Després de mes i mig sense publicar cap entrada al Blog i un cop ben tornats del nostre primer “Camino de Santiago” (del qual hem fet a peu el tram que travessa Galícia, d’uns 175 km) …. tornem a casa i a la “normalitat” i a publicar el o els darrers apunts d’aquesta temporada.

Ahir dia 27 de juliol, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per assistir a la representació de l’òpera NORMA de Vincenzo Bellini (Catània-Itàlia 1801- Puteaux-França 1835), una extraordinària producció signada per Àlex Ollé per a la Royal Opera House i sota la direcció musical de Domingo Hindoyan.

Prèviament, havíem llegit dures crítiques d’aquesta producció, especialment de la seva posada en escena i sincerament anàvem amb una certa por que no ens agrades gaire. Res més lluny de la realitat. Hem gaudit de valent amb aquesta NORMA. 

Recordàvem la NORMA que vàrem veure el 2015 en aquest escenari i aquesta mateixa setmana l’hem tornat a revisar mitjançat el nou portal digital Liceu+.

NORMA és una tragèdia lírica en dos actes amb llibret de Felice Romani (1788-1865) basada en el drama “Norma ou l’infanticide” d’Alexandre Soumet, estrenat vuit mesos abans que l’òpera. L’òpera va ser estrenada el desembre de 1831 al Teatre alla Scala de Milà i a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu el juny del 1835. Al Liceu es va estrenar el 1847 i s’havia representat per última vegada en 2015.

Aquesta producció actualitza NORMA, situant-la en el context de l’opressió que poden infondre les creences religioses. Una religió enfocada com a element aglutinador on els desitjos individuals han de quedar sotmesos als de la comunitat i on no és permissible que un individu transgredeixi les normes comunitàries imposades.

Norma (soprano Marina Rebeka) és la sacerdotessa (aquí bisbessa anglicana) i líder espiritual de la rebel·lió contra els romans, … ella estima a Pollione (el tenor Riccardo Massi), cap de la força d’ocupació i amb qui ha tingut dos fills. Norma descobreix l’amor entre una jove sacerdotessa que encara no ha fet els vots, Adalgisa (mezzosoprano Varduhi Abrahamyani) i Pollione. Aquest fet la farà passar per molts estats emocionals, la rabia, l’odi, el dolor en sentir-se traïda, el desig de venjança, la compassió …. i acabarà transformant la Norma furiosa que crida als seus homes per exterminar els invasors, a la Norma que sacrifica la seva vida per amor, pels seus fills i pel bé de la seva comunitat.

Una Norma atrapada entre les seves creences i les regles socials que ella mateixa ha imposat. Atrapada en el seu paper de líder espiritual, filla sotmesa al poder militar, amant traïda però encara enamorada, i mare angoixada pel futur dels seus fills. Una dona forta amb dues vides impossibles de conciliar. 

L’escenografia d’Alfons Flores, ens ha semblat senzillament magnífica, amb un escenari ple de creus que simbolitzen la religió opressora i asfixiant que envolta a la protagonista. Un escenari amb 1.200 crucifixos, amb les quals Ollé ha volgut representar el món mental de Norma i que amb els rituals catòlics, de marcada estètica franquista, ens transmeten l’entorn opressor en el qual viu. El vestuari és de Lluc Castells i la il·luminació de Marco Filibeck.

A la primera meitat de la segona part l’acció es trasllada al present i les túniques sagrades queden substituïdes per vestuari actual i el temple s’ha transformat en un apartament on viu Norma amb els seus dos fills i la seva fidel Clotilde (soprano Núria Vilà). El paper de Flavio, company i amic de Pollione ha estat interpretat pel tenor Néstor Losán.

Segons Ollé aquesta producció està basada en “la convicció que el personatge de Norma, lluny de qualsevol estereotip, és un personatge profundament humà, amb problemes i dubtes perfectament actuals, arrossegat per emocions contradictòries, empès alhora per la seva valentia i la seva fragilitat. En segon lloc, la convicció respecte de l’enorme importància que té la religió com a veritable tema de fons d’aquesta òpera”.

La proposta també presenta un canvi envers el guió original en la mort de Norma que, en aquest cas, és executada pel seu pare, Oroveso (baríton Nicolas Testé), en un acte de perdó i pietat.

Magnífic, com de costum, el Cor del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica del Liceu sota la direcció del veneçolà Domingo Hindoyan (Caracas 1980) director de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra.

Hem gaudit molt amb aquesta producció, especialment per la seva posada en escena, però també per les magnífiques veus de Marina Rebeka i Varduhi Abrahamyani, que ens han regalat un magnífic duet “Sola, furtiva al templo” que culmina amb el trio “Oh non trepare, al perfido” en incorporar-se Riccardo Massi al final de la primera part.

Per nosaltres una gran nit.