– 010 (22/23) – Teatre – NI RASTRE DE QUI VAM SER – Sala Versus Glòries (🐌🐌🐌🐌)

Ahir divendres 23, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure la primera proposta teatral d’aquesta temporada … NI RASTRE DE QUI VAM SER, amb el retorn de Fel Faixedas i Carles Xuriguera als escenaris després de deu anys.

Sota la direcció de Robert Molist, aquests dos actors recuperen la seva essència, la seva peculiar manera de dir i fer.

Ens feia especial il·lusió aquesta proposta, perquè en el nostre record encara hi és el “busca, busca Trusca“, un gag que recordarem sempre d’ençà que el vam poder veure a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, quan ells eren la companyia “Teatre de Guerrilla”. Aquesta companyia havia estat fundada a Arbúcies, l’any 1998, per Quim Masferrer, Rafael Faixedas i Carles Xuriguera. Una companyia amb dotze anys de trajectòria que malauradament es va desfer l’any 2010.

Aleshores Fel Faixedas i Carles Xuriguera van crear la companyia Dosics, debutant amb l’obra “No som res” i “Live”.

Ara, després de girar tot un any, ha arribat a la Sala Versus Glòries “NI RASTRE DE QUI VAM SER” amb un text de creació pròpia, on els dos actors tornen a treure els clowns que porten dins.

En Caralt i l’Hostench són vigilants d’escenari “qualificats”, dues persones a sou d’un amo invisible i d’unes restriccions pandèmiques que han deixat els teatres buits. Passen les hores omplint la buidor del teatre conversant i reinventant-se perseguint un futur millor.

... I nosaltres ens fem un far de riure amb les seves ganyotes, els seus silencis, les seves paraules inconnexes que repetides mil vegades són sempre diferents: “fas tard, si vaig tard, però”, “la vocal i oberta, i tancada”, o paraules i frases sense sentit aparent ..”fifty fifty”, “xerrac”, “recontraraig”, “fotoreceptors”, “ens farem autòmates”, “taxijoan”, …… Diàlegs absurds i frases curtes que generen la riallada descontrolada de la majoria dels espectadors.

Però a mesura que avança l’obra, ens mostren el seu enyorament d’allò que van ser, fa molt de temps, i ens fan veure la precarietat del món del teatre, amb una crítica del present, de les condicions en què han de treballar els teatres, de la rigidesa absurda de les administracions, de la manca de recursos, de la manca de públic … “Avui, ha vingut gent”.

Una segona part on abandonen temporalment el clown, per fer un acusat gir “tristot” i alhora molt poètic, amb una enorme càrrega crítica del món de les Arts Escèniques, que a ells els ha deixat fora, “som bons en això que fem“, “aquí dins estem bé, a fora som dos actors que ningú vol veure“.

I s’acaben preguntant que fan esperant un cap que no es deixa ni veure, o que ni tan sols existeix, vigilant el decorat d’un teatre buit. Potser un homenatge a “tot esperant Godot”.

A mig camí entre el clown i el teatre de l’absurd de Samuel Beckett, ens han ofert un gran espectacle que ens fa riure i ens fa reflexionar.