Dissabte dia 4, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, vam gaudir d’una autèntica joia teatral, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per una esplèndida Laia Marull, EL PES D’UN COS.

Aquest espectacle forma part del Cicle 3D amb  NOSALTRES (A NOSOTROS NOS DABA IGUAL) d’Helena Tornero i LA CASA DEL DOLOR de Víctor Sánchez Rodríguez, tres dramatúrgies catalanes sobre la realitat més immediata.

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), dramaturga i directora establerta a Barcelona, va escriure aquesta obra inspirant-se en la seva relació amb el seu pare malalt, les diferents etapes de la seva malaltia i els canvis en el vincle afectiu que els unia. Intenta relatar el procés que va suposar acceptar la seva malaltia, la seva dependència, i el seu deteriorament físic i mental, tot i que ella mateixa afirma que no es tracta d’un text autobiogràfic.

I confessa que ha esperat a la mort del seu pare per compartir aquest text que va escriure quan ell encara hi era …

…“també em pregunto quan va ser exactament el moment en el qual el meu pare va començar a anar-se’n. El seu camí cap a la mort va ser molt llarg, com una «letargia eterna»”.

Què et pot portar a desitjar la mort d’algú que estimes?

Una filla ha de cuidar del seu pare qui, després de patir un ictus, viu un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ésser totalment dependent. La manca de recursos econòmics propis i la precarietat que viuen les administracions públiques farà que la situació entri en una mena d’espiral de caiguda lliure.

Una història de ficció, que sabem basada en l’experiència vital de l’autora, que ens fa dirigir la mirada cap una realitat de precarietat sanitària i social que obliga les persones a buscar solucions desesperades per intentar fer front a situacions com les que ens relaten. Una història dura, molt dura, explicada amb tocs d’humor i música i una esplèndida posada en escena.  

EL PES D’UN COS és una proposta multidisciplinària que combina text, música en directe i projeccions i que compta amb les magnífiques interpretacions de Laia Marull (interpretant el paper protagonista i en el vídeo de Joan Rodón, a les seves germanes), Marc Tarrida Aribau, Carles Pedragosa i Sabina Witt.

L’actriu Laia Marull porta majoritàriament el pes de l’obra i ens ha fet gaudir d’una interpretació fresca, viva i convincent. A vegades en primera persona, a vegades dialogant amb els altres actors o dialogant amb els espectadors, ens ha semblat realment magnífica, d’una gran sensibilitat.

Fotografies de David Ruano

Marc Tarrida (que ha substituït a Quim Avila per lesió) interpreta el paper de zelador i infermer i es converteix en “l’àngel” de la desesperada Olga intentant facilitar els tràmits i protocols que ella ha de seguir en el món de la sanitat pública.

Carles Pedragosa, que interpreta diferents papers, és un dels creadors de la part musical de l’espectacle, juntament amb Joan Solé i Sabina Witt, que actua i canta en la proposta.

A la posada en escena, amb escenografia de Judit Colomer, vestuari d’Albert Pasqual, il·luminació de Marc Lleixà i so de Joan Solé i Guillem Rodríguez, apareixen tres cap-grossos (disseny de Silvia Delagneau) que simbolitzen els residents d’una residència d’avis i com, a mesura que passa el temps, van perdent la seva identitat i es mimetitzen entre ells.

Una proposta plagada de denúncies: a la fredor del sistema sanitari públic, a la inutilitat de la llei de dependència, als preus abusius de les residències privades, a les institucions religioses, a la solitud del familiar que ha de fer de cuidador de la persona invalidada, a la rigidesa en el món laboral o no hi ha espai perquè el treballador pugui fer front a situacions familiars inesperades, a la ineficàcia dels anomenats serveis socials … 

I més enllà de tot això és una proposta que ens fa pensar en si realment val la pena allargar la vida a una persona que ja no viu, que s’ha convertit en un cos.

Una magnífica proposta que es podrà veure al TNC fins al dia 12 de juny i que paga molt la pena.