretat magníficament una Yerma inconformista, que tancada entre les parets de casa seva busca la llibertat. Una dona que no es resigna al seu destí i lluita contra el dolor que la va omplint d’odi. Una jove que espera amb il·lusió l’embaràs que no arriba i que amb el pas del temps acaba perdent tota esperança. Un personatge tràgic de principi a fi. 

Una esplèndida direcció d’actors per un repartiment ben equilibrat, amb en Joan Amargós (Barcelona, 1990) magnífic en el paper de Juan, el marit més preocupat per les seves ovelles i els seus camps que pel benestar de la seva dona a la qual, per evitar rumors, pretén que resti confinada a casa. Camila Viyuela (Madrid, 1992) és María, l’amiga d’infantesa de Yerma que alegrement la fa partícip del seu embaràs i representa per a Yerma tot el que ella no pot tenir.

Excel·lent Isabel Rocatti (València, 1958) en el paper de la vella pagana a qui Yerma demana consell i que al final, en veure-la desesperada, li oferirà una sortida. Una dona del poble que viu al marge de les normes imposades pel mateix poble. 

Yolanda Sey  (Vic, 1991) és una jove que lidera l’assetjament del poble cap a Yerma i la seva relació amb Víctor, David Menéndez (Barcelona 1989) amb qui de tant en tant parla. Ha estat molt encertada l’escena de les bugaderes i les seves xafarderies.

Cal destacar a bellíssima escena carnal, del ball d’aparellament de la romeria que, coreografiada per Lali Ayguadé, han interpretat amb el cos nu, David Menéndez i Bàrbara Mestanza (Barcelona 1990). Llàstima que en aquesta escena no han trobat la forma de dissimular (o treure momentàniament) les “petaques” necessàries per a l’amplificació de les veus.

Ha estat una YERMA que ens ha agradat molt, un muntatge que hem sentit molt proper i on destaca l’espai escènic, la música i les interpretacions que ajuden a pair la duresa del llenguatge i la tragèdia de la protagonista.

En paraules del seu director …

“Yerma no amenaça ni espanta, sinó que ens llança al mig de l’escena, indefensos contra les realitats d’una dona que brolla vida per tots els porus i que només troba la mort.”

En finalitzar la funció ha tingut lloc un interessantíssim col·loqui, moderat per la periodista Anna Pérez Pagès amb tots els actors de la proposta, en Juan Carlos Martel i en Frederic Amat.

Creiem que haver-nos quedat al col·loqui ens ha ajudat a entendre molts aspectes que ben segur ens haurien passat per alt, especialment el perquè s’ha escollit aquesta escenografia amb les cortines (per algunes persones, polèmiques), que en alguns moments puntuals no deixen veure clarament els moviments dels actors.

La YERMA de Juan Carlos Martel, és una proposta molt aconsellable, que podeu veure fins al 16 de desembre al Teatre Lliure de Montjuïc.