– 036 (22/23) – Òpera – IL TROVATORE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 07/11/2022

Avui dilluns 7 de novembre, al Liceu,  hem pogut gaudir de “IL TROVATORE” de Giuseppe Verdi (1813-1901) amb una espectacular producció d’Àlex Ollé concebuda per a la Dutch National Opera d’Amsterdam (2014) i per a l’Opéra National de Paris (2016).

Ha estat el segon cop que veiem aquesta producció, ja que dissabte passat 5 de novembre, la vam poder veure per la plataforma digital del Liceu dins de l’abonament digital de Liceu+LIVE, i amb el mateix repartiment. 

Una producció que denuncia els horrors de la guerra i on Àlex Ollé (Barcelona, 1960) porta l’acció des de l’Espanya Medieval a la Primera Guerra Mundial amb escenografia d’Alfons Flores, que ha transformat l’espai escènic en un fosc laberint de trinxeres. Una escenografia molt encertada i potser de les millors que hem vist; absolutament espectacular.

La direcció és de Riccardo Frizza (Brescia, Italia 1971) i el repartiment ha estat integrat per: el baríton Juan Jesús Rodríguez (Comte de Luna), la soprano Saoia Hernández (Leonora), la mezzo Ksenia Dudnikova (Azucena), el tenor Vittorio Grigolo (Manrico), el baix Gianluca Buratto (Ferrando), la soprano Maria Zapata (Ines) i el tenor Antoni Lliteres (Ruiz).

La soprano Saoia Hernández ha estat magnífica, però el públic ha aplaudit encara més a la mezzo Ksenia Dudnikova i sobretot al tenor Vittorio Grigolo; tots tres han superat les nostres expectatives amb escreix.

El cor del Liceu ha estat dirigit per Pablo Assante i aquesta vegada, com de costum, ha estat realment extraordinari.

IL TROVATORE forma part de la trilogia popular de Verdi amb Rigoletto (1851) i La Traviata (1853). L’òpera va ser estrenada el 1853 al Teatro Apollo de Roma i es va representar per primera vegada al Liceu el 1854. L’octubre del 2020 es va sentir per últim cop al Liceu, en versió concert, dirigida per Gustavo Dudamel.

IL TROVATORE és una òpera en quatre actes amb llibret de Salvadore Cammarano i Emanuele Bardare, basada en l’obra de teatre homònima de l’espanyol Antonio García Gutiérrez. Verdi hi assignà als actes els títols de “El dol”, “La gitana”, “El fill de la gitana” i “El càstig”. 

Leonora i Manrico, una parella que encarna la llibertat i l’idealisme, està condemnada per la gelosia i l’amenaça del poder. El comte de Luna, punitiu i sàdic, té una debilitat obsessiva: Leonora; mentre la misteriosa i enigmàtica Azucena custodia un secret que els destruirà a tots. Amb les seves maquinacions, convertirà Leonora en una immortal heroïna condemnada al sacrifici.

El muntatge retrata les conseqüències d’una guerra entre germans, on les accions irracionals no deixen espai per a la reflexió. Una guerra de trinxeres on els soldats són personatges plens d’odi. La producció ens trasllada a les trinxeres, en una proposta asfixiant, fosca, que reflecteix fidelment la crueltat i la insensatesa d’una guerra.

Això serveix a Ollé per inserir el conflicte entre Manrico i el Conte di Luna que en realitat són germans, però que van ser separats en néixer, un detall fonamental que no es revela fins al final, quan Azucena compleix amb el seu destí i la seva obsessió: venjar la seva mare, cremada sota l’acusació de bruixeria pel pare d’ambdós germans. Tots dos antagonistes, Manrico i el Conte, estan enamorats de la mateixa dona, Leonora.

L’escenografia modular que transforma les trinxeres en un camp de batalla o un cementiri i el vestuari militaritzat son d’Alfons Flores i Lluc Castells, col·laboradors habituals d’Ollé.

Un muntatge d’una gran plasticitat. La posada en escena compta amb l’excel·lent disseny d’il·luminació d’Urs Schönebaum.

Una òpera prou coneguda, amb fragments d’una gran bellesa i que ens ha fet gaudir de valent.

Leave a Reply