– 035 (22/23) – Teatre – CELEBRARÉ MI MUERTE —— Teatre Goya (🐌🐌+🐚)

Ahir diumenge al vespre vàrem fer cap al Teatre Goya, per veure la proposta de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla, CELEBRARÉ MI MUERTE …. I la sorpresa ha estat quan al cap de cinc minuts de començar,vàrem descobrir que ja l’havien vist fa un parell d’anys … i no ens recordàvem pas.

Una proposta que vam veure el gener del 2020 a La Beckett i que en aquell moment ens va sorprendre molt positivament per la valentia emprada en el tractament del tema de l’eutanàsia que encara no era legal. Llavors la vam qualificar amb puntuació força alta (4 cargols).

L’eutanàsia a Espanya és legal des del 25 de juny de 2021, quan va entrar en vigor la Llei orgànica per a la regulació de l’eutanàsia, tres mesos després de la seva publicació al Boletín Oficial del Estado, després de ser aprovada per les Corts Generals el 18 de març de 2021.

CELEBRARÉ MI MUERTE, parla de l’eutanàsia i al mateix temps és un relat autobiogràfic de Marcos Hourmann, que intercala records de la seva infantesa, de la seva relació amb els pares, dels seus germans, els seus estudis de medecina a l’Argentina natal, el seu trasllat a Barcelona … amb el relat del fet que li va canviar la vida, el 28 de març del 2005.

Aquell dia, de matinada, va arribar al servei d’urgències de l’hospital on el Marcos treballava, una dona de més de vuitanta anys, la Carmen. Patia molt i el pronòstic només li donava unes hores més de vida. Tan ella com la seva filla, que l’acompanyava, li van demanar que acabes amb el seu patiment. Marcos li va injectar 50 mg de clorur de potassi en vena. La mort va ser instantània i en Marcos va deixar constància del fet a l’historial de la pacient.

El fet de deixar-ho escrit, malauradament li va canviar la vida.

Pocs mesos després va rebre una notificació segons l’hospital l’havia denunciat per homicidi. La família de la Carmen, tot i que va testificar en el judici, no el va denunciar mai. La denúncia li podia suposar deu anys de presó.

Davant les pressions, va acabar acceptant un pacte amb la fiscalia que li va suposar un reconeixement de delicte i un any de presó que com que no tenia antecedents no va haver de complir. El pacte no li impedia continuar exercint la medicina.

Una proposta, que com hem indicat al principi d’aquesta entrada, ens va impactar quan la vam veure fa un parell d’anys, però que ha perdut la seva força amb el pas del temps (o que nosaltres potser hem canviat de parer) …i que ens fa que la nostra valoració actual s’adeqüi més a la minsa dramatúrgia i la pobra posada en escena.

Dos anys després, ens adonem que s’ha diluït massa el tema prioritari de l’eutanàsia i s’ha reomplert amb la biografia Marcos Hourmann, per allargar el tema fins als 60 minuts que ha de durar la representació.

Sis persones del públic han estat a l’escenari i en acabar el monòleg hi han emès un veredicte tal com si formessin part d’un jurat popular. Cal dir que el veredicte dictat ha estat d’innocència.