Aquest matí de diumenge 6 de novembre, hem fet cap a L’Auditori per gaudir d’un altre concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), aquest cop batejat com a XOSTAKÓVITX CELLO CONCERTO, sota la direcció de Juanjo Mena i amb el jove Narek Hakhnazaryan com a violoncel·lista solista.
Juanjo Mena (Vitòria-Gasteiz, 1965) va començar la seva carrera com a director artístic de l’Orquestra Sinfónica de Bilbao el 1999. El 2011 va ser nomenat Director Titular de la BBC Philharmonic i actualment es Director Titular del May Festival de Cincinnati. El 2016 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Música.
Narek Hakhnazaryan (Erevan, Armènia 1988) va néixer en el si d’una família de músics amb el pare violinista, i la mare, pianista. El 2011, a 22 anys va guanyar el Primer Premi de Violoncel i la Medalla d’Or al XIV Concurs Internacional Txaikovski. Des d’aquell moment ha col·laborat amb la majoria d’orquestres i en recitals als festivals més prestigiosos del món. El 2017, el president d’Armènia, li va atorgar el títol d’Artista d’Honor d’Armènia.
El repertori ha estat el següent:
1 – ROBERT GERHARD (Valls 1896-Cambridge 1970)
– ALEGRIES: SUITE DEL BALLET (1942) (🐌🐌🐌+🐚)
1. Preámbulo – Jácara
2. Farruca – Jaleo
El compositor català Robert Gerhard i Ottenwaelder, de pare suís i mare francesa, va estudiar piano a Barcelona amb Enric Granados i després amb el mestre Felip Pedrell, que el va instruir en la tradició musical espanyola. La família havia arrelat a Reus per dedicar-se a l’exportació de vins.
El 1923 viatja a Viena per estudiar amb Arnold Schönberg, renovador del moviment musical i teòric del mètode atonal. El 1929 torna a Catalunya i la seva obra es va anar fent molt coneguda. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Anglaterra. En els anys trenta i quaranta va dedicar les seves composicions al ballet.
ALEGRIES és la quarta de les seves cinc partitures en aquest gènere i es tracta de la versió simfònica del ballet “Flamenco” que havia compost l’any abans. Una peça d’encàrrec de la companyia Ballet Rambert (de la ballarina Maria Rambert) que li demanà una obra d’estil flamenc.
El resultat és un ballet de ritme fogós que es va estrenar a Londres el 1943, que incorpora ritmes populars espanyols amb un component irònic i crític en incloure cites de l’Himne de Riego (himne nacional de la Segona República) i de la marxa fúnebre de la Sonata per a piano de Chopin.
2. DMITRI XOSTAKÓVITX (Sant Petersburg 1906-Moscou 1975)
– CONCERT PER A VIOLONCEL I ORQUESTRA N. 1, OP. 107 (1959) (🐌🐌🐌🐌+🐚)
1. Allegretto – 2. Moderato – 3. Cadenza-Allegretto – 4. Allegro con moto
El concert per a violoncel va ser estrenat a Leningrad amb Mstislav Rostropóvich com a solista, amic del compositor a qui va dedicar aquesta obra escrita sis anys després de la mort de Stalin. Xostakóvitx havia patit la prohibició que s’interpretessin moltes de les seves partitures en el període 1937-1948.
El concert es divideix en dues parts, el moviment inicial i els tres moviments següents que s’interpreten sense interrupció. El motiu principal de l’obra, que marca el solista en l’Allegretto inicial, es recupera en el moviment final amb la trompa i està format per quatre notes que coincideixen amb la firma musical del compositor “DSCH”.
El segon moviment dona pas a un cant lànguid del violonce,l que el solista Narek Hakhnazaryan, ha interpretat amb un virtuosisme que ens ha fet emocionar. El tercer moviment connecta la suavitat del segon amb l’esplendorós i bulliciós final del quart moviment on hi ha una cita de la cançó preferida de Stalin, “Suliko”.
Una peça emotiva on en el diàleg entre el violoncel i l’orquestra, destaca el protagonisme de la trompa.
Finalitzada la peça, Narek Hakhnazaryan, en agraïment als llarguíssims aplaudiments, ens ha ofert dos bisos, “el cant dels ocells” i una cançó popular armènia.
3. CARL NIELSEN (Norre-Lyndelse, Dinamarca 1865-Copenhagen 1931)
– SIMFONIA N. 4 OP. 29, “INEXTINGIBLE” (1914-1916) (🐌🐌🐌+🐚)
– Allegro – Poco allegretto – Poco adagio quasi andante – Allegro
Nielsen va començar aquesta simfonia el 1914, però no la va acabar fins al 1916 quan el món estava del tot immers en la Primera Gran Guerra. Una peça que vol ser un cant a la vida en el moment en què imperava la mort.
La Simfonia n. 4 coneguda com la “Inextingible” és la més elogiada del seu catàleg simfònic.
Un primer moviment d’un gran lirisme que va prenent força de manera progressiva, els dos següents moviments no ens han atrapat massa, però per sort, ens ha impactat molt positivament l’apoteòsic moviment final, amb un contundent duel de timbals que ens ha deixat molt bon sabor de boca.
Aquest concert és el que es va oferir la setmana passada a l’Auditori Nacional de Madrid, en el marc de l’intercanvi entre l’OBC i l’ONE. Un gran concert.