Ahir dilluns 10 d’octubre, vam fer cap a La Badabadoc per tal de veure una nova proposta de teatre argentí, CONSTELACIONES, el guardonat text del dramaturg anglès Nick Payne (1984), dirigit per Teresa Costantini i interpretat per Victorio d’Alessandro  i Victoria Alsúa.

“Constellations” es va estrenar al Royal Court Theatre el 2012, a Broadway en 2015 i de nou al West End en 2021. En totes les ocasions les produccions van aconseguir diversos premis. 

L’adaptació que hem pogut veure aquí, es va estrenar a Buenos Aires el 2019 i es va representar fins a la pandèmia, fet que va obligar a suspendre les representacions.

L’obra ens parla de Roland, un apicultor i Marianne, física i de la relació que s’estableix entre ells dos quan es coneixen en un “asado” a casa d’uns coneguts.

Marianne és una experta en física quàntica, la teoria de cordes (*) i la creença que hi ha múltiples universos que atrauen la vida de les persones en diverses direccions. Nick Payne treballa a partir de les paraules i els conceptes del físic teòric i cosmòleg Paul Davies:

“Els nostres sentits ens diuen que el temps flueix. És a dir, que el passat és fix, el futur és indeterminat i la realitat viu en el present. No obstant això, diversos arguments físics i filosòfics suggereixen el contrari: el temps és una il·lusió.”

Una metàfora de la teoria de cordes en una història d’amor, que ens presenta multiplicitat de situacions i ens fa qüestionar les vegades que ens podríem trobar en les mateixes situacions en universos paral·lels i les infinites possibilitats de decisió que podríem prendre i que podrien canviar el curs de la nostra vida.

Marianne i Roland es coneixen, s’enamoren, van a viure junts, són infidels, es barallen, se separen, es retroben, emmalalteixen, obren la porta al suïcidi assistit, … els dos personatges “circulen” per un munt de terrenys i cada vegada és una història diferent, amb un desenllaç diferent, perquè “circulen” per universos paral·lels. Això es reflecteix en l’estructura de l’obra a mesura que es repeteixen escenes breus, amb diferents resultats.

Així que la història de la Marianne i en Roland es transforma en una variació perpètua sobre una mateixa partitura, on n’hi ha prou que un personatge canviï una paraula, una entonació, i perquè el «destí» torni de sobte a un altre lloc. Una trama de possibilitats infinites que relliga conceptes com el lliure albir, l’amistat, l’univers quàntic, l’amor… i la mel.

Somos lo que hicimos, pero también lo que no hicimos y lo que perdimos. La libertad no es una ilusión, incluso ante un universo indiferente.

Una feina actoral realment magnifica, on Victorio d’Alessandro i Victoria Alsúa interpreten cinquanta escenes diferents en setanta minuts. Escenes que es van repetint amb petites variacions i on els actors canvien de registre i d’expressió amb un extraordinari control de la veu, dels gestos i de l’entonació.

Una direcció mil·limètrica i una senzilla però excel·lent posada en escena, d’una peça teatral que aclapara i emociona i que ens ha deixat literalment bocabadats.

Paga molt la pena anar a La Badabadoc per veure-la; està programada fins al 24 d’octubre.

(*) Segons llegim, aquesta teoria proposa substituir la noció de partícula puntual, que és la utilitzada en els models de partícules elementals tradicionals, per la d’una corda vibrant. Els diferents modes de vibració de la corda es correspondrien amb els diferents tipus de partícules elementals.