Aquesta proposta de dansa/teatre, va ser la primera que vam reservar dins del nostre abonament de temporada. Per nosaltres, sense haver-la vist, ja era una aposta assegurada i un imperdible de la temporada, … i és que sempre que aquesta companyia apareix per Barcelona, no ens perdem cap dels seus increïbles espectacles.
TRIPTYCH està format per tres peces curtes creades entre 2013 i 2017: “The missing door”, “The lost room” i “The hidden floor”. Les dues primeres van formar la peça “Díptic” que es va poder veure dins del Grec del 2020. El “Triptych” pròpiament es va crear en 2020 i mostra un viatge que comença ple d’esperança per acabar en un destí angoixant i incert.
La companyia belga Peeping Tom és una companyia de dansa-teatre fundada el 2000 pels coreògrafs Gabriela Carrizo (Córdoba-Argentina, 1970) i Franck Chartier (Roanne-França, 1967). Una companyia reconeguda internacionalment per revolucionar el llenguatge de la dansa i del teatre amb un estil molt particular.
Les seves obres porten l’espectador a un món propi molt característic, fosc i inquietant, però que conserva l’espurna d’un sentit de l’humor negre.
Té la seva seu a Molenbeek (Brussel·les) i l’equip d’artistes, coreògrafs, tècnics, dissenyadors i col·laboradors el formen persones de 16 nacionalitats amb edats compreses entre 83 i 21 anys.
El senyal d’identitat de la companyia és una estètica hiperrealista arrelada en espais concrets: un jardí, una sala d’estar i un soterrani en la primera trilogia (Le Jardin, 2002; Le Salon, 2004; i Le Sous Sol, 2007), dues caravanes en un paisatge nevat a “32 RUE rue VANDENBRANDEN” (2009), un teatre incendiat a “A LOUER” (2011) o una llar de jubilats a “VADER” (2014). El 2019, la companyia va enllestir una segona trilogia sobre les situacions familiars amb “VADER” , “MOEDER” (2016) i “KIND” (2019).
Nota: Si voleu accedir a les nostres crítiques, dels espectacles que hem vist d’aquesta companyia durant els 12 anys que escrivim aquest Blog, només cal que cliqueu a sobre del nom de les propostes que hem indicat amb majúscules.
A TRIPTYCH, el viatge comença als passadissos, a les cabines i al restaurant d’un transatlàntic. En aquesta trilogia, el temps, la memòria i la premonició giren al voltant de les il·lusions i els amors perduts de personatges llençats a la deriva per forces incontrolables. Personatges que, perduts en el temps i en l’espai, es deixen endur pel corrent i es busquen sense descans.
Quan es van embarcar en aquest viatge, havien sortit a la recerca d’un ideal, plens d’esperança, però la realitat els ha conduït a un destí incert. Ara, continuen deambulant per un misteriós i macabre laberint, en el qual estan perduts. Personatges que viuen entre la realitat i el que imaginen i que intenten trobar un camí mentre recuperen i reviuen els seus records.
Cada part de la trilogia té el seu propi escenari únic i evoca un plató de cinema:
A “The missing door” està ambientada en un passadís ple de portes que no s’obren. A “The loost room” l’acció transcorre en una cabina/dormitori del mateix vaixell i a “The hidden floor” té lloc en el restaurant del vaixell abandonat i controlat per les forces de la natura.
Segons llegim en aquest tercer plató és el dolor de l’ancià, que carretejava la seva vida en el segon plató, que adquireix proporcions mítiques: el seu toll de llàgrimes (recordem que mentre es fa el canvi d’escena entre el segon i el tercer plató, ell plora assegut al llit de la cabina) es converteix en l’oceà en què naufraga un transatlàntic.
Els canvis escenogràfics entre les tres parts es fan a vista i esdevenen part de la representació, com si es tractés del muntatge d’una pel·lícula en directe.
Konan Dayot, Fons Dhossche, Lauren Langlois, Panos Malactos, Alejandro Moya, Fanny Sage, Eliana Stragapede/Chloé Albaret, Wan-Lun Yu són els vuit artistes que ens han deixat bocabadats per la inversemblança dels seus moviments i l’elasticitat absoluta dels seus cossos.
L’escenografia de Gabriela Carrizo i Justine Bougerol reflecteix la cerca interna que viuen els personatges, aïllats i perduts en la foscor que els envolta sobre l’escenari, en un laberint de portes desaparegudes, habitacions perdudes i terres amagats.
Unes espectaculars escenografies concebudes com a tres platós de cinema successius i al que contribueix l’espai sonor de l’espectacle (Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Annalena Fröhlich, Louis-Clément Da Costa i Eurudike De Beul), amb efectes com els cops de porta, el batec d’un cor, el plor d’un infant, la tempesta o els sorolls grinyolats del vaixell. La il·luminació de Tom Visser amb foscos, llums i ombres, juga també un paper fonamental.
Un espectacle fascinant, inquietant i al mateix temps absolutament bellíssim. Ens ha impressionat la seva capacitat de dir tant sense emprar gairebé ni una sola paraula, el seu surrealisme i la capacitat infinita dels intèrprets per realitzar moviments impossibles amb una senzillesa brutal.
Creiem sincerament, que es tracta de l’espectacle que més ens ha impressionat d’ençà que escrivim aquest Blog, ara fa dotze anys. És per això que als cinc cargols de rigor, hem volgut afegir el senyal “+++” per destacar que ho valorem per sobre del 10 sobre 10.
TRIPTYCH es podrà veure fins al 20 de novembre a la Sala Gran del TNC.
Però advertim que a hores d’ara queden poquíssimes localitats a la venda, per qualsevol sessió. No us la perdeu.