Divendres 7 tornem de nou a LaBeckett, aquesta vegada a la Sala de Baix, per veure l’obra VIATGE D’HIVERN (O QUAN JELINEK VA DEIXAR DE TOCAR SCHUBERT) d’Elfriede Jelinek. 

Magda Puyo dirigeix magníficament la proposta, signant la dramatúrgia conjuntament amb Marc Villanueva que és qui ha fet la traducció.

Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Austria, 1946) és una autora poc coneguda a Catalunya, Premi Nobel de Literatura 2004. La seva obra dramàtica roman majoritàriament desconeguda i envoltada d’una aura d’inaccessibilitat. Els acadèmics suecs van destacar: “el flux musical de veus i contra veus en les seves novel·les i obres de teatre, que amb un extraordinari talent lingüístic revelen l’absurditat dels clixés de la societat i el seu poder subjugant“.

Elfriede Jelinek és una autora que aboca idees i a les seves obres no hi ha situacions ni personatges, deixant lliure al lector/espectador per interpretar el que ella escriu. La seva obra, transgressora i radical, tracta molts temes, amb ironia però també amb ràbia, denunciant els abusos de poder a la nostra societat i lluitant contra qualsevol mena d’autoritat.

El VIATGE D’HIVERN de Müller/Schubert no representa cap trajecte ni cap viatge real, sinó un viatge metafòric entre rius glaçats, pobles vigilats per gossos o fondes gelades adoptant una estructura de quadres independents en aparença, però amb una continuïtat temàtica, un viatge a través d’un paisatge que es va fonent com el temps i com la vida.

Segons han explicat, la proposta és un treball de recerca on paraula, música i moviment esclaten a escena com un riu desbocat, pervertint Schubert, pervertint Jelinek, arrossegant l’espectador per “les aigües residuals de les nostres pròpies vides” tal com ho fa ella, en una peça amb pinzellades dramàtiques, molta ironia i certa desesperança. 

Una peça que combina, de forma extraordinària, el llenguatge amb la música de Clara Peya i el moviment d’Encarni Sánchez. El repartiment compta també amb Laia Alberch, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch.

VIATGE D’HIVERN està inspirada en el cicle de cançons Winterreise de Franz Schubert i Wilhelm Müller i l’autora ens porta per les seves pròpies experiències, en la vessant política ens parla dels soterranis col·lectius on amaguem allò que no volem veure, els emigrants, els indigents, …. socialment ens parla de com la sexualitat està mediatitzada per les xarxes socials … “Som una puta cabina telefònica” …. en un pla més íntim, ens parla de la seva mare i la seva relació amor-odi amb ella i de la malaltia mental del seu pare i el seu abandonament i a la vessant artística destaca la crítica que ella mateixa fa sobre la seva pròpia obra.

Una escenografia sorprenent de Judit Colomer, un autèntic mar d’escuma que ens ha fet témer a moments per la integritat dels intèrprets, la il·luminació de David Bofarull (AAI), el vestuari de Nina Pawlowsky i l’espai sonor de Carles Bernal han arrodonit una proposta, al nostre entendre, d’una plasticitat i bellesa inqüestionable.

La direcció, posada en escena i interpretacions són realment magnífiques.

La música que firma i interpreta Clara Peya és, com ens té acostumats, perfecta, vibrant i ajustada mil·limètricament al moviment dels actors, que dirigeix Encarna Sanchez i a la paraula de Jelinek.

Una producció on es barregen la paraula, la música i la dansa en una peça densa, però per nosaltres, absolutament magnífica.

Val a dir que és una proposta difícil de recomanar, ja que s’allunya molt del teatre comercial o realista, pel fet que com ja hem comentat més amunt, en la proposta aparentment no existeixen personatges a l’ús, ni un argument lineal. Potser per aquesta causa no és un tipus de teatre que pugui agradar a tothom.

Es podrà veure a la Sala de Baix de LaBeckett fins al dia 30 d’octubre. En les funcions dels dies 13-14-16-20 i 21 d’octubre, Bru Ferri substituirà Clara Peya.