Divendres 30 de setembre, vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya, per veure ASSAIG SOBRE LA CEGUESA, la coproducció d’aquest teatre amb el Teatro Nacional Sao Joao de Porto. Aquesta proposta ha inaugurat la temporada 2022-2023 i té prevista una gira internacional. L’espectacle es va estrenar a Porto el passat mes de juny. 

Hem de dir que vàrem assistir amb il·lusió per tal d’iniciar la temporada i sobretot amb forces expectatives, que malauradament no es van complir. Vàrem escollir especialment la funció que coincideix amb el col·loqui …. i un cop vist el que ens havia ofert l’espectacle, no ens va venir de gust ni quedar-nos a escoltar als seus protagonistes.

Coincidint amb el centenari del naixement de José Saramago (Azinhaga, 1922 – Tías, 2010), Premi Nobel de Literatura del 1998, s’ha volgut portar a escena una de les novel·les més reconegudes de l’escriptor, “Ensaio sobre a Cegueira” escrita el 1995.

S’ha adaptat al teatre amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i la direcció de Nuno Cardoso. Per nosaltres una bona adaptació, però pèssimament dirigida.

La producció compta amb un repartiment català i portuguès i curiosament s’interpreta en les dues llengües. Fins aquí, agradi o no, cap problema, sempre que els subtítols estiguin a l’abast de tots els espectadors.

Aquí fem constar l’enorme dificultat que pateix bona part de la platea, amb els subtítols de la sala Gran del TNC. Dues pantalles, una situada “al cel” obliga a aixecar la vista de tal manera que és impossible seguir el que passa a escena, amb perill de desnucar-se, … l’altra pantalla, situada arran del terra, davant de l’escenari, aspecte que fa quasi impossible la seva lectura, per què els caps dels espectadors del davant tapen totalment o parcialment la pantalla. Nosaltres al ben mig de la fila 9, ho vam patir amb escreix durant les 3 hores de durada de l’espectacle i ens va malmetre el correcte seguiment dels diàlegs.

És trist i fins i tot indigne, que una producció amb gran pressupost com aquest, no tingui en compte un dels aspectes més primordials perquè els espectadors puguin entendre el que passa a escena. Qualsevol director hauria de prioritzar aquest tema, per sobre de qualsevol altre.

El repartiment està integrat per Ana Brandão, Ferran Carvajal, Joana Carvalho, Jordi Collet, Sérgio Sá Cunha, Montse Esteve, Paulo Freixinho, Adriana Fuertes, Gabriela Flores, Pedro Frias, Jorge Mota, Albert Prat, Lisa Reis i Maria Ribera.

L’argument de la novel·la és prou conegut, una pandèmia s’estén per tot el món: una plaga de ceguesa inexplicable i incurable. El govern aplica restriccions cada vegada més repressives i inútils per intentar frenar-ne el contagi. Només la dona de l’oftalmòleg conserva la visió i es converteix en els ulls que ens expliquen les atrocitats que es veuen obligats a patir. Ho ha de mantenir en secret per evitar ser denunciada davant les autoritats o que la resta de cecs se n’aprofitin de la situació.

La falta de recursos i les condicions extremes faran que la gent lluiti per sobreviure, però que només aquells més immorals ho aconsegueixin.

L’obra de Saramago és densa i d’una gran complexitat lingüística, però com diu la Claudia Cedó, està embolcallada d’una gran humanitat:

Malgrat la foscor, malgrat la ironia i el sarcasme, malgrat la duresa del que explica, la minuciosa descripció de la maldat d’alguns dels seus personatges, llegint-lo tinc sempre la sensació que una ombra esperançadora de profunda i lluminosa humanitat es projecta damunt tota la seva escriptura.

En tot cas, s’ha de reconèixer la gran feina d’adaptació de l’obra al teatre “resumint” en poc més de tres hores una novel·la extensa i d’una gran complexitat.

Una faula sobre la responsabilitat de tenir els ulls oberts quan els que t’envolten els tenen tancats. Una història de supervivència on es contraposen l’egoisme dels uns amb la solidaritat dels altres. L’obra passa per moments caòtics quan després dels primers casos de ceguesa el govern decideix un confinament estricte en un manicomi, on són controlats per soldats que no dubten matar a qui intenta sortir. La manca de menjar fa aparèixer les màfies dins del manicomi.

Però, tot pensant, quan hem entrat a la sala de teatre, que tindríem problemes amb la complexitat del text, el que ens ha passat, a banda del tema dels subtítols ja comentat, és que …. no ens ha agradat la posada en escena ni especialment la direcció de l’espectacle, en gairebé cap dels seus aspectes, com pot ser el moviment caòtic i sense sentit dels actors, ni tampoc l’escenografia, que en el segon acte acaba avorrint, tot veient com els actors s’entrebanquen constantment sobre la pila de roba escampada per l’escenari. 

Hem trobat molta acció i moviment sense gaire sentit, que amb la barreja d’idiomes i els personatges interpretats per dos actors diferents, alternativament o alhora, ens ha descol·locat força. 

Catorze actors que interpreten més de cinquanta personatges, amb diàlegs catalans-portuguesos entre ells. 

No dubtem en cap cas de la dificultat de posar-la en escena, ni de l’entrega absoluta de tots els actors, però almenys per nosaltres, es tracta d’una proposta excessivament llarga i que sumat al fet que no podíem seguir els seus diàlegs correctament, ens ha decebut força, especialment la segona part.

Es podrà veure a la Sala Gran del TNC fins al 30 d’octubre.