– 022 (22/23) – Teatre – CARTES D’AMOR (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries

Dijous 13 d’octubre era dia d’estrena a la Sala Versus Glòries, amb CARTES D’AMOR, una obra d’Albert Ramsdell Gurney (Nova York 1930-2017) adaptada per Marc Rosich. Sota la direcció de Jordi Andújar i Marc Rosich, els actors Lloll Beltran i Àlex Casanovas en són els protagonistes. La música i direcció musical és de Marc Sambola.

L’obra va ser finalista als Premis Pulitzer el 1990, ha estat traduïda a més de trenta llengües i s’ha representat en teatres d’arreu del món. A Catalunya es va representar per primera vegada, al Teatre Borràs l’any 1993 protagonitzada per Pep Munné i Silvia Munt i dirigida per Josep Costa, i l’any 2017 es va representar al Teatre Poliorama amb Julia Gutierrez Caba i Miguel Rellàn dirigida per David Serrano.

CARTES D’AMOR està centrada en dos personatges, Melissa Gardner i Andrew Makepeace Ladd III que es llegeixen l’un a l’altra, les cartes, notes i postals, intercanviades al llarg de cinquanta anys, d’ençà que anaven junts al parvulari. Una crònica de la relació epistolar de la parella al llarg de les seves vides, i coneixerem a través d’elles els seus somnis, els seus desitjos, les seves ambicions, els seus èxits i els seus fracassos i som testimonis de l’amor fraternal, espiritual, eròtic, que els unia.

Tots dos nascuts en famílies ben posicionades, són amics de la infància. En fer-se grans els seus camins se separen anant a internats i universitats diferents, Andy estudia dret a la Universitat Yale i Melissa es dedica a les arts plàstiques. El seu vincle continua viu gràcies a la correspondència que mantenen al llarg del temps.

Ella es casa i té dues filles, però la seva tendència a la beguda farà que es divorciï i perdi la custòdia de les nenes. Ell també es casa i té tres fills, es converteix en advocat d’èxit i esdevé senador al senat dels Estats Units.

Una història basada en la intimitat i complexitat dels sentiments que parla de les diferents formes d’amor i de la fragilitat de l’ésser humà davant la soledat.

Una posada en escena molt estudiada, per tal que les dues grades de la sala puguin copsar aquest diàleg de lectures i frases curtes entre els dos intèrprets. L’escenografia d’Anna Tantull està basada en l’enorme taula que ocupa bona part de l’escenari i al voltant de la qual seuen els dos protagonistes. El vestuari de Laura García ens va posicionant en les diferents edats i estatus social de la Melissa i l’Andy al llarg dels anys.

Som plenament conscients que aquesta obra va ser creada en principi per ser representada com una lectura dramatitzada i que sovint la seva posada en escena és tan senzilla com veure dos actors davant d’un parell de faristols. Aquí no és el cas i la seva posada en escena és més rica i va molt més enllà, malgrat que a nosaltres ens hauria agradat, que més sovint del que ja ho fan, deixessin de mirar directament els fulls per poder llegir literalment el text.

Per altra banda, hem de reconèixer que les primeres cartes dedicades a la infantesa de tots dos, no ens ha convençut gaire, amb unes interpretacions massa forçades. que no ens han portat a escena els nens que volien representar. Aquesta sensació (que segurament és més una percepció nostra que una realitat), ens ha passat força més amb l’actriu Llol Bertran, ja que ens ha costat veure al seu personatge i deixar de veure a la “Lloll” actriu, que guardem a la nostra memòria.

Per sort, a mesura que ha anat avançant la lectura, les interpretacions de tots dos, tant la de Lloll Bertran, com la de l’Àlex Casanovas, ens ha agradat força més, inclús amb moments màgics i emotius, com quan l’actriu canta “send in the clowns (cau el teló)”.

Una peça plena d’humor i humanitat amb un text punyent que reflecteix l’evolució de dues vides que han transcorregut separades i que intuïm podrien haver estat molt diferents juntes. Una peça on no hi ha pràcticament acció física, sols acció emocional, pur teatre on prima el poder de la paraula i les interpretacions dels actors.