Ahir dijous 15 de setembre era dia d’estrena al Teatre Goya, que inicia la temporada amb LA TRENA, una obra basada en el llibre de l’autora francesa Laetitia Colombani, dirigida per Clara Segura. La traducció i la dramatúrgia són de Cristina Genebat i Marta Marco i l’espectacle està protagonitzat per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura.

És una producció de la Perla 29.

La novel·la “La tresse” de Laetitia Colombani (Burdeos 1976), guanyadora del Premi Prix Relay l’any 2017 ha estat traduïda a més de 40 idiomes i ha venut més d’un milió de còpies només a França.

LA TRENA és la història de tres dones:

… la Smita (Marta Marco), que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes, elles són de la casta de les intocables i sobreviu recollint els excrements d’una casta superior. Decideix que la seva filla de sis anys no segueixi els seus passos i vagi a l’escola.

… la Giulia (Carlota Olcina), que afronta la fallida del taller familiar a Palermo on es confeccionen perruques amb pèl natural.

… i la Sarah (Cristina Genebat), que veu com trontolla la seva exitosa carrera d’advocada en contraure un càncer de mama, al Canadà.

Tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, contra l’opressió, i afronten les adversitats amb tenacitat.

LA TRENA és una metàfora dels vincles immaterials que uneixen totes les dones, que amb independència de la seva nacionalitat o estatus social, no es rendeixen malgrat les dificultats i obstacles. Els cabells, un símbol històricament associat a la feminitat, uneixen les tres protagonistes. Perdre’ls pot ser un fet dolorós. 

“A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo.”  (Laetitia Colombani).

Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura que han treballat juntes en muntatges com “Bodas de sangre” (Teatre la Biblioteca 2017)  o “Les noies de Mossbank Road” (La Villarroel 2017) van descobrir que durant el confinament havien llegit la mateixa novel·la, i que d’una manera o altra s’havien sentit identificades amb les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah, i van decidir portar-les a escena. Amb la complicitat de la Bet Orfila.

Clara Segura assumeix la direcció de l’espectacle, i a més a més és la veu narradora damunt l’escenari.

Les tres actrius, Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina, a banda d’assumir un dels papers protagonistes, interpreten més de 30 personatges diferents amb una posada en escena vibrant, que aconsegueix que les tres històries aparentment independents s’acabin convertint en una única història que ens emociona i ens atrapa.

Segons la companyia, la creació de l’espectacle ha estat un autèntic repte teatral, un text construït al voltant de tres personatges femenins forts, que no són en cap cas dones objecte, ni víctimes. Tres dones que estan encotillades en el rol que la societat els hi ha assignat i que lluiten per canviar el seu destí.

Smita, Giulia i Sarah no es coneixen, però tenen en comú l’empenta i la tenacitat de les dones que rebutgen el que el destí els ha reservat i es rebel·len contra les circumstàncies que les oprimeixen. Com fils invisibles, els seus camins s’entrellacen, formant una trena que simbolitza la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. 

Unes interpretacions que ens han semblat realment extraordinàries i on hem de reconèixer el gran repte interpretatiu de la Cristina Genebat, la Carlota Olcina i la Marta Marco que interpreten els diferents personatges que canvien d’un moment a un altre.

Tres parets i tres portes dins de l’espai escènic, parets on es projecten imatges dels països de les protagonistes i ens ajuden, amb la música, a interpretar el que veiem.

Malauradament, vàrem estar col·locats a la penúltima filera del teatre, des d’on era gairebé impossible distingir qui era qui, quan les actrius entraven i sortien d’escena. Per sort estaven amplificades amb micròfons i vàrem poder escoltar els seus diàlegs, no sense alguna dificultat. Davant d’aquesta dificultat, quan ja feia mitja hora del seu inici, vaig situar-me en un lateral del primer pis, on va millorar prou la visió, per poder fer la valoració com calia..

Creiem que no és la primera vegada que diem que el teatre Goya és massa llarg i fa que, en estar situats a la fila 22, perdéssim bona part, o millor dit, totalment, les expressions facials de les actrius que per nosaltres representa una part molt important del fet teatral.

Malgrat això pensem que es tracta d’una proposta imperdible. No descartem veure un segon cop l’espectacle de més a prop. Creiem que l’espectacle s’ho mereix.

Es podrà veure al teatre Goya fins al 13 de novembre.